M’estime molt el Tetre Principal. M’hi trobe com a casa. L’altre dia hi vaig tornar. Des de xiquet que hi sóc assidu. També en moltes ocasions he actuat al seu escenari, on he presentat espectacles, homenatges  i fins i tot he ballat, sí!, amb el Grup “Alimara”.

                                Des de tots els seus pisos he fruit amb el treball de gent de l’espectacle que ha eixamplat la meua cultura. He vist , durant la transició, créixer i marcir-se l’esperança d’un teatre valencià propi, en la llengua del país. La dreta no n’estava interessada, clar, però l’esquerra, i un sector del nacionalisme, tampoc no varen donar la talla. “La dama del mar”, p.e., que dirigí Juli Leal amb Vicente Parra va fracassar per les insídies d’un trist personatge que aleshores dominava la nit valenciana. Es va frustar, en definitiva, la normalització de la llengua del país a la ciutat en un terreny tan important com el teatre. No es va voler crear un públic normal, que acceptara espectacles en les dues llengües oficials.

                                  L’altra nit, després d’una llarga absència perquè el que fan no m’interessa, hi vaig tornar. “Panorama des de el puente” és una gran tragèdia d’Arthur Miller i la companyia de Miguel Narros ho féu bé. Un bon espectacle. Poc de públic. Pells i roba finíssima. Al meu costat una xiqueta d’uns divuit anys, preciosa, tota de “boutique” cara. Des de la megafonia anunciaren que faltaven cinc minuts per a la representació. De primer, com sempre, en valencià. Quan ho repetiren en castellà va dir amb la major naturalitat: “!Menos mal que lo han traducido!”. En el mateix to de veu vaig dir: “Em cague en tots els castellans i castellanitzats intolerants!”. Em va mirar irada. Jo estava astorat, perquè seia al costat d’un cotxe-bomba. Aquella criatura delicada no és que no entenia la llengua: és que no la tolerava. No ens tolerava. No sé què entendria del missatge de Miller, però al final va aplaudir entusiasmada. Allò va aumentar encara més el meu astorament.

Toni Mestre. 27.01.2002.