Toni Mestre

Pàgina d'inici » Articles posted by Toni Mestre

Author Archives: Toni Mestre

La porta de l´estiu.

Demà és la Nit màgica de sant Joan. El solstici ens obri la porta de l’estiu, l’estació de la plenitud, dels fruits, de les collites. De la maduresa. Tal nit com la de demà era la del primer bany, començava la temporada d’anar a la mar, d’esplaiar-se a l’aire lliure. Però des de fa uns anys l’avarícia del mercat i el desfici de la gent ho ha avançat tot. La pressa, la velocitat, han envaït de tal manera la nostra vida que molt sovint la perdem per anar massa ràpids.

                               Cada dia les notícies ens porten una nova relació de víctimes de la velocitat. Majoritàriament joves. Criatures que no travessaran la porta de l’estiu, que no maduraran ni donaran fruit. Diaris i televisions ens presenten imatges terribles de gent feta miques, de famílies desfetes a causa de l’excés de velocitat. Francesc Orteu ha escrit que el segle XX serà estudiat “per l’expansió mundial d’una extranya forma de suicidi anomenada automobilisme”. La droga legal més fàcil d’aconseguir és la velocitat i el cotxe, o la moto, l’arma més fàcil d’usar. I com sempre els responsables del seu abús son, som, els pares. La societat adulta.                         

Des de ben petits portem els fills a parcs d’atraccions “per fer-los addictes a la sensació estimulant de la velocitat”. Després venen les motos, els cotxes… i cada cap de setmana hi ha una  escabetxina. Carrers i carreteres tenen ja el color de la sang i l’aspecte de cementeris, amb creus i flors a cada cantó o a cada corba. Se sol fer responsable d’aquestes matances l’alcohol, però Orteu diu que no, que el causant últim dels accidents és el sexe o, més concretament, la manca de sexe. L’alcohol els joves el necessiten per a fer-se “prou decidits per a demanar-lo i oferir-lo”. La solució que proposa és arriscada, pero suggerent: “simplificar els rituals d’aparellament, relaxar els estàndards estètics per fer que més gent se senta atractiva i crear una nova cultura de la promiscuïtat”. Què en penseu?                                                                             

Toni Mestre                  (diumenge 22.06.03)

L´espai Fuster.

El passat dia 23 Joan Fuster hauria fet huitanta anys. En fa poc més de deu que va morir. I en una data tan assenyalada l’ajuntament de Sueca ha volgut obrir al públic la que va ser, des dels huit anys, la casa del gran escriptor i reflexionador valencià: el número 10 del carrer de sant Josep de la capital de la Ribera Baixa. Una casa de façana neogòtica, amb detalls, exteriors i interiors, del modernisme local. Un casal d’ampla portalada, a dos mans, amb la llar a la dreta, el racó de Fuster, i una porta cristallera al pati de darrere. Un pati no gaire gran, amb la cuina i el menjador a un costat i el bany i una habitació, en la què Fuster va morir, a l’altre. Al fons, una porxada i sobre ella el taller del pare, tallista de guix.

Hi vaig ser, en companyia de més d’un centenar d’amics i veïns, el vespre de la inauguració de la que ja no és, ni serà mai, la casa de Fuster que molts coneguérem i freqüentàrem. Seria absurd haver-la conservat com era, intacta, fosilitzada. Perquè a partir d’ara ja no serà l’habitatge d’un home, d’una família. La intenció és que siga, per a sempre, un espai d’estudi, d’encontre, de debat, de propostes, d’iniciatives i de futur… obert a tots. Un espai, l’Espai Fuster, en primer lloc, per als suecans, i després per a la resta dels valencians i de tota la nostra nació.

L’acte va ser més cordial que solemne, com calia. Dos amics de Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon i Josep Iborra, en glossaren la figura i l’obra davant d’un públic heterogeni i de totes les edats que omplia de gom a gom el recinte. Pocs polítics, els justos. Satisfacció per totes les cares. Final d’una etapa, la dels fonaments. Ara s’enceta la d’alçar parets, cobrir aigües, pintar i moblar la casa. Vull dir que caldrà fer-la habitable, omplir-la de vida intel.lectual. La direcció de la nau està en bones mans. Seria criminal moure-li vents contraris. L’Espai Fuster no és de cap partit polític: és l’espai de tots. De tots els demòcrates, naturalment.

Toni Mestre

( Diumenge 1.12.02)

La mosqueta.

Aquesta història l’heu viscuda més d’una vegada. Aneu a rentar-vos les mans i de l’aigüera del lavabo ix una mosqueta, petita, petitíssima, que revola amb inseguretat entre les parets blanques de la pica. Només veieu un punt negre que es desplaça. No en distingiu ni cap, ni ulls, ni ales, ni potes. Només sabeu que és un animaló insignificant. Inútil. Qua us fa nosa perquè trenca, amb la seua existència, la netedat d’un lloc que voleu higiènic. I d’una manotada el mateu. O l’estaborniu. El seu cos insignificant queda malmés sobre la lluenta superfície de la ceràmica. I per tal d’arrematar la faena obriu l’aixeta i l’aigua, que surt amb força, s’emporta  aquell ésser viu, o les seues minces despulles, forat avall. Cap al no res.

                      No sabem, no som especialistes, quina durada té la vida d’aquests insectes. De segur que és molt curta. I, comparada amb la nostra, mínima. Miserable. Des de la seua perpectiva la mitjana de la nostra existència els deu semblar l’eternitat. També per tamany devem semblar-los inabastables. I totpoderosos. Als seus ullets som, amb tota seguretat, allò que nosaltres els humans anomenem Déu.      

                      I de segur que, si pensaren, si reflexionaren, aquestes mosquetes que eliminem tant sovint es preguntarien qui són, d’on venen i què collons fan ací. Perquè naixen al forat negre d’una aigüera, fan una curta volada i moren d’un colp brutal que ni endevinen d’on ve. Potser a “l’amo” de la seua absurda existència li dirien “Ser suprem” o “Creador”. I li demanarien favors i li agrairien mercés. Li pregarien i li farien processons. En farien ídols i li edificarien llocs de culte. Potser creurien que han estat creats a la seua imatge. Potser tindrien una forta i dura casta sacerdotal que administraria aquella por, aquell misteri. Per què no? Si heu llegit fins ací es posible que un somriure de conmisseració us haja pujat als llavis. Esborreu-lo. Perquè no estic parlant de mosquetes, estic parlant…                                                                                 Toni Mestre.

                                                                          (diumenge 24.06.01)

L´Esta(fot)tut de Sucursalia.

                  “Sucursalia” és un neologisme encara no acceptat, no el trobareu a cap diccionari, però que tothom haveu comprés. Jo l’utilitze ací com a antònim d’”autonomia”, i vindria a ser “la qualitat de no autònom”. Si autònom és “qui es governa per les seues pòpies lleis, qui té el dret o la facultat de governar-se a si mateix”, la “sucursalia” son els membres d’una comunitat nacional que viuen en una situació de dependència d’organitzacions polítiques, socials, culturals, etc. respecte de centres de decisió exteriors. Per exemple: el País Valencià actual, a qui, des de fora, se li van imposar unes lleis, dites follament “Estatut d’Autonomia”, que li van negar des del nom fins les senyes d’identitat històriques, com la fotesa de la bandera entre d’altres.

                  Aquell primer text, celebrat l’any 1982 per la “sucursalia” amb trons i magnòlies era en realitat, com va dir un vell valencianista “una caguerà(da) amb pinyons” amassada i cuita per dos “lumbreras” de la política centralista espanyola del moment: l’Alfonso Guerra, “Ozú, de Seviya!”, i l’Abril Martorell, “segoviano carpetovetónico”. (El fet d’haver nascut a Picassent va ser un accident que esmenà amb la mort). Tots dos, doncs, “españoles hasta las cachas”. El trist i aigualit material auctòcton que els havia fornit el PSOE i la UCD “regionales”, l’alt grau de qualitat democràtica dels quals és ben sabut, encara els semblà excesiu als sòrdids manegadors de Madrid. I el tallaren , podaren, esporgaren, o siga tergiversaren, de tal manera que el resultat és el que va merèixer la definició abans esmentada. Un quart de segle després la història es repeteix. I una nova tifa legislativa ens és presentada pels de sempre amb la sensació de joia de qui, en complaure’s a si mateix, vol fer creure que complau també els altres. I no. Els “altres” tenim molt clar que el nou “Esta(fo)tut de Sucursalia” és de fet el pèrfid i genuflex del 82, tot ell submissió i impotència, amb un floc. Que se’l confiten!.

                                                               Toni Mestre

                                                               (Publicar diumenge 26.06.05)

Normalitat.

Els valencians parlem sovint de “normalització”. Per contra els habitants dels països castellans veïns no en parlen mai. És natural. Ells són normals. Ells tenen un Estat perfectament organitzat que vetla pels seus interessos nacionals. Nosaltres només tenim un poder regional vicari, i a més a més votem sobretot partits (diguem-ne foranis, centralistes… sucursalistes al capdavall) que posen els nostres interessos en mans d’uns governs que defensen el que defensen. Ells tenen una llengua i una cultura que compten amb mitjans de comunicació propis; unes escoles on només s’ensenya en castellà; una història i uns mites acceptats per tothom; un punt de vista nacional únic en economia, política exterior o comunicacions.Nosaltres només som normals a l’hora de pagar. Paguem igual o més que ells, però a canvi rebem les engrunes de la seua taula.

           És lògic que ens obsessione la normalitat. Però la normalitat, com va escriure Pere Gimferrer a començaments dels vuitanta, “no està només en un punt. O bé totes les coses, a tot arreu són normals, o bé no podem pas, a dreta llei, parlar de normalitat”. Des d’aleshores hem avançat molt, moltíssim. Sempre amb pals a les rodes, tot cal dir-ho, i amb l’esforç heroic de col.lectius admirables. I hi ha parcel.les especialment vistoses on el camí fet es nota més. Però què lluny estem encara de la normalitat que tenen, com he dit, els castellans. O els francesos.

         Seguint amb Gimferrer, el principi de normalitat lingüística que observem al carrer o a l’escola, cal que es base sobre tot, en la normalitat “a casa”, on la llengua cal que estiga instal.lada al fons de la consciència individual de cadascú: “ja que la llengua no és sinó expressió d’una determinada manera de trobar-nos en el món, d’orientar-nos”. Parlarem, llegirem i escriurem valencià, doncs, si, d’una manera clara i evident, ens sentim valencians. O preferirem seguir desorientats? Orientats cap a Madrid, vull dir.                                 

Toni Mestre. (Publicar diumenge 4.03.01)

Sobre la llengua.

Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,

L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.

Toni Mestre. 29.01.06

Informació.

Els valencians estem, en general, mal informats. La majoria del nostre poble depén de mitjans de comunicación aliens als interessos reals del país. Vull dir, de diaris, revistes, ràdios i televisions privats nascuts lluny d´ací i al servei d´amos, si més no, forasters. I en el cas dels públics, pagats per tots nosaltres, el sucursalisme majoritari de la nostra política ha fet del tot impossibles uns mitjans que ens oferiren una mirada propia per tal de saber què passa al món i qui som. Aquesta és l agreu realitat del nostre poble. Les poques excepcions no deixen de ser marginals o això: excepcions. Fa feredat escoltar què opinen molts valencians, o gent que viu i vota ací, sobre temes d´actualitat i d´interés. Repeteixen, criminalment ingenus, o no, el que han escrit o dit professionals més que menys reaccionàris sempre al servei d´interessos aliens. Un desastre que fa de la majoria dels nostres veïns gent que pensa igual que un habitant de Zamora o Albacete. I això es estar mal informats. O ben deformats.

Cal estar sempre alerta. Perquè qualsevol cosa que llegim o escoltem pot estar viciada d´origen. Cal ser selectius: destriar el gra de la palla. Cal malfiar-se de tot i de tots. LLegir o sentir entre línies. Preguntar-nos el perquè. Perquè diu això ara aquest/a? Què hi ha darrere de tal o qual campanya? Qui se´n beneficia? Joan Fuster, quan la trista guerra dels símbols, la que guanyaren un andalús i un segovià adoptiu i perdèrem tots els valencians, va escriure, cite de memòria: “No us fixeu en les banderes, mireu bé els abanderats!”. Fem igual amb els informadors. Ampliem al màxim l´espectre. No ens limitem als qui pensem que pensen com nosaltres. Contrastem punts de vista. No seguim qui més crida, sinó qui millor argumenta. Elaborem la nostra propia información i només així podrem anar anant amb una certa seguretat. Però sempre amb peus de plom, clar!

Toni Mestre (Diumenge 05.02.06)

Aquell 14 d´Abril.

Aquell 14 d´Abril ma mare, que tenia 14 anys, havia acompanyat els seus pares a Alacant. El meu avi Joaquim, que era ferroviari del tren de la Marina, patia de còlics nefrítics, estaba de baixa i acudia de tant en tant a la capital a veure el metge. Havien eixit de bon matí de l´Alfàs del Pi, on vivien. Ma mare era la major de cinc germans i si aquell dia acompanyava els pares era perquè el seu germà petit, l´oncle Miquel, tenia només cinc mesos i encara mamava. L´àvia Carme havia d´acompanyar el marit i al mateix temps havia de carrejar amb la criatura. Ma mare li havia de servir de descans. Vàrem fer la visita, l´àvia va aprofitar per fer algunes compres, i se n´anaren a dinar a ca la tia Maria Pepa, la germana de l´avi, que vivía al barri de sant Blai. Ma mare no recorda de què es va parlar a taula, però es normal que la conversa rodara al voltant de les eleccions d´aquells dies i dels seus resultats. La familia de l´avi, els dos germans i les tres germanes, orfes de pare i mare des de ben xiquets, estaba molt unida i era tota ugetista i republicana.

Després de la sobretaula es va fer hora d´anar a buscar el tren que els retornaría a casa. S´acomiadaren i en eixir al carrer van veure que alguna cosa nova s´esdevenia. El ritme normal de la ciutat s´havia alterat. L agent omplia els carrers i baixava agombolada cap a la Rambla. Ràpidament es van assabentar de la novetat: s´havia proclamat la República. L´avi es va emocionar. Va abraçar l´avia i va besar càlidament la seua filla major i el seu fill menut. La gentada, amb banderes, mocadors i cintes amb els colors de la nova bandera, creixia i creixia. En arribar a la Rambla la multitud era tan espessa qu epensaven que no podría crear a l´altra banda i arribar a l´estació de la Marina, situada davant de la platja del Postiguet. Tothom cantava i cridava visques a la República. Els balcons, plens a vessar, s´engalanaven amb banderes i cobrellits. Colles de fadrines, somriures Nous per a una nova etapa, enllaçades per la cintura avançaven entre la gent amb les cabelleres cenyides per cintes tricolors. en arribar a l´estació la multitud havia minvat però no l´entusiasme i l´alegria. El tren portava ja la nova bandera i durant tot el trajecte la màquina feia sonar el seu xiulet contestant els crits i els vítols de pobletans, mariners i camperols que l´aclamaven.

Tots sabem com van acabar aquell esclat d´il.lusió, aquella set de justicia, aquell anhel de progrés que va suposar l´arribada de la II República. Ma mare recorda clarament els tres anys de guerra. Els bombardeigs quotidians sobre Alacant, la matança del que va tocar de ple el Mercat Central. Aleshores ja festejava amb el meu pare, que mobilitzat, feia de xofer de la Comandancia de la zona, instal.lada al xalet “Mar i cel”, a la partida de Cap Negret d´Altea, on Carmelina Sánchez-Cutillas situa gran part del seu llibre “Materia de Bretanya”. Cada matí portava el comandant a Alacant i en tornava a migdia. Ell li va contar com corria la sang Rambla avall, la gran quantitat de morts i ferits causats per les bombes feixistes entre la gent que hi mercadejava aquell matí nefast, Recorda també amb aires de tragedia les situacions que varen viure els refugiats republicans dels últims diez de març de 1939 al port d´Alacant. Recorda tot això, recorda moltes més coses, i no entén com, a hores d´ara, des de fa uns anys sobretot, la població d´Alacant ha oblidat tant i tant de pressa i vota com vota. Jo tampoc no ho entenc. I quant em conta totes aquestes coses amb els ulls humits haig de baixar el cap perquè no veja al fons de les meues nines un toll de vergonya aliena. Però avui volia recordar nomes aquell 14 d´abril…

Toni Mestre.

Llibres desintoxicats.

Ja s’albira la Pasqüa. Dies d’esplai que uns aprofitaran per a canviar d’aires i d’altres per a ordenar els seus pensaments. Venim de dies de dol i de trasbalsament i aquests dos camins, viatjar o romandre a casa, són igualment útils per a refer-nos-en. A la majoria, a més, el resultat de les eleccions ens ha alliberat del fàstic quotidià d’haver d’aguantar certes cares i conductes que se’ns havien fet insuportables. No tenim l’alegria de 1982, morta a colps de desencís, però, malgrat tot, i amb totes les reserves del món, tornem a respirar. Bon temps, doncs, per a desintoxicar-nos amb bones lectures.

            Jo us recomanaria quatre llibres molt diversos, però tots ells interessants. De primer un de ciència ficció: “El cinqué oceà”, de Jordi Navarri, editat per Bullent Edicions. Corre l’any 2025 i una missió tripulada arriba a la lluna Europa de Júpiter davall l’escorça gelada de la qual hi ha un immens oceà. No us defraudarà, segur. El segon ens porta al passat, a la Cocentaina de 1318. Davall del seu títol “Secretum templi” ens espera una aventura apassionant. Un crim, tres religions, alquimistes, càtars, templers i aristòcrates són els ingredients d’una història molt ben ordida per J.F. Ferràndiz Pascual. Editada per Marfil, no us la podreu deixar.

         El tercer llibre és “Enllà de la mar”, opera prima d’Esperança Camps amb la qual ha guanyat l’últim premi Joanot Martorell de Gandia. Una obra solidíssima, molt ben escrita, en la que acompanyem la protagonista, serena i brava com la mar, per Ciutadella, Barcelona i València, i pel seu món interior de sentiments, records i sensacions, durant la lluita contra un càncer de pit. L’edita Bromera. I finalment us recomane la “Gramàtica valenciana raonada i popular” d’Abelard Saragossà que ha editat el CEIC Alfons el Vell de Gandia. L’aprenentatge de la llengua en una obra clara i rica que llegireu amb l’interés i la passió d’un llibre de ficció. Imprescindible.

Toni Mestre 28/03/2004.

Les Tórtores.

Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!

                                    Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!

Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003

%d bloggers like this: