Pàgina d'inici » 2021 » Mai
Monthly Archives: Mai 2021
Sentències.
Ja en tenim una altra, de sentència. Una vegada més un alt tribunal, el Suprem, ha sentenciat sobre la unitat de la llengua que parlem els catalans, del nord i del sud, els valencians, els illencs i els algueresos. La llengua catalana, com la castellana, és una, dividida en diversos dialectes, amb distins nivells d’ús i un estàndard (tipus, nivell, forma) que ens unifica, ens cohesiona i ens permet d’entendre’ns, sobretot en l’escrit, però també en l’oral a través de l’escola i els mitjans, a tots els parlants de la llengua. Clar com un got d’aigua clara, que digué José María Peman i han sostingut sempre les universitats, especialistes, filòlegs, lingüístes, pedagogs, escriptors i gent assenyada en general. Tots excepte una colla de polítics execrables i ignorants orgànics valencians que s’han entestat a enterbolir la claredat de l’aigua neta i pura del got de la llengua al País Valencià.
I tot això perquè? Per interessos bruts, per politiqueria borda, per autoodi, per mediocritat. Naturalment disfressat d’un amor hipòcrita a un idioma que ni parlen, ni lligen, ni escriuen, ni estimen. Un idioma que, viu i potent, consideren un perill per al que de debò respecten i consideren propi: el castellà. Un idioma que, si foren sincers en la seua preocupació per ell, farien tot el possible per a unir-lo, engrandir-lo, internacionalitzar-lo i fer d’ell un instrument d’ús normal i oficial a l’estat i a Europa. Però no és així. Ben al contrari. Cal desfer-lo, dividir-lo, enfrontar-lo i al capdavall desacreditar-lo i matar-lo tot esborrant-lo de la boca dels joves, del futur. O no? No us sembla criminal dedicar esforços, i molts diners, a subratllar-ne les diferències, normals per altra banda entre els diferents dialectes de qualsevol llengua, i no fer res per a evitar que el barceloní córrega lliure al marge del valencià tot creant unes noves variacions que cada dia els fan més estranys i allunyats? Qui mata una persona és un assassí, qui mata una llengua és un genocida!
Toni Mestre
Diumenge 9.04.06
Llibres suculents.
De bell nou la Fira del Llibre de València crida la nostra atenció. Parades, presentació de novetats, contacte amb els autors… Els vells amics impresos ens esperen, com cada dia de l’any, amb el seu misatge callat i sincer. Volen dir-nos i comunicar-nos els seus continguts per tal d’ajudar-nos a ser millors, més savis, més lliures. Hi trobarem com sempre llibres de tota mena i de tot preu, per a totes les edats i condicions: de poesia, narrativa i assaig.
També de divulgació. I dins d’aquest apartat col.locaria la magna col.lecció de llibres sobre gastronomia que des de fa pocs anys el cuiner i erudit valencià Vicent Marqués està editant-se per tal d’oferirnos el bo i millor de la seua prolixa tasca d’investigació sobre els que ha menjat tradicionalment el nostre poble. Vivim temps de canvis també a taula, però justament per això cal fixar i arreplegar tot el tresor tradicional de la nostra gastronomia. I Vicent Marqués està fent-ho de manera exemplar. Sense pressa però sense pausa de tant en tant ens ofereix una mostra de la seua elegant erudició, de la seua experiència de cuiner en actiu, d’home de cultura preocupat per la conservació i difusió d’aquesta parcel.la fonamental de la nostra vida. I enguany ens ofereix quatre títols, quatre! que s’ajunten als ja publicats anteriorment. Es tracta de: “El dinar de Nadal”, on trobem tota la història i la lieratura generada pel nostre poble al voltant de l’olla de Nadal, el gall de Nadal i, de postres, els torrons; “Una dotzena de plats valencians” arreplega documentació viva des del figatell fins al tombet passant per l’allipebre i la pericana; “Els millors aperitius” recorre el món de les olives, les saladures, el marisc, les faves, etc.; i “Les millors ensalades” aquest univers d’herbes i verdures. Uns llibres imprescindibles, sucosos, divertits, útils a la cuina, de bona i amena lectura a la sala. No els ignoreu. Són part de la nostra cultura més viva. Són, en una paraula: suculents!
Toni Mestre
Diumenge 30.04.06
Genuïnitat.
“Genuí-ïna”, segons el diccionari, és sinònim d’autèntic, propi o legítim. Fa poc la paraula s’ha tornat a posar en circulació i ha ocupat les pàgines de diaris i espais de televisió degut a la ridícula llista de paraules “genuïnes” valencianes que, segons el govern castellanitzat que patim, cal utilitzar en exclusiva. Amb el castellà, que respecten, no gosarien fer res de semblant, però amb el valencià, que odien, tot s’hi val.
Quan començàrem el programa “De dalt a baix” haguérem de triar quin nivell d’idioma calia utilitzar en la ràdio. No hi havia precedents i triàrem el mateix nivell que usava l’espanyol: el de la literatura, la premsa i les emissores.. El nivell culte. El públic valencià mereixia el mateix respecte que el castellà. Calia, això sí, bandejar vulgarismes i anar popularitzant expressions genuïnes que la castellanització havia substituït innecessariament: com “adéu” o “fins demà”, per exemple. La llengua viva era un mosaic, en conjunt es bastant complet, que localment mostrava pèrdues que no eren les mateixes a tot arreu. Calia refer-la amb trossos d’ací i d’allà, tenir l’orella ben oberta i, quan calguera, el mestratge dels clàssics. I, és clar, facilitant la comunicació entre tots els territoris de l’idioma. El resultat d’aquella política va ser, passat més d’un quart de segle, més que correcte. Trobàrem un nivell apte per a tractar qualsevol tema amb naturalitat. I el públic ho va acceptar i agraïr.
Tinguérem el consell de dos grans: Manual Sanchis Guarner i Enric Valor. Però els millors mestres van ser els valencians més conservadors de la llengua: els camperols. En una entrevista, un llaurador d’Ontinyent ens va dir “quan jo era petit i el poble era menut…”. En una altra, una habitant de les alqueries enderrocades per a engrandir els Jardins dels Vivers, va dir sempre el clàssic “agafar”. I uns obrers de Castellar usaren amb naturalitat “bellugar”. Etc, etc…Voleu més legitimitat? Més genuïnitat?
Toni Mestre. Diumenge 21.04.02
En salsa pròpia.
“Salsa” és la “mescla líquida o pastosa de diferents ingredients comestibles, que s’afegeix a certes menges per a fer-les més saboroses” i “propi/a” és “allò d’un mateix i no d’altri”. Així cada poble, cada cultura, tant en sentit literal com figurat, té les seues salses pròpies, aquelles que el distingeixen dels altres, veïns o llunyans, i li donen un toc característic a la seua cuina i a la seua visió del món.
Dic açò perquè tinc entre mans el primer volum del “Thesaurus de la cuina catalana i occitana”. Dedicat a “Les salses”, fa el numero u d’una col.lecció que el valencià Vicent Marqués Carbonell pensa editar-se, cap editor nostre (?) ha gosat fer-ho, per tal de donar a conéixer l’eix antropològic de la nostra cultura que és la nostra cuina. Cuina i cultura “nostres” en el sentit nacional i cultural més ample. Un llibre d’ameníssima i suculenta lectura que, prologat pel patriarca occità Robert Lafont i el periodista Ignasi Riera, ens passetja pel sucós món de les nostres salses, les que donen sabor a les identitats occitana i catalana, però des d’una perspectiva valenciana. Un do de pit nacional i gastronòmic llançat, cridat, contra tota mena de centralismes, des del País Valencià. Parafrasejant Josep Pla diríem que aquesta obra, quan s’acabe, serà la nació, amb el paisatge de l’àvia pàtria al fons, a la cassola.
Durant els llargs anys del programa “De dalt a baix” un temps vam fer l’espai anomenat “Llengua en salsa” que tingué un gran èxit. Jugàvem amb la llengua i els seus diferents sabors. Ara Vicent Marqués juga també amb la llengua per tal d’oferir-nos el repertori riquíssim de les nostres salses, entre les quals hi ha autèntiques joies com el sofregit, la picada, l’allioli, la vinagreta, la de tomaca, la taperada o la beixamel. Però l’autèntica joia del llibre són les 160 pàgines que l’autor dedica a la presentació on es capbuça en la cultura popular que ha nascut al voltant de les nostres salses. Per a sucar-hi pa!
Toni Mestre. Diumenge 17.04.05
De sobte. Lleonard Giner.
De sobte, sí. Així m’ho va comunicar a la seua caseta de la Fira del Llibre de València l’editor i escriptor Rafael Arnal: “Saps que Lleonard està molt malament?”. Era dissabte dia 7 a última hora. “Malament?. Què li passa?”. La cara de Rafa parlava sense paraules. “Li han trobat un tumor al cervell i dilluns l’operen. Una operació molt fotuda. Sense cap seguretat”. “I com està?, faig jo. “De moment bé, però els metges han demanat que la família autoritze la intervenció perquè no es responsabilitzen dels resultats”. La família. La família és la família Giner Roig. La família que és cos i ànima del grup de cançó “Carraixet”. La conec des de fa trenta anys. He vist créixer els seus cinc fills: Mari, Lleonard, Eva, Míriam i Vanessa. Eren cinc xiquets, cins ratolins que venien de la mà del pare al programa “De dalt a baix” amb les cintes de les seus cançons infantils i es deien “Els Minipavesos”. Anys d’il·lusions. D’aventures junts. D’actuacions arreu en festes i aplecs. De llibertat acabada d’estrenar i banderes retrobades. Després arribaren els discos, ja amb el nom de “Carraixet”, perquè eren de l’Horta Nord. I les entrevistes. I el país. I Les col.laboracions. I les batalles. I el desencís. I veure’ls créixer, els cinc fills, sota la mirada satisfeta, perquè tots eren honrats i treballadors, dels seus pares. I després les parelles, els nets… Sempre tots en un feix. Junts en una alegria.
I, de sobte, açò. Lleonard, el pare, el lligall del feix, l’home bo, el fill de l’anarquista, el músic aplicat, el valencianista declarat i sincer, se’ns mor. L’operació va ser un èxit. Dimarts 10 de matí em cridà Carme,la seua muller, en resposta a un missatge meu de diumenge. “Els metges han dit que tot ha anat molt bé. S’ha despertat i ens ha reconegut a tots. Ara a esperar uns dies de postoperatori i després el tractament”. Em tranquil.litze i l’anime. I m’anime. Dimecres truque a casa de Mari. “Com va tot?”. La resposta em deixa gelat: “Molt malament, Toni. Mon pare està clínicament mort. Ha tingut un vessament cerebral i no hi ha res a fer”. Calle. M’aguante les llàgrimes com puc. M’imagine el panorama familiar. Dissabte mateix el meu amic Lleonard era a Altea on havia acompanyat la seua filla major que intervenia amb Paco Muñoz i Lluís Miquel en l’espectacle “Cançons de la Cançó”. I ara… “Estem desfets, Toni”. “Jo també, Mari. Estic amb tots vosaltres. Ja sabeu com us estime”. “Ho sabem, Toni. També nosaltres t’estimem. I ell especialment”. Sí, quan algú t’estima es nota. I qual falta t’arranquen un tros. Molts hem perdut un gran amic. El País Valencià, “tenim un nom molt clar”, un ciutadà exemplar. El món, un home bo. Li deien Lleonard Giner i Mur.
Toni Mestre. 12 de maig de 2005.
L´Any Verdaguer.
Enguany se celebra l’Any Verdaguer. El gran poeta romàntic, nascut a Folgueroles, Osona, l’any 1845, morí a Vallvidrera, Barcelona, el 1902. Ara en fa cent anys. He escrit “se celebra” i no he gosat dir “celebrem” perquè, fins ara, al País Valencià, no sé que es prepare res per a recordar l’efemèride. I Jacint Verdaguer és un escriptor cabdal en la nostra literatura, l’escrita en aquesta llengua que escric i llegiu, vull dir. Un dels cimals més grossos de l’arbre de la Renaixença. Aquell que, amb una formació llatina clàssica i un gran coneixement de la literatura i la llengua populars, va donar els fruits més importants del segle XIX. Importants i fecunds. D’aquella llavor naix en realitat la gran poesia catalana moderna. I la millor prosa.
Poeta de gran popularitat en el seu temps, tingué una vida plena de daltabaixos, i malgrat els reconeixements que assoliren moltes de les seues obres, després de patir incomprensions i persecucions va acabar els seus dies com un escriptor sense alé i enmig d’una gran tristesa. Tanmateix el seu soterrar va ser una gran manifestació de dol i d’afecte. Molta gent coneixia de memòria alguns dels seus poemes, tant al País Valencià com a Catalunyai les Illes. I els seus grans poemes èpics “L’Atlàntida” i “Canigó” assoliren fama internacional.
La ciutat de València li dedicà un important carrer de l’Eixample de Ferran el Catòlic, al costat del d’Àngel Guimerà. I el valencià Lluís Guarner el va traduir al castellà el 1936. Una edició frustrada per la guerra que va veure la llum el 1954, amb motiu del cinqüanté aniversari de la sua mort. Enguany, els poetes valencians si més no, “niuada de calàndries, poetes de ma terra…” hauríem de celebrar el centenari d’alguna manera: un placa de ceràmica al seu carrer, un cicle de recitals i conferències, i una “corona poètica” a l’estil de les de la seua època. Seria bonic. I de justícia.
Toni Mestre
Al teatre.
El fenòmen cultural que generen autors, actors i públic durant una representació teatral és únic. I quan les coses van bé, extraordinari. Precisament aquests últims dies hem tingut a València tres espectacles excepcionals, vivificadors, que no m’he perdut. Els tres han atret un públic nombrós que omplí de gom a gom l’Espai Moma, el Teatre Principal i la Sala Rialto. Afortunadament, perque, al contrari del cinema, l’espectacle dramàtic sense gent resulta incomplet.
A l’Espai Moma, gràcies Carles Alfaro per tant d’amor al país i al teatre, el “Don Giovanni” de Mozart. Un muntatge digníssim, on més enllà del drama barroc del burlador es resalta amb ironia la rebel.lió del llibertí divuitesc, molt ben resolt escènicament i cantat i interpretat deliciosament. Públic entés, edat jove-mitjana, bravos finals. Al Principal un muntatge digne de la sala: “La brisa de la vida” de l’anglés David Hare, de qui fa poc veiérem al Rialto, i en català, “Celobert”, amb uns extraordinaris Josep Mª Pou i Roser Camí. Aquesta és un obra per a dues grans actrius. I Lluís Pasqual, el director, les ha trobades: Núria Espert i Amparo Rivelles. Magnífiques les dues. Però jo em decante pel gran treball de l’Espert. Genial. Quina lectura del personatge, quins gestos, quins silencis, quina progressió dramàtica… Vaig tenir la sensació d’assistir a un acte de creació artística sublim. Públic de mitjana edat que omplia en teatre fins a les banderetes i va aplaudir tèbiament. Crec que l’obra els venia gran. O s’esperaven una altra cosa.
I finalment, al Rialto, “El rey se muere”, de l’immens Ionesco, muntat pel Teatro de la Abadia de Madrid. Un text radiant i colpidor sobre la mort, bona proposta escènica, secundaris regulars i un protagonista d’enorme talla dramàtica: Francesc Orella (bravo!) a qui ja havíem aplaudit en “La caiguda” que ens va oferir Moma Teatre. Públic lliurat. Ah, teatre, quina bella paraula màgica!
Toni Mestre. 02.05.04
El motor i el combustible.
El món, si parlem del planeta, es mou sobre si mateix i fa el seu camí al voltant del sol en els famosos moviments de rotació i de translació que tots vàrem estudiar a l’escola. Per a explicar perquè i com s’aguanten la Terra, el sistema solar, la galàxia o l’univers, els científics parlen de la llei de la gravitació universal, que no és sinó una aproximació al tema des del nostre pobre i curt punt de vista. A mi, què voleu que us diga, tot això em va gran, em sobrepassa. Ho accepte i punt. Ara, si parlem del món humà, aquell que ha creat la Humanitat, les coses són molt més clares i senzilles. Més entenedores.
És evident que el motor que mou l’home i les seues nacions és l’economia. Per les riqueses, pels aliments, les primeres matèries, els metalls o l’energia, pel poder que la seua possessió dóna, els pobles es desplacen, ocupen territoris, guerregen, colonitzen o s’eliminen. Des que en tenim indicis o memòria. En principi les coses eren com eren: jo sóc més poderós que tu, t’esclavitze i prou. Després, en l’àmbit de les religions del Llibre, sobretot el cristianisme i l’islam, s’ha fet servir la religió com excusa ful per a justificar tan antigues tropellies i injustícies. Què van ser sinó les Croades? O la conquista de l’Índia pels musulmans? O el descobriment (?) i anorreació d’Amèrica? O la cruel violació d’Africa per uns i altres? Que han estat i són els imperis, des del bizantí fins al nord-americà?
En tots els casos coneguts, si el motor ha estat l’afany de riqueses i poder, la religió ha estat el combustible que els ha justificat i alimentat. Fa riure llegir o escoltar, encara!, que el regne de les religions no és d’aquest món. Quina barra! És indignant que dels dirigents d’aquestes religions es diga que són “líders espirituals”. I un carall! Són líders polítics i ben polítics. I com a tals cal jutjar-los. Khomeini, Joan Pau II, Rouco, García Gasco, el Xeic Iassín de Hamàs… Valenta tropa!
Toni Mestre. 04.05.04
Toni Mestre 