Enguany fa quinze anys que em vaig incorporar al programa “De dalt a baix” que emetia des d´agost de 1974 Ràdio Peninsular a València. Va ser un dia d´octubre d´aquell any que Amadeu Fabregat vingué a la llibreria “Ausiàs March“, que jo co-dirigia aleshores, per demanar-me, per favor, que m´incorparara “uns dies” al programa per tal de substituïr Joan Monleon que havia caigut malalt. Li vaig dir que sí “si es tractava només d´uns dies”. Ara en fa quinze anys. No sabia on em clavava. No sabia que allò capgiraria la meua vida, la meua vocació (jo estudiava per a arqueòleg) i m´embarcaria en una guerra, de vegades total, de vegades guerrejada, de la qual, ara ho veig, no eixiré mai.

Perquè no es tracta d´una guerra personal, d´ambicions individuals i tot això, sinó d´una guerra col.lectiva, nacional, entre “ells” i nosaltres. La presència de “De dalt a baix” al sí d´aquella emissora caigué com una bomba. La plantilla, tret de comptadíssimes excepcions, s´ens tirà damunt, ens feu la vida impossible, conspirà contra nosaltres, escrigueren cartes de de denúncia als jerarques del moment, fins i tot les telefonistes i conserges moltes vegades nevaven que treballàrem allí. En poques paraules: es portaren com a porcs. Des del mateix Amadéu Fabregat fins a Ferran Belda, passant per Rafael Ventura Melià, Josep Lluís Bonet, Xelo Asensi i Rosa Balaguer poden contar i no acabar del que passàrem en aquella santa casa. Com a mostra els diré que l´única vegada que m´he vist amb una pistola al pit va ser en un dels seus corredors mentre un “company” em preguntava (en valencià!): “Tu no seràs un d´eixos fills de puta que volen l´Autonomia, veritat?”. Atacaven per totes bandes. El programa era un èxit popular? Doncs reduïm-lo de temps i personal, passem-lo a la pitjor hora d´audiència, canviem-li el nom, acabem amb ell. I així va ser: en juny de 1982, amb l´excusa del Mundial de Futbol, manava UCD, no ens renovaren el contracte i Rosa Balaguer i jo, com els últims de Filipines, abandonàrem la ja llavors Ràdio Nacional amb la satisfacció haver fet sempre una ràdio lliure, independent, popular i valenciana. Massa per al cos d´alguns! També ens emportàrem la solidaritat de milers de valencians, l´adhesió d´institucions i partits democràtics… i la flama de la llengua.

Un any llarg vaig estar lluny dels micròfons. Amadeu Fabregat, que aleshores dirigia “València semanal”, em va tornar a cridar i cada setmana escrivia un espai que titolàrem, simbòlicament, “De dalt a baix”. I quan passà a dirigir la nova etapa de Ràdio Cadena, durant el directoratge de Jordi Garcia Candau a Madrid, vingué de bell nou a buscar-me i restauràrem, des de Ràdio Cadena i en un context diferent, el programa. Era una situació “quasi” normal. I crec que em vaig tornar a equivocar. Li havia d´haver dit que no i seguit la meua primera vocació d´arqueòleg. A hores d´ara faria el meu treball al camp o al laboratori lluny, pense, del soroll mundà i les misèries de la política valenciana. Però el cas és que em vaig deixar convéncer per tot allò de “la ràdio d´ací”, els nous companys aparentment més democràtics, la nova etapa “socialista”, etc… Si l´últim programa a Ràdio Nacional el va tancar el Conseller de Cultura Josep Bevià, el primer de Ràdio Cadena el va inaugurar Cebrià Ciscar, De moment la cosa semblava anar bé. No ens va ser possible repescar Rosa Balaguer, però “De dalt a baix” s´emetia a una bona hora del matí, amb corresponsalíes a Alacant, Castelló i Crevillent, i en ditrecte (tota l´etapa anterior s´havia fet gravat perquè passava censura). N´hi havia, això sí, una nota negra: tornava a ser altra volta un programa “ghetto”, aïllat entre l´altra programació quasi absolútament en castellà de la casa, on el valencià era tolerat però no promogut. Allí vaig començar a fer també altres programes d´entrevistes a fons que es passaven dissabte matí. Però sempre sol, sense equip, sense contacte amb la resta de la plantilla, en el “guetto”. I ja se sap: des del “guetto” al camp d´extermini el camí no te revoltes: és directe, Quan Amadéu Fabregat deixà Ràdio Cadena per a dirigir “Aitana” començaren de bell nou els problemes. Des de Madrid s´inventaren un programa matinal, en castellà, on no hi cabia “De dalt a baix”. Com el programa calia que fóra “regional” els directors de les diferents emissores valencianes només trobaren una hora oportuna per a ell: de tres a quatre de la vesprada. La pitjor. La de menys audiència. Una decisió covard que el director d´aleshores a València, Jaime Millàs, una excel.lent persona per altra banda, va intentar justificar-me amb les mateixes paraules que em va dir anys arrere un director feixista en circumstàncies semblants. Coses de la poltrona? Gripaus que obliga a empassar-se el poder?

Toni Mestre. Octubre, 1989.