Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2020 (Pàgina 2)

Yearly Archives: 2020

Cartes a la llengua (III).

Estimada llengua: recordes la meua entrada a la Universitat? Va ser com un alliberament. Com passar de la clandestinitat a la vida pública. Era l´any 1961 i en vaig matricular de Dret. Prompte vaig veure que allò no era per a mi i l´any següent vaig passar a Filosofia i Lletres. El vell edifici del carrer de la Nau exigia aleshores la corbata obligatòria i parlava sempre en castellà. En Dret el parlaven fins i tot els alumnes que et parlaven a casa. T´amagaven avergonyits als claustres, als bars, sempre. A mi això em dolia- Negar.-te a tu, amor meu, era una cosa que no comprenia. Jo que sempre anava publicante per tot arreu! Però alguna cosa passava ja. Entre la carcor dominant hi havia alguns professors diferents. Molts d´ells parlaven en privat català i de llibertat, un concepte aleshores subversiu i perseguit. A més a més eren els millors catedràtics. Recorde Murillo Ferriol, Joan Reglà, Jover, Tarradell... Hi havia també l´Ubieto, un home polèmic amb qui discutiem apassionadament sobre Història medieval…i sobre tu. Ell és aragonés, ja saps. Amb tota aquella colla de mestres vaig aprendre a estudiar i a pensar.

També entre els alumnes s´obria pas una nova mentalitat. Al costat dels hereus d´una llarguíssima tradició de dimissions nacionals, una nova minoria creixiem i ens desenvolupàvem. N´erem pocs però molt actius. Editàvem revistetes com “Diàleg”, i després “Concret”, on tu campaves de bell nou amb tota la rotunditat de la teua bellesa. Érem ingenus? Potser però érem joves i estàvem enamorats. De tu, naturalment. Recorde Miquel i Diego, Rafael Minyoles, Ernest Sena, Valèria Miralles

Pel maig de 1962 havia aparegut la primera edició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. De bell nou aquest nom entrava en la meua vida. Va ser, crec la millor primavera del món, la que marcaria definitivament el meu pensament. Cóm vaig devorar aquell llibre! Cóm et bevia, adorada meua, en aquelles pàgines que quasi vaig aprendre de memòria! La meua set de sempre hi havia trobat la font clara que l´assassiava definitívament. Els fets, les indecisions, els problemes del nostre poble per primera vegada en carn viva, per primera vegada analitzant lúcidament per un valencià valent. Avançàvem, estimada, i els teus enemics reaccionaren. Bon senyal! Una nova jventut començà a accedir a la Universitat: ja no era rar sentir-te pel claustre, els seminaris i fins i tot a les aules. Els estudiants que venien dels pobles ja no t´abandonaven i molts ciutadans, fills de famílies castellanitzades, assistien a cursets i a poc a poc et recuperàvem.

I la Cançó. L´any 1962 va ser també el del descobriment de Raimon. Jo no vaig assistir mai a les històriques reunions de “Casa Pedro” on va cantar per primera vegada. Però vaig comprar el seu primer disc, i els següents, i tots els dels Setze Jutges. Sentir-te cantada, en disc i per ràdio, amor meu! Quina novetat tan joiosa! El crit de Raimon molt prompte es va fer col.lectiu. Molts començàrem a dir “NO” també a tot allò que ens negava. Aquells primers recitals, les primeres assemblees, les primeres manifestacions, la lluita contra el SEU… Nacionalisme i llibertat van ser el bagatge d´aquella generació en la nostra lluita contra la dictadura.

Si el “Nosaltres” havia estat un revulsiu en la societat valenciana d´aleshores, l´apariciò d´“El País Valenciano” dins les guies que publicava Destino de Barcelona va ser aprofitada per la classe dominant valenciana, franquista genuflexa, i especialment pel diari “Las Provincias”, per tal d´organitzar una campanya anti-fusteriana clàrament feixista. S´encetava, o seguia, una maniobra típica de la provocació de la dreta: acusar de provocador el denunciant de les seves provocacions de sempre. Apel-lar als sentiments “autèntics” dels valencians els qui feia segles s´enfotien del país, del poble i de tu, estimada meua.

I la primera pena grossa de la meua joventut: veure que el poble, una part nombrosa si més no, seguia les idees dominants, seguia les consignes dels seus enemics seculars i reaccionava contra els qui defensaven. Cremaven llibres que no havien llegit i cridaven contra Joan Fuster des de la ignorància manipulada. S´encetava una divisió que havia de marcar el nostre destí durant molts anys. Però tu seguies avançant. Cada día eixien més llibres, es montaren algunes llibreries i la Universitat cada dia era més valenciana.

Fins la propera setmana amor. Recorda que t´estime, t´adore i sóc sempre teu.

Toni Mestre.

Més dolça que la mel (i II)

Fa unes setmanes ha començat la gravació de les “Rondalles Valencianes” de don Enric Valor a uns estudis d´Alboraia. Es tracta d´una producció de RNE-Ràdio4 que constarà de setanta capítols i que oferirà a l´audiència i al públic en general ´obra rondallística completa de un dels escriptors valencians més importants del segle XX. Un home que, quan va literaturitzar aquestes rondalles populars, allà pels anys 50, no veia gens clar el futur ni de la llengüa ni de la cultura dels valencians, i precisament per això va posar en la seua obra tot allò que en sabia, de llengua i de cultura, per tal de, com contà Salvador Espriu, “salvar-nos els mots” als valencians que vindriem. I a ausades que ho va conseguir. Mai no li agraïrem a Enric Valor el que feu, i el que ha fet després, pel nostre poble. La gravació va avançant i és emocionant veure les reaccions dels actors que hi intervenen: “Açò és valencià com cal!”, “Quina preciositat de llengua!”, “Fa gust de dir aquest idioma!”… i tant que en fa de gust! Allí està la llengua rica i plena, popular i culta, antiga i moderna, completa i sucosa. Acostumats a l´eixut “dialecte” de la TVV, les pel.licules i sèries de la qual es veuen obligats a doblar sotmesos a normes irracionals i entarquimades, la llengua neta i fresca de don Enric Valor, la llengua autèntica del poble valencià, els sembla un got d´aigua clara.

Fa poc, en unes declaracions a la revista de lletres “L´ILLA”, editada per Bromera, titolades “Reflexionar sobre la llengua”, es presentat com un home que “estudia el comportament lingüístic dels valencians… un expert d´un tema amarg…”, el socio-lingüísta Toni Mollà, el reponsable de la política lingüística (?) de la TVV-Canal 9. Tota l´entrevista és una trista justificació del trist paper que fa i ha fet la Comissió que presideix. Fa trampa: parla de “nogensmenys” i “tanmateix” i s´oblida, quan diu que ” en la televisió el millor model lingüistic és el que no es nota” que el que la direcció general, arbitràriament, li ha imposat a ell i als altres especialistes, es nota escandalosament. Amargament. Les criatures que van a escola i després veuen la televisió valenciana poden acabar esquizofrènics, però acabaràn castellanitzats. És sorprenent la unitat del castellà, fins i tot del d´Amèrica, front al separatisme criminal de la TVV. El desgavell i la indignitat porten al menyspreu i la substitució idiomàtica.

“Jo no magnificaria el valor positiu de la televisió per a la recuperació lingüística” afegeix més avant Toni Mollà. Ah no? Puix jo tampoc el minimitzaria. No m´estranya que es mostre pessimista davant el futur de l´idioma tot al llarg de l´entrevista. Ell ja l´ha matat al seu cap i està ajudant a matar-lo desde TVV. Tornant a l´Espriu “els hauria estat senzill de fer, del seu silenci un mur impenetrable, altíssim, van triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Per un grapat de duros “més dolços que la mel”, clar. Sabeu que per un quart de quilo de pessetes al mes podeu tenir al vostre servei, perdó, servici un excel.lent poeta i fer-lo ballar al so que vulgueu? Quanta misèria es pot aconseguir amb diners públics!

Parla i no acaba Toni Mollà en aquesta entrevista publicada per “L´illa” del seu pessimisme total davant el futur de l´idioma. És un especialista, en sap, maneja enquestes… Parla de “la substitució lingüística, que és un macroprocés de caracter global que no es pot detenir amb mestres d´escola, una televisió i una ràdio”. Potser està suggerint-nos “la Guardia Civil”? Parla també de milers de parlants perduts anualment, de l´efecte cascada, de posar la realitat damunt la taula, “que la gent s´assabentarà del què passa… i decidira canviar-lo (el panorama) o enviar-ho to a rodar”. Visca l´alegría! I mentrementres ell, ells , a cobrar cada més i ajudar des de TVV a accelerar-nos la mort. Eutanàsia es diu això. Una mort dolça, “mes dolça que la mel”. Cinc mil pessetetes!

Toni Mestre 1990.

Més dolça que la mel.

Sembla que va ser Tomàs Villarroya el primer valencià que motejava així la llengua del país l´any 1841 en el seu poema “Cançó” publicat a la revista “El liceo valenciano”. La influència de la famosa “Oda a la pàtria” de Benaventura Carles Aribau, publicada el 1833 és evident, però l´expressió tingué tanta fortuna entre nosaltres que, mentre els catalans l´abandonaren ràpidament i en lloc de cantar la llengua símplement es dedicaren a emprar-la, encara avui és normal sentir-la en boca de mantenidors, poetes de llibres de festes, fallers o festers i en altres ambients castellanitzats valencians. “Més dolça que la mel” li diuen a la llengua que ni la parlen ni l´estimen; però per els qui la parlem i la vivim dia rere dia esperançadament no és ni dolça ni amarga, simplement és i prou. Tot i que alguns de cara, i altres per l´esquena, s´entesten a amagar-nos-la ben sovint.

Una cosa tan neta com és la llengua, i tan clara (“Xica, deixa´t de romanços”, li vaig sentir dir a una dona de Morella, “la nostra llengua la més clara!”) i la quantitat de tarquim que se li pot atocar al damunt! De primeries amb prohibicions “manu militari”, una “tradició” que ens ve del temps de la repressió contra les Germanies, i a continuació “a cristazos” a través de la jerarquia catòlica. o a palmetades, per mitjà de mestres públics i privats però sempre “nacionales”. Sense oblidar els injustos jutges i tota la resta del funcionariat “colonial” que hem hagut de patir. Fins els últims anys, quan amb la democràcia s´esperava també la llibertat, la normalitat de la llengua. Però també en aquest cas, pel que es veu, “el canvi” ha eixit fallat.

De l´alegría i les il.lusions dels primers anys hem passat al “magre menjar” del moment actual. Ja la Constitució ens discrimina davant els castellans, que només cal que aprenguen la seua llengua mentre nosaltres hem de saber la d´ells per obligació i la nostra per devoció, situació d´injusticia i marginació que, per a major “inri” subratlla i ratifica el nostre pobre Estatut. Alguna cosa volgué esmenar-se amb la “Llei d´us i ensenyament del valencià” però la manca de voluntat política del PSOE, en aplicar-la i potenciar-la es evident. La inexistència d´una Direcció General de Política Lingüística al si del nostre govern n´es una mostra clara. A més a més està el pèsim exemple de desamor a la llengua que donen la majoria dels nostres polítics en la seua activitat diaria als ajuntaments, diputacions i Corts Valencianes. Poquíssim la parlen i encara menys la parlen bé. El conseller de Cultura, Educació i Ciència, el senyor Cebrià (ell s´estimava més signar “Ciprià” i ves a saber si encara li diuen oficialment Cipriano), abans ha abandonat el càrrec que ha aprés, per exemple, a dir correctament “ciutadà” en comptes de l´incorrecte “ciudatà” que ens arreava cada dos per tres.

A tot açò vingué la televisió, la TVV o Canal-9 qu eli diuen, Una ocasió d´or per a fer a l´idioma una passa de gegant i fer-lo arribar, amb un nivell i uns registres correctes, a amples capes de la població que o no l´havien pogut estudiar o símplement l´ignoraven per ser procedents d´altres països més o menys propers. Una oportunitat llàrgament esperada per uns i altres que eren conscients de la necessitat de saber corrèctament la llengua del país i del dret que tenien a que s´els ensenyara, o simplement s´els parlara, exàctament com s´ensenyen als propis i als estranys les altres llengúes oficials del món: com mana la gramàtica i punt. I de bell nou ens fallen. En contra de la tradició literària, en contra de la Universitat, en contra del sentit comú i d´allò que s´està ensenyant a les escoles i instituts, s´adopta un model híbrid, bord, anti-valencià per castellanitzat i antipopular per vulgar. “La dolça llengüa”, com sempre, és una excusa per a tapar el que interessa: seguir castellanitzant, dolçament això sí, elpoble valencià. Ja fa temps que sabem la maniobra, Tot afebliment, divisió, “regionalització” de l´idioma és ajudar la castellanització.

Toni Mestre 1990.

Moros i Cristians.

El 9 d’octubre, fa uns anys “Dia Nacional del País Valencià”, ara “Día de la Comunidad  Valenciana”, va començar a celebrar-se a València l’any 1338, primer centenari de l’entrada de les  tropes conquistadores i repobladores de Jaume I a la capital del nou regne cristià de València, un estat independent més dins de la confederació catalano-aragonesa. La gent vinguda del nord entrà a una ciutat buida perquè tots els anteriors habitants, els moros, l’havien abandonada i estat guiats més enllà del Xúquer, terra no conquistada encara per, segons les cròniques àrabs “Jaume el català”.

  La festa era només una processó a la Roqueta, lloc on es trobava penjat el Penó de la Conquista, aquell que havia onejat en la torre en senyal de rendició. Més avant s’instaurà el costum d’un sermó de caràcter històric a la Seu, el Sermó de la Conquista. Durant el segle XV la festa es commemorà amb l’esclafit de piules i tronadors des del Miquelet que donarien lloc als dolços del dia de sant Dionís, plens d’intenció eròtica. I no va ser fins a finals del segle XIX  que la celebració prengué un caire nacionalista amb la processó amb la senyera de la Ciutat fins el monument del rei Jaume I, erigit  l’any 1891. Durant els Franquisme el dia no era festiu. Recorde les humils processons cíviques dels anys seixantes, a les que assistia amb dos o tres dotzenes de socis d’aquell Lo Rat Penat. Acompanyàvem la Senyera de València entre la indiferència  general dels ciutadans. Arribàvem al Parterre, el president Joan Segura de Lago feia un parlament, s’freva una corona de llorer i precedits per una reproducció de la Senyera de Jaume I tornàvem a la seu de l’entitat.

Després la batalla-porcada de València ho va empastifar tot. El feixisme s’introduí en la festa. Els socialistes, que mai s’han cregut el país, no li plantaren cara. I actualment les institucions l’han segrestada i capgirat de dalt a baix. La processó recorda un viacrucis; l’”himno” de Serrano, que és el que interessa, es canta fins a l’ois; i s’afalaga una església que s’embruta cada dia en la llengua de Jaume I i les seues gents. Un desastre. La cirera del pastís la posa, des de fa uns anys, la “Parada mora” que algun faller despistat, o malintencionat, va inventar-se del no res per tal d’omplir la vesprada d’un dia vacu i desubstanciat que la majoria dels valencians, de la ciutat i el país, ni comprenen ni senten. Un desfici. Moros, i a l’estil de Hollywood, a València un 9 d’octubre! Si Jaume I alçara el cap!

                                              Toni Mestre. Octubre 2004.

Violadors i Assassins. (Carta a Joan Fuster)

Estimat Joan: per la premsa m´assabente de la teua últma involuntària aventura. Quina vida i quina mort les teues! Ja sé que a tu no et sorprendrà res del que passa. Tu sabies molt bé qui eres i qui són els enemics del teu poble. Han intentat violar el teu cadàver, el que tu volies que els amics llançàrem a una séquia, com un altre dia van intentar assassinar-te. Quina gent! Ho he sentit, com ho vaig sentir llavors, en la doble condició d´amic i de lector de les teues obres. L´amic ho sent físicament, el lector intel.lectualment. I no sé quin dolor és major dels dos.

És un dolor que tu has conegut molt bé. És un dolor aparellat a la nostra condició de valencians. És el dolor de voler tornara ser lliures entre els pobles del món i veure com s´alcen contra aquest desig tan generós les forces de la reacció més negra i compten amb l´ajut i el suport d´alguns dels nostres compatriotes. Atiats, això sí, per l´imperialisme més tronat i repugnant. El dolor de veure´s manipulat, distorsionat i perseguit, fins després de la mort!, pels forasters i per alguns ací, destinataris de la teua obra. Una obra, una vida, amb les quals intentares que fórem més dignes i més valencians. Al capdavall aquesta incomprensió, sovint culpable, és la condició arreu del món de l´intel.lectual. De l´home de pensament net i rigorós que vetla en l´alta nit del seu poble. Ho vas ser sempre en la vida. I continuaràs essent-ho pels segles dels segles a travès de la teua obra generosa, plena d´amor al nostre poble i a la llibertat. Dues condicions que els mancaran sempre als teus, nostres, enemics. Enemics dels valencians i dels valors democràtics.

No sé com qualificar els fets d´aquest dies. Violar cementeris és una cosa que només fan els malalts. O els feixistes, víctimes de la major malaltia: volen matar les idees amb l´odi. L´odi. Ja van intentar matar.te amb bombes. Com a Sanchis Guarner, el cor del qual no va resistir la ignomínia de veure´s condemnat per denunciar els qui l´acusaven d´un fet que li hauria pogut costar la vida. Però també intenten matar d´altres maneres. Al gran Vicent Andrés Estellés negant-li el dret a figurar en el nomenclade la seua ciutat i amb el silenci culpable de les autoritats de València. O llançant calumnies verinoses contra Raimon, la nostra veu més vigorosa, perquè canta clar i no té por de dir qui és i d´on ve.

No passem pena, Joan. Tot això ocorre perquè tenen por. Perquè son covards. Perquè no tenen arguments. Igual que els violadors i assassins. Violadors de cadàvers, veges tu, i del poble innocent i desarmat. Assassins de raons, amb el verí del periodisme més groc que es puga imaginar, des de les pàgines del qual, sense cap argument, escampen el vent de ponent que intenta corsecar.nos i que esdevinguem un desert nacional. No passem pena. La teua veu recorre el teu, nostre país. Fonda en els vells, fecunda en els joves, riallera en els infants. Anem anant Joan! Vida amunt i nacions amunt, anem anant! D´això tenen por!

T´estima com sempre,

Toni Mestre. 15 de Setembre 1997.

Un concert a “La Fenice”

16 de març de 1995. De manera miraculosa hem aconseguit dues entrades. El concert comença a les vuit del vespre. Ha plogut fa poc i Venècia llueix com un peix acabat de traure de l´aigua. Des de l´Hotel Belsito, situat ben a la vora, per carreronets deliciosos, travessant pontets i canals solitaris, ens acostem al teatre per la porta de darrere. La “porta d´aqua”, antigament la més important posat que per ella accedia l´aristocràcia, que arribava en góndola des dels seus palaus.

Ara es la porta de càrrega i descarrega de l´escenari. Passem per davant de l´hotel “La Fenice”. amb el patiet d´entrada vestit de verd, i eixim a la plaça del teatre. La façana neo-classica, amb bustos i al.legories, domina la serenitat del “campiello”, que com tots els de la ciutat presideix l´antic brocal d´un pou antic. Els llums estan encesos i s´observa una activitat desusada. Hi ha un vell café a la dreta que vessa de gent i soroll. Però nosaltres frisem per entrar i veure tranquil.lament l´interior del teatre.

La Fenice- Venecia

Només passar el control, a la nostra esquena, sentim una veu que diu amb un punt de sornegueria: “Bona nit!”. Ens girem i ens trobem amb Mara Calabuig, periodista i amiga de València. La saludem sorpresos, Va amb la seua filla i la pintora Antònia Mir. Totes tres porten abrics llargs de colors suaus. Passegem els vestibuls, l´única part del teatre que s´ha salvat dels incendis. Una taula entre dues altes columnes de marbre rosa amb unes dones, membres de la societat que organitza el concert, on venen el programa i material sobre “La Fenice”. És allà on el servei de premsa ens ha deixat un gran sobre amb llibres, diapositives i un vídeo editat amb motiu del bicentenari, celebrat el 1992, Tot magnífic, com l´interior de la sala que contemplen per primera vegada des d´una llotja del primer pis, el bigarrament de l´interior, vist així de sobte, talla l´alé. Em ve al cap el començament de “Senso”, de Visconti, amb Alida Valli ocupant, amb altra gent, una llotja, potser la mateixa qu exafem ara, mentre la platea bull d´uniformes austríacs i als pisos alts esclata una manifestació nacionalista.

La sala actual no és l´óriginal de 1792. Aquella, i la que la va succeïr es cremaren. No és veritat qu eel nom de “La Fenice” vinga de l´au mitològica que renaixia de les cendres. El nom li ve de la societat de musicòlegs que en propicià la construcció quan la Republica vivia els seus últims dies d´estat independent. L´aspecte actual de la sala és si fa no fa el mateix de mitjans del segle XIX, quan l´estil del Segon Imperi francés s´extenia per tota Europa. Si ho mirem bé es troba a un pas del “Pompier”. temperat, això sí, pel bon gust i la gràcia locals. Crida l´atenció el seu tamany. Ni gran ni petita. A escala humana, com tantes coses a Venècia. I suau. Ens trobem al si d´un instrument extraordinari, capaç d´emetre les notes més pures.

Baixem a la platea on tenim les nostres localitat. Els llums estan tots encesos i el teatre lluu embolcallat en una suau combinació de colors on han estat combinades amb saviesa només tres gammes: el verd, el rosa i l´or. El resultat és fantàstic. Un teló de vellut verd fosc amb floretes daurades i una franja brodada en or i rosa oculta el teló de boca pintat. Actua el Quartet Glazunov. Quatre joves russes, de solta cabellera, rossa o d´aquell color roig dit venecià, vestides de negre, interpreten obres de Glinka, Glazunov i Shostakovitx.

La música d´aquest últim, en la penombra d´una sala plena d´un públic atent, amb una elegància que ve de generacions, em porta lluny. No sé on- A poc a poc oblide que, damunt d´aquell escenari, va viure i morir per primera vegada Violeta “la traviatta”; que mentre hi dirigia una simfonia seua Richard Wagner es va sentir tan malament que va morir després a un palau del Canal Grande; que en la llotja central del primer pis, plena d´espills i cornucòpies daurades, van seure, entre altres personatges històrics, els últims forasters senyors de Venècia, Francesc Josep d´Austria i la neuròtica Elisabet de Baviera. Tot s´esvaeix. “La Fenice” es un vaixell que ningú mena, un nou “Bucentaure” ducal que navega perdut per mars antics d´oblit i de noira cap a un destí que desconeix. Per moments em sembla sentir un clapteig d´ones que colpeja insistent, entenrc, els flancs del teatre.

Toni Mestre (Fragment del llibre inèdit “Silencis i penombres”)

De dalt a baix.

Vaig conèixer a Toni Mestre en la seua llibreria Ausiàs March i devinguerem bons amics. Toni compaginava la llibreria amb el programa De Dalt a Baix en Ràdio Peninsular. Tot acò passava en 1977, any del meu retorn definitiu de l´exili i de la primera edició del meu Passeig sentimental d´un exiliat valencià.

En aquells anys de la transició el equip que realitzava De Dalt a Baix els veia com freturosos mantenedors dels valors i tresors del poble valencià, al bresol de la nostra cultura i impulsors de la revivència de la nostra llengua e identitat com a poble major. Va devindre tan popular aquella emissió de ràdio que era un plaer passejar-se abans el dinar pels carrers dels pobles i sentir eixir de les cases les veus de Toni, Ferran i Rosa.

L´obra De Dalt a Baix fou inmensa. Va fer conèixer als millors dels nostres escriptors i poetes clàssics i de la Reinaxença; danses i cants de la terra; les comarques agrícoles i industrials; festes, tradicions, costums i història del nostre país. Gran va ser la seua aportació per a la conquesta de l´Estatut i defensa dels drets del poble valencià.

De Ràdio Peninsular, Toni i el seu De Dalt a Baix passaren a Radio Cadena amb un temps inferior i horari no molt adecuat, fins anar a parar a RNE, reduïnt de més en més l´emissió fins acabar “carregant-se” a Toni i la seua emissió tan valenciana.

Fron a tan gran injustícia, tots els amics valencians d´aquest gran valencià i de Dalt a Baix tenim que fer sentir la nostra veu, fer testimoni de la més enérgica protesta en la premsa i cartes al director de RNE. Demanem el retorn de Toni Mestre i De Dalt a Baix a la RNE.

VICENT ALCOVER CAMPOS (Levante Dimarts 18.07.89)

La represa.

S’acaba l’estiu, enguany tan atípic, i demà encetem una nova tardor amb l’habitual represa laboral, escolar, etc. De mi puc dir-vos que avui mateix, dia 22, a més, comence dècada. La sisena. Ara sí que veig ja les portes d’allò que diuen eufemísticament “la tercera edat” i és la velledat, “que en valencians mal prova” com digué Ausiàs March. Jo, de moment, em trobe igual que ahir i vaig fent la meua via.

Bé. Deixant de banda circumstàncies personals us diré que, amb la represa, la ciutat de València ha tornat al caos circulatori. És allò dels els embussos, els aparcaments abusius, la càrrega i descàrrega salvatge i l’envaïment sistemàtic del carril taxi-bus. Gràcies al nostre ajuntament, tan popular ell, el tema segueix “a la figa mandanga”. La capital del País Valencià mai no ha estat un exemple de gestió urbanistica honrada i responsable. Ben al contrari. La sòrdida avarícia de la classe dominant, tradicional detentadora del poder municipal, n’ha condicionat el traçat de tal manera que vivim sotmesos a la llei de la selva promotora. Després d’una tímida apertura, quan Pérez Casado, vàrem tornar a caure en mans, com ha dit algú, de “polítics sicaris dels grans constructors”.Sicaris que hem triat democràticament!.                                   

Gràcies a ells València és, sense por d’exagerar, “la terra dels embussoss, dels fums i dels carrerons”, on quasi totes les vies públiques, degut a seua estretor i a les dobles o triples fileres, han quedat reduïdes a un sol i lent carril només algunes vegades practicable. I no parle només dels barris anteriors al boom del cotxe privat, parle sobretot dels nous espais: l’horripilant nou barri de vora Beniferri o l’asfixiant que creix a l’avinguda de França, per exemple. Encara no estan acabats i ja fan por. D’ací a uns anys seran la imatge de l’horror urbà. Però alguns ja hauran fet el negoci i se’n fotran de València i dels qui hi vivim i viuran. Com han fet sempre. Al menys, i en sóc testimoni directe, des de fa seixanta anys. Ah, la represa!                                                                      

Toni Mestre (diumenge 22.09.02)

Me´n recorde perfectament.

Passat dimecres 12 d´Abril, de vesprada, vaig rebre una telefonada. Algú, el nom del qual no recorde, demanava la meua col.laboració per a participar en un programeta que fan a Canal 9 i que es diu, no sé si mai l´haureu mirat. “Te´n recordes?”. Ni el programa ni qui el presenta m´han interessat mai. De fet la majoria dels professionals i programes de la casa no m´agraden gens. és el cas que el tema que volien tractar amb el meu concurs i el d´algú més era la “Nova Cançó”. T´en recordes?. Haig de confessar que els colors em van pujar a la cara. De primeres no entenia ben bé què volien. Vaig entendre que demanaven la meua col.laboració per tal de localitzar alguns elements de la “Cançó” o documentació gràfica i sonora. Però no, m´aclariren rapidament, em volien a mi. No m´ho podia creure. Els qui m´han perseguit des de fa anys implacablement, els qui mai no donaren cap oportunitat als nostres grups i cantants, ahí està l´exemple d´Ovidi Montllor, se´n recordaven ara de mi per parlar de la Cancó, com d´una cosa passada i superada, que calia soterrar definitivament. “Te´n recordes?”.

La sufocació esdevingué indignació, però vaig aguantar. Què podia dir jo d´aquella Cançó que aparegué durant els seixantes i va assolir gran popularitat i protagonisme els setantes? Jo, vaig deixar caure, no havia cantat mai i havia tingut poc a veure en aquell moviment socio cultural. No va colar. “Si home”, va insistir la veu del meu interlocutor, “Tu tens molt a dir. Allò que feieu a “De dalt a baix”, la llista d´èxits “Quatre Barres” i tot això” Sabien! Se´n recordaven de tot! I tenien la santíssima barra de telefonar-me i intentar embolicar-me en el seu parany, en la seua teranyina petita i fastigosa. Havien pensat en mi amb tota la indignitat, o la inconsciència, de que són capaços. Ells! els de CANAL 9! Volien fer d´una etapa important de la meua vida, del bo i millor de la meua generació i del meu país, un numeret sentimental i hipòcrita col.locat entre la història d´un boxejador sonat i una cupletista pansida. (Després va ser entre el Platanito, el Duo Baccara i Katia Loritz!). Des de Canal 9, que menysprea cada dia la cultura, volien fer, d´un moviment cultural de primera magnitud des del punt de vista nacional, encara viu malgrat ells, una evocació necròfila. “Te´n recordes?” Era increïble!

Era, simplement, aqueixa caricatura de Televisió Valenciana que és Canal 9. Hauria pogut callar-me, dir-los que no podia anar i intentar oblidar l´afront. Però no em va donar la gana. Què guanyava callant? Jo no res, ells la possibilitat de seguir fent malifetes impunement. I ja està bé d´actuar impunement tant ells, els de Canal 9, com aquells que els han col.locat on són: la sucursal local del PSOE. El partit que va usurpar les reivindicacions nacionals del nostre poble per a traïr-les. Un partit “español” que ha destruit en pocs anys les il.lusions i les esperances del País Valencià i el treball dels intel.lectuals i creadors nacionalistes de l´últim segle. Que no ha tingut empatx ni vergonya en utilitzar l´engany i l´abús de poder, la corrupció, per tal de dividir i destruir el nostre poble tot aprofitant-se de les nostres febleses. Clar que es el seu fals autonomisme, espanyolista, mai no ha enganyat cap nacionalista valencià. Però molts desvergonyits i alguns (pocs) ingenus se´n van pujar amb frivolitat al carro del poder. (Se´n pujaran al de qualsevol poder, ja ho veureu d´ací a poc). Des d´ell han ajudat a desfer, amb la major alegria i el millor dels seus somriures llepaculs, el dur treball de reconstrucció nacional fet sota el franquisme i la transició i ens han volgut furtar el futur. I molts dels colps contra el nostre país. i dels desgavells nacionals de què parle, has estat perpetrats des de Canal 9. “Te´n recordes?”. Clar que no tots els que hi treballen tenen la mateixa responsabilitat, però qui treballa amb la merda al remat s´empudega.

I ara, com qui no sap res del cas, em proposen que hi vaja a parlar de la “nova cançó”, pobreta. I que ho faça en un programa tan desnacionalitzador com el que perpetra cada setmana Inés (sic) Ballester! Són bojos? Em convoquen a desenterrar uns cosos, uns casos, que ells han torturat i assassinat traïdorencament. Que durant anys han fet tot el possible perquè ni fossen descobertes ni se´n parlés. Que han volgut desterrar i esborrar de la memòria del poble. Que han intentat anul.lar a colps d´autoodi i mala consciència. Que escarneixen cada dia amb la seua programació nacionalment alienadora…No ho entenc. De veritat. Però potser no són bojos. Són uns cínics que ni tan sols tenen consciència del crim que han ajudat a cometre, i també a amagar i a esborrar, davall la calç viva de la desmemòria nacional. T´en recordes? Tot això li vaig contestar a qui en va telefonar aquell dia. I ho escric ara i ací perquè sàpien també que hi ha gent que no oblidem ni oblidarem mai. Que els tenim ben presents, Des del “senyor X” fins l´últim/a sicari/sicària. De res no ens servirà, quan ja no reste res de res, que d´ací a vint anys, com han fet suara l´exèrcit i l´esglèsia argentins, demanen pel seu crim nacional. Qui l´haja feta, que la pague ara. “T´en recordes?” I tant com me´n recorde! Me´n recorde perfectament!

Toni Mestre. Abril 1995.

Toni Mestre. Origens.

Nota: El 22 de Setembre haguera fet anys. M´ha semblat curiós aquest text donat que, li descriu, era la seua parella Frederic Miquel Martí Guillamón.

“Que com era Toni Mestre? Toni era un optimista total perquè el ser-ho estava dins de la seua persona d´una manera natural. Creia en tot, en tot el que significava cultura i progrés per al país. Qualsevol projecte qu eli presenten, li pareixia possible i important i tot allò que era més necessari en aquell moment.

La seua carrera professional comença d´una manera casual. Allà estàvem ell i jo, treballant a la llibreria Ausiàs March quan, un matí, només obrir la btiga es presentà un amic i client que després seria molt conegut, Amadeu Fabregat, amb la pretensió d´emportar-se´l a Ràdio Nacional on Rosa Balaguer i Joan Monleón feien un programa en Valencià escrit per Amadeu i que es deia “De dalt a baix”.

Monleón estava malalt i algú havia de llegir junt a Rosa. Toni dubtava. Amadeu insistia: “_Només serà un moment hui, demà tornarà Monleón”. Un “moment” i el deixaren a soles. Jo em vaig quedar molt nerviós tot esperant el moment de l´emissió que era a les dotze. Vaig engegar el transistor i el programa va començar.

La veu de Toni semblava al principi vacil.lant, però no per això li mancava autoritat i la qualitat era magnífica. Comencí a tranquilitzar-me mentre pensava “per un dia”. Tanmateix, després d´allò mai més tornà Monleón: no va fer falta. Trucs com els d´aquella pel.licula magnífica que molts recordaràn “Eva al desnudo”; el programa ja era de Toni. L´augment d´audiència i popularitat fou ràpida i fulgurant al temps que el programa començà a fer-se més llarg cada vegada.

Els consells que li donaven alguns companys qu el´estimarien sempre eren els mateixos: hores i hores de micro, i quan més millor. Va a profitar el temps i es convertí en un comunicador excepcional.

Pensant ara en aquell temps, on adquirí nom, prestigi i la seua profesionalitat defifinita, sent importantíssima, crec que la tasca que va desenvolupar després aprofitant el seu nom i carisma és alguna cosa tan increïble que mai el seu poble i el seu país li pagaran encara que li dedicaren una avinguda amb una estàtua. Clar que a això ja estem acostumats. El mateix tractament han rebut altres figures insignes mortes o vives en l´actualitat.

Als primers anys de ràdio, en l´època més molesta, va començar a fer gravacions pràcticament casolanes de la “nova cançó” valenciana: Al Tall, Lluís Miquel, Paco Muñoz, Lluís el Sifoner, Carles Barranco, Els Pavesos, Raimon … i els passava al costat de LLach, Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Marina Rosell…

Feia lletres i arreplegava cançons als pobles de l´interior, sobretot a la Marina. La majoria de les vegades des de la boca i la veu dels seus habitants. Connectava amb la gent popular amb gran facilitat, oblidant-se per complet del seu bagatge cultural i intel.lectual. Això jo no ho vaig poder fer mai. Sempre li acompanyava i quan ens trobàvem davant d´un llaurador que venia del camp, tot suat, no sabíem com entrar-li. SEmpre teníem la por que pensaren que ens burlàvem d´ell.

Recorde que cer director franquista de Ràdio Nacional, davant d´una cançó arreplegada en un poble de muntanya titulada “Redéu picaina, redéu picaina quin aigua cau”. Per demostrar la seua inocència s´enfrontà a Toni i li va dir: –Sent Toni, eixa cancó de “Picanya, redéu Picanya” no vull que la tornes a posar, queda quelcom confusa en la seua intencionalitat i això no es cap censura. Estàvem en plena transició i hi havia una gran confusió, ningú sabia el que anava a passar. La cançó l´havia gravat Lluís el Sifoner. Toni es va quedar molt tranquil i li digué:-“T´advertisc que la cançó ma la va cantar el cap local del Mobvimiento del Pueblo”… Era l´alcalde, efectivament, qui li la va cantar- “¡No me digas!” contestà descontent el director de torn.

Toni i el seu programa varen anar a més. Treballava al sotan de la llibreria quan podia i el deixaven donat que les visites eren continuades i jo em quedava dalt fotent colps.

En alguna ocasió va patir atracaments. Qualsevol moniato es presentava allà pretenent que Toni anara a un local de la perifèria on hi havien d´entregar-li un pergamí, mentre ell martiritzava al poble amb les seues cançons. Va aprendre a dir que no.

No totes les visites eren negatives. La llibreria era un focus d ´atención on s´anava aplegant gent molt important començant per la clientela.

Un dia es presentaren dues persones que marcaren a Toni per a tota la seua vida: Salvador Mercado i Fermi Pardo. Apelgava el folklore, i del bo. Venien fadrines de la Secció Femenina, on havíen hagut de recórrer i estaven formant un grup anomenat “Alimara“. Teníen una gran afició i entusiasme, el qual transmeteren a Toni. Sense massa esforç, Toni ja tenia una nova tasca per a lluitar. Supose que el buscaren per tindtre un nom en l´únic programa que es feia en valencià. El que no sospitava jo era de la integració que hi hauria a través del temps d´aquell binomi Alimara-Toni Mestre.

La vida de Toni i la meua es feia cada vegada més difícil. No teníem temps per a res. A les huit de la nit, a la llibreria semblàvem una tómbola. -A qui li toca? Tots venien a dir-nos – així no podíem continuar, han de deixar-nos tranquils. Però els qui ho deien consideraven que els llandosos no eren ells, eren els altres.

Toni, apart de tot, a casa escrivia molta poesia guanyant alguns premis literaris.

Salvador Mercado li proposà ballar i ell, molt disciplinat, va buscar temps que no teníem i va anar als assatjos. Va eixir a l´escenari en espectacles molt importants, combinats amb la seua carrera com a presentador, cosa que va acomplir de manera esplendorosa.

Al mateix temps, el temps passava i Toni, després dels titubejos de Ràdio Nacional, s´havia convertit en un locutor excepcional, amb una força increïble. A banda de dominar altres llengües, a Barcelona o Madrid hauria estat una gran estrella mediàtica, tot i que ell no hauria abandonat mai el seu país.

Encara recorde amb molta nostàlgia la nit que ballà la “dansa” a la plaça de la Mare de Deu rescatada per Salvador Mercado. Toni ballà i en aquell moment plovia. Els carrers i els mobles no estaven per a bromes. Toni Mestre, com no! va caure i un altre ballador també. Al públic hi hagué gent que va dir -“Mira, mira, Toni Mestre ballant ha caigut. -Calla dona, com va ser Toni Mestre? Toni Mestre no haguera caigut!…

La col.laboració amb Alimara continuà tota la seua vida i mai es va trencar. Va assolir noms prestigiosos per a fer cartells, ajudà en la promoció de llibres de folklore donat el seu extraodinàri poder de convocatòria.

La seua carrera radiofònica s´estabilitzà a partir de l´arribada del PSOE al poder. Hi entrà a Ràdio Cadena València, on, mitjançant unes oposicions es va convertir en funcionari. El principi d´aquesta nova etapa va ser molt important. Feia un programa diari a nivell de País, amb intervencions d´Alacant i Castelló. A poc a poc, sorgiren moltes variacions i al final, la ràdio es va convertir en una professió que li asegurava la vida.

Però clar, ell no parava: llibres articles, visites a escoles, conferències, presentacions de publicacions…Va dirigir el primer “Pensat i Fet” després de la seua recuperació per part d´Eliseu Climent que va eixir de manera esplèndida ple de noms prestigiosos. Es va convertir en un bon professional de la comunicació.

Així va continuar fins el final de la seua vida i amb una potència que em paregué miraculosa. No sé com aguantava.

Frederic Miquel Martí Guillamón.

%d bloggers like this: