Pàgina d'inici » Cronología (Pàgina 2)
Category Archives: Cronología
El paisatge lingüístic.
Últimament es parla molt de la destrucció, a causa d’una construcció desordenada i avariciosa, del paisatge físic del País Valencià. Una agressió indubtable on estem perdent una part molt important de la memòria històrica del nostre poble. Moltes parts del país són ja irreconeixibles. Ja no ens diuen res. Amb els paisatges hem perdut referències físiques, culturals, socials i històriques. Passa com amb les tradicions, on hem malmés la majoria de les reals i autèntiques i les hem substituïdes per de noves i absurdes amb la major incúria. Però paral.lelament a aquestes destruccions tan nocives i sovint irreparables per al nostre futur nacional n’hi ha una altra de molt més perillosa que ens aboca a la desaparició com a valencians: la destrucció del paisatge lingüístic.
La veritat és que des de 1707 la qualitat d’aquest paisatge començà a deteriorar-se amb rapidesa, però va ser a partir de l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació massius en castellà que el procés s’accelerà letalment. La generació dels trenta, i les succesives, han patit l’atac brutal del cinema sonor, on totes les relacions eren sempre en castellà. Les de qualsevol mena, però sobretot les eròtiques i sentimentals. Això va fer que molts valencians trobaren en la llengua del cinema un paisatge lingüístic que després traslladaven a les seues relacions íntimes. Una dona, o un home, que parlava en castellà s’assemblava més a les estrelles que admiraven i els feien fantasiejar. Després les televisions, especialment Canal 9, han vingut a reblar el clau. Històries negres, roses o de qualsevol color, servides sempre en castellà, no fan sinó devastar fins anul·lar-lo el nostre paisatge lingüístic nacional.
Toni Mestre. 16.10.05.
Notes disperses.
ENS VOLEN, PERÒ NO ENS ESTIMEN.
Ells són els “españoles”, nosaltres som els valencians. Utilitze ”españoles” tal com ells ho utilitzen: com sinònim de castellans. No invente res. Només cal sentir-los parlar quan diuen “nuestra nación”, “nuestra cultura”o “nuestra lengua”, etc. En cap moment estan parlant de la nació, la cultura o la llengua dels valencians. “T’adones, amics”, cantà Raimon, “que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells”. Un quart de segle després les coses van com van: no n’hi havia prou, amb el robatori del passat, cal robar-nos també el futur. I ens el roben “a poc a poc, dia a dia, nit a nit”. Ni la democràcia, ni les autonomies, ni la Unió Europea els ha fet variar un milímetre els seus plantejaments nacionalistes. “Grande y libre” no sé, però “una”, més que mai. Ni Arc Mediterrani, ni Corona d’Aragó, ni hòsties. Som de la mateixa “nación” que Astúries o Huelva, però amb Perpinyà o Sicília no tenim res a veure. Res! Nomes ens volen per a pagar i explotar-nos, però estimar-nos ens estimen com el gat a les tomaques. “España-Castilla” és, encara, el nostre vell enemic medieval. De sempre.
L’AMIC PASQUALET.
L’altre dia se’ns va morir Pasqual Soro Ripoll. Per als amics, Pasqualet . El ballador del carrer de sant Josep de Xàtiva. Una figura entranyable per a tots els qui ens preocupem per la nostra cultura popular, per la nostra història i pel nostre passat . Que sí que en tenim! Un home honest i treballador, amant del seu poble, hereu d’una escola de ball que li venia del Garrut i Tereseta la Cadirera. Mestre al seu torn de joves generacions socarrades i no de balladors i balladores. Posseïdor d’un gust natural, d’una elegància inimitable i d’una gràcia antiga, sempre el recordarem, vestit de danseta, fent “la cua” de la dansada del carrer de sant Josep amb Carme Bru. Va passar el seu estil al seu fill Rafael, a Empar Reig, a Sebastià Garrido i a l”Escola de Danses de Xàtiva”. No sé si l’ajuntament de Xàtiva li va atorgar en vida alguna distinció per tal d’agraïr-li el seu mestratge. Si no ha estat així ara seria el moment de fer-ho en un festival-homenatge en el que participaren tots els grups que han heretat part del seu patrimoni cultural.
EINSTEIN.- Algú, per correu electrònic, em fa arribar de tant en tant reculls de pensaments i opinions de personalitats passades i presets. A l’ultima tramesa n’he trobat un del científic Albert Einstein que fa: “Els grans esperits sempre han trobat oposició violenta de part de les mediocritats, les quals no poden entendre quan algú no se sotmet irreflexivament als prejudicis hereditaris ans fa un ús honest i valent de la seua intel.ligència”. Enteneu ara perquè Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés no tenen encara una avinguda, un carrer, una plaça o un parc a València? El que déiem adés: enemics… i mediocres!
Toni Mestre. Setembre de 2003
Miguel Mihura.
Enguany fa cent anys del naixement de Miguel Mihura. Un home de teatre nascut a Madrid a començaments del segle XX que formà part de l’esclat de la gran generació de la II República, aquella que tantes esperances va despertar i que al remat va patir, a conseqüència de la Guerra Civil i el triomf del feixisme, el mal de l’exili: uns l’exterior, però d’altres, més nombrosos, l’interior, amb tot el que va suposar de sospita, estretor d’horitzonts, incomunicació amb el món, censura i autocensura. El cas de Miguel Mihura és d’allò més representatiu dels que, perquè eren de dretes, s’hi quedaren i pogueren seguir escrivint sota el franquisme. Però la seua obra, començada brillantment durant els trentes, s’hi va ressentir i mai no va ser, com la resta, el que en circumstàncies democràtiques normals, hauria estat.
Els anys cinquantes, els dels meus vint anys, un grup de joves fundàrem a la nostra ciutat el grup “Teatro Club” que, al petit local del Club Universitari del carrer de la Universitat, oferí a un públic minoritari local muntatges renovadors de clàssics i alguna mostra de teatre contemporani. La professionalització ens espentà a alguns, casos de Lola Cardona, Pedro del Rio i el meu, a emigrar cap a Madrid on teníem contactes amb gent del medi que havíem conegut a València o a diferents encontres de teatre universitari on participaven també actors i directors que ja eren professionals. L’any 1958, any de la meua arribada a Madrid, el teatre començava a experimentar una evolució, que no una transformació, perquè es tractava d’ajornar-lo, d’acostar-lo am les joves genaracions, sense allunyar de les taquilles un públic tradicional acostumat al repertori més inocu i tòpic d’abans de la guerra.
Miguel Mihura, que va ser director de “La Codorniz” entre 1941 i 1944, va estrenar la seua comèdia “Tres sombreros de copa”, escrita abans de la guerra, l’any 1952. Malgrat que es va representar només una sola nit a càrrec del TEU de Madrid, dirigida per Gustavo Pérez Puig i amb un joveníssim Juanjo Menéndez en el paper de Dionisio, l’obra va ser una canonada. Alguns l’han considerada després com un precedent del teatre de Ionesco. Aquesta estrena quasi d’amagatotis obeïa a dues causes: la censura, que prohibia també allò que no entenia, i la por a la reacció del públic convencional. Però en els ambients universitaris i professionals va ser, com he dit, una canonada que demostrava que més enllà d’un teatre estantís i vell hi havia vida, molta vida.
A partir d’aquell moment no hi hagué TEU o grup universitari que a col.legis majors o altres locals alternatius no intentara amb millor o pijor fortuna fer una lectura, no una representació, de l’obra per tal de donar-la a conéixer a gent jove o interessada pel que semblava nou i resulta que estava escrit feia quasibé vint anys. “Tres sombreros de copa”, doncs, va ser una fita en la carrera de Mihura que a partir d’aleshores començà una etapa d’estrenes comercials de gran éxit popular, però que, com va dir el malaguanyat Haro Tecglen, no feren oblidar el perfum de llibertat i novetat de la primera. El franquisme va matar, antre altres moltes coses i durant molts anys, la creativitat. Ni l’exitosa “Maribel i la extraña familia”, que va estar mesos i mesos al “Teatro Beatriz” de Madrid i després va recòrrer tots els teatres de l’estat, va fer oblidar la insuperable història de Paula i Dionisio, el odioso señor, don Sacramento, don Rosario i l’extraordinària galeria de personatges que els acompanyen. El perfum persisitia, però esvaït.
El mal caràcter de Miguel Mihura era molt conegut entre l’ambient teatral, en part perquè era autèntic i en part perquè el cultivava com una posa. Es contaven milers d’anècdotes. Una d’elles és que va fer examinar centenars d’actors per a buscar un personatge que figurava en el repartiment de “Maribel” com “la visita” només perquè l’autor no els trobava “cara de visita”. Finalment va fer el paper Erasmo Pascual, que tenia una escena antològica amb les tres putes amigues de la protagonista interpretades per Irene Gutierrez Caba, Laly Soldevila i María Luisa Ponte.
Durant l’època de “Teatro Club” vaig patir una gran frustació perquè també nosaltres vulguérem representar “Tres sombreros de copa” a València, al Club Universitari. Jo feia “el odioso señor”. Havíem assajat a bastament, però al remat el projecte no quallà. Com tampoc quallà el muntatge d’una altra obra de Mihura, “El caso del señor vestido de violeta”, no estrenada comercialment encara a València. En amdós casos les exigències econòmiques de Miguel Mihura impediren les representacions. Ara, durant l’etapa meua com a professional a Madrid vaig poder-me traure l’espina. Vaig representar, soltes, dues escenes de “Tres sombreros…” en companyia de l’actriu catalana recieda a València Angelina Gatell que després abandonà l’escena i es dedicà al doblatge. Vaig fer el Dionisio i ella Paula i les representàvem per col.legis majors i centres culturals presentats per Alfonso Sastre que disertava sobre Mihura i el seu teatre. No era una lectura, era una representació totalment memoritzada i amb moviments escènics. Recorde amb gran emoció les últimes paraules que ens déiem. “¿Te casas, Dionísio?”. “Sí, me caso”. “¿Te casas, Dionisio?. “Sí, pero poco”.
Uns anys després em trobava treballant a Barcelona i em vaig acostar a un altre teatre on la valenciana María Fernanda d’Ocon assajava una altra obra de Mihura. L’autor era al pati de butaques i fidel a la seua fama, si bé respactava María Fernanda, protestava de tot i per tot. La D’Ocon em va presentar com un company i jo, sense por, li vaig parlar de les representacions de les dues escenes de “Tres sombreros de copa” amb la Gatell. No recordava la meua cara. “¡Ah!, ¿va ser vosté?”, em va dir obviant, com feia sempre, el tuteig habitual del teatre, “No va estar malament”, afegí. El vaig mirar incrèdul. ””Però vosté ens va veure?” “Vaig veure un dels últims assajos darrere d’una cortina. M’hi va portar Alfonso. Tinga per cert que si no m’haguera agradat no l’hagueren fet”. Allò, de boca de Mihura em va semblar un gran elogi.
Frederic Martí. 2005
F. Manuel Llorens, el mestre de les llometes. Sollana.
Amics i amigues de Sollana: un dia, farà potser vint o vint-i-cinc anys, quan dirigia aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baiux”, el primer fet íntegrament en la nostra llengua des d’un mitjà de comunicació públic, parlat en un valencià fresc i acadèmic i pensat amb voluntat de futur, vaig entrevistar un home, F. Manuel Llorens, mestre i poeta de Sollana. No recorde ni l’entrevista ni la persona. Potser va ser per telèfon.
Però sí recorde que aquell programa, l’esperit de l’equip que l’impulsava, mirava el futur sense oblidar el passat. Veniem d’un silenci, sí, però aquell no era el silenci de la mort, sinó el de la por. I contra la por, els qui aleshores érem joves, vàrem lluitar i fer-nos forts amb l’exemple i l’experiència de les generacions que ens havien precedit. Eren temps terribles, on només els molt valents gosaven no només parlar sino també escriure en una llengua que la dictadura nacionalista castellana del genocida general Franco i els seus seguidors havien condemnat a l’extermini. I gràcies a aquells valents, homes i dones sovint anònims, que mantingueren encesa la flama durant la foscor i la passaren viva a les joves generacions, sovint amb greu risc, els valencians seguim en peu i lluitant pel nostre futur.
Aquell programa de ràdio ja històric, no podia, doncs, oblidar el mestre de Les Llometes. Per amics de F.Manuel Llorens, que escrivia poemes en valencià ja el 1942, l’any que jo vaig nàixer!, sabem que l’entrevista que li férem li va plaure i el va engrescar a seguir al servei del nostre poble. Ara que a Sollana se li fa un homenatge vull adherir-me’n de tot cor i recordar, en la seua persona, la de tants homes i tantes dones que, en temps difícils, conservaren i ens passaren la torxa encesa de la llengua i de la nació contribuïnt així a la seua salvació en el pensament i l’acció de les noves generacions. Les coses encara no estan clares, però hem avançat molt i hi ha molts motius per a l’esperança. Ara, però, en circumstàcies diferents de les que F. Manual Llorens va viure, la responsabilitat d’un futur valencià clar i lliure és de tots. El nostre poble cal que tinga clar qui és i vulga seguir sent-ho. Així, el millor homenatge que podem fer-li al mestre de Les Llometes és que seguim el seu bon exemple i ens mantinguem fidels a la seua memòria, sempre al servei del nostre poble amb decisió, constància … i paciència. Només així guanyarem, vol dir que accedirem, com cantà un altre poeta, Salvador Espriu, “al ple domini de la terra”. De la nostra terra que volem sempre lliure i en pau!
Toni Mestre. Maig de 2002.
l´Espill de la cara.
Diuen que la cara és l’espill de l’ànima, però jo, que sóc epicureista i pense que cos i ànima són una mateixa, i única, cosa, no ho veig així. La cara, si més no per a mi, és només, i sempre!, l’espill del cul. Entenguem “cul” com el món amagat, ocult, interior, d’una persona. O de la institució o religió que representa. Potser caldrà explicar sucintament, ara i ací, qui va ser i què va dir Epicur, filòsof grec nascut a Samos, que ensenyà a Mitilene, Làmpsac i Atenes, on obrí, l’any 306 aC, una escola en un jardí, i on va morir el 271. De la seua obra només s’han conservat unes quantes cartes i unes desenes d’aforismes, descoberts el 1822 en un manuscrit del Vaticà. També hi ha en curs l’estudi d’uns papirs fragmentats trobats a Herculà. La seua doctrina, l’epicureisme, diu que l’home savi ha de conrear tot allò que contribueix a augmentar la felicitat i suprimir tot el que s’hi oposa: en essència, la por als déus i a la mort.
Aquesta gosadia li va crear molts enemics ja dins el món pagà i gràcies als seus detractors romans coneguem alguns dels continguts essencials de la filosofia epicúria, cosa que ens diu que la seua influència en el món antic degué ser molt gran. De fet si va desfermar una oposició tan gran és perquè Epicur havia fet front a un dels eixos sobre el que tantes vegades gira la ideologia del poder, i que deixa al descobert aqueix dualisme que permet practicar el contrari d’allò que, en teoria, defensa. L’epicureisme, que ataca també la línia de flotació del cristianisme, es mantingué fins al segle IV, ressorgí el segle XVII amb Gassendi i, posteriorment, i a través d’aquest, amb el materalime modern.
Per als epicureistes el centre “real” de l’existència humana és la “corporeitat”, la primacia dels sentits, on rau el primer i essencial nivell de tot saber. Estem submergits en la natura, som natura, i tot raonament depèn d’una sensació prèvia. Les velles divisions entre el materialisme i l’espiritualisme no tenen la més mínima consistència en els fets de la natura. Tot és cos i “els que qualifiquen l’ànima d’incorpòria parlen per parlar, perquè si fóra així no podria obrar ni patir”, diu Epicur en la seua “Epístola a Heròdot”. I sobre la mort escriu a Meneceu: “Acostuma’t a pensar que la mort no és res per a nosaltres. Perquè tot bé i tot mal resideixen en la sensació i la mort és privació de sentir…. mentre nosaltres som, la mort no és present, i quan la mort es presenta, nosaltres no existim… el savi no es veu aclaparat pel viure, ni considera que no viure siga cap mal”.
I atenció a aquesta sobre els deus: “No és impiu qui suprimeix els déus de la majoria, sinó qui atribueix als déus les opinions d’aqueixa majoria”. Uns déus, digué, que, “fets a imatge de l’home i carregats de les tensions que articulen la xarxa social, serveixen, efectivament, només per atemorir i sotmetre”. El temor dels déus, de qualsevol déu, que regira i mortifica la consciència, és una de les grans opressions creades per la classe dominant político-religiosa. Per tant la divinitat protectora, paternal, misericordiosa, que vetla per nosaltres, etc… és una enorme mentida. I ho demostra: “Un ésser suprem, feliç i indestructible, només s’ocupa de preservar la seua pròpia felicitat i immortalitat, absolutament despreocupat dels afers humans”. I remata: “Només el coneixement ens farà, no sols lliures, sinó, feliços”. Perquè segons els epicureistes ser feliços és l’única justificació de la nostra vida, la present i única.
“L’epicureisme és”, com escriu Emilio Lledó en el llibre “El epicureismo” publicat per Taurus d’on he tret moltes d’aquestes idees, “sobretot, una teoria de la saviesa que ens ensenya a entendre el goig i el plaer com simples marques del nostre benestar que impliquen, al mateix temps, un benésser. I aquest benésser és un element d’equilibri i llibertat davant d’un mateix”. Però alerta, perquè la societat de consum actual, d’arrel judeocristiana, ha creat el gaudi buit d’allò que no és natural ni necessari, ha imposat la ideologia del tenir sobre la del ser, cosa que “acaba provocant l’atròfia de la sensibilitat i un progressiu esgotament del cos i de la intel.ligència. I això porta a una atròfia creixent dels ideals d’una democràcia autèntica, i a un amenaçador empobriment de la capacitat de reflexionar, d’entendre, d’idear”, escriu Lledó. Per això la filosofia epicúria va ser, i és, revolucionària, perquè Epicur combat els relats “teològics” on apareix la visió d’uns déus que castiguen o premien, que angoixen i acorralen l’home sotmés, a més, a privacions i violències reals, perquè només són producte de les lluites al voltant del poder, la riquesa i la jerarquització social. Heus ací l’espill on es reflexa la cara anti-vida, l’autèntic “cul”, de la majoria de les religions. Especialment de les del Llibre.
Toni Mestre. Agost de 2004
L´amant dels mots.
No recorde quan vaig conéixer Francesc Ferrer Pastor. Sempre m’ha fet la impressió que el coneixia de tota la vida. Potser el vaig conéixer quan, a primeries dels seixantes, algú em va portar a la vella seu de “Lo Rat Penat” de la plaça de Manises. Potser me’l vàrem presentar en aquell Saló de Regines mig corcat i ple de records de la Renaixença. Eren els anys de l’Aplec de Bocairent, el primer al què em vaig apuntar, frustrat per la Guàrdia Civil, que no ens va deixar passar del pont de Gavarda. Dels aplecs del Puig, aquell “Aplec de la Joventut del País Valencià” que se celebrava cada any el darrer diumenge d’octubre, fins que també ens el vàren prohibir. Potser el vaig conéixer, com potser vaig conéixer Sanchis Guarner i Enric Valor, entre d’altres, un Divendres de Dolors, quan la vella societat “d’amadors de les glòries valencianes” organitzava un acte poètic per cantar els set dolors de la Marededéu. Tota pedra feia marge en la recuparació de la llengua i un d’aquells anys hi vaig col.laborar amb el què seria un dels meus primers poemes en valencià.
Tant li fa, però! Sí recorde que poc després, el 1966, quan Frederic Martí i jo obrírem la llibreria “Ausiàs March”, al nº 11 del carrer de l’Ambaixador Vich, els “Vocabulari valencià-castellà” i “Vocabulari castellà-valencià”, encara en edicions separades, formaven part fonamental de la curta oferta de llibres en la nostra llengua del moment. Eren anys de fonaments. D’autodidactisme. La primera generació normal, és un dir, després de la postguerra començàvem a despuntar, a obrir els llavis, a demanar. I els qui havien vist ensorrar-se el seu somni l’any 1939, que havien patit silenci, exili i repressió, començaven a intuir que el seu sacrifici no havia estat inútil. Que unes mans joves recollien la torxa vacil.lant i li insuflaven noves energies. Ens calien llibres de tota mena. Víctimes d’una brutal educació castellanitzadora, ens calien sobretot gramàtiques que ens desvelaren l’estructura de la llengua, i, sobretot, vocabularis que ens ajudaren a llegir-la i a gaudir dels mots, de les meravelles i sorpreses que amagava i ignoràvem. I Francesc Ferrer Pastor, l’home bo, el valencià altruista i exemplar, que ho sabia, ens els posava, discretament, a les mans.
La nostra relació, la llibreria es va fer lloc de cita i d’encontre de totes les generacions valencianistes, es va fer més i més forta. I quan l’any 1974 començàrem les emissions del programa radiofònic “De dalt a baix” des de Ràdio Peninsular a València, aquell programa ja mític que va trencar el tabú de parlar en valencià de qualsevol a través de les ones, Francesc Ferrer Pastor va estar al nostre costat cada dia amb els seus consells, correccions i col.laboracions. El famós vocabulari blanc i blau, així com el “Diccionari escolar” i altres publicacions de Ferrer Pastor arribàven a caixes als nostres estudis i nosaltres, des del programa, els repartíem entre l’audiència escampant arreu la bona nova de la llengua. Quan l’any 1981 es va reeditar en dos volums l’importantíssim “Diccionari de la rima”, el seu autor, amb qui ja m’unia una gran amistat, tingué la bondat de regalar-me’l. Com totes les seus obres m’ha sigut de gran profit.
Un dia el vaig convidar a un espai del programa on, durant una hora, l’invitat repassava la seua vida. En algun moment de l’entrevista em vaig emocionar. Aquell home, aquell amic, era un exemple vivent de probitat i treball, era, com va escriure d’ell Manuel Sanchis Guarner, “un patriota exemplar i generós”, però era sobretot una gran persona. Durant molts anys, alguns matins el visitava a la seua imprempta del carrer de sant Josep de la Muntanya. Hi vaig conéixer les seues quatre filles i els seu fill. Amb tots m’uneix una gran amistat. Quan va morir el meu pare van ser ells que imprimiren els recordatoris, on havia triat un poema de Pere March i un altre de Vicent Andrés Estellés.
Francesc Ferrer envellia. La salut començà a fallar-li. Ja no anava per la impremta, però el telèfon ens unia. Llargues converses. Notava com l’alegraven les meues trucades. Ens veierem encara algunes voltes. La darrera va ser el febrer de 2000, quan la Universitat de València li va atorgar la seua “Medalla d’or”. Les cames ja no l’aguantaven i després del solemne acte del paraninf, ja en ell claustre on hi havia un aperitiu, li vaig acostar una cadira perquè descansara i atenguera la gent. Enmig del dolor em va regalar un d’aquells somriures que no s’obliden. El mateix que em regala cada vegada que obric el seu “Diccionari de la rima”. Entre les seus pàgines guarde el recordatori de la seua mort, on els seus fills, entre d’altres, van incloure els versos de l’Estellés que jo havia triat quan la mort del meu pare. Francesc Ferrer Pastor, el meu mestre i amic, va morir l’11 de juliol de 2000. Era estiu i jo em trobava de vacances per Hongria. De tant en tant comprava el “El País, edició internacional. Així em vaig assabentar del seu traspàs. Vaig comprar un ramellet de flors i el vaig llançar al Danubi en record seu. Em van eixir les llàgrimes. L’amant dels mots, un altre dels meus pares se m’havia mort. Visca sempre en la memòria del nostre poble!
Toni Mestre. Desembre de 2001.
La força i l´angoixa.
Escriu Octavio Paz al seu llibre “Posdata”, editat en 1970 per Siglo Veintiuno Editores SA de Mèxic, tot parlant de les relacions entre el seu país, i altres llatinoamericans, i el poderós veí del nord que “l’oposició entre els Estats Units i Amèrica no és una oposició entre civilitzacions sinó que pertany al subgènere de contradiccions dins d’una mateixa civilització” tot i que reconeix que es tracta diferències radicals. I afig a continuació: “esta relació d’oposició podria ser fecunda si la força d’un dels interlocutors i l’angoixa dels altres no entelaren i viciaren el diàleg”.
No crec que es puguen definir millor ni de manera més clara les relacions que arreu del món enfronten estats i països que aquesta oposició força-angoixa. Una definició que retrata ben clarament la situació dels valencians, catalans en general, bascos i gallecs respecte a l’”España con eñe”, l’estricta, l’autèntica, l’entesa només com els Països Castellans (PPCC). Així cada dia veiem ben a les clares que el diàleg entre els PPCC i la seua perifèria no castellana, no “española”, és no ja difícil, sinó de fet pràcticament impossible. Seguim llegint Octavio Paz i fem mentalment l’adaptació al nostre cas: “la conversació entre nordamericans i llatinoamericans esdevé un arriscat viatge entre equívocs i miratges. La veritat és que no són diàlegs, sinó monòlegs: mai no sentim el que diu l’altre o, si ho sentim, pensem sempre que diu una altra cosa. Ni tan sols la literatura i la poesia escapen a aquest embolic de confusions. La majoria dels poetes i escriptors nordamericans ignoren o menystenen la cultura o l’home llatinoamericà”. Paral.lelament, segueix escrivint: “les visions que tenim els llatinoamericans dels Estats Units són descomunals i quimèriques”. I recorda que si per al poeta Rubén Darío el president Theodore Roosevelt era un nou Nabucodonosor el primer que va fer Jorge Luís Borges quan va visitar Texas va ser escriure un poema en honor dels defensors del Àlamo. I acaba dient: “Exageracions de la còlera, l’enveja o la llagoteria”.
Què fàcil és fer la translació al cas nostre, al valencià estricte concretament! Ací com allà la dominació forastera ha estat possible per la dimissió, la submissió, de la classe dominant nacional. La classe dominant de tots els països dominats es corromp, es transforma en cap de sucursal repressora al servei del nou amo a canvi d’arreplegar les molles de la seua taula. Seguim amb Octavio Paz: “Asseguts sobre Mèxic, els nous senyors i els seus cortesans i paràsits es llepen els llavis davant gegantins plats de fem florit. Quan una societat es corromp, el primer que es cangrena és el llenguatge”. Últimament sovintegen a València. com una oratòria de flors de plàstic, declaracions gangrenades que, malgrat la misèria moral i nacional en que vivim, gosen parlar d”esplendor”. De fet confonen, i volen que confonem, els seus bruts negocis particulars amb el progrés del país i de la majoria de les seus gents. I què fa aquesta majoria? Se’n defensa? Seguint, i adaptant Paz a la realitat del País Valencià, els immigrants encara formen un conjunt amorf, una força adormida que cal no menysprear, mentre els obrers han estat mediatitzats i burlats per les corrompudes burocràcies que sovint dirigeixen els sindicats. “El trànsit de la democràcia sindical a la política serà insensible”, escriu el mexicà. I té raó. Però els nostres obrers han renunciat al poder, s’han conformat amb el joc que l’amo reparteix, i com segueix dient Paz: “a aquell que refusa el poder, per un procés fatal de reversió, el poder el destrueix”.
També els valencians com a poble han renunciat al poder, a l’autogovern, a la sobirania, a la independència. Ens estem conformant amb un desenrotllament, seguim Octavio Paz de nou, que ha estat, fins ara, el contrari del que significa aquesta paraula: deobrir el que estava enrotllat, desplegar-se, créixer lliurement i armònica. El nostredesenrotllament ha estat una autèntica camisa de força. Un fals alliberament: perquè “si ha abolit moltes de les antigues i absurdes prohibicions, en canvi ens escanya amb exigències no menys terribles i oneroses”. Un desenrotllament, un progrés, que s’ens imposa amb l’ajut descarat de la majoria dels mitjans de comunicació. I ens recorda encara Paz: “el monopolio político implica no només el control de les organitzacions populars sinó el de l’opinió pública”. I continua: “sense crítica, i sobretot sense autocrítica, no hi ha possibilitat de canvi”. Després de la fi de la Dictadura, amb la Transició i les esperances que va despertar “el canvi”, la debilitat moral dels diversos governs democràtics que hem tingut a Madrid i al País Valencià els ha conduit a la violència, a l’agressió. El cas dels atacs i la marginació de la Universitat és un dels més significatius d’aquesta actitud, però en podríem trobar a dotzenes.
I acabe aquest article, pensat i escrit perquè es publique avui, dia 9 d’octubre, Dia Nacional Valencià (de quina nació?) amb aquestes preguntes que es fa Octavio Paz pensant en els mexicans i que jo trasllade al nostre poble: “Serem finalment capaços de pensar pel nostre compte? Podrem concebre un model de desenrotllament que siga la nostra versió de la modernitat? Projectar una societat que no estiga fonamentada en la dominació dels altres i que no acabe…en les explosions de fàstic i odi que irrompen el festí occidental?”. Ens caldrà recuperar el magnetisme que entre nosaltres ha perdut quasi completament la paraula Democràcia, aprendre a pensar amb autèntica llibertat. Perquè tota dictadura, siga d’un home, d’un partit, d’un pensament únic desemboca, de bell nou és Paz qui parla, “en les dues formes predilectes de l’esquizofrènia: el monòleg i el mausoleu”. És això el que volem? O ens decidirem d’una vegada a exigir un diàleg net i honest entre dos interlocutors que hagen deixat de banda l’un, els PPCC, la força i l’altre, la perifèria, l’angoixa per tal d’arribar a solucions fecundes per a tots?
Toni Mestre. Octubre de 2003.
Hills.
Vivim temps de desficis i desficacis. Desfici és “agitació deguda a un mal físic o moral que no ens deixa estar tranquils, a una cosa que ens despacienta fortament”. I desficaci és “disbarat; cosa feta o dita contra la raó, fora de propòsit”. No caldrà que us explique els motius físics, morals, polítics, econòmics, culturals, socials, mediambientals, polítics, nacionals en fi, que les valencians actuals tenim per a viure en un desfici profund i constant. Les planes d’aquest diari en van plenes a vessar. Vosaltres mateixos. Però el que m’interessa comentar, i denunciar, ara i ací, és un dels molts desficacis que els protagonistes principals de la desficiosa tragicomèdia que vivim al País Valencià, els constructors, perpetren dia rere dia contra la història, la cultura i la llengua del nostre poble.
Veureu. L’altre dia vaig trobar a bústia un paper de promoció d’una urbanització. Cap sorpresa, cada setmana me n’arriben uns quants. El que em va sobtar, desagradablement, era el nom que li havien posat a la cosa que volien vendre’m: “Náquera Hills. Complejo residencial”. Antinaturalment, com sempre, tota la informació venia en castellà: “Naturaleza en pleno casco urbano”, “La forma de vivir con calidad de vida”, “Excelente orientación”, “…. No cal dir que el tal “complejo” és un conjunt més d’adossats, sempre una mica enforfoguits, dels que proliferem arreu i estan cobrint el paisatge valencià amb una manta de ciment asfixiant. Però el que em va tocar més els collons nacionals va ser la supercoentor de “hills”. “Náquera (sic) Hills”! No en teníem prou amb castellanades com “Mis pinos”, “Los pinos”, “Entrepinos”, “El pino verde”, “El verde pino”… i tantes altres vulgaritats coentes que ara haurem de patir també l’anglés en la toponímia menor.
“Hill” és una paraula anglesa que podem traduïr perfectament per tossal, turó, puig, pujol, serral, etc. Pero no, alguns pensen que queda més fi dir-ho “in english”. Ja s’ho faran! A mi, però, em faria una vergonya grossa dir, si vinguera el cas: “Visc a Náquera Hills”. Clar que fer com fan no és pecat. Allà pel vuitantes ja vaig tenir el primer ensurt d’aquest tipus quan vaig veure que la destrossa de la falda de la serra de Bèrnia, a la Marina Baixa, s’emparava davall del ridícul nom d’”Altea Hills”. Aquell crim toponímic, i també urbanístic , el cometé impunement “Edificaciones Calpe”, el negociet d’Andrés Ballester, Zaplana, Julio Iglesias, Lladró i tutti quanti. Tan bonic que hauria sonat “Tossals de Bèrnia”. Com en el cas d’ara “Pujols de Nàquera”. Però no, “hills”! Quin desfici! Quant de desficaci!
Toni Mestre. Agost 2003.
Fames, espolis i mentides.
Aquests dies han desaparegut dos famosos del panorama espanyol: Antonio Gades i Carmen Ordoñez. Fama, segons el diccionari és “veu pública de lloança o de blasme, reputació favorable o desfavorable”. O siga que es pot tenir bona o mala fama. Com en el cas de la sort i la fortuna, que poden ser bones o dolentes (bona sort, mala fortuna), així la fama pot pregonar les nostres excel.lències o les nostres misèries. En el cas del valencià Antonio Esteve Ródenas, conegut artísticament com Antonio Gades, la fama que ha deixat és de lloança, de la bona, de la guanyada amb una vida de treball ben fet, d’una creació artística renovadora que ha millorat el món que havia heretat. Pel contrari, en el cas de la filla d’Antonio Ordoñez la fama que ha deixat és de la dolenta, de la del blasme, la que ha acumulat al llarg d’una vida ociosa, inútil, desastrada, paràsita. A diferència de Gades el món que ha deixat no és millor que el que va trobar. És, sense dubte, pitjor.
També aquests dies s’ha tornat a nomenar el claustret del Palau de l’Abat de Santa Maria de Valldigna, aquell que es troba encara a Torrelodones. I s’ha tornat de bell nou a parlar d’”espoli”. Espoliar és, segons el mateix dicconari. ”desposseir (algú) d’allò que li pertany”. I crec que polítics i mitjans de comunicació pixen fora de test. Aquest monestir, com tants altres del País Valencià, va ser desamortitzat per l’Estat (desamortització és l’acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliure disposició) entre 1836-51. El propietaris que adquiriren terres i convents d’ordes regulars en feren l’ús que vulgueren: reparcelació, tranformació de conreus, enderroc d’edificis i venda dels materials, etc… Els propietaris de la Valldigna demostraren ben poca sensibilitat envers el monestir que havien comprat. Varen vendre mobles, fustes i pedres i deixaren caure el conjunt munumental, però no espoliaren res. Espoli, autèntic espoli, va ser els dels “papers de Salamanca”, dels quals foren desposseits els seus propietaris legals valencians per un exèrcit, com diu la documentació de l’època, “d’ocupació”. I espoli, i dels grossos, és el que patim cada dia els habitants d’aquest país en el nostre patrimoni moble, immoble, natural, cultural, lingüístic, en l’herència nacional al capdavall, per part d’una classe dominant sucursalista i depredadora que ha convertit en uns angelets els huns d’Àtila.
I finalment, també últimament, hem sentit i llegit, parlant dels frescos redescoberts al presbiteri de la catedral de València, que són “las primeras pinturas del Renacimiento en la España del siglo XV”. Parlar per parlar, perquè durant el segle XV “España”, en el sentit actual, no existia. El territori de la vella “Hispania” dels romans en 1472 acollia quatre estats independents: Portugal, Castella, Navarra i la Corona d’Aragó, confederació a la que pertanyia l’estat valencià, conegut llavors com Regne de València. I dins la Corona d’Aragó s’integraven a més els regnes de Sardenya, Sicília i Nàpols, països aquests dos darrers on el Renaixement ja era una realitat. Així podríem dir que són les primeres pintures del Renaixement “a la península”, però a “España”, així, amb “ñ”, invent del segle XIX, fill de les Corts de Cadis i nét de la Gloriosa de 1868, no. Perquè és mentida. Però així anem i així ens va als valencians la fira en mans de “nacionalistas españoles”. De calbot.
Toni Mestre. Agost de 2004.
Algues i terrasses.
De petit recorde que la platja de la Malva-rosa era quasi salvatge, amb centenars de casetes de fusta, ja en terme d’Alboraia, i bonics xalets modernistes entre els que destacava el de Blasco Ibáñez, aleshores ja en estat de degradació. Uns amics de casa ens convidaven cada estiu a una cloxinada al seu barraconet. Era un dia que als xiquets, una bona colla, se’ns feia llarguíssim. Hi passàvem tota la jornada entrant i eixint de l’aigua, acaçant-nos entre les dunes, jugant a tots els jocs divertits imaginables… A l’hora de dinar grans calderes de clòtxines eren devorades enmig de la gatzara general. A poqueta nit tornàvem a casa, en aquells tramvies amb jardineres, cansats, però esperant ja la cita de l’any vinent.
D’aquell món no en resten ni les engrunes. Les casetes, aquell estiueig, aquell veinat, són ja memòria. Els xalets modernistes o han caigut o, la majoria, estant sent substituides per adosats que ocupen els vells jardins. I les dunes, amb la seua vegetació natural, foren arrassades quen es van construir els passeigs marítims: el de València amb els restaurants tapant la mar i el d’Alboraia, barat i lleig, ja totalment degradat. L’aigua segueix encara pendent de la depuradora que la faça utilitzable sense perill.
La gent, això sí, continua acudint a passejar o a banyar-se a la que hauria de ser, per proximitat i amplària, la millor platja de València. I els empresaris dels bars i restaurants del passeig eixamplen cada any més les seues boques per tal de no perdre ni un euró. Enguany les terrases d’estiu estan sent transformades en definitives amb nova i greu pèrduda d’espai i de paisatge. D’aire. Però, com els últims temporals han portat gran quantitat d’alga, tenen la barra de protestar per l’estat de la platja que així, diuen, “no beneficia l’afluència de turistes”. Són depredadors inconscients (?) que ignoren que les algues són naturals. I ells, i les seues abusives terrasses, no.
Toni Mestre. 12/05/2002.
Toni Mestre 