Pàgina d'inici » 2021
Yearly Archives: 2021
A cals amics.
Divendres dia 23 vaig tenir la satisfacció de presentar una nova edició, la tercera, del Premi “Bernat Capó” de Difusió de la Cultura Popular que patrocina Bancaixa i promou l’activa família Sendra des d’Edicions del Bullent. L’acte, que ja havia presentat fa dos anys, ajunta el bo i millor del món de la cultura del País Valencià, amb una presència majoritària de gent de les comarques centrals, a la carpa del Tossalet del Carme de Dénia. Una nova ocasió de trobar amics vells i de fer-ne de nous, d’assistir al naixement d’una nova obra d’investigació i de veure com el nostre país es mou i avança gràcies a noves generacions d’escriptors. Va guanyar Ruth dela Puerta amb un llibre oportuníssim. “El llenguatge del vestit valencià. Segles XVIII i XIX”. La nit era freda, però, malgrat alguna ventada que vàrem poder capejar, resultà d’allò més càlida. Érem majoria els amics dels llibres, de la cultura i de la llibertat, i es notava.
A l’endemà, dia 24, per Gandia i la Vall d’Albaida vàrem pujar a l’Olleria, on uns altres amics, la Banda Escola Musical “Santa Cecília”, m’havien convidat a participar en el concert de diumenge dia 25 a migdia en honor de la seua patrona, en el qual, entre altres peces, hi havia “Pere i el llop” de Sergei Prokofiev on jo faria de narrador. Vàrem anar a dinar a al restaurant “J.Casanova. Menjars” del carrer sant Roc, 16. La cassola d’arròs al forn fou memorable. Però més memorable va ser el contacte de dos dies amb aquella colla d’ollerians que presideix Nazari Vayà i que dona vida al Centre Musical. Em vaig emocionar col.laborant amb aquella banda de 73 músics, una mitjana de vint anys, dirigida pel mestre Aureli Chorro. Si a Dénia ens aixoplugava el Montgó a l’Olleria ens protegia el Benicadell. Però tan important o més que el paisatge físic va ser el paisatge humà. A tots dos llocs em vaig sentir a casa, culturalment i lingüística. A tots dos llocs em vaig trobar a cals amics.
Toni Mestre, 02.12.2001.
Tirant lo Blanc.
Avui, 20 de novembre de 2005, fa 515 anys que van eixir de l’impremta valenciana de Nicolau Spindeler els 715 exemplars de l’edició príncep del “Tirant lo blanc” dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, de qui encara es discuteix l’autoria. Però allò que ens interessa als valencians actuals és que del nostre país va eixir la que, parla el mestre Martí de Riquer, “és una de les grans novel.les europees -ja ho afirmà Cervantes– tant pel seu contingut com per la seua forma i té la primacia entre la novel.lística catalana”. Un llibre cabdal per a tota la nostra nació que conta les aventures valencianíssimes del cavaller Tirant, la princesa Carmesina, Plaerdemavida, Estefania, Diafebus, l’emperador, l’emperadriu i l’Hipòplit i tots els personatges que viuen aventures èpiques, heròiques, eròtiques i domèstiques. Aventures valencianíssimes, sí. Perquè encara que l’acció té llocsa des d’Anglaterra fins a Constantinoble, passant per Sicília, Anatòlia o Berberia i no xafa mai l’antic Regne de València, tot i que en fa una referència, l’esperit valencià de l’autor/s, la manera catalana local de veure el món, flueix a cada línia.
Un llibre, traduït a moltes llengües, que no pot faltar a cap llar valenciana. Tenim edicions des de les medievals a les d’avui mateix. Ara, d’entre totes, n´hi ha una molt recomanable que us farà gaudir sense els entrebancs de la llengua antiga. És l’edició a càrrec dels professors de la Universitat de València Rosa Giner i Joan Pellicer que edità l’any passat 3i4. Una versió fiel, però modernitzada, que ha merescut de la Generalitat Valencina el premi, atorgar ahir al Saló del Llibre, al millor llibre editat l’any 2004. L’enhorabona cordial als autors de l’actualització del text medieval i a tots els valencians que han obert o obriran les portes de sa casa al cavaller Tirant lo Blanc i companyia.
Toni Mestre. Diumenge 20.11.05
Tradicions i hipocresia.
Els musulmans practicants celebren aquests dies el més del Ramadà. Hem vist famílies immigrants que respecten aquest manament de la seua religió que els veda de menjar, beure, fumar o practicar el sexe mentre el sol és al cel. Una tradició aliena a la nostra cultura que seria allò que, entre nosaltres, era la Quaresma. Un dies d’abstinències i dejunis que, a hores d’ara, només segueix una mínima part de la població. La nostra societat s’ha laïcitzat. Ja no és obligatori seguir una tradició que els més joves ni coneixen però que marcà, i de quina manera!, els qui patírem el franquisme.
El que em conten amics d’educació musulmana que viuen a Europa em trasllada als anys de repressió i hipocresia del nacional-catòlicisme. Són gent lliure que, sense renegar de la seua cultura, han adoptat pràctiques i maneres laiques. S’han alliberat, em diuen, de la hipocresia peudoreligiosa que domina unes societats on el Ramadà, que sovint només conserva el seu caràcter festiu tradicional, se segueix de cara al veïnat, però es vulnera sistemàticament en privat. El director d’un hotel a Algèria em diu que aquests dies troba a tot arreu cuiners i servei fumant o menjant d’amagat. I molts clients, que mai beuen alcohol al bar, es fan pujar tota mena de begudes a l’habitació. Hipocresia viva.
Un amic turc, que viu a Astúries casat amb una asturiana, em contava el seu cas amb la carn de porc, prohibida per l’Islam i que per tradició no havia tastat mai. La primera favada que li van servir li va causar repugnància, com ens causaria a nosaltres menjar gos, però a la segona s’hi va apuntar i… fins ara. A una altra amiga algeriana li va passar el mateix amb les botifarres. Les trobà excel.lents, però quan va saber que es feien amb sang, prohibida per la religió i aliena a la seua tradició cultural, quasi li van entrar basques. Ara n’és una addicta. Tradicions mortes.
Toni Mestre. Diumenge 25.11.01
Un odi inútil.
El furor que les idees nacionalistes fusterianes desperten en certs ambients centralistes espanyols, o entre els castellanitzats del País Valencià, és, en la meua opinió, la prova més clara de que el seu argument central és vàlid: els espanyols, de Cela en avall, ens odien i no pensen sinó a aniquilar-nos. Fills d’una educació uninacional falsa, antidemocràtica, la nostra mera existència, la nostra tenaç exigència de seguir sent, els posa malalts d’odi.
Potser a algú li semble una idea exagerada. No ho és gens. És fruit de l’observació. És tracta d’un odi que naix ja en l’Edat Mitjana, quan la nostra nació formava part de la Corona d’Aragó i teníem per amics Portugal, Anglaterra i l’Imperi i per enemics França i Castella. Quina mala sort haver hagut de viure a l’ombra de dos gegants imperialistes! Des del nord i des de l’oest amdós han abusat de la seua força i han actuat històricament amb mala fe i prepotència. I ens han volgut dividits, dèbils, submissos als seus interessos: inermes nacionalment. Sempre que hem intentat alçar el cap i viure amb dignitat, autogovernar-nos i ser un poble lliure entre els altres pobles lliures del món, han llançat sobre nosaltres els exèrcits més feroços, les lleis més injustes, els personatges més sinistres. El seu odi inexorable ha travessat els segles com un insistent Guadiana de ressentiments.
L’odi! Quina passió més lletja, més trista! I més inútil. Ens odien per ser qui som! I què volen que siguem? El que no podem ser? Perquè ens volen falsificats si només tenim valor sent autèntics? Perquè s’entesten encara en una idea d’Espanya errònia, esterilitzadora, odiosa? Una idea que, a més, saben molt bé que és injusta. I com odien la seua injustícia, la seua cobdícia, voldrien matar-la matant-nos. No veuen l’horror del seu error? No són conscients que tot naix d’un absurd complex d’inferioritat? Perquè no obliden l’odi i deixen marxar el nostre, els altres pobles? Només així viuran, viurem tots, en pau.
Toni Mestre. Diumenge. 04.11.01
“De buen rollo”
Ara, amb l’oficialitat, la Llei d’Us i Ensenyament, l’esclat de publicacions de tot tipus, l’edició constant de llibres el panorama, en teoria, hauria d’haver canviat. A millor. Però, no. Empitjora cada any. Per què? Entre moltes altres raons per allò del “buen rollo”. Sobretot entre la gent jove, la que s’ha educat en valencià el “buen rollo” està matant l’esperança que en teníem dipositada les generacions majors. Saben parlar, llegir i escriure en la llengua. Però a l’hora de la veritat, en la vida, no l’usen. La presència d’un o més castellanitzats, la influència dels mitjans de comunicació, les cançons que escolten, els programes que veuen, el mal exemple dels polítics i molts intel.lectuals, etc… fan que apliquen la regla suicida del “buen rollo”. Per a què discutir, o fer-se de senyalar? “Buen rollo”, tots i tot en castellà, i al valencià que el bomben. O no?
Toni Mestre. Diumenge 30.10.05
Assumir o no la llibertat.
Viure en llibertat no és fàcil. De fet la gran majoria de la humanitat s’estima més viure subjecta, sotmesa o manipulada per les seues classes dominanats per tal de no haver de fer-ne ús. Perquè la llibertat és un risc. Suposa haver de triar, possibilitat d’equivocar-se… i responsabilitzar-se’n! I això per a molts és insuportable. I s’hi giren d’esquena. Creuen, cecs, que tenen prou amb allò que escampen i propaguen els amos del poder. No s’ho confesen, però pensen que així defugen dubtes i dilemes que podrien posar en perill el seu món tranquil on no cal sinó deixar-se anar costera avall. Una actitud clarament irresponsable que afecta tant l’individu com la societat a què pertany.
Aquesta postura covarda corromp i malmet tots els col.lectius socials depenents. Però aquells que no han sabut alliberar-se de la càrrega forana i sucursalista, més aviat colonialista, que els oprimeix encara presenten una major degeneració. Així la societat valenciana, on el motor no és el poder, sinó la submissió. Tret d’una minoria el nostre poble és d’aquells que els agrada més rebre informació, encara que els siga nociva, que generar-la i gestionar-la, perquè això suposa un risc. Hem acceptat majoritàriamnet el jou i el portem alegres, amb cascavells si cal, com els rucs. Deixem que altres ens expliquen i ens facen la història, que naturalment expliquen i fan al seu benefici. Però amb les molles que els cauen de taula, amb aquest sol i tantes urbanitzacions amb golf, per exemple, nosaltres ja anem cara a l’aire, “de poniente”, clar. Perquè la llibertat provoca ansietat, por, angúnia. I si en renunciem ens estalviem allò tan dur i tan pesat de prendre decisions. I de responsabilitzar-nos-en. Per a què? Si ja hi ha qui ens ho dona tot decidit i fet. Si a més ja tenim falleres majors i els “prinsipes” una filla!
Toni Mestre- Diumenge 06.11.2005
Fideus i macarrons.
Aquests dies, de fet cada dia, les pasarel.les de la moda, tant femenina com masculina, omplin espais de televisions, revistes i diaris amb la presentació de models que superen la imaginació més boja, com els que criticava ja Fellini en la irònica desfilada de “Roma”. Recordem que, fa unes dècades, això de la moda es deia “alta costura” i era cosa d’una minça minoria que la majoria copiava tot adaptant les novetats a les necessitats i possibilitats de cadascú. Després, amb allò tan pràctic de l’“a punt per a dur”, inventat pels francesos, la cosa es va democratitzar i gairebé tothom, amb l’ajut dels grans magatzems, pogué anar a la moda sense haver-se de pagar un disseny exclusiu o haver-se’l d’adaptar.
Sempre s’ha dit que “allò que és moda, no incomoda” , però els últims anys, amb el triomf del consum i la necessitat de canviar-ho tot, però tot!, cada temporada, hem arribat al que alguns diuen la demència total on l’extravagància, l’absurd i la inconfortabilitat han suplantat el bon gust, la lògica i la més elemental sensatesa. I a més a més a preus caríssims. Cap novetat, per altra banda, com ens recorda el nostre refranyer, tan savi: “Les modes són la perdició de les cases… o fan tornar els rics pobres”.
I el que és més terrible: les models tornen a ser d’allò més febles i anorèxiques (fideus) i els models d’allò més esquerps i ambigus (macarrons). Unes i altres una impostura. Però aquesta imatge de dona fràgil (cada dia més falsa) i d’home dur (cada dia més dubtosa) és la que la gent, sobretot la gent jove, copia i imita a ulls clucs i després passa el que passa, que acaben matant-se. Al capdavall els esclaus de la moda són gent de poca personalitat. Potser caldria demanar responsabilitats als creadors/ores, com diuen ara, que, per raons molt conegudes, tenen sovint una idea ben superficial de la dona i de l’home reals. Siguem sensats i no oblidem que “moda, la que m’acomoda”, no la que ens imposen. Tant en roba com en idees!
Toni Mestre
Diumenge 29.09.02
Els Altres.
Fins fa uns mesos, per raons de treball, anava sempre al cinema a les sessions nocturnes de dies feiners. Això, i l’elecció de les pel.lícules, sovint minonitàries, em permetia gaudir dels l’espectacles en un ambient de respecte. Poca gent i gent que sabia què anava a veure. Si el film que m’interessava el passaven a uns multicinemes i la gent s’agombolava a l’entrada no hi havia perill: la majoria del públic anava a les sales on projectaven grans èxits comercials americans,que mai no m’han interessat, tot i que la meua curiositat és bastant ampla.
Ara vaig de vegades a les sessions de vesprada i he descobert un món nou. L’altre dimecres vaig veure “Los otros”, de l’hàbil Amenábar, on ix la Nicole Kidman, una actriu, una dona, intensa, que m’interessa especialment. La passaven a la sala més gran d’uns multicinemes del centre, amb més de mil places. Jo ignorava que era el dia de l’espectador. Un públic heterogeni, però majoritàriament jove, omplia les fileres de la primera a la última. Tot i l’hora, no eren encara les cinc, molts d’ells semblava que no havien dinat. Entraven fornits d’enormes poals de crispetes i de botelles de refrescos que devoraven i engolien amb frenesí. Tots parlaven a l’hora. Cridaven. Es bellugaven sense parar. Entraven i eixien de les localitats cada dos per tres. Em vaig armar de paciència. I va començar la projecció.
No parlaré de la pel.lícula perquè l’autèntic espectacle va ser el públic. Des del primer fotograma, amb aquell crit de la Kidman víctima d’un malson, va començar el desgavell. La gent sabia que anava a veure “una de por” i tots els esforços del director per crear un clima s’estavellaren implacablement contra la mala educació cinematogràfica general. Bromes, crits, rialles, pets, rots…. de tot. Vaig sentir frases tòpiques que feia dècades que no sentia. Només va faltar allò tan castís de “Aposentador, que me magrean”. Potser perquè ja no hi ha aposentadors ni la gent va al cinema a magrejar-se. Per cert: a què van?
Toni Mestre
Diumenge 30.09.01
Credo del treball.
Trobe, com qui diu al fem, un exemplar de la revista “El magisterio valenciano” del 30 de juliol de 1938. Només un plec, quatre planes de paper roí. Temps de guerra i patiments, però encara amb un bri d’esperança. La redacció era al carrer de Martínez Cubells, 5, principal. La dirigia Rafael Giner Daroca. Arreplega notícies i temes del món de l’ensenyament. I a la primera pàgina, baix, a la dreta, hi ha un “Credo del trabajo”, signat per J. Martínez Martí, un document ple de l’esperit i la mentalitat de l’època. L’he traduit a la llengua en què, crec, va ser pensat i us el presente ara i ací en homenatge als ensenyants valencians d’aleshores i d’ara mateix.
“Crec en el treball totpoderós, creador de la vida, de la reputació i de la pau, del que prové tota mena de béns i virtuts, que va ser concebut per obra de la moral, del dret i de la confraternitat universal. Nasqué de la necessitat que l’ésser humà ha tingut de complir la seua missió i ajudar els altres quan arriben al món, posat que sense el treball no podria conservar la seua vida ni propagar-la.
Ha patit sota el poder de tots els vicis i va ser crucificat per la ignorància, la peresa, l’ambició i la maldat; però no ha mort, perquè els pobles lliures, ardits i dignes han consagrat totes les seues energies per tal de conservar-lo incòlume al taller, a les fàbriques i a l’escola. Ha baixat als inferns a què les guerres inhumanes i fratricides l’han portat amb la pretensió de destruir-lo; però ha tornat al món de les ciències, de les arts, de la indústria i del comerç més fort i valent per a ressucitar l’esperit dels pobles caiguts que jeien en l’esclavitud i aconseguir emancipar-los i que es declaren independents.
Està assegut a la dreta de tots els progressos i avanços i des d’un lloc tan eminent ens ensenya que només ell podrà conduir-nos a la felicitat que tots desitgem”. I diga tot el poble: Amén!
Toni Mestre. Diumenge 26.09.04
Cosmopolites.
Sempre m’han fet riure els cosmopolites. Els he trobat, amb aquella desimboltura displicent als aeroports o als hotels, ridículs. Gent grotesca que sovint amaga complexos i petitesa davall de vestits de moda, de conductes afectades i del domini de llengües pretesament superiors. Però també n’hi ha que no han eixit pràcticament del seu barri i van per la vida de cosmopolites. D’aquests últims al País Valencià en tenim un fum, sobretot a les tres capitals provincials i provincianes. No es tracta d’una malaltia només local, però la condició vicària del nostre poble en propicia el desenrotllament i contagi.
Tot açò ve perquè he llegit un llibre d’Ed. Afers, curt d’extensió però llarg i ample d’intencions, que es diu ”El parany cosmopolita”. És del periodista i escriptor valencià Jordi Sebastià, qui hi diu la seua sobre un tema de gran interés i actualitat. Perquè resulta que, si això del “cosmopolitisme”, que ara alguns diuen “globalització”, és antiquíssim i ve, com quasi tot, dels grecs, en el sentit actual naix amb l’expansió colonialista europea dels segles XVIII- XIX. Com diu l’autor “el cosmopolitisme, la major màquina d’homologació cultural mai vista, és una invenció occidental exportada –a sang i foc- a la resta de la Humanitat”.
Un assaig, discutible però oportú, ben estructurat i d’una gran claredat expositiva, d’un valor universal, però com diria Joan Fuster “dedicat, sobretot, a valencians”. Sí, a nosaltres, víctimes seculars d’una política imperialista veïna que s’ens presenta, des de l’escola, com oberta, mundana, cosmopolita, integradora i plural (?) en clara oposició als “tancats nacionalismes”. Alerta, doncs, amb aquest parany cosmolpolita-globalitzador, de mortífera eficàcia, que “és en realitat la cobertura per a la destrucció del gran valor antropològic que representa la diversitat de les societats humanes”. Deixar de llegir aquest llibre seria, si més no, suicida.
Toni Mestre. Diumenge 19.09.04
Toni Mestre 