Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'cultura' (Pàgina 2)

Tag Archives: cultura

Al teatre.

El fenòmen cultural que generen autors, actors i públic durant una representació teatral és únic. I quan les coses van bé, extraordinari. Precisament aquests últims dies hem tingut a València tres espectacles excepcionals, vivificadors, que no m’he perdut. Els tres han atret un públic nombrós que omplí de gom a gom l’Espai Moma, el Teatre Principal i la Sala Rialto. Afortunadament, perque, al contrari del cinema, l’espectacle dramàtic sense gent resulta incomplet.

                                              A l’Espai Moma, gràcies Carles Alfaro per tant d’amor al país i al teatre, el “Don Giovanni” de Mozart. Un muntatge digníssim, on més enllà del drama barroc del burlador es resalta amb ironia la rebel.lió del llibertí divuitesc, molt ben resolt escènicament i cantat i interpretat deliciosament. Públic entés, edat jove-mitjana, bravos finals. Al Principal un muntatge digne de la sala: “La brisa de la vida” de l’anglés David Hare, de qui fa poc veiérem al Rialto, i en català, “Celobert”, amb uns extraordinaris Josep Mª Pou i Roser Camí. Aquesta és un obra per a dues grans actrius. I Lluís Pasqual, el director, les ha trobades: Núria Espert i Amparo Rivelles. Magnífiques les dues. Però jo em decante pel gran treball de l’Espert. Genial. Quina lectura del personatge, quins gestos, quins silencis, quina progressió dramàtica… Vaig tenir la sensació d’assistir a un acte de creació artística sublim. Públic de mitjana edat que omplia en teatre fins a les banderetes i va aplaudir tèbiament. Crec que l’obra els venia gran. O s’esperaven una altra cosa.

                                             I finalment, al Rialto, “El rey se muere”, de l’immens Ionesco, muntat pel Teatro de la Abadia de Madrid. Un text radiant i colpidor sobre la mort, bona proposta escènica, secundaris regulars i un protagonista d’enorme talla dramàtica: Francesc Orella (bravo!) a qui ja havíem aplaudit en “La caiguda” que ens va oferir Moma Teatre. Públic lliurat. Ah, teatre, quina bella paraula màgica!

Toni Mestre. 02.05.04

El motor i el combustible.

El món, si parlem del planeta, es mou sobre si mateix i fa el seu camí al voltant del sol en els famosos moviments de rotació i de translació que tots vàrem estudiar a l’escola. Per a explicar perquè i com s’aguanten la Terra, el sistema solar, la galàxia o l’univers, els científics parlen de la llei de la gravitació universal, que no és sinó una aproximació al tema des del nostre pobre i curt punt de vista. A mi, què voleu que us diga, tot això em va gran, em sobrepassa. Ho accepte i punt. Ara, si parlem del món humà, aquell que ha creat la Humanitat, les coses són molt més clares i senzilles. Més entenedores.

                       És evident que el motor que mou l’home i les seues nacions és l’economia. Per les riqueses, pels aliments, les primeres matèries, els metalls o l’energia, pel poder que la seua possessió dóna, els pobles es desplacen, ocupen territoris, guerregen, colonitzen o s’eliminen. Des que en tenim indicis o memòria. En principi les coses eren com eren: jo sóc més poderós que tu, t’esclavitze i prou. Després, en l’àmbit de les religions del Llibre, sobretot  el cristianisme i l’islam, s’ha fet servir la religió com excusa ful per a justificar  tan antigues tropellies i injustícies. Què van ser sinó les Croades? O la conquista de l’Índia pels musulmans? O el descobriment (?) i anorreació d’Amèrica? O la cruel violació d’Africa per uns i altres? Que han estat i són els imperis, des del bizantí fins al nord-americà?

                      En tots els casos coneguts, si el motor ha estat l’afany de riqueses i poder, la religió ha estat el combustible que els ha justificat i alimentat. Fa riure llegir o escoltar, encara!,  que el regne de les religions no és d’aquest món. Quina barra! És indignant que dels dirigents d’aquestes religions es diga que són “líders espirituals”. I un carall! Són líders polítics i ben polítics. I com a tals cal jutjar-los. Khomeini, Joan Pau II, Rouco, García Gasco, el Xeic Iassín de Hamàs… Valenta tropa!

Toni Mestre. 04.05.04

Amics Llibres.

Diem amic-amiga aquella persona que  demostra envers nosaltres  una afecció nascuda d’una estimació i benvolença mútues enllà de la sang i de l’amor sexual. També d’allò que ens és amable o gratificant en diem amic. Per exemple, dels bons llibres. Si sabem triar sempre n’hi ha un que ens espera amb les pàgines obertes per tal d’acollir-nos. Amb ells creixem, aprenem, compartim, contrastem opinions, ens divertim i ens consolem. O discutim, però sempre amicalment.

                                             Fa uns mesos vaig comprar a Barcelona una sèrie de postals alemanyes que tenen els llibres com a motiu principal. Són de diversos autors. Una presenta un llibre obert, amb línies negres com a solcs sobre els quals l’autor sembra lletres a grapats. Una altra mostra un paisatge urbà; entre els edificis apareix una alta pila de llibres al capdamunt de la qual un home albira l’horitzó llunyà. En una tercera un gran llibre és la tenda de campanya que aixopluga un home enmig de la nit. En altra veiem algú que vola sobre el món amb els peus damunt d’un llibre obert. Una, molt suggerent, ens presenta un gran llibre-porta plantat enmig d’un paisatge i un home que mira aquell paisatge a través del pany de la porta-llibre. Altra: dues terres separades per un braç de mar; a cada costat dues piles de llibres entre les quals s’ha estés una maroma a través de la qual, carregats també de llibres, dos homes es comuniquen, dialoguen. I en una darrera el dibuixant ens presenta un llibre entreobert entre les pàgines del qual ens ix a l’encontre una llengua viva i sucosa.

                                          Ah, els llibres! Quins amics tan bons, tan rics d’aventura i de coneixença! I quants! Ens esperen tots a la Fira del Llibre de València. Avui, 25 d’abril, és un dia ideal per a visitar-los. No oblidem que és sobretot amb llibres que podrem alliberar-nos i alliberar el nostre país. Salut!

Toni Mestre.25.04.04

El Ramadà.

M’assabente que els musulmans estan en el ramadà per uns cartells penjats al Metro de València on, en àrab i en francés només, es felicita el col.lectiu islàmic local per la celebració. Segons tinc entés es tracta del nové mes del calendari llunar musulmà durant el qual és prescrit el dejuni, consistent a no prendre aliments ni beguda, a abstenir-se de fumar, de perfumar-se i de relacions sexuals, durant el dia. És un dels preceptes fonamentals de l’islamisme. Quan arriba la nit la cosa canvia i tot el prohibit esdevé de bell nou legal.

                                La gent de tradició islàmica que conec, tan laics com jo, em diuen que, en general, als seus països és una tradició religiosa que, com tantes d’altres religions, es basa en la hipocresia. Allà, com ací en cercles immigrants, durant el ramadà l’esport més practicat és controlar i verificar, de forma abusiva, qui el fa i qui no. No oblidem que l’islam, com fins fa poc el cristianisme, es una religió totalitària, que ofega el pensament lluire i obliga tothom a ser espia d’amics, veïns, companys de treball o familiars. Les preguntes més corrents aquests dies entre musulmans són: Fas el ramadà? I si la resposta és afirmativa: I com ho portes? De fet és més una tècnica de dominació dels altres que una pràctica personal. Així, molts rics l’aprofiten per a eixir a l’estranger.                            

                                Les dones quan tenen la mestruació, impures!, no l’han de fer. Ni els malalts. També els pilots aeris i els militars n’estan exempts (és difícil fer la guerra amb la panxa buida!). En la resta d’oficis baixa moltíssim la productivitat i en canvi augmenten greument les càries degut a l’abús de dolços durant la nit. És com si Nadal durara un mes. A Algèria, em diuen, és l’oprimit poble cabilenc, de llengua berber, qui menys guarda el ramadà, potser perquè la majoria són laics i no se senten àrabs com els seus botxins. És grotesc veure una societat adulta amagar-se al comú per a fumar. No trobeu? I una pregunta: poden els esquimals, que tenen un dia de sis mesos, fer-se musulmans?

Toni Mestre. 17.11.02

El Deu del Vaticà.

Tinc a casa “Recuerdos de Italia”, d’Emilio Castelar, editat a Madrid el 1874.  No és un llibre de viatges, sinó la reunió de les emocions  més vives que Itàlia va despertar en l’autor, qui dedica un capítol, potser el més viu, a “El Dios del Vaticano”, on reflexiona sobre el cristianisme i el papat. El cristianisme, diu, ha transformat el paganisme, no l’ha destruit. Ho veiem en els fonaments filosòfics grecs; en del nom de dies i mesos; en la celebració dels solsticis i del cicle anual on Adonis naix, mor i ressucita quan el blat se sembra, naix i espiga; en els déus esdevinguts àngels; en l’apoteosi dels herois esdevinguda la canonització dels sants; en el luxe oriental de robes, perfums i cerimònies vingut de Síria amb l’emperador Heliogàbal i el seu culte solar… Poca originalitat, doncs.

                    Dedica Castelar  moltes pàgines a la figura de Pius IX, ja sense poder temporal, presoner del Vaticà, però a qui ningú pot llevar-li que “en l’exaltació de la seua fe puga creure’s amb domini eminent sobre la consciència humana, i autoritat suficient per a interpretar sobre la terra el pensament i la voluntat dels cels”. Descriu els tripijocs del conclave que l’elegí després de mort Gregori XVI, el cadaver del qual va ser insultat pels romans; el moteja d’agosarat i dictador per la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció; de mig jesuïta reaccionari, mig liberal, segons convenia, aquell “Syllabus”!; de teatral en les seus aparicions, amb posades en escena i gestos que arravataven el poble. Un artista que, com tots, frueix amb la popularitat i busca els aplaudiments malgrat siguen vacus. Diu que se’l notava feliç entre les multituts servils; entre les legions de bisbes que l’envoltaven i els càntics  corals; enmig dels pelegrins d’arreu que el vitorejaven. El solitari del Vaticà es creu, diu, “més que un mortal privilegiat, un Déu viu sobre la terra”. Però divorciat del seu temps, bojament aferrat a un poder absolut i sectari. Com ara mateix, vaja.

Toni Mestre 10.04.04

La Gràcia.

Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.

                            Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.

                           Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos.  La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i  avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.

                                                              Toni Mestre Diumenge 6.02.05

Fotografíes.

Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.

                              Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable,  retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.

                               El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us  perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.

                                                                              Toni Mestre

                                                                             

Falles, dreta, esquerra i nacionalisme.

Les falles són, o haurien de ser, un espill deformant que des del carrer o la plaça arrepleguen la realitat pròxima i llunyana, superficial i oculta, de la societat que les fa i el temps en què es planten. Així, satíriques, sarcàstiques i políticament incorrectes, van nàixer. I així van créixer i pujar en temps de bonança democràtica. I per això van ser perseguides, o manipulades, en temps de malvestats dictatorials. Només cal fullejar els llibrets antics per tal de veure com les falles sempre han estat, per activa o per passiva, polítiques. D’una o d’altra política, però polítiques. Com els homes que les han fetes. La falla apolítica és un impossible. Fins i tot les falles-muntanyes de cartó, monumentals, però sense suc ni muc, són políques. No dir res, una manera com un altra d’afalagar el poder, també és política.

Les falles, perquè naixen del poble, i contra el poder i les seues contradiccions i hipocresies, són, sempre, d’esquerres. Una altra cosa és que en siguen conscients, ja que el poder, la dreta eterna, que de primer fins les prohibeix, se n’adona de seguida que és més eficaç manipular-les, desvirtuar-les, girar-les en contra dels seus creadors, el poble. Ho fa, principalment, amb les armes del “monument artístic”, “l’homenatge a la dona”, els premis , la competició i allò de “l’interés turístic”. No cal dir que guanyà el partit per golejada… i amb el beneplàcid, llagoteria  i l’aplaudiment dels vençuts!

El Franquisme va ser tan llarg, quatre dècades!, que la seua empremta sobre les falles ha estat, i és, abassegadora. La festa, tal com la coneixem, té molt poc a veure amb la del segle XIX o el primer terç del XX. Ha crescut i s’ha fet gran durant la Dictadura i tots els seus elements ho denoten. Uns per haver minvat (cas de la intenció i la sàtira del monument i el llibret), i d’altres perquè han crescut afectats d’elefantiasi (cas de l’ofrena, les mascletades i castells oficials i les desfilades paramilitats que recorden cada dia més les dels protestants d’Irlanda del Nord.

Durant la recuperació de la Democràcia, amb aquella Transició-traïció tan ponderada per alguns, les falles oficials, la Junta Central Fallera, formaren part del “búnker-barraqueta” que les utilitzà, durant la Batalla de València, com forces de xoc en la seua defensa feixista de noms i símbols antihistòrics amb tics, i tocs, clarament feixistes. Encara que semble mentida l’esquerra majoritària, a les ordres, ai!, de Madrid, es baté en retirada i acceptà al complet les tesis de la dreta, que guanyà així totes les batalles, inclosa la de la festa, i finalment la guerra. 

I en això estem, un quart de segle després. Amb una festa buida, desvirtuada, sotmesa, reaccionària, sorda, cega i muda a la modernitat i als interessos del poble. Un espill trencat que només reflecteix misèria política, desficaci social i coentor cultural. Un gat monstruós a qui ningú somnia en posar-li el cascavell. Les (pseudo)esquerres sucursalistes perquè tenen por; i la dreta “regional” perquè no té vergonya. I els nacionalistes? Els nacionalistes, bé, gràcies!

                                                                     Toni Mestre. Març de 2003.

Estima vosté Raimon?

Dimarts passat el programa “El matí de Catalunya Ràdio”, que escolte cada dia i condueix l’amic Antoni Bassas, feia deu anys. Ho celebraren amb una edició especial al TNC ple de gent amb entrevistes a persones vinculades al programa i actuacions en directe de músics i cantants d’ara i de sempre. Vaig sentir sana enveja davant d’un poble capaç de celebrar plegat un esdeveniment com aquest. Jo, que he dedicat més d’un quart de segle a la ràdio valenciana, només he pogut celebrar ( i sempre amb poques persones, les que féiem “De dalt a baix” o em van acompanyar en altres programes) censures, prohibicions, assetjaments i misèries. Em compreneu? Clar que, si no tenim les ràdiotelevisions públiques  que caldria és perquè col.lectivament no ens les mereixem, no trobeu?

                         Entre d’altres van ser entrevistats Lluís Llach i el valencià Feliu Ventura que cantaren plegats i foren molt aplaudits. Però quan a poca estona l’Antoni va anunciar Raimon el teatre va esclatar en un aplaudiment tan càlid i tan llarg que em va emocionar. Com el volia aquell públic! Com li agraïa tot el que ha fet i fa pel nostre país! Raimon, amb el seu valencià insubornable, cantà: “Jo vinc d’un silenci” i “Parlant-me de tu”. Una cançó cívica, feta a Xàtiva, i una altra d’amor, d’aquelles que tan bé fa i que jo m’imagine feta a Xàbia. Els aplaudiments es tornaren a repetir fervents, inacabables. Al País Valencià també se l’estima. I molt. Però li manca, quina vergonya, l’aplaudiment de les institucions polítiques. El proper mes de desembre Raimon, fèrtil i actiu com mai, farà 65 anys. Una data que les nostres universitats i algunes institucions privades no poden ignorar. Recitals, exposicions, una nova i completa biografia, edicions dels seus poemes, etc. Raimon pot agradar més o menys, però els valencians cal que ens l’estimem amb generositat. Tots. Perquè, ja sabeu: de benparits és ser benagraïts.

                                                            Toni Mestre Diumenge 27.02.05

El soroll i el silenci.

                             Fa soroll de guerra. El tam-tam mediàtic de la dreta fa setmanes que atrona l’espai i les nostres oïdes en van plenes. És un missatge paorós, espantós, terrible. Terrorista. Diu violència, abús, agressivitat, crueltat, ferotgia. Diu por i diu mort. Però no és la mort, un fet natural, allò que ens fa por. El que ens fa por és la injustícia que l’acompanya. No hi ha res pitjor, moralment parlant, que una mort injusta. I les guerres, aquesta guerra també, en causen a grapats. I el que és més greu, més inacceptable: aquestes morts solen quedar, quedaran, impunes.

                             Fa uns dies els amics de Ca Revolta organitzaren un acte d’un gran valor simbòlic. Repartiren CDs amb la gravació de cinc minuts de soroll arreplegat durant un bombardeig a qualsevol de les guerres dels últims anys. Durant un breu estona al barri del Mercat vàrem viure, a nivell auditiu, què sentien els habitants d’Hanoi, Beirut o Sarajevo mentre uns altres homes des del cel escopien foc i metralla sobre els seus caps. Tancaves els ulls i  senties caure al teu voltant cases i edificis. Senties que en qualsevol moment podies ser arrabassat per la mort. I la por et dominava. I no li desitjaves aquell mal a ningú.  I de sobte em vaig enrecordar dels meus avis, gent pacífica, a qui una bomba franquista enderrocà la casa on vivien a Russafa. I em van eixir les llàgrimes.

                            Aquestes línies estan escrites abans de la manifestació d’ahir dissabte. No sé, per tant, si ha estat un èxit o no. Espere que sí. Jo n’hauré pres part. No m’haurà convocat cap partit o organització. M’haurà impel.lit a participar la meua consciència. No voldria per res del món que em contaren entre el bàndol dels terrorífics agressors del jove que a Arganda del Rey va cridar “No a la guerra” ni que, quan el malson s’acabe i es faça el recompte dels morts, m’envolte tètric un silenci espés i ensangonat on ressonen les paraules: “I tu què vas fer per aturar tant d’horror?”

                                                                                Toni Mestre. Diumenge 16.02.03

%d bloggers like this: