La religiositat, segons el Fabra, és la disposició per als sentiments religiosos. I aquests sentiments, que han acompanyat des dels seus orígens la Humanitat, és evident que han evolucionat al llarg del temps i que no sempre han estat el mateixos en tots els individus. I també queda clar que cada poble, cada nació, vull dir cada unitat de llengua i de cultura, ha tingut una visió global diferent del món i de la vida i, conseqüentment, del fet religiós i n’han mostrat una disposició distinta, pròpia.
Els valencians no som cap excepció. En els més de 750 anys d’història el nostre poble ha desenrotllat una religiositat peculiar, filla de l’esperit català-mediterrani dels nostres avantpassats vinguts amb Jaume I. Un món de pràctiques i creences, unes devocions i un tarannà que ens distingeixen de les nacions que ens envolten, especialment de la castellano-espanyola. El que allà és misticisme i, com va definir Unamuno, “sentimiento trágico de la vida”, ací és clarament realisme i jocúndia i alegria de viure. Només cal veure com, en aquestes dates, els castellans-andalusos posen l’accent el la passió i la mort mentre els valencians-catalans ho centrem tot en la resurrecció. El seu dia gran és el Divendres Sant, el nostre el Diumenge de Pasqua.
Les processons que recorrien fins no fa molts anys els carrers de les nostres ciutats tenien molt poc, o gens, a veure amb les d’ells. Però a poc a poc han anat colonitzan-nos també en aquest camp. Hem incorporat elements de la seua cultura religiosa basada en l’horror, la sang torturada i el dolor exagerat. Però la vitalitat valenciana s’ofegava en aquella mar amarga. I, al menys al Cabanyal, sorgiren figurants que animaven una mica aquell panorama. Ara, una passa més en la destrucció del nostre poble, es parla de suprimir tots els personatges no estrictament relacionats amb el drama que es vol representar. Ja s’ho faran. Però són el millor, i el més sa, de les nostres desfilades.
Toni Mestre. Diumenge 8.04.01
Toni Mestre 