Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2022 » gener

Monthly Archives: gener 2022

El dia de la ciutat.

Cada any, quan arriba el 22 de gener, em faig la mateixa pregunta: perquè aquesta data festiva passa sense pena ni glòria, buida de significat i si més no avorrida, per las habitants de la ciutat de València? És un dia que només és festiu a la capital, de creus cap a dins que deien abans, però el cap i casal del País Valencià, des que tinc memòria, ha estat incapaç de transformar-lo en una data important per als seus habitants, en una ocasió de trobar-se, de confraternitzar, de conéixer-se millor. Una festa oberta i imaginativa i sobretot participativa. La ciutat s’ha fet molt gran. Una amiga que és professora a un barri de París em contava ja fa anys que molts dels seus alumnes no havien vist, i alguns ni coneixien de nom!, la torre Eiffel. Doncs una cosa semblant comença a passar ja ací. Molts valèncians de València no conéixen els principals monuments de la ciutat. N’hi ha que no han entrat mai al teatre Principal, que no han pujat al Miquelet, que no coneixen la Generalitat per dins o ignoren l’existència de l’IVAM o del Museu de Belles Arts. Són només uns exemples que pose per tal mostrar les greus mancances que patim. Tanta botifarra amb això de “la comunidad” i resulta que ni ens tractem amb els veïns del carrer, encara menys amb els del barri i gens amb els de l’altre cantó de l’urbs. No ens coneixem. Només tenim en comú quatre tòpics arnats.

  I un dia com avui, que enguany cau diumenge, però la majoria no, seria l’ideal per a esmenar aquesta política, perquè és una política, i borda, d’afavorir la incomunicació ciutadana. Dividits som més manipulables, més fàcils d’enganyar, més explotables. La classe dominant, la que ens domina per exemple des de l’ajuntament, ho té molt clar. Caldria que fóra el veïnat pla, la societat civil, les associacions culturals, esportives, festeres o de veïns, les que posaren a treballar la imaginació i cada any el 22 de gener fóra el Dia de la Ciutat. O siga, dels ciutadans.

El futur.

L’altre dia m’entrevistaren per una emissora de ràdio de l’Horta Sud. Dos estudiants de periodisme, malgrat la seua joventut, sabien qui era jo i què havia significat el programa “De dalt a baix” en la recuperació de la llengua i la consciència nacional de molts valencians. Hi vaig acudir  amb una certa il.lusió, però només començar els vaig dir que no m’interessava parlar del passat, sinó del futur. Es van desconcertar una mica.

    “El futur? Quin futur tenim els valencians?”, em digué un d’ells. “El que nosaltres vulguen tenir”, vaig contestar. “El poble valencià degut a les circumstàncies polítiques que ha viscut és un poble encara adolescent i té tot el futur per davant. Com vosaltres”, els vaig dir, “que, per edat, viviu encara sota la tutela dels pares, una situació que no és normal ni  sa que dure sempre. Creixereu, us  emancipareu i governareu les vostres vides. L’encertareu o us equivocareu. I en sereu responsables. Igual, doncs, passarà amb el poble valencià. Caldrà que cresca, que s’emancipe, que es responsabilitze del seu futur. Sense que això vulga dir, en principi, trencar les relacions amb “els parents”. Però si aquests es posen bords se’ls envia a pastar fang i en pau”.

       Em miraven astorats. “Però al País Valencià sempre guanyen les eleccions el PSOE o el PP…” van argüir. “Ep!”, vaig fer, “Si estem parlant del futur del poble valencià no hi veig que ni el PSOE ni el PP tinguen  cap paper. Aqueixos partits són els pares dels quals caldrà emancipar-se. Sota la seua fèrula no serem mai un poble adult.  Ara, si volem, com fa una part de la joventut, autodestruir-nos, si no eixim, per exemple, de la droga del sucursalisme, per por a  ser independents, la responsabilitat serà només nostra. Qui té por de fer-se un futur propi li’l fabriquen els altres”. No sé què en degueren pensar. I vosaltres?.

Toni Mestre. 02.02.2003

Educar.

Això d’educar sempre ha estat molt difícil. Però sembla que mai no ho ha estat tant com ara. Abans, fins unes dècades vull dir, l’educació la impartien les famílies (els pares principalment), els mestres i el veïnat més immediat. Malgrat la immediatesa i el control sobre infants i joves la cosa anava com anava. Hi havia qui eixia be, normal que es deia, i seguia la sendera establerta, i qui eixia malament, rebel que es deia, i trencava la baralla, cosa que no sempre suposava la seua desgràcia. Es parlava, segons els casos, de bons fills o de mals fills. Sovint els pares, si fracasaven, tiraven tota la culpa sobre les “males companyies”. I es quedaven tan amples.

  Mai he sentit uns pares reconéixer un error, admetre una equivocació, fer-se responsables del fracàs i la desgràcia dels seus fills. Pel contrari he vist, i ben aprop, lamentar-se de la conducta dels fills al.legant, hipòcrites, que a casa només havien vist “bons exemples”. Ha, ha, ha! Clar que hi ha casos on els progenitors no són responsables de com han eixit els fills, però la majoria de les vegades la branca ix al tronc.

  Aquests dies m’ha arribat per correu electrònic un doble document sobre aquest tema. El primer es diu “Carta d’un fill a tots els pares del món”. Toca dotze punts, força assenyats, el primer dels quals diu: “No em dones tot el que et demane. De vegades només demane per veure què puc aconseguir”. La resta ja es pot endevinar. Mentre, el segon document són unes “Normes per fer dels fills uns delinqüents”. També té dotze punts i el primer fa: “Doneu-li des de la infantesa tot el que vulga: així arribarà a major convençut que el món sencer li ho deu tot”. La resta, com en el primer cas, n’és una conseqüència. Així, el punt dotzé acaba dient: “Us heu preparat una vida de dolors, i segurament en tindreu”. Molt difícil això d’educar. Especialment, i sobretot, si tenim al davant “el sistema”. Ja sabeu: Walt Disney, El Corte Inglés, Operación Triunfo, etc, etc… Dificilíssim!

Toni Mestre.19.01.2003.

De torres i escuts.

L’any 2003 ha estat, per als valencians de la ciutat i el país, un altre com tants altres. Seguim votant com votem i així ens va la fira. L’economia en mans de forasters, la política en mans sucursalistes, la llengua en mans de castellanitzats, el territori en mans d’especuladors, el patrimoni en mans de lladres, la història en mans de tergiversadors i la cultura assetjada quan no violada impunement. Només ens salven de la ignomínia total les Universitats, alguns col.lectius polítics o cívics minoritaris i una munió d’herois anònims que es neguen  a deixar-se escorxar… pel món “oficial”.

 Dos exemples d’actuacions “oficials”a València. El primer va de torres. Durant el 2003 hem perdut  el remat de la torre de santa Caterina, el gràcil barret de teules blaves del cupulí  que la corona. L’exemple més bell de torres barroques valencianes ha quedat mutilat i ningú no ha dit ni xufa. Una lamentable acció que caldrà esmenar algun dia. Pel contrari el 2003 hem recuperat la torre de Correus, de 1923, desmuntada follament el 1965.  És una esvelta torre metàl.lica, exemple de l’arquitectura del ferro a la ciutat, que centra la composició de l’edifici, massa horitzontal, i li confereix una altura de 50 metres. Un element característic de la  plaça ha estat recuperat, i amb ell el diàleg que mantenia amb la torre municipal.

  I ara parlem d’escuts. Al mateix edifici de Correus, al centre de la façana, hi ha l’escut de la monarquia d’Alfons XIII, de mala memòria. Tan mala que durant la II República es van picar les tres flors de lis borbòniques que n’ocupaven el centre. Ara amb la restauració total de l’edifici, algú, poc respectuós amb la història i llepaculs de la monarquia, les hi ha reintegrades. Dic açò perquè, en nom de la Història, els militars conserven sobre l’antic frontó de Capitania l’escut  del feixisme franquista, gallina inclosa. Veieu la jugada?.

Toni Mestre. 11.01.04

Circumstàncies extraliteràries.

El primer llibre de narrativa que vaig llegir en català, l’any 1963, va ser “La pesta” d’Albert Camus traduïda per Joan Fuster i editada per l’Editorial Vergara. El vaig comprar a “Can Boïls”, la primera llibreria nacionalment normal de  València, situada a la plaça “del Picadero”, ara dels Pinazo. Em va costar de llegir perquè els meus coneixements de la llengua escrita eren llavors superficials i el meu vocabulari culte bastant precari. Les visites al diccionari es repetien tres i quatre vegades per pàgina. Em va entusiasmar la novel.la, la traducció… i els pròleg i l’epíleg de Fuster, a qui coneixeria el 1964.

                         El pròleg és una brillant introducció a l’autor,  Premi Nobel de Literatura el 1957, i a l’obra. Però allò que em va impressionar va ser l’epíleg, on Fuster justifica la seua traducció tot al.legant la seua “procedència valenciana”. I confia “que ningú no li’n farà retret” perque “si l’anomenada “llengua literària” no és “una terra de TOTS”, on TOTS ens podem trobar, de què ens serviria?” Respecte de la pol.lèmica entre puristes i permisius , ell, “home tímid, cautelós o simplement escèptic per naturalesa”, es decanta per una solució mitjana, lluny de “l’encarcarament purista ultrancer” i de “qualsevol risc d’anarquia”. I entre l’arcaisme i el barbarisme recomana “l’enginy de l’escriptor”.

                          Aquella versió de “La pesta” l’ha reeditat ara Edicions 62, trenta-vuit anys després. La solució del problema Fuster l’ajornava “almenys provisionalment”, degut a les “circumstànies extraliteràries” que travessàvem: la dictadura castellana de Franco semblava eterna. Un quart de segle després de mort el dictador aquelles “circumstàncies” ha variat, però seguim sense resoldre de debò el problema. Barcelona va per un cantó i València per altre. Allà per ignorància, ací per ignomínia. Ambdues culpables. Per a quan  l’arribada a quella terra de TOTS, que propugnava l’escriptor de Sueca? Per al segle XXII?

Toni Mestre. 10.01.01

%d bloggers like this: