Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2018 » Novembre

Monthly Archives: Novembre 2018

Assaigs Joan Fuster. Fragments

“El 23 de Novembre de 1922 va nàixer un dels nostres més il.lustres pensadors del nostre País: Joan Fuster. Deixe ací uns fragments d´algún llibre de la seua llarga obra.”

   “El País Valencià, no s’esgota en l’Horta de València. Des de Morella a Oriola, el seu paisatge, en aspecte i en providència, canvia, es contradiu i es diversifica incessantment, passa de rude a clar, de ric a eixut, d’escabrós a plàcid. La València coneguda, la València dels vergers feraços, no és una València falsa, és clar; però és, evidentment, una València incompleta: en alguna comarca alacantina, per exemple, la mitjana pluviomètrica és, sovint, inferior a la de certes regions del Sàhara.

LAVANGUARDIA_G_3598679-k8tC--656x470@LaVanguardia-Web

Però allò que la natura no donava ni dóna de si, els homes hagueren i han de crear-ho. Terreny mediocre, amb maresmes litorals, i sequedat de l’ambient foren un desafiament que els successius pobladors saberen acceptar sempre com un estímul. La lluita començà no se sap quan. I durant segles, l’esforç ha progressat, sense cedir, fins avui mateix. Els aiguamolls es coventiren en camps d’arròs, i els arenys i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En aquesta tasca transformadora, que significa un augment prodigiós de riquesa i vistositat, només s’hi han emprat enginy i braços: La intel.ligència i la tenacitat posades a contribució en els regs artificials del País Valencià, ho diuen tot del llaurador: mostren la talla de les seues millors virtuts. La mà de l’home ha transformat quilòmetres i quilòmetres quadrats d’ermot, de vinya i d’olivera en densos i abarrotats tarongerars: Ni el clima, ni els rius, ni el sòl, no ens predestinaven a una agricultura de gran potencial. Si la tenim és per obra exclusiva d’una tenacitat secular, tossuda i encertada, de la nostra gent”. (1)

   I a pesar d’aquesta empenta i capacitat de treball, “pocs valencians hi deu haver que no s’ha hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Cada circumstància “crítica” (cultural, política, social…), per mediocre que siga, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col.lectiva: El valencià, quan pensa en la seua identitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.

   És evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d’un poble: “Les violències infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, coacions pedagògiques, adulteració cultural…- tenen sempre efectes decisius sobra la salut d’una comunitat. Tanmateix molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en la seua personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal.leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: La nostra feblesa no depén tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia.

   Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; tenen el seu origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col.lectiu. Encara que no hem d’interrogar-nos només sobre el passat o el present, sinó també sobre les possibilitats obertes al dia de demà: Els valencians hem de defensar-nos com a poble”.

   I per plantejar-vos tot això,, no tinc una altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”. (2)

   Però “el “patriotisme” lacrimogen m’irrita. I tampoc no m’entusiasma el “nacionalisme”. Més d’un cop he he dit i redit: a tot estirar, sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. (3)

   En fi, “d’això que jo escric -proses divagatòries, de tímida especulació, oscil.lants entre la ironia i la bona fe-, els experts solen dir-ne “assaigs”. I l’assaig literari no és més que una tempativa, un intent, una provatura.

   El poema i la novel.la, el tractat de metafísica i el drama, en tant que obres acabades, ja són alguna cosa més. L’assaig, en canvi, no acaba mai: es redueix al pur procés de buscar, de fer hipòtesis i desfer-ne. L’assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació, contradient-se a estones, cautelós o atrevit. L’assaig és, sobretot, “esperança”: I allò que “esperem” en escriure un assig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra. I això que “esperem” obtenir de nosaltres mateixos, “esperem” obtenir-ho també de tots vosaltres. (4)

NOTES:

1.- Obres Completes 3: Viatge pel País Valencià. Edic. 62. 1971. Fragments de la Introducció General.

2.- Nosaltres els valencians. 1962. Fragments de la Introducció.

3.- Un país sense política. 1975. Pàg.135.

4.- Causar-se d’esperar. 1965. Fragments del Pròleg.

Toni Mestre.

Foto de La Vanguardia.

Una altra ciutat.

   Quan hi vaig nàixer la meua ciutat era com era, producte de la història. De la classe social que n’ha remenat sempre les cireres, vull dir. Quan vaig nàixer, acabava de perdre una guerra i arrossegava una trista postguerra. Hi havia por i misèria. Naturalment jo no en sabia res. Senzillament vaig obrir els ulls i vaig començar a viure, a viure-la. Al cap de seixanta anys l’’he vista créixer i fer-se ampla de barris, però estreta d’ambicions nacionals. L’he vista canibalitzar el seu solar antic i devorar l’horta que l’envoltava sense més desig, en els (i)responsables, que el de fer diners. Sense empatx han balafiat la memòria, l’heretat patrimoni, i només deixaran als futurs habitants els fruits de l’avarícia.

   Quan tenia vint anys  va començar una etapa de desenrotllament que va ser el principi de la fi. La situació política impedia qualsevol alternativa. La planificació urbana es va fer al gust dels delinqüents que manaven, i dels que s’hi amagaven al darrere. De la dreta franquista. La majoria dels barris alçats d’aquells anys cauen desfets d’aluminosi. Una malaltia que no només afecta les cases  sinó també els seus habitants. La manca d’espais verds, de dotacions socials i de serveis públics han marcat generacions de ciutadans. Es va crear una ciutat hostil que hostatja una societat malalta.

   I la cosa continua. Amb la darrera etapa de vaques grosses la ciutat ha seguit la seua expansió. “Més alt, més estret, més compacte” es el lema d’aquesta cursa folla que torna a dirigir la dreta de sempre, ara democràtica, elegida amb majoria absoluta. Fa feredat passejar-se pels nous espais. A mitjan fer ja són horribles. Asfixiants. Quan han acabat de matar la història han començat  a matar l’aire. Aquests dies de botorn la cosa s’ha fet d’allò més evident. Amb gran dolor de cor, cal reconéixer que “una altra ciutat… ja no és possible”. Ens han  furtat el passat i ens han deixat sense futur.

Toni Mestre. 2003

%d bloggers like this: