De petit recorde que la platja de la Malva-rosa era quasi salvatge, amb centenars de casetes de fusta, ja en terme d’Alboraia, i bonics xalets modernistes entre els que destacava el de Blasco Ibáñez, aleshores ja en estat de degradació. Uns amics de casa ens convidaven cada estiu a una cloxinada al seu barraconet. Era un dia que als xiquets, una bona colla, se’ns feia llarguíssim. Hi passàvem tota la jornada entrant i eixint de l’aigua, acaçant-nos entre les dunes, jugant a tots els jocs divertits imaginables… A l’hora de dinar grans calderes de clòtxines eren devorades enmig de la gatzara general. A poqueta nit tornàvem a casa, en aquells tramvies amb jardineres, cansats, però esperant ja la cita de l’any vinent.

                                             D’aquell món no en resten ni les engrunes. Les casetes, aquell estiueig, aquell veinat, són ja memòria. Els xalets modernistes o han caigut o, la majoria, estant sent substituides per adosats que ocupen els vells jardins. I les dunes, amb la seua vegetació natural, foren arrassades quen es van construir els passeigs marítims: el de València amb els restaurants tapant la mar i el d’Alboraia, barat i lleig, ja totalment degradat. L’aigua segueix encara pendent de la depuradora que la faça utilitzable sense perill.

                                            La gent, això sí, continua acudint a passejar o a banyar-se a la que hauria de ser, per proximitat i amplària, la millor platja de València. I els empresaris dels bars i restaurants del passeig eixamplen cada any més les seues boques per tal de no perdre ni un euró. Enguany les terrases d’estiu estan sent transformades en definitives amb nova i greu pèrduda d’espai i de paisatge. D’aire. Però, com els últims temporals han portat gran quantitat d’alga, tenen la barra de protestar per l’estat de la platja que així, diuen, “no beneficia l’afluència de turistes”. Són depredadors inconscients (?) que ignoren que les algues són naturals. I ells, i les seues abusives terrasses, no.

Toni Mestre. 12/05/2002.