L’altre dia m’entrevistaren per una emissora de ràdio de l’Horta Sud. Dos estudiants de periodisme, malgrat la seua joventut, sabien qui era jo i què havia significat el programa “De dalt a baix” en la recuperació de la llengua i la consciència nacional de molts valencians. Hi vaig acudir  amb una certa il.lusió, però només començar els vaig dir que no m’interessava parlar del passat, sinó del futur. Es van desconcertar una mica.

    “El futur? Quin futur tenim els valencians?”, em digué un d’ells. “El que nosaltres vulguen tenir”, vaig contestar. “El poble valencià degut a les circumstàncies polítiques que ha viscut és un poble encara adolescent i té tot el futur per davant. Com vosaltres”, els vaig dir, “que, per edat, viviu encara sota la tutela dels pares, una situació que no és normal ni  sa que dure sempre. Creixereu, us  emancipareu i governareu les vostres vides. L’encertareu o us equivocareu. I en sereu responsables. Igual, doncs, passarà amb el poble valencià. Caldrà que cresca, que s’emancipe, que es responsabilitze del seu futur. Sense que això vulga dir, en principi, trencar les relacions amb “els parents”. Però si aquests es posen bords se’ls envia a pastar fang i en pau”.

       Em miraven astorats. “Però al País Valencià sempre guanyen les eleccions el PSOE o el PP…” van argüir. “Ep!”, vaig fer, “Si estem parlant del futur del poble valencià no hi veig que ni el PSOE ni el PP tinguen  cap paper. Aqueixos partits són els pares dels quals caldrà emancipar-se. Sota la seua fèrula no serem mai un poble adult.  Ara, si volem, com fa una part de la joventut, autodestruir-nos, si no eixim, per exemple, de la droga del sucursalisme, per por a  ser independents, la responsabilitat serà només nostra. Qui té por de fer-se un futur propi li’l fabriquen els altres”. No sé què en degueren pensar. I vosaltres?.

Toni Mestre. 02.02.2003