Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2020

Yearly Archives: 2020

Matar el llop.

El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.

Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.

I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.

Toni Mestre.

Campanes.

Fa uns anys, fent neteja a un armari de casa, vaig trobar tres campanes de fang d´aquelles que es venen a la fira de l´Escuradeta de València, Tenen la truja de fusta roja i el fang blanc no porta encara cap imatge o inscripció. Deuen tenir, pel cap baix, uns cinquanta anys.

Cada maig l´àvia Helena ens hi portava al meu germà i a mi i ens comprava una campaneta. Ens feia tanta il.lusió que sovint l´instrument no arribava sencer a casa. En cas contrari l´àvia se´n feia càrrec i no tornavem a veure mai més les alegres campanetes. Anaven a parar a l´armari on les he trobades.

A casa tenia ja un parell més de campanes de ceràmica. Una, modernista, amb vernís blanc i que imita una flor, me la va regalar Xavier Verdejo, de Manises. L´altra, talaverana, representa una llauradora amb un cabàs de flors, i me la va portar un amic d´Alcàntera de Xúquer. Vaig posar les tres humils campanetes de l´Escuradeta, al costat de les altres dues, més sumptuoses, i de mica en mica, i amb aportacions d´ací i d´allà, la col.lecció ha crescut i ja fa un cert goig. La majoria són valencianes, però en tinc també d´Hongria, de Sicília, de Catalunya…La gent que em coneix i m´estima, com sap la meua aficció, quan volta pel món i se´n recorda, em porta una campaneta de ceràmica.

Tinc dues amigues que són també col.leccionistes, però no de campanes, Matilde Salvador col.leciona bous. I com és tan estimada i porta tants anys col.leccionant-ne, té a casa una autèntica ramaderia. I Marifé Arroyo, a la seua casa de la Drova, té cavalls de tota mena, material i procedència. En té tants que porta un registre minuciós on figura la data i la persona que li´ls ha regalat. És bonic això de col.leccionar objectes. Però és més bonic si al seu darrere hi ha una valuosa col.lecció d´afectes i records.

Toni Mestre. 13/05/2001

Una fotografía.

Enric Ferrer, Paco Rostoll i Toni Mestre

És una fotografía petita, de 4,5 per 7 cm, amb les vores dentades. En la va fer mon pare amb aquella cámera “Ikonette” que tenia. Hi som Enric Ferrer, Paco Rostoll i jo. Ells tindrien set anys, jo quatre. Tots tres posem ben pagats amb els nostres berenars pasqüers. Enric el porta en un cabasset de palma decorat, Paco en un mocador i jo en una bandolera que l´àvia Carme hauria comprat a Gata. El lloc és el tossal de la teuleria dels Rostoll, al costat mateix de cals avis, a la partida de Cap Negret d´Altea. El cim del tossal, abans que l´extracció de terra per al rajolar el desfera, era pla i des d´ell es divisava un panorama magnífic, aleshores encara verge. Tota la badia d´Altea, de del Morro de Toix, amb el penyal d´Ifac aguaitant al fons, fins lapunta de l´Albir; i al nostre davant la finca “Maricel” de l´avi de Carmelina Sánchez-Cutillas, el caseriu dispers i l´illeta de l´Olla.

A cals Ferrer eren llauradors i tenien vaqueria, Els Rostoll ere teulers. Enric era el menut de cinc germans. Paco era el quart d´una família de sis. A la fotografía tots dos calcen espardenyes, jo més ciutadà, sandálies. A Enric el veia alguna vegada per València quan jo era estudiant. À Paco fa més de vint anys que li he perdut la vista. Aquell món rural, quasi neolític, de fa prop de seixanta anys ha desaparegut totalment. Actors i escenari només són vius a la memòria. La teuleria va tancar en morir el pare, el tio Macià. El molí de terra, el forn de coure, els coberts i les eres de assecament…desaparegueren. La casa, orientada a llevant i protegida pro una fresca porxada la van comprar uns estrangers que, famolencs de sol, la giraren a ponent. El cim mig desfet del tossal va ser aplanat i rebaixat i un gran constructor es va edificar un xaletàs ostentós. On, quines coses, fa unes setmanes va ser assaltat i robat per una banda organitzada. En els anys de la vella fotografia totes les cases de la partida tenien sempre la clau al pany,

Toni Mestre (Diumenge 01.04.05)

Amics.

Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.

I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.

A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.

Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)

La porta de l´estiu.

Demà és la Nit màgica de sant Joan. El solstici ens obri la porta de l’estiu, l’estació de la plenitud, dels fruits, de les collites. De la maduresa. Tal nit com la de demà era la del primer bany, començava la temporada d’anar a la mar, d’esplaiar-se a l’aire lliure. Però des de fa uns anys l’avarícia del mercat i el desfici de la gent ho ha avançat tot. La pressa, la velocitat, han envaït de tal manera la nostra vida que molt sovint la perdem per anar massa ràpids.

                               Cada dia les notícies ens porten una nova relació de víctimes de la velocitat. Majoritàriament joves. Criatures que no travessaran la porta de l’estiu, que no maduraran ni donaran fruit. Diaris i televisions ens presenten imatges terribles de gent feta miques, de famílies desfetes a causa de l’excés de velocitat. Francesc Orteu ha escrit que el segle XX serà estudiat “per l’expansió mundial d’una extranya forma de suicidi anomenada automobilisme”. La droga legal més fàcil d’aconseguir és la velocitat i el cotxe, o la moto, l’arma més fàcil d’usar. I com sempre els responsables del seu abús son, som, els pares. La societat adulta.                         

Des de ben petits portem els fills a parcs d’atraccions “per fer-los addictes a la sensació estimulant de la velocitat”. Després venen les motos, els cotxes… i cada cap de setmana hi ha una  escabetxina. Carrers i carreteres tenen ja el color de la sang i l’aspecte de cementeris, amb creus i flors a cada cantó o a cada corba. Se sol fer responsable d’aquestes matances l’alcohol, però Orteu diu que no, que el causant últim dels accidents és el sexe o, més concretament, la manca de sexe. L’alcohol els joves el necessiten per a fer-se “prou decidits per a demanar-lo i oferir-lo”. La solució que proposa és arriscada, pero suggerent: “simplificar els rituals d’aparellament, relaxar els estàndards estètics per fer que més gent se senta atractiva i crear una nova cultura de la promiscuïtat”. Què en penseu?                                                                             

Toni Mestre                  (diumenge 22.06.03)

L´espai Fuster.

El passat dia 23 Joan Fuster hauria fet huitanta anys. En fa poc més de deu que va morir. I en una data tan assenyalada l’ajuntament de Sueca ha volgut obrir al públic la que va ser, des dels huit anys, la casa del gran escriptor i reflexionador valencià: el número 10 del carrer de sant Josep de la capital de la Ribera Baixa. Una casa de façana neogòtica, amb detalls, exteriors i interiors, del modernisme local. Un casal d’ampla portalada, a dos mans, amb la llar a la dreta, el racó de Fuster, i una porta cristallera al pati de darrere. Un pati no gaire gran, amb la cuina i el menjador a un costat i el bany i una habitació, en la què Fuster va morir, a l’altre. Al fons, una porxada i sobre ella el taller del pare, tallista de guix.

Hi vaig ser, en companyia de més d’un centenar d’amics i veïns, el vespre de la inauguració de la que ja no és, ni serà mai, la casa de Fuster que molts coneguérem i freqüentàrem. Seria absurd haver-la conservat com era, intacta, fosilitzada. Perquè a partir d’ara ja no serà l’habitatge d’un home, d’una família. La intenció és que siga, per a sempre, un espai d’estudi, d’encontre, de debat, de propostes, d’iniciatives i de futur… obert a tots. Un espai, l’Espai Fuster, en primer lloc, per als suecans, i després per a la resta dels valencians i de tota la nostra nació.

L’acte va ser més cordial que solemne, com calia. Dos amics de Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon i Josep Iborra, en glossaren la figura i l’obra davant d’un públic heterogeni i de totes les edats que omplia de gom a gom el recinte. Pocs polítics, els justos. Satisfacció per totes les cares. Final d’una etapa, la dels fonaments. Ara s’enceta la d’alçar parets, cobrir aigües, pintar i moblar la casa. Vull dir que caldrà fer-la habitable, omplir-la de vida intel.lectual. La direcció de la nau està en bones mans. Seria criminal moure-li vents contraris. L’Espai Fuster no és de cap partit polític: és l’espai de tots. De tots els demòcrates, naturalment.

Toni Mestre

( Diumenge 1.12.02)

La mosqueta.

Aquesta història l’heu viscuda més d’una vegada. Aneu a rentar-vos les mans i de l’aigüera del lavabo ix una mosqueta, petita, petitíssima, que revola amb inseguretat entre les parets blanques de la pica. Només veieu un punt negre que es desplaça. No en distingiu ni cap, ni ulls, ni ales, ni potes. Només sabeu que és un animaló insignificant. Inútil. Qua us fa nosa perquè trenca, amb la seua existència, la netedat d’un lloc que voleu higiènic. I d’una manotada el mateu. O l’estaborniu. El seu cos insignificant queda malmés sobre la lluenta superfície de la ceràmica. I per tal d’arrematar la faena obriu l’aixeta i l’aigua, que surt amb força, s’emporta  aquell ésser viu, o les seues minces despulles, forat avall. Cap al no res.

                      No sabem, no som especialistes, quina durada té la vida d’aquests insectes. De segur que és molt curta. I, comparada amb la nostra, mínima. Miserable. Des de la seua perpectiva la mitjana de la nostra existència els deu semblar l’eternitat. També per tamany devem semblar-los inabastables. I totpoderosos. Als seus ullets som, amb tota seguretat, allò que nosaltres els humans anomenem Déu.      

                      I de segur que, si pensaren, si reflexionaren, aquestes mosquetes que eliminem tant sovint es preguntarien qui són, d’on venen i què collons fan ací. Perquè naixen al forat negre d’una aigüera, fan una curta volada i moren d’un colp brutal que ni endevinen d’on ve. Potser a “l’amo” de la seua absurda existència li dirien “Ser suprem” o “Creador”. I li demanarien favors i li agrairien mercés. Li pregarien i li farien processons. En farien ídols i li edificarien llocs de culte. Potser creurien que han estat creats a la seua imatge. Potser tindrien una forta i dura casta sacerdotal que administraria aquella por, aquell misteri. Per què no? Si heu llegit fins ací es posible que un somriure de conmisseració us haja pujat als llavis. Esborreu-lo. Perquè no estic parlant de mosquetes, estic parlant…                                                                                 Toni Mestre.

                                                                          (diumenge 24.06.01)

L´Esta(fot)tut de Sucursalia.

                  “Sucursalia” és un neologisme encara no acceptat, no el trobareu a cap diccionari, però que tothom haveu comprés. Jo l’utilitze ací com a antònim d’”autonomia”, i vindria a ser “la qualitat de no autònom”. Si autònom és “qui es governa per les seues pòpies lleis, qui té el dret o la facultat de governar-se a si mateix”, la “sucursalia” son els membres d’una comunitat nacional que viuen en una situació de dependència d’organitzacions polítiques, socials, culturals, etc. respecte de centres de decisió exteriors. Per exemple: el País Valencià actual, a qui, des de fora, se li van imposar unes lleis, dites follament “Estatut d’Autonomia”, que li van negar des del nom fins les senyes d’identitat històriques, com la fotesa de la bandera entre d’altres.

                  Aquell primer text, celebrat l’any 1982 per la “sucursalia” amb trons i magnòlies era en realitat, com va dir un vell valencianista “una caguerà(da) amb pinyons” amassada i cuita per dos “lumbreras” de la política centralista espanyola del moment: l’Alfonso Guerra, “Ozú, de Seviya!”, i l’Abril Martorell, “segoviano carpetovetónico”. (El fet d’haver nascut a Picassent va ser un accident que esmenà amb la mort). Tots dos, doncs, “españoles hasta las cachas”. El trist i aigualit material auctòcton que els havia fornit el PSOE i la UCD “regionales”, l’alt grau de qualitat democràtica dels quals és ben sabut, encara els semblà excesiu als sòrdids manegadors de Madrid. I el tallaren , podaren, esporgaren, o siga tergiversaren, de tal manera que el resultat és el que va merèixer la definició abans esmentada. Un quart de segle després la història es repeteix. I una nova tifa legislativa ens és presentada pels de sempre amb la sensació de joia de qui, en complaure’s a si mateix, vol fer creure que complau també els altres. I no. Els “altres” tenim molt clar que el nou “Esta(fo)tut de Sucursalia” és de fet el pèrfid i genuflex del 82, tot ell submissió i impotència, amb un floc. Que se’l confiten!.

                                                               Toni Mestre

                                                               (Publicar diumenge 26.06.05)

Normalitat.

Els valencians parlem sovint de “normalització”. Per contra els habitants dels països castellans veïns no en parlen mai. És natural. Ells són normals. Ells tenen un Estat perfectament organitzat que vetla pels seus interessos nacionals. Nosaltres només tenim un poder regional vicari, i a més a més votem sobretot partits (diguem-ne foranis, centralistes… sucursalistes al capdavall) que posen els nostres interessos en mans d’uns governs que defensen el que defensen. Ells tenen una llengua i una cultura que compten amb mitjans de comunicació propis; unes escoles on només s’ensenya en castellà; una història i uns mites acceptats per tothom; un punt de vista nacional únic en economia, política exterior o comunicacions.Nosaltres només som normals a l’hora de pagar. Paguem igual o més que ells, però a canvi rebem les engrunes de la seua taula.

           És lògic que ens obsessione la normalitat. Però la normalitat, com va escriure Pere Gimferrer a començaments dels vuitanta, “no està només en un punt. O bé totes les coses, a tot arreu són normals, o bé no podem pas, a dreta llei, parlar de normalitat”. Des d’aleshores hem avançat molt, moltíssim. Sempre amb pals a les rodes, tot cal dir-ho, i amb l’esforç heroic de col.lectius admirables. I hi ha parcel.les especialment vistoses on el camí fet es nota més. Però què lluny estem encara de la normalitat que tenen, com he dit, els castellans. O els francesos.

         Seguint amb Gimferrer, el principi de normalitat lingüística que observem al carrer o a l’escola, cal que es base sobre tot, en la normalitat “a casa”, on la llengua cal que estiga instal.lada al fons de la consciència individual de cadascú: “ja que la llengua no és sinó expressió d’una determinada manera de trobar-nos en el món, d’orientar-nos”. Parlarem, llegirem i escriurem valencià, doncs, si, d’una manera clara i evident, ens sentim valencians. O preferirem seguir desorientats? Orientats cap a Madrid, vull dir.                                 

Toni Mestre. (Publicar diumenge 4.03.01)

Sobre la llengua.

Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,

L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.

Toni Mestre. 29.01.06

%d bloggers like this: