Fins fa uns mesos, per raons de treball, anava sempre al cinema a les sessions nocturnes de dies feiners. Això, i l’elecció de les pel.lícules, sovint minonitàries, em permetia gaudir dels l’espectacles en un ambient de respecte. Poca gent i gent que sabia què anava a veure. Si el film que m’interessava el passaven a uns multicinemes i la gent s’agombolava a l’entrada no hi havia perill: la majoria del públic anava a les sales on projectaven grans èxits comercials americans,que mai no m’han interessat, tot i que la meua curiositat és bastant ampla.
Ara vaig de vegades a les sessions de vesprada i he descobert un món nou. L’altre dimecres vaig veure “Los otros”, de l’hàbil Amenábar, on ix la Nicole Kidman, una actriu, una dona, intensa, que m’interessa especialment. La passaven a la sala més gran d’uns multicinemes del centre, amb més de mil places. Jo ignorava que era el dia de l’espectador. Un públic heterogeni, però majoritàriament jove, omplia les fileres de la primera a la última. Tot i l’hora, no eren encara les cinc, molts d’ells semblava que no havien dinat. Entraven fornits d’enormes poals de crispetes i de botelles de refrescos que devoraven i engolien amb frenesí. Tots parlaven a l’hora. Cridaven. Es bellugaven sense parar. Entraven i eixien de les localitats cada dos per tres. Em vaig armar de paciència. I va començar la projecció.
No parlaré de la pel.lícula perquè l’autèntic espectacle va ser el públic. Des del primer fotograma, amb aquell crit de la Kidman víctima d’un malson, va començar el desgavell. La gent sabia que anava a veure “una de por” i tots els esforços del director per crear un clima s’estavellaren implacablement contra la mala educació cinematogràfica general. Bromes, crits, rialles, pets, rots…. de tot. Vaig sentir frases tòpiques que feia dècades que no sentia. Només va faltar allò tan castís de “Aposentador, que me magrean”. Potser perquè ja no hi ha aposentadors ni la gent va al cinema a magrejar-se. Per cert: a què van?
Toni Mestre
Diumenge 30.09.01
Toni Mestre 