Toni Mestre

Pàgina d'inici » Cronología (Pàgina 2)

Category Archives: Cronología

Aquell 14 d´Abril.

Aquell 14 d´Abril ma mare, que tenia 14 anys, havia acompanyat els seus pares a Alacant. El meu avi Joaquim, que era ferroviari del tren de la Marina, patia de còlics nefrítics, estaba de baixa i acudia de tant en tant a la capital a veure el metge. Havien eixit de bon matí de l´Alfàs del Pi, on vivien. Ma mare era la major de cinc germans i si aquell dia acompanyava els pares era perquè el seu germà petit, l´oncle Miquel, tenia només cinc mesos i encara mamava. L´àvia Carme havia d´acompanyar el marit i al mateix temps havia de carrejar amb la criatura. Ma mare li havia de servir de descans. Vàrem fer la visita, l´àvia va aprofitar per fer algunes compres, i se n´anaren a dinar a ca la tia Maria Pepa, la germana de l´avi, que vivía al barri de sant Blai. Ma mare no recorda de què es va parlar a taula, però es normal que la conversa rodara al voltant de les eleccions d´aquells dies i dels seus resultats. La familia de l´avi, els dos germans i les tres germanes, orfes de pare i mare des de ben xiquets, estaba molt unida i era tota ugetista i republicana.

Després de la sobretaula es va fer hora d´anar a buscar el tren que els retornaría a casa. S´acomiadaren i en eixir al carrer van veure que alguna cosa nova s´esdevenia. El ritme normal de la ciutat s´havia alterat. L agent omplia els carrers i baixava agombolada cap a la Rambla. Ràpidament es van assabentar de la novetat: s´havia proclamat la República. L´avi es va emocionar. Va abraçar l´avia i va besar càlidament la seua filla major i el seu fill menut. La gentada, amb banderes, mocadors i cintes amb els colors de la nova bandera, creixia i creixia. En arribar a la Rambla la multitud era tan espessa qu epensaven que no podría crear a l´altra banda i arribar a l´estació de la Marina, situada davant de la platja del Postiguet. Tothom cantava i cridava visques a la República. Els balcons, plens a vessar, s´engalanaven amb banderes i cobrellits. Colles de fadrines, somriures Nous per a una nova etapa, enllaçades per la cintura avançaven entre la gent amb les cabelleres cenyides per cintes tricolors. en arribar a l´estació la multitud havia minvat però no l´entusiasme i l´alegria. El tren portava ja la nova bandera i durant tot el trajecte la màquina feia sonar el seu xiulet contestant els crits i els vítols de pobletans, mariners i camperols que l´aclamaven.

Tots sabem com van acabar aquell esclat d´il.lusió, aquella set de justicia, aquell anhel de progrés que va suposar l´arribada de la II República. Ma mare recorda clarament els tres anys de guerra. Els bombardeigs quotidians sobre Alacant, la matança del que va tocar de ple el Mercat Central. Aleshores ja festejava amb el meu pare, que mobilitzat, feia de xofer de la Comandancia de la zona, instal.lada al xalet “Mar i cel”, a la partida de Cap Negret d´Altea, on Carmelina Sánchez-Cutillas situa gran part del seu llibre “Materia de Bretanya”. Cada matí portava el comandant a Alacant i en tornava a migdia. Ell li va contar com corria la sang Rambla avall, la gran quantitat de morts i ferits causats per les bombes feixistes entre la gent que hi mercadejava aquell matí nefast, Recorda també amb aires de tragedia les situacions que varen viure els refugiats republicans dels últims diez de març de 1939 al port d´Alacant. Recorda tot això, recorda moltes més coses, i no entén com, a hores d´ara, des de fa uns anys sobretot, la població d´Alacant ha oblidat tant i tant de pressa i vota com vota. Jo tampoc no ho entenc. I quant em conta totes aquestes coses amb els ulls humits haig de baixar el cap perquè no veja al fons de les meues nines un toll de vergonya aliena. Però avui volia recordar nomes aquell 14 d´abril…

Toni Mestre.

Llibres desintoxicats.

Ja s’albira la Pasqüa. Dies d’esplai que uns aprofitaran per a canviar d’aires i d’altres per a ordenar els seus pensaments. Venim de dies de dol i de trasbalsament i aquests dos camins, viatjar o romandre a casa, són igualment útils per a refer-nos-en. A la majoria, a més, el resultat de les eleccions ens ha alliberat del fàstic quotidià d’haver d’aguantar certes cares i conductes que se’ns havien fet insuportables. No tenim l’alegria de 1982, morta a colps de desencís, però, malgrat tot, i amb totes les reserves del món, tornem a respirar. Bon temps, doncs, per a desintoxicar-nos amb bones lectures.

            Jo us recomanaria quatre llibres molt diversos, però tots ells interessants. De primer un de ciència ficció: “El cinqué oceà”, de Jordi Navarri, editat per Bullent Edicions. Corre l’any 2025 i una missió tripulada arriba a la lluna Europa de Júpiter davall l’escorça gelada de la qual hi ha un immens oceà. No us defraudarà, segur. El segon ens porta al passat, a la Cocentaina de 1318. Davall del seu títol “Secretum templi” ens espera una aventura apassionant. Un crim, tres religions, alquimistes, càtars, templers i aristòcrates són els ingredients d’una història molt ben ordida per J.F. Ferràndiz Pascual. Editada per Marfil, no us la podreu deixar.

         El tercer llibre és “Enllà de la mar”, opera prima d’Esperança Camps amb la qual ha guanyat l’últim premi Joanot Martorell de Gandia. Una obra solidíssima, molt ben escrita, en la que acompanyem la protagonista, serena i brava com la mar, per Ciutadella, Barcelona i València, i pel seu món interior de sentiments, records i sensacions, durant la lluita contra un càncer de pit. L’edita Bromera. I finalment us recomane la “Gramàtica valenciana raonada i popular” d’Abelard Saragossà que ha editat el CEIC Alfons el Vell de Gandia. L’aprenentatge de la llengua en una obra clara i rica que llegireu amb l’interés i la passió d’un llibre de ficció. Imprescindible.

Toni Mestre 28/03/2004.

Les Tórtores.

Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!

                                    Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!

Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003

Primavera.

De puntetes, el primer dia després de la quietud, entra cada any la Primavera al País Valencià. Al meu carrer l’ha precedida, missatgera tendríssima, la brosta dels tarongers. Els dos que van ser cremats durant les Falles de 2001 per un vàndals s’han recuperat lentament, tot i que encara mostren les cicatrius d’aquella sevícia. Els plàtans de la Gran Via presenten ja les  branques vestides d’un lleu borrissol novell. I d’ací a poc la tarongina omplirà els aires d’esperança. El temps clar és arribat!, diu amb totes les seues veus plurals i antigues la mare Natura.

                                             I nosaltres, què hi farem? Seguirem, indiferents al concert primaveral, amb les nostres rutines i els nostres desficis? Amb la mort hivernenca al fons del cervell? Esclaus del fred i la foscor? Quina llàstima! Amb la Primavera podríem intentar, “renovar-se i canviar només vol que començar”, el reverdiment de les nostres vides, la privada i la pública. No es tracta de ser qui no som, sinó de retornar a ser qui fórem buscant forces en les arrels. No penseu que és impossible. Només cal imitar els arbres. Despullar-nos, deixar caure tota la fulleraca morta, inútil, i renovar-nos per dins i per fora amb la saba rejovenida i vigorosa de la bella estació.

                                            És, doncs, un moment esplèndid per a remuntar velles renúncies i reanimar identitats moribundes. És l’hora, per exemple, de posar-nos seriosament a estudiar la nostra llengua. D’apuntar-nos a algun curset. De començar a llegir-la assiduament, hi ha publicacions setmanals estupendes i llibres de tota mena. D’escoltar-la a través de mitjans audiovisuals, d’ací o d’allà, que ens en familiaritzen amb tots els seus accents. I l’instant oportú per a decidir-nos a escriure-la, millor o pitjor, anant es fa camí, en totes les ocassions. Que la Primavera que arriba vigoritze i renove el nostre sentit nacional!

                                         

                                                                        Toni Mestre

Desficaci fester.

Els valencians vivim temps de desficaci. Fa anys. Del desficaci els castellans en diuen “chapuza”. Desde la política fins a la festa, desde la llengua fins la cultura, de les tradicions fins l´oci som un dels pobles, si som encara un poble, més desficaciats del món. No érem així, però de mica en mica, oh miserables! els partits que hem votat majoritàriament, el PSOE i el PP, ens han portat a la trista situació actual. Del PSOE escriu Enric Sòria en el seu interessant “La lentitud del mar. Dietari 1989-97”: “en conjunt, aquest partit ha dilapidat miserablement el temps i s´ha guanyat a pols que una societat tradicionalment d´esquerres com la valenciana acabe per girar-li l´esquena.” I s´ha fet de dretes. I s´ha trobat de cara amb el PP. I quin PP! Un PP pesta que ho ha empudegat tot.

Ara i ací, perquè ho porta l´actualitat, parlarem de les tristes festes falleres que patim any rere any. Perquè si els psoelistes ho saberen, o no volgueren, agafar el bou faller per les banyes, els populistes l´han torejat fins que ha esdevingut un gosset d´aquells que diuen llepafigues del poder, ja m´enteneu, No han fet sinó seguir la tauromàquia franquista, però amb la xuleria i la desimboltura que dòna l´exercici del poder eixit de les urnes. Així li han fet a les falles una faena d´antologia. Li han tallat a la festa les orelles, la cua i tot allò que tenia de viu, popular i espontani, de crítica del poder, de participación lliure i activa, de divertida…

Paralel.lament estimulaven la coentor, la censura, la bruticia, una falsa religiositat, l´enfrontament entre fallers i no fallers i al capdavall l´avorriment. Allunyades cada vegada més de monument i del barri les falles són un absolut avorriment, entre el fàstic i el tedi, que provoca l´ ensopinament dels mateixos protagonistas. Són massa diez que cal omplir d´actes sovint grotescos: desfilades amb indumentària absurda, petardeig constant, “paradas moras”, molestos envelats…Un desficaci insolent si.

Toni Mestre (12.03.06)

Ametlers de la Marina.

   Cada dos o tres mesos baixe uns dies a la Marina. Hi tinc molta família, amics, relacions… I un grapat de records d’infantesa que sempre m’acompanyen. Un d’aquests records més intensos és dels ametlers florits al cor de l’hivern com una neu amable que pintava de blanc i rosa aquell paisatge únic. De fet és un record indirecte, interposat. Altea era només el lloc de les vacances de Pasqüa i d’estiu. Aquestes setmanes d’hivern érem al col.legi, a la ciutat de València, i no podíem gaudir en directe del fastuós esclat de la florida dels ametlers. Això sí, cada any en teníem puntual notícia gràcies a les targetes postals que ens enviava l’avi Joaquim, el pare de ma mare, amb motiu de festes, sants i aniversaris. El meu sant, que cau el 17 de gener, no era oblidat i sempre rebia una postal amb un fragment costa florida. De Benissa, Calp. Altea…

   De tota aquella vella esplendor no queda pràcticament res. L’ametller no és un arbre indígena. D’origen oriental, necessita unes determinades atencions al llarg de l’any per tal que done fruits. Abandonat, acaba degenerant, s’asseca i mor. Així morts o moribunds mostren actualment les seues branques nues i negrelloses per bancals i secans els que fa només dues dècades encara ens oferien generosos cada hivern la gala gratuïta dels seus pètals blancs o delicadament rosats.

   Diuen que el seu conreu ja no és rendible. Potser. El antics bancals han esdevingut solars i els vells jornalers fan d’obrers de vila, llanterners, electricistes, jardiners… Es guanyen molts més diners, ara. Segur. Però hem perdut per a sempre la meravella dels ametlers en flor al cor de l’hivern. Els ajuntaments, la Generalitat, haurien de fer alguna cosa per recuperar aquesta espècie en extinció, aquella bellesa. Ja fa més vint anys el navarrés-basc Mario Gaviria escrigué: “Los valencianos han destruido su tierra y se han destruido”. Acabarà tenint raó?


Toni Mestre
Publicat Diumenge 3.02.02)

Pregó del “Cap de Dansa” de les Danses de Guadassuar.

   Guadassuarencs! Festeres i festers! Dansadores i dansadors! Amigues i amics! Un any més ens trobem en plena Setmana de Danses, en plena festa. Una festa popular, nascuda del poble i per ell mantinguda. Una festa valenciana, pròpia, perquè només al País Valencià trobem aquesta manifestació folclòrica tan antiga i tan interessant. Una festa que té per escenari el carrer, els carrers de Guadassuar, i per protagonistes indiscutibles els habitants del poble. Una festa que només obeeix les regles de l’alegria i de la imaginació. Alegria de retrobar-se, de sentir-se membres d’un col.lectiu que avança al ritme de la dansa, amb les ales de la fantasia. Seguint sempre un ritme ben acordat, en fileres ben rectes, amb homes i dones que dansen i fan camí donant-se la cara.

   Les Danses són un tresor que els valencians actuals hem heterat de la tradició, de la història. Un tresor valuossíssim que tenim l’obligació de mantindre, conservar i millorar. Mantindre’l viu amb l’esforç i la participació de tots any rere any. Conservar-lo tal com l’heretàrem. Net d’influències estranyes que, desvirtuant-lo, al capdavall, el destruirien. Millorar-lo retornant a la dansa aquells elements antics que s’havien perdut. I sobret tot mantindre-vos fidels a l’esperit ancestral de la Dansa com una cerimònia sociocultural de caracter íntim, on dansadors i espectadors formeu una gran família: els guadassuarencs. Danseu per a vosaltres, perquè us fa goig i plaer disfressar-vos i dansar. Si ve gent de fora, benvinguda siga. Però no copieu allò que fan a d’altres parts del món. Les vostres Danses són perfectes. No els cal res per a ser un monument d’extraordinari valor. No tingueu cap complexe d’inferioritat ni vulgueu adornar-les amb influències que no els farien cap bé. Això de “quan més sucre més dolç” és fals. Si ens passem de sucre el resultat amarga.

   Fa quasi quaranta anys vaig tenir l’honor, el goig i el plaer de ballar la vostra dansa una nit que recordaré sempre. Em va convidar un veí vostre, Vicent Gonzalves Oliver i vaig tindre de parella la seua germana Teresa que aquell any era festera. Hui els festers de sant Roc m’haveu fet l’honor de convidar-me a fer el paper de “Cap de dansa” i vull tornar-vos a agraïr la possibilitat que m’haveu donar de passar unes hores amb vosaltres. Amb els vells i nous amics de Guadassuar. Gràcies perquè la vostra sincera i continuada amistat m’ha permés coneixer millor el vostre poble, la vostra gent i les vostres tradicions que no són sinó una part més de la gran cultura popular del País Valencià. Moltes gràcies! Bona nit a tots i bona dansa!

Toni Mestre. 26 d’agost de 2003.

Quan anàvem a l´estraperlo.

ESTRAPERLO és un mot que apareix en la nostra llengua en la dècada dels trenta arran de l’Escàndol de l’Estraperlo, un afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista, de dretes, durant la Segona República española. Pel maig de 1934, els jueus Daniel Straus i Perl provaren d’obtenir de les autoritats republicanes la legalització d’una ruleta trucada que havien inventa (anomenada “estraperlo”, per la combinació dels cognoms dels inventors). Pel setembre d’aquell any Strauss aconseguí d’introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després al de l’Horel Formentor de Mallorca, bé que immediatament va ser prohibida per la policia.

     Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l’afer a Alcalà Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap del govern, perquè molts partidaris seus eren implicats en l’escàndol. Entre altre el valencià Sigfrid Blasco-Ibáñez, fill de l’escriptor.

    L’afer es va fer públic i les corts, després d’investigar els fets declararen culpables molts membres del partit radical que quedà totalment desprestigiat. L’escàndol de l’ ”estraperlo”, juntament amb altres afers, precipità la fi del Bienni Negre el 13 de desembre de 1935 i provocà la convocatòria d’leccions que el febrer de 1936 guanyaria el Front Popular.

     Per extensió des de llavors es denominà estraperlo tota operació fraudulenta o de contraban. I després de la guerra, i fins 1955, el mot fou aplicat al comerç extralegal – o d’adulteració- d’aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la  postguerra. Al nostre país va ser especialment important el tràfic de farina, sucre i el d’oli d’oliva. L’excessiva duració del sistema de racionament (1939-1952) afavorí el desenvolupament de l’estraperlo en totes les capes socials i l’acumulació de grans fortunes, reunides en pocs anys. Són els anomenats “nous rics” o estraperlistes del franquisme que formaren un grup social de característiques molt definides que esdevindria un dels pilars del règim dictatorial. Hi trobaríem militars, polítics, empresaris, botiguers, etc… La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparéixer gradualment aquest fenòmen econòmic i social.

    EL LLIBRE que avui presentem és de l’autor de “La mestra”, editat per 3 i4 de València, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera d’Alzira, dos llibres que tenen molt de reportatge, de visió de conjunt i en profunditat de dos fets importants en la història valenciana recent.

    El primer parla del “cas de Barx”, poblet de la Safor on, l’any 1981 es van concretar i destapar de manera diàfana les cincumstàncies i interessos d’allò que hem vingut a conéixer com “la batalla de València”, la maniobra de la dreta de tota la vida i de tota la història per tal de passar el pont perillós que suposava la fi del franquisme i la possibilitat de veure’s obligats a responsabilitzar-se de quaranta anys de dictadura, o siga d’injustícia. Aquell libre, editat en 1995 i que ja porta algunes edicions, el que vol dir que continua vigent, és de lectura obligatòria si volem conéixer què va passar  entre 1974 i 1981, durant aquella Transició que molts ja motegen clarament de “Traïció”.

   “La guerra de quatre”, editada el gener de 2002, és una altra novel.la-crònica que ens porta, a partir de l’assassinat de l’alcalde de Llaurí l’any 1946 i de la investigació que es mou per tal d’aclarir els fets, a veure i viure com treballava la “justícia” franquista. Com el comandant-jutge Broco ordena detenir un grup de sospitosos que tenen poc a veure amb un cas que, atribuït oficialment a una conspiració comunista, va portar a la tortura i a la presó unes persones innocents. Innocent del crim de Llaurí, però membres d’un grup urbà de resistència armada que actuava al voltants de València fent atracaments per tal de finançar les cativitats d’una resistència clandestina que la victòria aliada a Europa havia reanimat tant com havia irritat i radicalitzat els aparells de repressió franquista.

   Si en el primer llibre, “La mestra”, Victor G. Labrado és cronista i protagonista, perquè era mestre de l’escola pública de Barx juntament amb Marifé  Arroyo i Josep Piera, els altres protagonistes del llibre, en el segon, “La guerra de quatre”, l’autor, nascut a Sueca en 1956, s’acosta als fets per tal de reconstruir-los amb mirada periodística a partir de la documentació conservada i disponible i del testimoni d’alguns supervivents, no tots, que havien perdut la por a parlar… quasi mig segle després del crim.

   Aquest camí d’investigació, l’entrevista directa, més o menys sincera amb testimonis del que conta en el llibre, és el mètode que ha utilitzat en la redacció de “Quan anàvem a l’estraperlo” que li ha publicat Angle Editorial de Manresa i que avui presentem.

   Cal dir que, com els altres, és un llibre testimoni, un document que il.lumina un periode de la història del nostre poble poc estudiat i per això mal conegut. Si més no des de la perspectiva que ho fa l’autor: la de l’estraperlista de bicicleta, com veieu en una fotografia d’època a la mateixa portada.

És un fragment de la memòria dels vençuts, dels afamegats, dels perseguits, dels muts, dels oblidats.

Víctor Labrado ha treballat, doncs, sobre un material valuós, però en brut, que ell ha sabut polir sense que en la tria i la manipulació haja perdut ni la brillantor i ni l’emoció de la veritat. A través de les 183 pàgines de “Quan anàvem a l’estraperlo” seguim un xiquet de set o vuit anys, l’edat laboral d’aleshores, fins que es fa adult pels camins torts i estrets de la fam i de la supervivència. És un xiquet valencià, de poble, d’un poble de la Safor, La Font d’En Carròs. És un xiquet, doncs, sense infància, “jo, el més fadrí” de cinc i que com els de la seua classe social  des del principi ha d’ajudar a casa com un homenet. Sense educació: “Jo he anat molt poquet a escola”.  El pare tota la setmana al camp, treballant de sol a sol; els diumenges, a la taverna. La mare, carregada de fills,  sempre curta de diners, malhumorada. La casa desmantellada, sense portes, màrfegues a terra per a dormir… i un corral-hortet al fons. Animals de tota mena. Una figuera i una tauleta d’encisams. Fred, foscor, inconfortabilitat.

    I de sobte la guerra. Les matances de capellans. La por de les dretes. La cabra. Les febres malteses de la germaneta. Sense medicaments. Lluny del front, sí, però prop de la necessitat, de la fam. El camió dels oncles era el millor de l’Horta de Gandia. Requises de vehicles. Viatges al Madrid assetjat. Anar a segar a Sueca era una solució: “Vam anar a llogar-nos a la plaça del mercat”, una colla formada per pares i fills. Segavem per aquells als quals la revolució els havia donat vint fanecades: “Xe, mira, un jornaler que ara és amo ell!”. I la mare, que començà a fer eixides per necessitat amb una veïna. A baratar sardines per farina i oli. De Gandia a Alcoi.  I a la Ribera a per arròs. Amb els xiquets, ajuda i companyia.  A peu, en carro, en camions… a la cubana. Sempre amb la por: “perquè l’Estat havia intervingut les collites i els llauradors, la part que podien amagar, la venien per baix mà”.  Així va començar aquella generació a anar pel món… “a defendre’s la vida”, com diu el protagonista. El llibre arreplega un testimoni  vivíssim, impressionant, d’aquella terrible lluita per la vida que té parts de comèdia i parts de tragèdia. El sexe. La desfeta republicana…

  I s’acabà la guerra i començà  qualsevol cosa excepte la pau. Setze o dèsset anys. La nóvia de tretze o catorze anys. El festejar d’amagat. La fam extrema: “Els comunistes encara tenien tolerància amb els pobrets que anaven a defendre’s de la fam, la maldat ha vingut amb els de Franco”, diu la mare en un moment donat.

  “Mon pare, anant a jornal, si se n’anava a cavar, guanyava dèsset o divuit pessetes i un quilo de pa en valia vint-i-cinc. Com havies d’anar a jornal?”. Eixida: anar a l’estraperlo.  La bicicleta era imprescindible. Carregava molt més que un home, fins a vuitanta o més quilos, i et permetia anar més lluny i més ràpid. Son els anys de “Lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica.   Quina gran pel.lícula s’haguera pugut fer amb les aventures del protagonista d’aquest llibre!  Neorealisme pur.Afanys, esperances, il.lusions, desenganys, caigudes, traïcions, enveges, rancúnies familiars…

  I la Guàrdia Civil. L’enemic de l’estraperlista. La tèrbola policia rural. Si et pillava es quedava amb el que portaves, que ben sovint revenien els caps de les casernes, i la bicicleta. I et denunciaven. Unes denúncies enormes: mil pessetes, més de cinquanta jornals d’aleshores. “Com havies de pagar les multes?: vivíem al dia”. “T’acovardien”. Galtades i palisses. Mentre el gran estraperlista gaudia de total impunitat: Un dia pugen a la Manxa a per blat. El venedor  era un home que “se’l veia al servici d’un ric… Això es feia sovint: un poble posava la cara i si l’autoritat descobria el negoci, el propietari no devia res!” L’estraperlista visitava sovint la presó, amb el que això comportava aquells anys. Hòsties i més hòsties. La policia secreta, dita també la brigadilla: els de pistola i gavardina eren encara pitjors. Una nova denuncia: trau cara pel seu oncle, fitxat per republicà. Multa que tampoc no paga: ja en duia dos més a l’esquena. El servei militar. Batalló de castic. Mai no li ho va agraïr. Ni el dia que es va casar i el va fer padrí: els purets.

  A la tornada del servei militar de bell nou la seguida: l’estraperlo. Menú del dia: LECTURA. Casos divertits, angoixants i lamentables: “Si deu hores va estar detingut, deu hores va estar la guàrdia civil a vergades volent-le fer declarar que havia fet ell la mort”.  Els maquis. Una realitat que també protagonitza algunes pàgines del llibre. Com la dels vençuts: el cas de la figuera de la tia Dolors. I els treballadors del tren de Gandia a Alcoi, “que tenien el jornal curt, també hi participaven. Pel temps es va fer una confiança o una complicitat entre els ferroviaris i els estraperlistes”.  Ho preníem a joc, però venia que el joc també s’acabava en plors”. El cas del “miracle” del capità de  la guàrdia civil de Gandia: digne de la millor pel.lícula d’aventures. Perquè si bé els guàrdies no tenien una idea bona “hi havia una solidaritat de tot el poble que passava fam”.

  L’autor ha conservat intacta l’oralitat del relat, estem escoltant, més que llegint, una veu valenciana antiga, sencera, popular en el sentit antic de la paraula. La manera de dir, d’enllaçar, de ralacionar d’aquella generació analfabeta en qualsevol llengua que en tenia prou amb parlar la pròpia i ho feia amb una saviesa i una majestat que enlluernava. Els que tenim de cinquanta anys en amunt, i som anteriors a la televisió, encara hem tingut la sort de viure en aquell univers lingüístic valencià que ara Victor Labrado recupera per a les noves generacions.

   El llibre és la crònica personal, vista des d’uns ulls concrets, dels anys de l’estraperlo a les comarques centrals del País Valencià, però és extrapolable a la resta del territori. “Pocs diners, molta fam” en foren el motor d’aquella aventura en la qual els protagonistes, homes i dones, poden fer seues les paraules de Vicent, el de la Font: “En totes les persecucions que jo ha viscut, sempre m’hi he vist davant, jo fugint i algú darrere de mí acaçant-me”. I arriba que tot té fi. A començaments dels cinquanta l’estraperlo va començar a decaure. La farina, i després l’oli i l’arròs van esdevenir un mercat lliure. I el llibre fineix dient: “A última hora es va acabar. I ja vam tindre la vida d’una altra manera”.

                                                Toni Mestre. 2 de juny de 2004.

Quina merda!.

Cada setmana vaig una vegada al cinema. L’altra nit, era dijous, vaig anar a veure “La quadrilla” de Ken Loach. Aquest director britànic és un dels millors cronistes socials dels últims vint-i-cinc anys. Gràcies a ell sabem, i sabran en el futur, la decadència de la classe obrera occidental. Com en uns pocs anys s’han perdut i ensorrat tots els drets i avenços dels dos darrers segles, aconseguits sempre amb sang, dolor i llàgrimes, amb el sacrifici de milers de vides, amb la dedicació constant dels millors cervells del pensament universal.

                                      A la sala érem només vuit persones. La majoria del públic que omplia els vestíbuls, es tractava d’uns multicines, feia una fila de classe mitjana, gent amb estudis, ben vestida i tal. Però quasi tothom es va entaforar en altres sales on s’oferien pel.lícules, productes americans, de consum. La projecció transcorria normalment. Només una parella menjava crispetes. La pel.lícula és dura. Duríssima. Toca el tema del nou capitalisme, més salvatge que mai, això té de nou, que ens domina i del desempar de la classe treballadora actual, òrfena de tot, com una barqueta de rems enmig d’una tempestat oceànica. Empreses públiques que es privatitzen. Nous amos que només busquen el benefici màxim amb la mínima despesa. Treballadors a l’atur o a mans d’empreses de treball temporal. Llistes negres amb els noms d’aquells que protesten exigint drets i condicions dignes. Mínims. Accidents laborals que són un crim. Un futur brut i negre on no es veu cap llum ni cap esperança.

                                    Faltaven deu minuts per a acabar. Faltava el subratllat final. El colofó de la terrorífica denúncia del director. Un parell de joves, de vint-i-pocs anys s’alçà de les butaques i abandonaren la sala. Un d’ells amb veu despectiva digué: “¡Vaya mierda!”. De seguida vaig entendre que la “mierda” no era l’horror de la història. La “mierda” era la pel.lícula. El tema, pel que es veia, no els havia interessat gens. Una ”mierda”. Potser eren fills d’un “papà” que tenia obrers en règim esclavista i els seus problemes els agafaven molt  lluny. No ho sé, però en vaig sentir fàstic.

                                     Vaig tornar a casa en taxi. El taxista, també jove, només pujar em diu amb veu preocupada: “Que terrible lo del València, no?”. Em pilla en “fora de joc”. Tenia sintonitzada l’emisora d’aquell terrorista radiofònic que ja sabeu. El tal es vantava d’haver “destapat l’escàndol” del club. Milers de milions pel mig. Al capdavall res de nou: qualsevol sap que el futbol és un gran negoci i com tots els grans negocis és brut i ben brut. El xicot m’explicà el cas. Semblava realment angoixat. Quan acaba li dic: “Mire, ahí me les peguen totes! En el València CF! Però al remat aqueixos milions eixiran de les nostres butxaques”. Calent, li soltí una filípica sobre l’estafa i la manipulació de l’esport (“Amunt València” i tot això) que durà fins la porta de casa. Callava. No sé si estava d’acord amb mi. Potser ni entenia el valencià. Quina merda!

                                                                        Toni Mestre. Gener 2002.

Cançons de la “Cançó”.

Estimat públic: estem a punt de prendre part en un espectacle que podem comparar amb un ramell. Perquè es tracta d’un espectacle nou fet amb branques i flors d’un arbre antic que, tot i ser natural del país, necessita d’atencions constants per tal que done fruits cada any: l’arbre de la Cançó. Tots els pobles del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que en tenen de la vida. És a dir: de l’amor, el dol, de la festa, de la política… I el nostre poble, la nació dels valencians, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i cantarem. Naturalment al ritme que ens ha marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els veïns de ponent.

                                     Els últims tres segles havíem anant perdent veu i entonació. La castellanització de les classes dominants havia deixat la Cançó en mans només del poble que l’ha conservada intacta justament fins ls segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d’aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Uns ràdio, unes emissores, monolíticament en castellà que propicia i accelera entre nosaltres la substitució idiomàtica i l’abandonament general i progressiu d’una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la “Nova Cançó” que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d’aquella inèrcia negativa i l’encetament de nous camins d’expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d’afirmació nacional que l’acompanyaren, la Cançó conquistà públics, envaí mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les llibertats.

                                     I com va passar en temps més antics, la Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de les primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s’afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall, un ramell, de cançons reivindicatives, festives, d’amor, de lluita… que formen part ja de la història i la represa nacional del nostre poble. I una selecció d’aquest tresor cultural, en part conservat en discos i en part inèdit, és que pretén d’oferir aquest espectacle en el què predrem part d’ací a uns moments. A través d’una trentena llarga de cançons assistirem a quaranta anys d’història de la “Cançó” al País Valencià. Des dels origens fins l’actualitat recorrerem un territori plural i entranyable on uns recordaran amb nostàlgia i altres decobriran amb sorpresa cançons magnífiques que, malgrat els anys passats, segueixen essent actuals per la bellesa de la seua música i l’oportunitat de la seua lletra. No són totes les cançons de la “Cançó”. No podria ser. Però totes són cançons significatives d’aquest moviment, encara viu i fecund, que al capdavall és i serà la nostra veu. Per molts anys!

Toni Mestre. Març 2002.

%d bloggers like this: