Toni Mestre

Pàgina d'inici » Articles posted by Toni Mestre

Author Archives: Toni Mestre

Brossa d´ahir i d´ara mateix.

Tornem 27 anys arrere. 1977. Any  de llums que començaven a encendre’s després del fosc. D’il.lusions que s’encetaven en una albada que ens duria, créiem, a la plenitud d’un migdia sense fi. Que joves érem! Que lliures i generosos! I que pervertits! (Entemguem-nos: perversió és la separació de la norma en la conducta. I aleshores la norma era el franquisme més immoral ).Aquell any eixiren un grapat de discs de Cançó que foren banderes d’aquella gran generació. D’entre tots vull avui destacar “Brossa d’ahir”, de Pep Laguarda i Tapineria. Un LP de rock català fet per valencians i a València que a hores d’ara, i  des de fa dècades,  ha esdevingut objecte de culte.

                Però ja no caldrà que el busqueu per mercats del disc ni que pagueu preus astronòmics. L’editora Discmedi de Barcelona n’ha tret una edició que és tot un luxe. Dins d’un cofret que reprodueix la portada del original, bellíssima metàfota d’aquell País Valencià, hi trobareu dos CDs, un d’ells reproducció del disc de vinil i l’altre amb l’audio “Lluna pirata, que inclou a més un tema inèdit i un videoclip, i dos llibrets amb material gràfic de l’epoca (fotos, cartells, crítiques de premsa i opnions de gent tan grossa com Pau Riba, Mariscal, Sisa, Toni Marroc, Daevid Allen, etc. Elogis i nostàlgia a manta. Però també , per part meua, ràbia. Irritació contra tots aquells, partits o sencers, d’esquerres o de dretes, que malvaren un fruit que ja s’albirava: el de la recuperació per part del poble valencià d’una veu pròpia. I tan digna com qualsevol altra.

                Una alegria, doncs, el retrobament amb una “Brossa d’ahir” que es manté tan verda, actual i rebel com sempre. Que, com els treballs de Juli Bustamente i  de Remigi Palmero, obrí un bell carril dins de l’autopista de la Cançó. Per on corren veus velles i noves. Des de Lluís Miquel, que trau nou disc!, fins a Feliu Ventura, que ha tret “Barricades de paper”, entre molts altres. Bona “brossa”, Pep! Volem més discos teus!

Toni Mestre. 11/07/2004.

Vespres.

Fa exactament  setanta anys el poble valencià, i la resta dels pobles de l’estat, vivien, sense saber-ho, les vespre d’uns esdeveniments foscos i terribles que marcarien definitivament la seua història durant dècades. De fet encara avui l’estan marcant. Eren uns dies estiuencs, com els d’ara, xafogosos, que feien que qui podia, pocs, abandonara la ciutat i, la majoria, buscara la frescor, si més no nocturna, de les comarques veïnes, on arribava el trenet. La platja no tenia l’atractiu actual i la gent, cas d’acostar-s’hi, ho feia de vesprada, a la caiguda del sol. Un estiu, doncs, com tants altres anteriors, amb la perspectiva de la Fira de Juliol amb les revetles, les corregudes de bous i els certàmens de bandes de música. Però mentre això passava una minoria conspirava. El dia 17 s’alçava l’exèrcit d’Àfrica i el 18 s’escampava arreu el que seria una guerra de vora tres anys a la que seguiria un sinistre període de vàries dècades que coneixem amb el nom de franquisme.

             Els quaranta anys que ens allunyaren d’Europa i feren del nostre país, el País Valencià, una colònia castellana i una dependència o sucursal centralista sotmesa en tot a l’econòmica i la política del poder de Madrid. Adéu als projectes d’estatut d’autonomia, de recuperació lingüística i cultural i de llibertat econòmica. Adéu a una educació lliure i democràtica. Adéu a les forces sindicals i obreres, a les universitats decents, a la normalitat política. Vespres, doncs, d’odi, de censura, de persecució, de presons plenes, d’afusellaments a l’alba… D’allunyament de l’Europa a la qual havíem pertangut fins aleshores. Allunyament quasibé etern. Perquè allà el nazisme i el feixisme perderen la guerra i les dretes locals hagueren de reciclar-se democràticament. Ací, no. Ací guanyaren i es mantinguren antidemocràtiques, anys i panys. Fins ara mateix, com qui diu. Mireu quines tristes vespres aquelles!

                                       Toni Mestre.

Diumenge 16.07.06.

La Bassa.

A aquestes alçades de l’any, un colp acabat el curs, començaven a casa els preparatius per a les vacances d’estiu. El destí sempre era el mateix: cals avis materns, que vivien a la partida de Cap Negret d’Altea. Ma mare es retrobava amb els seus pares i el meu germà i jo teníem per davant dos mesos llargs en plena natura: una partida rural amb cases disperses i una platja verge a dos-cents metres de casa. El pare venia en agost, el seu més de vacances. Gran nadador, ens va ensenyar a nadar en aquella platja de pedres blanques i redones aportades pel riu Algar al llarg dels segles. Als dos o tres metres de la vora hi havia un escaló que marcava el límit entre els còdols i l’arena del fons, situada a tres o quatre metres de fondària, on creixien ja les praderes de posidònia, l’alga que en deia la gent. L’aigua era neta i transparent i encara avui, quan haig de suportar tractaments enutjosos, el meu pensament se’n va a aquelles profunditats on em capbussava amb el meu germà mentre em retorna a la boca un gust salat perdut per a sempre.

   Hi passàvem tot el matí i en tornar a casa a dinar pel polsós Caminal del Marqués, si venien amb nosaltres alguns treballadors de la teuleria de Rostoll que baixàven a la platja a refescar-se i netejar-se de terra, ens atansàvem a una bassa redona i fonda que hi havia a la vora. Sols, hi teníem prohibit el bany. L’aigua era dolça i ens llevava la sal que portàvem a la pell. He recordat aquests moments de joia infantil en contemplar una fotografia de l’Índia publicada en una revista on hi ha un grup de xiquets i tres adults que es capbussen feliços en un estany del seu país. El goig del bany en temps de la calor, l’alegria de participar els uns i els altres en un joc gratificant per a tots, la innocència d’un acte social ple de gràcia i d’espontaneitat… L’aroma intens d’uns instants de felicitat recuperat més de mig segle després.

                                                   Toni Mestre. Diumenge 2 de juliol de 2006.

Alien 9.

No es tracta d’una nova aventura de l’alienígena que tan malament li ho fa passar a Sigourney Weawer. Él títol me l’ha suggerit la publicitat que emet ara Canal 9. Aquella que fa: “Canal 9, la televisió que portes dins”. No us ha recordat “Alien. El vuité passatger”? Sí, aquella història on una bestiola entra dins del cos d’un astronauta on creix fins que es transforma en un monstre que acaba amb tota la gent de la nau “Nostromo”. Doncs Canal 9 és “l’alien” que des de fa massa anys està creixent al si de la societat valenciana amb greu perill per a la nostra salut nacional, cultural i social. Un monstre que, des de la seua posada en marxa, representa una amenaça mortal per als valencians com a poble amb llengua, història i personalitat pròpies,  distintes, posem per cas, de les dels castellano-manxecs.

                        Quan va nàixer se’ns vengué, i la pagàrem, com “la nostra televisió”. Ens enganyaven. Era una inoculació que de nostra no tenia res. En cap moment hi hagué la intenció política de crear una televisió i una ràdio nacionals valencianes. El sucursalisme radical del PSOE local, controlat llavors per un Lerma genuflexe davant Madrid i “Las Provincias”, ho va impedir. El nomenament del Director General en marcà la línia. Calia un mercenari, gos fer per als treballadors i alhora submís amb el poder, que impedira d’arrel la creació d’uns mitjans de comunicació que foren, més enllà de les divergències polítiques normals, l’autèntica veu i imatge dels valencians. S’optà pel regionalisme sucursal, per la censura, per la borda discriminació professional, pel sectarisme, pels continguts estúpids (festes i succesos tractats superficialment), pel castellanisme, per tractar televidents i oients com a gent curta de gambals… Un llit ben parat pel PSOE on després el PP s’hi ha rebolcat a pler. Ara l’Alien 9 es ja un gran monstre que no mereix que li concedim ni un minut d’atenció sinó és amb intenció d’eliminar-lo. O ell o nosaltres.

                                                               Toni Mestre

                                                               (Publicar diumenge 31.07.05)                    

Elogi de la llibertat.

Així es diu el llibre que Lluís Roda ha publicat en Bromera. Un poemari madur d’un poeta, nascut a València, que enguany arriba als quaranta anys, la transició cap a la maduresa. Un poemari en tres parts, dens, amb poemes que s’acosten sovint a l’aforisme, carregat, de reflexions i d’experiència. Una escriptura, doncs, fonda, d’aquella que fa pensar, un exercici cada dia més rar. Un llibre altament recomanable que comença amb un vers: ”Ës cert que fores, però a qui li interessa?”. I tot seguit en endinsem en la voràgine existencial del poeta on veiem, a cada pas, a cada pàgina, que d’ell ens interessa tot. Perquè parla de tots nosaltres. Allò que li passa, i sobre el què reflexiona i escriu, ens ha passat, o ens passarà.

Una veu poètica que ha perdut la inconsciència de la joventut i ha entrat en un escepticisme madur, però que no ha perdut l’afany de comunicar-se íntimament. Símplement ha canviat el to: “La poesia és una forma de matar el temps. Literalment”. I més avant: “No sé si morir deu ser deixar d’escriure, / sé que escriure és deixar de morir”. O aquest petit, i enorme, cant d’esperança: : “Moriré /amb la paraula en la boca”.

                      Vaig conéixer Lluís Roda quan era un adolescent. Va venir un dia per la “Llibreria Ausiàs Marc” Era un jovencell alt i ros, ple de llum i de generositat. Ens férem amics. He seguit de prop la seua intensa carrera poètica, des de “La fi de l’hemicicle”. Em vaig alegrar anunciant que havia guanyat el premi “Vicent Andrés Estellés”, els Octubre de de 1989. L’he llegit sempre amb afecte i admiració. Aquest “Elogi de la llibertat”, però, m’ha agradat especialment. I m’ha colpit a cada pàgina. Un exemple? Heus-lo ací:  “M’he fet vell, ho sent. / La joventut no se sent”. La generació dels vuitanta arriba a la maduresa lúcida i creativa.

Toni Mestre. 27.05.01

El concert dels rossinyols.

El passat cap de setmana baixàrem amb ma mare a la Marina. El seu germà Cristòfol ha enviudat de fa poc i ja no ix de casa. Amb els anys, 83, l’oncle es clavat a son pare, l’avi Joaquim.. Amb la meua cosina Maricarme pujàrem al blanc cementeri d’Altea i vàrem fer el recorregut habitual pels nínxols familiars. Ma mare té allà, a més del marit, sos pares, dos germans i un cunyat. I des del 26 de març una cunyada, ma tia Magdalena Rostoll. I vol que quan toque la hi portem i barregem les seues cendres amb les de mon pare. El cementeri d’Altea és un petit jardí molt ben escombrat i conreat. Des de fa uns anys alberga les restes d’alguna gent estrangera que és recordada en els seus idiomes. I , oh miracle, algunes làpides indígenes estan ja en la llengua secular del país. Feia vergonya que qui es digué Perejoan, Roc, Anna  o Esperança un colp mort esdevinguera  Pedro Juan, Roque, Ana o Esperanza.

     Però jo del que volia escriure és dels rossinyols. Perquè en aquest viatge ens hem hostatjat a casa dels meus nebots Sònia i Antoni-Blai, que viuen a la partida de Marjalet, a Finestrat. Prop del poble i lluny del turistam aquesta partida és un racó quasibé intacte on les cases s’escampen entre tossals i bosquets, lliure encara de l’asfíxia dels adossats que amenacen aquelles magnífiques muntanyes. Vàrem arribar a mitjan vesprada de diumenge. La llum era perfecta. A l’esquena teníem el gegantí i altiu Puigcampana. Al davant, llunyà però nítid, un triangle de mar. El meu nebot, que fa poc que hi viu, em fa notar el cant d’uns ocells que ell créia exòtics i asilvetrats. Parí esment i el vaig desenganyar: “Són rossinyols mascles que acaben d’arribar!”. En sentíem, més o més llunyans, quatre. Es va fer de nit i seguia el ferm i enèrgic concert. Concert? Un naturalista en diria combat a tota ultrança: canten així d’exasperats perquè marquen el territori on acolliran les femelles, d’arribada més tardana. Ah, vella mare Natura, com et tenim d’oblidada!

Toni Mestre Diumenge 08.05.06

Depredadors.

Orió fou un gegant mitològic, fill de Poseidó, que li concedí el do de caminar damunt les aigües de la mar. A més va ser un gran caçador. Estava dotat d’una bellesa tan extraordinària que Eos, l’Aurora, que tenia per missió obrir cada matí les portes del cel al carro del sol, s’enamorà d’ell, però Orió la menyspreà portat per una dèria caçadora tan furiosa que el transformà en un depredador brutal que amenaçà la vida animal del planeta. Per això Gea, la Mare Terra d’ampla sina,  creà un enorme escorpí que el matà, motiu pel qual, després d’ésser convertits tots dos en constel.lacions, Orió, el cinturó del qual es conegut entre nosaltres com les Tres Maries, fuig sempre de l’Escorpió.   

Actualment al País Valèncià patim l’activitat negativa, perillosa per a la supervivència del nostre país i del nostre poble, d’un altre gegant d’obsessió tan desfermada com la que tingué Orió. Amb dues diferències: si aquell fou caçador, l’actual és constructor, i, si aquell fou bellíssim, aquest té cara de porc. Això sí, es tracta d’un tità col.losal de múltiples braços que fa malbé costes, plans i  muntanyes, destrossa  paisatges, anorrea indrets naturals, desvia rius, asseca aiguamolls, es beu  immenses quantitats d’aigua, deixa dejeccions dites urbanitzacions o adosats per tot arreu, etc. En poques paraules: viu en una contínua orgia edificadora. És tan poderós que posa i lleva governs al seu antull i domina i dirigeix la política valenciana, de la Generalitat a l’últim ajuntament. Es fa dictar lleis permissives o es permet de no complir-ne les restrictives. Fa el que li rota l’interés sense que ningú gose parar-li els peus. O les grues. O els camps de golf. I això no pot ser. Ens cal l’escorpí que acabé amb ell. Jo pregue cada dia a Gea. Però els déus, que sempre escolten, actuen sovint  amb lentitud. El pitjor és que el dia que l’escorpí pique el gegant i el faça morir les seus despulles ens cauran damunt. I la seua putrefacció ens matarà a tots. Al temps!

Toni Mestre 29.05.2005.

Cagar-se en Déu.

De tant en tant sabem de gent que, en nom de Déu,  i per defensar-lo!, agredeix, i fins i tot arriba a matar, aquells que es caguen en Ell. Cagar-se en Déu! Quin cas! “Cagar-se en algú o en alguna cosa” és menysprear-lo/la insolentment. El fet de cagar-se en algú es pren com una greu ofensa o una grolleria i si és una divinitat es considera una blasfèmia. Aquestes “cagades” sovint se suavitzen per eufemismes com “em case” o substituint el nom considerat sagrat per un d’inofensiu com “em cague en la mar”, “em cague en deu i en dotze” o “em cague en Dénia”. Allò tan gros de “em cague en la mare que t’ha parit” jo ho he sentit canviat en un inocu “em cague en la mare que tapa… i destapa la gerra d’olives”.

Un dia, durant els anys dels blaverisme més actiu, vaig assistir a una escena grotesca. Un grup d’harpies insultava i agredia el president Albiñana. Un dels seus guardaespatles, un fornit xicot andalús, els plantà cara dient: “¡Si dan un paso más me cago en er coño de la virgen de los Desamparaos!”. En sentir això una d’aquelles bruixes va patir, o fingir, un cobriment. El xicot, sense immutar-se va sentenciar: “¡Señora, no se ponga usté así… que es un maero!”

Perquè hi ha hagut sempre gent que, malgrat les prohibicions i els càstigs, es caga en Déu? La meua teoria és que no ho fan. No “es caguen en Déu” perquè no és possible. La idea de Déu, dels déus, és la expressió personificada del misteri de l’existència, d’allò que no comprenem des d’una perspectiva immediata. Déu és allò impossible de definir segons un concepte clar i determinat, únic; d’aquí la seua pluralitat segons cada religió o filosofia concretes. Així, de fet, qual algú “es caga en Déu” està cagant-se en aquells que el monopolitzen abusivament, que se n’aprofiten, que l’utilitzen políticament en el seu benefici. Per això s’irriten tant i arriben on arriben. Perquè a ningú, encara que siga un gran porc, li agrada que es caguen en ell!

Toni Mestre. Diumenge. 09/05/2004.

Aprendre la lliçó.

Escric açò l’endemà  “de la tragèdia”, segons un comentarista, del València FC davant del Bayern. Per segon any consecutiua hem vist , transformats en espectacle comercial i maniobra política per les televisions, la il.lusió dels seguidors, els sacrificis d’un viatge, l’angoixa del partit fins els penals. I les llàgrimes d’alguns seguidors, víctimes innocents d’un muntatge sentimental gegantí.

     Ja fa anys que, per a mi, el Barça només és un club, el Madrid un cavall de Troia “españolista” i el València una tapadora davall la qual es desvirtuen i manipulen la identitat i les il.lusions de molts valencians. Em va saber greu que l’equip perdera la copa, però encara, potser, m’hauria sabut més greu que la guanyara. No pels seguidors de bona fe, sinó per l’ús bastard que n’haurien fet les classes dominants valencianes. En bona lògica, i donades les espectatives en cas de vistòria, l’endemà de la derrota els aficionats haurien d’haver anat a escridassar l’alcaldessa, el president  i la marededéu. Però això no es fa. Ja se sap.  si se’n salva, miracle, si es mor, voluntat de Déu. Un muntatge perfecte.

        La història ensenya molt, si en volem aprendre. I quina lliçò es desprén dels fets de dimecres? Una molt senzilla: no bastim els fonaments de la nostra identitat damunt de l’arena del futbol o de festes tan manipulades com les falles o similars. La nostra identitat cal que descanse sobre la roca de la llengua i la història, sobre allò que ens fa valencians de debò. La resta són romanços. A l’hora del partit es presentaven dos llibres a la Universitat de València. L’autor d’un d’ells, que tracta de la vida i l’obra del Che, “Chempions”?, va recordar “l’habilitat del sistema és desviar energies i il.lusió cap a temes secundaris com el futbol”. Hi ha milers de joves valencians enganxats en aquesta teranyina. Quants n’aprendran la lliçó?

Toni Mestre, 27.05.01

Sobreviure a la festa.

Els dies de Pasqüa, entre d’altres, eren festes grosses i universals a l’ocident cristià tradicional. Hereues d’altres festivitats paganes més antigues no feien sinó assenyalar els canvis de la natura mediterrània i marcar-ne els cicles agrícoles. Festa grossa volia dir per tant trencament. Canvi en la rutina quotidiana, on els diumenges passaven sovint sense massa relleu. Els homes a la partida de pilota i als cafés. Les dones a jugar a cartes a casa. Però fa unes dècades vingué la festa comercial. Calia assenyalar els dies grans no ja amb menges especials i robes noves sinó també amb desplaçaments i despeses que els feren  extraordinaris. Les facilitats que el vehicle pròpi ha aportat a les comunicacions afavoriren l’agrupament en llocs concrets de gent atreta per una veu, una convocatòria, un reclam… que a l’ensems els identificava generacionalment i els aïllava de la resta de la població en ales de modes i maneres identitaris menats per la publicitat i el consumisme.

      I hem arribat a la festa per obligació, per imposició. A la via única. Només hi ha una única manera de divertir-se, i és tan dura que és quasibé impossible d’accedir-hi sense l’ajut de les drogues. I allà van! Visquem el moment que demà qui viurà veurà. Gent entrada en la trentena, supervivent d’aquelles primeres generacions, em conta coses i recorda situacions que els posen els pèls de punta. Són supervivents, sí. D’altres congeneracionals s’han quedat per camí. Als cementeris o en la inòpia de la frustració permement, criadors de noves generacions de frustrats que abunden en els mateixos o majors desficis. Hi ha moltes maneres de sobreviure al tòpic de la festa imposada. La lectura serena, per exemple. Avui, Dia del Lllibre, vull recomanar-vos “Havanera”, novel.la publicada per Francesc Bodí a Bromera. Més de cinc-centes pàgines de bona literatura que m’han ajudat a sobreviure al desfici i el dessassossec de la festa.

                                                Toni Mestre

                                                Diumenge  23.04.06

%d bloggers like this: