Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2021

Yearly Archives: 2021

Al teatre.

El fenòmen cultural que generen autors, actors i públic durant una representació teatral és únic. I quan les coses van bé, extraordinari. Precisament aquests últims dies hem tingut a València tres espectacles excepcionals, vivificadors, que no m’he perdut. Els tres han atret un públic nombrós que omplí de gom a gom l’Espai Moma, el Teatre Principal i la Sala Rialto. Afortunadament, perque, al contrari del cinema, l’espectacle dramàtic sense gent resulta incomplet.

                                              A l’Espai Moma, gràcies Carles Alfaro per tant d’amor al país i al teatre, el “Don Giovanni” de Mozart. Un muntatge digníssim, on més enllà del drama barroc del burlador es resalta amb ironia la rebel.lió del llibertí divuitesc, molt ben resolt escènicament i cantat i interpretat deliciosament. Públic entés, edat jove-mitjana, bravos finals. Al Principal un muntatge digne de la sala: “La brisa de la vida” de l’anglés David Hare, de qui fa poc veiérem al Rialto, i en català, “Celobert”, amb uns extraordinaris Josep Mª Pou i Roser Camí. Aquesta és un obra per a dues grans actrius. I Lluís Pasqual, el director, les ha trobades: Núria Espert i Amparo Rivelles. Magnífiques les dues. Però jo em decante pel gran treball de l’Espert. Genial. Quina lectura del personatge, quins gestos, quins silencis, quina progressió dramàtica… Vaig tenir la sensació d’assistir a un acte de creació artística sublim. Públic de mitjana edat que omplia en teatre fins a les banderetes i va aplaudir tèbiament. Crec que l’obra els venia gran. O s’esperaven una altra cosa.

                                             I finalment, al Rialto, “El rey se muere”, de l’immens Ionesco, muntat pel Teatro de la Abadia de Madrid. Un text radiant i colpidor sobre la mort, bona proposta escènica, secundaris regulars i un protagonista d’enorme talla dramàtica: Francesc Orella (bravo!) a qui ja havíem aplaudit en “La caiguda” que ens va oferir Moma Teatre. Públic lliurat. Ah, teatre, quina bella paraula màgica!

Toni Mestre. 02.05.04

El motor i el combustible.

El món, si parlem del planeta, es mou sobre si mateix i fa el seu camí al voltant del sol en els famosos moviments de rotació i de translació que tots vàrem estudiar a l’escola. Per a explicar perquè i com s’aguanten la Terra, el sistema solar, la galàxia o l’univers, els científics parlen de la llei de la gravitació universal, que no és sinó una aproximació al tema des del nostre pobre i curt punt de vista. A mi, què voleu que us diga, tot això em va gran, em sobrepassa. Ho accepte i punt. Ara, si parlem del món humà, aquell que ha creat la Humanitat, les coses són molt més clares i senzilles. Més entenedores.

                       És evident que el motor que mou l’home i les seues nacions és l’economia. Per les riqueses, pels aliments, les primeres matèries, els metalls o l’energia, pel poder que la seua possessió dóna, els pobles es desplacen, ocupen territoris, guerregen, colonitzen o s’eliminen. Des que en tenim indicis o memòria. En principi les coses eren com eren: jo sóc més poderós que tu, t’esclavitze i prou. Després, en l’àmbit de les religions del Llibre, sobretot  el cristianisme i l’islam, s’ha fet servir la religió com excusa ful per a justificar  tan antigues tropellies i injustícies. Què van ser sinó les Croades? O la conquista de l’Índia pels musulmans? O el descobriment (?) i anorreació d’Amèrica? O la cruel violació d’Africa per uns i altres? Que han estat i són els imperis, des del bizantí fins al nord-americà?

                      En tots els casos coneguts, si el motor ha estat l’afany de riqueses i poder, la religió ha estat el combustible que els ha justificat i alimentat. Fa riure llegir o escoltar, encara!,  que el regne de les religions no és d’aquest món. Quina barra! És indignant que dels dirigents d’aquestes religions es diga que són “líders espirituals”. I un carall! Són líders polítics i ben polítics. I com a tals cal jutjar-los. Khomeini, Joan Pau II, Rouco, García Gasco, el Xeic Iassín de Hamàs… Valenta tropa!

Toni Mestre. 04.05.04

Amics Llibres.

Diem amic-amiga aquella persona que  demostra envers nosaltres  una afecció nascuda d’una estimació i benvolença mútues enllà de la sang i de l’amor sexual. També d’allò que ens és amable o gratificant en diem amic. Per exemple, dels bons llibres. Si sabem triar sempre n’hi ha un que ens espera amb les pàgines obertes per tal d’acollir-nos. Amb ells creixem, aprenem, compartim, contrastem opinions, ens divertim i ens consolem. O discutim, però sempre amicalment.

                                             Fa uns mesos vaig comprar a Barcelona una sèrie de postals alemanyes que tenen els llibres com a motiu principal. Són de diversos autors. Una presenta un llibre obert, amb línies negres com a solcs sobre els quals l’autor sembra lletres a grapats. Una altra mostra un paisatge urbà; entre els edificis apareix una alta pila de llibres al capdamunt de la qual un home albira l’horitzó llunyà. En una tercera un gran llibre és la tenda de campanya que aixopluga un home enmig de la nit. En altra veiem algú que vola sobre el món amb els peus damunt d’un llibre obert. Una, molt suggerent, ens presenta un gran llibre-porta plantat enmig d’un paisatge i un home que mira aquell paisatge a través del pany de la porta-llibre. Altra: dues terres separades per un braç de mar; a cada costat dues piles de llibres entre les quals s’ha estés una maroma a través de la qual, carregats també de llibres, dos homes es comuniquen, dialoguen. I en una darrera el dibuixant ens presenta un llibre entreobert entre les pàgines del qual ens ix a l’encontre una llengua viva i sucosa.

                                          Ah, els llibres! Quins amics tan bons, tan rics d’aventura i de coneixença! I quants! Ens esperen tots a la Fira del Llibre de València. Avui, 25 d’abril, és un dia ideal per a visitar-los. No oblidem que és sobretot amb llibres que podrem alliberar-nos i alliberar el nostre país. Salut!

Toni Mestre.25.04.04

Els homes de la porra.

                                  La meua imatge de l’horror és un home que pega a un altre amb una porra. La tinc gravada des de les manifestacions d’estudiants que, allà pels seixantes, féiem al carrer de Sorolla davant del diari “Levante”, quan era el del “Movimiento”. Volíem la disolució del  SEU, el feixista i únic Sinditato Español Universitario. Acudíem primer els alumnes de Dret i Lletres i després se’ns ajuntàven els de les Facultats del Passeig al Mar. En total cinc o sis centenars. A poc apareixien els sinistres “grisos” amb les seues porres.  I començava el joc: crits, corregudes, colps, ferides, sang, detencions… Un dia, fugint , em vaig enganxar el pantaló al parafang d’un tricicle. Un d’aquells energúmens se’m tirava al damunt. Fent un un moviment escàpol vaig sentit la porra fregant-me l’orella i un creeec al camal. A casa vaig veure que havia perdut un bon tros de tela.

                                 No entenia d’on treien aquells homes, al capdavall treballadors mal pagats, l’odi amb que ens colpejaven. I un dia, uns anys després, ho vaig saber. La temperatura política havia pujat moltíssim. Desaparegut el SEU els estudiants volien ja “el pa sencer”. Hi havia una tancada a l’Estudi General on jo feia llavors classes de valencià. La plaça del Patriarca semblava tranquil.la, però al carrer de Salvà hi havia un autobús ple de policies. Em va sobtar la seua actitud. Tots miraven al front, atents a algú que hi havia dins de l’autobús. Seguint la seua mirada em vaig trobar amb un altre policia, un cap segurament, que els parlava en un estat d’agitació exaltada. Des de fora no podia sentir què els deia, però era evident que estava calfant-los. Els engrescava, ho he sabut després, dient-los coses com que érem uns monstres que volíem violar les seues dones i filles. Així  d’elemental. I s’ho creien. Com s’ho creuen ara, quaranta anys després, quan amb les seues porres tornen a fer córrer la sang pels  carrers. Pobres homes de la porra. Quin ofici tan trist!

Toni Mestre, 30.03.03

El Ramadà.

M’assabente que els musulmans estan en el ramadà per uns cartells penjats al Metro de València on, en àrab i en francés només, es felicita el col.lectiu islàmic local per la celebració. Segons tinc entés es tracta del nové mes del calendari llunar musulmà durant el qual és prescrit el dejuni, consistent a no prendre aliments ni beguda, a abstenir-se de fumar, de perfumar-se i de relacions sexuals, durant el dia. És un dels preceptes fonamentals de l’islamisme. Quan arriba la nit la cosa canvia i tot el prohibit esdevé de bell nou legal.

                                La gent de tradició islàmica que conec, tan laics com jo, em diuen que, en general, als seus països és una tradició religiosa que, com tantes d’altres religions, es basa en la hipocresia. Allà, com ací en cercles immigrants, durant el ramadà l’esport més practicat és controlar i verificar, de forma abusiva, qui el fa i qui no. No oblidem que l’islam, com fins fa poc el cristianisme, es una religió totalitària, que ofega el pensament lluire i obliga tothom a ser espia d’amics, veïns, companys de treball o familiars. Les preguntes més corrents aquests dies entre musulmans són: Fas el ramadà? I si la resposta és afirmativa: I com ho portes? De fet és més una tècnica de dominació dels altres que una pràctica personal. Així, molts rics l’aprofiten per a eixir a l’estranger.                            

                                Les dones quan tenen la mestruació, impures!, no l’han de fer. Ni els malalts. També els pilots aeris i els militars n’estan exempts (és difícil fer la guerra amb la panxa buida!). En la resta d’oficis baixa moltíssim la productivitat i en canvi augmenten greument les càries degut a l’abús de dolços durant la nit. És com si Nadal durara un mes. A Algèria, em diuen, és l’oprimit poble cabilenc, de llengua berber, qui menys guarda el ramadà, potser perquè la majoria són laics i no se senten àrabs com els seus botxins. És grotesc veure una societat adulta amagar-se al comú per a fumar. No trobeu? I una pregunta: poden els esquimals, que tenen un dia de sis mesos, fer-se musulmans?

Toni Mestre. 17.11.02

El Deu del Vaticà.

Tinc a casa “Recuerdos de Italia”, d’Emilio Castelar, editat a Madrid el 1874.  No és un llibre de viatges, sinó la reunió de les emocions  més vives que Itàlia va despertar en l’autor, qui dedica un capítol, potser el més viu, a “El Dios del Vaticano”, on reflexiona sobre el cristianisme i el papat. El cristianisme, diu, ha transformat el paganisme, no l’ha destruit. Ho veiem en els fonaments filosòfics grecs; en del nom de dies i mesos; en la celebració dels solsticis i del cicle anual on Adonis naix, mor i ressucita quan el blat se sembra, naix i espiga; en els déus esdevinguts àngels; en l’apoteosi dels herois esdevinguda la canonització dels sants; en el luxe oriental de robes, perfums i cerimònies vingut de Síria amb l’emperador Heliogàbal i el seu culte solar… Poca originalitat, doncs.

                    Dedica Castelar  moltes pàgines a la figura de Pius IX, ja sense poder temporal, presoner del Vaticà, però a qui ningú pot llevar-li que “en l’exaltació de la seua fe puga creure’s amb domini eminent sobre la consciència humana, i autoritat suficient per a interpretar sobre la terra el pensament i la voluntat dels cels”. Descriu els tripijocs del conclave que l’elegí després de mort Gregori XVI, el cadaver del qual va ser insultat pels romans; el moteja d’agosarat i dictador per la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció; de mig jesuïta reaccionari, mig liberal, segons convenia, aquell “Syllabus”!; de teatral en les seus aparicions, amb posades en escena i gestos que arravataven el poble. Un artista que, com tots, frueix amb la popularitat i busca els aplaudiments malgrat siguen vacus. Diu que se’l notava feliç entre les multituts servils; entre les legions de bisbes que l’envoltaven i els càntics  corals; enmig dels pelegrins d’arreu que el vitorejaven. El solitari del Vaticà es creu, diu, “més que un mortal privilegiat, un Déu viu sobre la terra”. Però divorciat del seu temps, bojament aferrat a un poder absolut i sectari. Com ara mateix, vaja.

Toni Mestre 10.04.04

Abril.

Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.

Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!

Toni Mestre 02.04.2006

Vergonya i Desvergonyiment.

                                “Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.

                                 Però, com són uns desvergonyits, dilluns  dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en  una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud  gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.

                             Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el  qualificatiu de delinqüents?

                                                                              Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.

Tots els verbs.

Els verbs són l’esquelet i els nervis de la llengua. Sense ells el cos idiomàtic semblaria tetraplèxic. Els moviments de la frase serien nuls. L’expressió rudimentària. Els verbs li’n donen matís, intenció, emoció… Els verbs són, doncs, fonamentals. I cal dominar-los per tal d’expressar els nostres pensaments amb la precisió necessària. Justa. Quan dominem els verbs d’una llengua podem dir que la posseïm. Durant segles els valencians rebíem la informació lingüística de manera natural, de pares a fills, de generació en generació. Sense interferències. Però a partir de 1707 la castellanització imposada per l’administració, la trona i l’escola ha suposat una agressió brutal a la nostra llengua natural que a hores d’ara, quasi 300 anys després, ha portat a molts conciutadans nostres a un greu estat d’ignorància.

                                Per això celebrem l’aparició de llibres com  “Tots els verbs” de Joan E. Pellicer, editat per 3i4 dins la col.lecció “Papers bàsics”, que ve a completar i actualitzar “La flexió verbal” d’Enric Valor, publicat fa més de trenta anys i que tant de paper ha fet en la recuperació lingüística i nacional dels valencians. Com diu l’autor al pròleg “el verb, considerat com el motor de l’oració, és la categoria gramatical que hi funciona com a nucli. El verb expressa existència, estat, acció, procés o modificació del subjecte”. L’autor ens parla dels verbs regulars i irregulars. De les tres conjugacions. Dels verbs purs i incoactius. I dels verbs amb doble model de conjugació. Tot plegat un món apassionant que us escantarà explorar i descobrir.

                              A més a més en les últimes quaranta pàgines del llibre ens ofereix un “Recull de dubtes i interferències verbals” de gran utilitat per tal d’anar eliminant els castellanismes que ens infecten l’idioma. Parlar i escriure bé la llengua pròpia és un deure, però a més és una satisfacció. Més gran que eliminar aquell soroll enutjós que ens veda fruir a pler d’un bon programa de televisió o traure’ns una pedra de la sabata.

                                                                               Toni Mestre.Diumenge 17.02.2002.

La Gràcia.

Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.

                            Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.

                           Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos.  La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i  avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.

                                                              Toni Mestre Diumenge 6.02.05

%d bloggers like this: