Toni Mestre

Pàgina d'inici » 2022 » Abril

Monthly Archives: Abril 2022

Llibertat!.

Tal dia com demà de dins de dos anys en farà tres-cents d’aquells fets d’Almansa que tots sabem. Tots? Ho acabe d’escriure i em ve el dubte. Un dubte gros. Perquè potser vosaltres, estimats lectors d’aquesta columna, els teniu ben presents. Tan presents, aquells fets vull dir, que tres segles després condicionen cada dia les vostres idees i conductes; que les vostres vides s’orienten i s’estenen encara a partir d’aquell “mal d’Almansa” esdevingut el trist 25 d’abril de 1707. Però a mi em preocupa el silenci, la ignorància o la indiferència, culpables, sí, de tants i tants  valencians, especialment dels que tenen responsabilitats polítiques al País Valencià, sobre la commemoració. Per a la major part del nostre poble, amb la Generalitat i l’ajuntament del Cap i Casal al front, el 2007 serà només l’any de l’”America’s Cup” i prou. M’ho veig vindre. I, fotre!, m’esgarrife,  m’indigne i em rebel·le.

    M’esgarrife de pertànyer a un poble tan moll i foll. Tan oblidadís d’allò tan important com són la història i la independència nacionals. Tan manipulable pels que pesen i remenen les cireres sempre en contra dels nostres interessos.  M’indigne de veure’l tan ajustadís a realitats bordes imposades des de fora. Tan abocat sempre  a seguir modes i maneres forasteres amb greu desafecció per les pròpies. Tan obert i receptiu al castellà o l’anglés i tan tancat i agressiu envers la llengua pròpia a la que li nega el nom i l’arrel amb fúria suïcida. I no em puc estar de rebel·lar-me amb totes les meues forces. Perquè el contrari seria ser ingrat a la llet que he mamat, al llegat cultural que he heretat dels valencians lleials que m’han precedit i perquè no vull ser motejat de cornut i colló pels qui demà em seguiran. Per tot això visc i treballe. Per tot això cada 25 d’abril em drece en el llevant de cara al nostre futur col·lectiu, dels que portem ací 777 anys, o una o dues generacions, o només acaben d’arribar, i en nom de tots cride: Llibertat!

                                                                 Toni Mestre

                                                                  Diumenge 24.04.05

Aire Lliure.

Diumenge de Pasqua! Dia gran de la Mediterrània. Dia d’eixides al camp, de jocs falaguers i de berenars a l’aire lliure. Dia de celebració general de la resurrecció anyal de la Natura després de la mort de l’hivern. Els valencians, com els catalans, dins de les celebracions cristianes de la passió, mort i ressurrecció de Jesucrist, que arrepleguen, pam dalt pam baix, les del deu Adonis, celebrem més la part positiva, la resurrecció, que no pas la negativa, la mort, com fan els castellans. I ho fem sobretot amb celebracions que comporten jocs, cants i menjars. Celebrem la vida que retorna perquè som un poble vitalista que no té “el sentimiento tràgico de la vida” del poble de ponent.

Fins fa unes dècades la nostra gent eixia al camp i es posava en contacte amb la Natura resucitada on s’esdevenien actes de gran importància sociocultutal: la coneixença entre joves de diferent sexe de la qual eixien moltes parelles. Tanta aficció posaven alguns en això de la coneixença que esdevenia carnal i nou mesos després hi havia collita de criatures. Algunes que el pare no reconeixia acabaven al torn de l’hospital on esdevenien, cruelment, bords. Hi ha una dita del nostre poble que ho recorda: “Les monges de l’hospital saben els que són de Pasqua i els que són de Carnaval”.

Ara les coses són radicalment distintes. Algunes, però, no han canviat. Per exemple la necessitat vital que tenim tots d’eixir, amb l’arribada del bon temps, a l’aire lliure. De sentir-nos alliberats de l’ofec i l’opressió de les  ciutats. Unes ciutats cada vegada més asfixiants, més altes i estretes, presons amb barrons de trànsit, soroll i contaminació. És el cas que el camp cada vegada està més lluny i més urbanitzat. I que l’aire lliure cada any recorda més la presó de la ciutat. Només ens queda la il.lusió d’empinar ben alta la milotxa i enviar-li telegrames que diguen SOS, SOS, SOS… Malgrat tot: Bona Pasqua!

Toni Mestre. 20.04.2000

 

Religiositat.

La religiositat, segons el Fabra, és la disposició per als sentiments religiosos. I aquests sentiments, que han acompanyat des dels seus orígens la Humanitat, és evident que han evolucionat al llarg del temps i que no sempre han estat el mateixos en tots els individus. I també queda clar que cada poble, cada nació, vull dir cada unitat de llengua i de cultura, ha tingut una visió global diferent del món i de la vida i, conseqüentment, del fet religiós i n’han mostrat una disposició distinta, pròpia.

        Els valencians no som cap excepció. En els més de 750 anys d’història el nostre poble ha desenrotllat una religiositat peculiar, filla de l’esperit català-mediterrani dels nostres avantpassats vinguts amb Jaume I. Un món de pràctiques i creences, unes devocions i un tarannà que ens distingeixen de les nacions que ens envolten, especialment de la castellano-espanyola. El que allà és misticisme i, com va definir Unamuno, “sentimiento trágico de la vida”, ací és clarament realisme i  jocúndia i alegria de viure. Només cal veure com, en aquestes dates, els castellans-andalusos posen l’accent el la passió i la mort mentre els valencians-catalans ho centrem tot en la resurrecció. El seu dia gran és el Divendres Sant, el nostre el Diumenge de Pasqua.

        Les processons que recorrien fins no fa molts anys els carrers de les nostres ciutats tenien molt poc, o gens, a veure amb les d’ells. Però a poc a poc han anat colonitzan-nos també en aquest camp. Hem incorporat elements de la seua cultura religiosa basada en l’horror, la sang torturada i el dolor exagerat. Però la vitalitat valenciana s’ofegava en aquella mar amarga. I, al menys al Cabanyal, sorgiren figurants que animaven una mica aquell panorama. Ara, una passa més en la destrucció del nostre poble, es parla de suprimir tots els personatges no estrictament relacionats amb el drama que es vol representar. Ja s’ho faran. Però són el millor, i el més sa, de les nostres desfilades.

                                                               Toni Mestre. Diumenge 8.04.01

Brando.

Marlon Brando tenia divuit anys més que jo. Ell era de 1924 i jo de setembre del 42. La primera pel.lícula seua que recorde, pel gran ressò publicitari que desfermà, va ser “Viva Zapata”. No era tolerada, però alguns anys després, de reestrena, la vaig veure, com  “Julius Caesar” i “On the Waterfront”, que ací es digué “La ley del silencio”. L’actor va esdevenir de seguida l’heroi de la meua generació. Tots volíem ser Marlon Brando. Ser com ell era en les pel.lícules: durs, rebels i , si calia, cruels. Però també generosos, i febles, capaços de plorar. Humans, al capdavall. I tots n’imitàvem gestos, maneres, mirades… Allò de la roba encara no era possible, però quan s’estrenà “Désirée” el curs de “preu” dels jesuïtes s’omplí de pentinats cap avant, com el que hi portava Brando-Napoleó.

               L’apoteosi arribà amb la seua única pel.lícula com a director: “El rostro impenetrable”. Quin festival! Els lletjos l’acusaren de narcisista. Home, què! Allò era talent. I no ho suportaren. Pitjor per a tots: no tornà a dirigir. Després el vàrem veure madurar, envellir, esdevenir immens, mite. Ara, com un vell i gros elefant, s’ens ha mort deixant-nos l’enorme herència del vori de tantes intenses, brillants, magnes, interpretacions. Com estava en el paper d’advocat defensor de “Una árida estación blanca”! Quina fecunditat! Entre tant de gra, què ens importen alguns brins de palla!

                  Jo comprava “Film ideal”cada més. Tinc davant un exemplar de maig de 1959. En la secció “Panorama” que escrivia Juan Cobos m’assabente que Visconti volia Marlon per a “Senso” amb Ingrid Bergman en el paper de la comtessa Serpieri que faria Alida Valli. No va poder ser, però quin melodrama de luxe es va perdre el món! També aleshores es digué que la Metro havia volgut  Marilyn Monroe per al paper que va fer Maria Shell a “Els germans Karamàzov”. Monroe, Brando… bells rostres d’una joventut. La dels primers seixantes.

                                                                   Toni Mestre. Diumenge 18.07.04

%d bloggers like this: