Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'cinema'

Tag Archives: cinema

Els Altres.

Fins fa uns mesos, per raons de treball, anava sempre al cinema a les sessions nocturnes de dies feiners. Això, i l’elecció de les pel.lícules, sovint minonitàries, em permetia gaudir dels l’espectacles en un ambient de respecte. Poca gent i gent que sabia què anava a veure. Si el film que m’interessava el passaven a uns multicinemes i la gent s’agombolava a l’entrada no hi havia perill: la majoria del públic anava a les sales on projectaven grans èxits comercials americans,que mai no m’han interessat, tot i que la meua curiositat és bastant ampla.

                                       Ara vaig de vegades a les sessions de vesprada i he descobert un món nou. L’altre dimecres vaig veure “Los otros”, de l’hàbil Amenábar, on ix la Nicole Kidman, una actriu, una dona, intensa, que m’interessa especialment. La passaven a la sala més gran d’uns multicinemes del centre, amb més de mil places. Jo ignorava que era el dia de l’espectador. Un públic heterogeni, però majoritàriament jove, omplia les fileres de la primera a la última. Tot i l’hora, no eren encara les cinc, molts d’ells semblava que no havien dinat. Entraven fornits d’enormes poals de crispetes i de botelles de refrescos que devoraven i engolien amb frenesí. Tots parlaven a l’hora. Cridaven. Es bellugaven sense parar. Entraven i eixien de les localitats cada dos per tres. Em vaig armar de paciència. I va començar la projecció.

                                      No parlaré de la pel.lícula perquè l’autèntic espectacle va ser el públic. Des del primer fotograma, amb aquell crit de la Kidman víctima d’un malson, va començar el desgavell. La gent sabia que anava a veure “una de por” i tots els esforços del director per crear un clima s’estavellaren implacablement contra la mala educació cinematogràfica general. Bromes, crits, rialles, pets, rots…. de tot. Vaig sentir frases tòpiques que feia dècades que no sentia. Només va faltar allò tan castís de “Aposentador, que me magrean”. Potser perquè ja no hi ha aposentadors ni la gent va al cinema a magrejar-se. Per cert: a què van?

                                                                       Toni Mestre

                                                                       Diumenge 30.09.01

Una nit al Cinema.

   L´altra nit a una sala multicinemes de prop de casa. Passen “8 mujeres”. M´agrada el cinema francés i la pel.lícula, amb vuit grans actrius de tres generacions, totes estrelles de la pantalla, promet. La història, una comèdia policiaca, és l´excusa, perquè les protagonistes brillen amb intensitat i oferesquen un espectacle ple de talent, gràcia, enginy i “savoir fer”.

   Tot gira al voltant d´un home assassinat a la casa aillada on viuen. Una d´elles, doncs, n´és l´assassina. Comença el joc entre sogra, muller, filla (2), germana, cunyada, fadrina i cuinera. El mort és l´eix d´una roda on estan representades tota mena de relacions home-dona. I també dona-dona! És un plaer veure Danielle Darrieux, Catherine Deneuve, Isabelle Hupert o Fanny Ardant, i les altres quatre, acusant-se, descobrint misèries alienes, mostrant-ne de pròpies, fent-se reprotxes, acarnissant-se, estimant-se… i cantant! Davall de l´aire de comèdia hi ha la denúncia cínica d´una societat hipòcrita.

   Poc públic, cosa que permet copsar-ne les  reaccions. Tot va bé fins que la cuinera confessa que és lesbiana. Però és negra i grossa i la cosa no passa a majors. El clima pujà quan la cunyada li diu a la muller que sap que té un amant. “Creus que he assassinat el meu marit per això”, diu la Deneuve. “No!”, fa l=Ardant, “Si totes les dones que tenen un amant mataren el seu marit, no n´hi haurien. Ni d´amants! Perquè són els mateixos”. Silenci sepulcral. Els matrimonis que m´envolten deixen fins i tot de rossegar crispetes. La tensió toca sostre quan les dues passen de la brega física a l´abraç eròtic en una escena lèsbica impagable. Mostres sonores de rebuig entre el públic masculí que, hipòcrita, no tolera que una dona s´ho monte sexualment sense el seu concurs. Acaba la projecció. Cares de circumstàncies. No saben què dir-se. Jo m´ho he passat doblement bé: pel que he vist a la pantalla i fora. Quin gran espectacle això del cinema!

                                   Toni Mestre 12/01/2003.

%d bloggers like this: