Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Educació'

Tag Archives: Educació

Víctima dels Capellans.

 Francisco Ferrer Guardia.jpg  Per als nascuts a començaments de la dictadura franquista, educats en el nacionalcatolicisme ranci del règim i en la desinformació culpable dels mitjans de comunicació feixistes de l´època, la lectura de llibres prohibits i l´eixida  l´estranger eren l´única possibilitat de tenir informació correcta sobre nosaltres i la resta del món. Jo vaig tenir la sort de viatjar a partir de 1960, però va ser el 1975 que vaig entrar per primera vegada a cases d´amigues meues  franceses, hi vaig conviure amb les seues famílies i vaig conéixer de primera mà què era una tradició democràtica laica antiga i arrelada.

   Al despatx de la meua bona amiga Anne Charlon, que vivia al bulevard Aragó, em van cridar l´atenció dos petits quadrets, enmarcats d´antic, heretats del seu avi. El primer feia referència a la “Comuna de París”, i sota el cristall es veien una moneda de 1870, una floreta seca, un trosset de pa, i una mica de metralla de les bombes llançades durant el setge de la ciutat. L´altre presentava el gravat que il.lustra aquest escrit. Era un homenatge al fundador de l´Escola Moderna, qui apareix retratat amb els grans bigots i la barbeta retallada, pulcrament vestit, entre flors, llibres i una bola del món. La llegenda és el que més em va colpir “a Francisco Ferrer. Victim des pretres. 1859-1909”. L´edició, París 1910, és d´un sindicat obrer: la “Chambre syndical des ouvriers passementiers a la barre”.

   Víctima dels capellans! Ja coneixíem els crims de la Inquisició i altres comesos per  l´Església en nom de Déu, però un crim així, ben començat el segle XX! Confese que aleshores ignorava, entre altres moltes coses, qui era Ferrer Guàrdia i què havia representat en el seu temps. En tornar a casa vaig anar al volum 7 de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, que aleshores col.leccionava en fascicles, i vaig poder llegir una curta però clara biografia del personatge. “Pedagog i pensador, empleat ferroviari, republicà, francmaçó va conéixer l´exili a París entre 1885 i 1901. Influit per les idees de Paul Robin, quan tornà a Barcelona, creà l´Escola Moderna i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment orientat als obrers i independent de l´estat”.

  Seguint el que escriu Pere Gabriel a la GEC l´Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia “experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat el 1906, quan l´anarquista Morral, empleat de l´editorial de Ferrer, atemptà contra Alfons XIII. El pedagog va ser acusat de ser-ne l´inductor, processat i absolt per manca de proves el 1907. Però el fet va ser aprofitat per l´Església i els elements més reaccionaris per a condemnar violentament l´ensenyament laic. Al mateix temps a l´estranger es va Adesencadenar una campanya de defensa que li donà notorietat”. Residí a Brusel.les i a París on creà una revista i una Lliga per a l´educació racionalista. Tornat el 1909  a Barcelona, arran dels fets de la Setmana Tràgica fou detingut i condemnat sense proves com a principal inductor el 9 d´octubre de 1909. Quatre dies després, avui fa 92 anys, va ser afusellat a Montjuïc. Arreu d´Europa, on es va desencadenar una forta campanya a favor, fruit de la qual és el gravat que publiquem, les forces republicanes i laiques el consideraren un màrtir de l´educació laica i a Brusel.les hom li construí un monument.

   Amb el restabliment de la democràcia el seu nom i la seua obra van ser amplament reconeguts també a l´Estat Espanyol. Avui en dia fins i tot alguns col.legis públics es diuen “Ferrer i Guàrdia”, però cal ser cec per no veure que estem lluny, molt lluny, dels postulats de l´Escola Moderna. Entre altres raons perquè els vells enemics de Ferrer, els que l´assassinaren, segueixen manant… i matant.

                                                                                 ToniMestre

                                                                                 (Publicar el 13.10.01)

Cartes a la llengua I.

                  Estimada llengua: fa molt de temps que volia escriure´t,  però ja saps sóc més home de ràdio que de lletra  i em costa una miqueta posar.me davant la taula, ordenar les idees i passar-les al paper. M´estime més l´estil oral, directe. Parlar al so i al pla que diuen. Però les paraules volen, i avui vull que allò que pense i sent t´arribe per escrit. Si més no, perquè ho lligen aquells que no senten la ràdio i també, perquè no, per tal d´animar un gènere literari quasi en desús: l´epistolar.

              T´he dit estimada. I ho ets, ja saps. T´estime tant com m´estime. T´estime perquè et necessite I em necessities. Perquè sense tu el món no és el meu món. Perquè sense mi tu ets només passat. Per això el nostre amor és perfecte: fet de plaers i obligacions, d´honradesa i de deliris.

                     Jo sóc teu i tu ets meua. De sempre i per a sempre. Quin gooig tan ple! I quant que ens dura! Tothom ho sap allò nostre. Ens volem, i prou. Ni podem, ni volem amagar-ho. S´ens veu, s´ens nota. No cal ser esparver per descubrir-ho. L´amor té tanta llum! I a nosaltres, com a tots els enamorats ens encanta mostrar el nostre tresor, el nostre amor madur i jovencell, assenyat i arrauxat, però sempre generós. Perquè és net, i profund, i divertit. Perquè ens és vida i esperança. Perquè ens fructifica a cada pas. Aquest amor ens fa inmortals.

               Recordes com ens coneguérem? Jo era adolescent. Al col.legi on feia el batxillerat hi havia uns religiosos, “padres” i “hermanos” els deiem, valencians i catalans. Els primers sempre parlaven castellà i prohibien els alumnes interns, que eren de pobles, parlar valencià. Els altres s´ens dirigien sempre en castellà, clar, però entre ells et parlaven. Oh sorpresa! Parlàven una llengua que jo reconeixia, que amb lleugeres diferències de lèxic i un accent distint era la mateixa que jo havia aprés a Altea, a la Marina, d´on procedía la familia de ma mare i on passavem totes les vacances. La mateixa llengua que parlaven a casa els pares i els iaios. La que ens reprimien cada octubre quan tornàvem del poble, el meu germà i jo, amb la boca regalimant de les teues mels. Per primera vegada et sentía parlada per persones cultes, per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.

         Per primera vegada també et vaig veure escrita. Un d´aquells “padres” em va regalar les “Poesíes” de Joan Maragall, d´Edimar S. A 1947, i m´hi vaig enlluernar. Jo estimava la poesía i abans, la mateixa persona, m´havia descobert Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Alberti…i Azorín i Gabriel Miró i altres. Però no fou la poesía el que em va enlluernar en Maragall, fou la llengua, vas ser tu. A més de rica, plena i culta t´hi vaig veure, et vaig intuïr millor, “nacional”. Aquells mots descrivint aquells paisatges tan semblants als meus. Em vaig fer, també jo “fan” de “la vaca cega”, de “les muntanyes”, em sabi a de cor el “Cant de la Bandera”… “Jo sóc la flor d´aquella primavera / que els pobles fa reviure I reverdir”…Però sobre tot vaig estimar el poema “A València en festa”, allò de “Recorda´t de qui ets i quant podries…”. En veure el meu entusiasme poètic, era l´any 1959, aquella persona em va fer un altre regal decisiu: “Ausiàs March. Antologia poética”. Versió original i moderna a cura de Joan Fuster”, editada per Selecta amb motiu del 500 aniversari “del més alt poeta de la nostra Edat Mitjana”. Ausiàs March llegit als setze anys! L¨entusiasme per tu, estimada meua, va esdevenir passió. Allí estaves tu en plenitud, en mans d´un poeta universal, d´un valencià, més alta i mes bella que mai. Clàssica.

I a més de descubrir Ausiàs March, en aquell llibre vaig trobar-me per primera vegada amb Joan Fuster. Aquell pròleg! Tu utilitzada en l aprosa, una prosa moderna, ágil, útil, capaç de ser vehicle d´un pensament elevat. Digna de ser comparada amb qualsevol llengua del món. M´hi vaig enamorar de tu com allò que era, com un adolescent apassionat.

Se m´acaba l´espai. La semana próxima t´escriure de bell nou, estimada meua. Aquests set diez, com sempre, et tindré a la boca, al cor i al pensament. Teu fins a l amort.

Toni Mestre. 1988

València rima amb potència.

  images

    Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ompli els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d´aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l´hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l´Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. “Feble“, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d´escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.

    Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?.

   Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’oferir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només  és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.

    La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.

    I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per  manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallada, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.

   Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València  començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!

                                                         Toni Mestre. Març de 2001.

Verinosos.

               Jo em vaig formar sota el nacionalcatolicisme franquista en un col.legi religiós on, a més de les asignatures normals, se´ns intentava inculcar, velis nolis, la moral dominant d´aquells anys inmorals. Se´ns parlava molt del sisé manament, però quasi gens dels altres: ni del quint, la pena de mort era oficial, ni del seté, allò de “no robaràs”, ni del vuité, el que fa “no diràs llevantances ni mentiràs”, per exemple. Era un col.legi de rics, jo hi estudiava becat, i no era prudent parlar de certes coses. Vull dir que, des de ben petits, se´ns va inocular una moral castradora i hipòcrita. Entre els alumnes hi havia odis, sevícies, enveges, abusos, etc.., però allò no era pecat. El pecat era “la impureza”. Feien feredat cada matí les cues davant dels confessionaris per a “netejar-se” del pecat mortal de la masturbació de la nit.

                  Haig de dir que, potser per haver nascut a un barri de València a la vora de l´horta i haver passat les vacances a una partida rural d´Altea, la meua educació sexual va ser precoç i natural. Adàmica, diríem. Xiquets i xiquetes féiem entre nosaltres allò que feien els animals que ens envoltaven. Sense la més mínima consciència de pecat.  Quin pecat era estimar-se i donar-se plaer?Així, els anys del col.legi, mai em vaig confessar, no en veia el perquè, d´uns actes quedeien que eren “impurs”. Allò va alçar una barrera entre la religió i jo que als setze anys es va fer muralla. L´evidència del frau em va alliberar completament d´un veríque ha destrossat l avida de moltes persones mal educades pels frares. Des de llavors que sóc lliure. Només sotmés a la màxima popular valenciana que diu. “Fes bé, no faces mal i altre sermó no et cal”. Vull dir que no he necessitat mai l´Esglèsia. Més aviat m´ha fet nosa sovint la seua constant ingerència política farisea. Gossos del poder dretà, sempre verinosos i enverinadors, els bisbes, ara, ens acusen als pobres laics d´insultar i atemorir els cristians. Tindran barra!.

Toni Mestre (30.01.05)

Foto: Carmen Calvo.

 

Cristiano

Fa pocs dies uns valencians, tots els valencians, hem tornat a escoltar, en boca d’una mengana o fulana castellana o castellanitzada, tant s’hi val, allò tan ranci i tan antidemocràtic d”hábleme en cristiano”. I en van… Però ni ells s’esmenen ni nosaltres escarmentem. No s’esmenen perquè la Llei, amb majúscula, des de la Constitucióen avall, l’han feta i la interpreten sempre ells. I no escarmentem perquè, molls i folls encara, seguim votant majoritàriament opcions polítiques que al capdavall són també d’ells. I així ens va la fira.

Però ara i ací volia recrearme no en el delictiu fet de l’Alcúdia sinó en això de “cristiano”. Què estan dient els castellans o castellanitzats quan diuen “hábleme en cristiano”? Estan dient-nos, clar i ras, que són racistes. Perquè aqueixa expressió la utilitzaven contra els seus moros i jueus, races inferiors, estrangeres, mentre ells, “castellanos viejos o cristianos”, eren els superiors, els “nacionales”. I la llengua n’era la bandera. Racisme doncs amb tota la càrrega d’odi, menyspreu i hostilitat que això comporta. I quan ja no els van quedar jueus i moros que cremar o expulsar la van emprendre amb els habitants de les altres nacions de la península que van ocupar a força de baionetes, entre d’altres la nostra. “¡Habla en cristiano! no ho dirà mai un català, un basc o un gallec. Només ho dirà un castellà o un castellanitzat. I no ho dirà mai a Euskadi, ho diu ací a la “región levantina”.

Perquè? Per allò de molls i folls. I també perquè, només ací, l’Església Catòlica, i totes les esglésies cristianes darrere del seu pèsim exemple, quasi trenta-vuit anys després del Concili Vaticà II que autoritzà les llengües vernacles utilitza de manera escandalosa només el castellà per ordre dels últims quatre arquebisbes “okupes” que hem patit. Que ho facen un dia l’any, com el 9 d’octubre, no vol dir res. Al País Valencià “cristiano” és només “el español”. O no?

Toni Mestre.

l´Institut

 

La setmana passada vaig visitar l’IES de Campanar invitat pel professor Alexandre Bataller. Una hora i mitja llarga davant d’un nombrós grup d’alumnes de segon de batxillerat, més de setanta, que l’any vinent majoritàriament entraran a la Univesitat. Joves que han estudiat moltes de les meues columnes, que les han treballat a classe, les han discutides i volien conéixer-ne l’autor. Més xiques que xics. Valencians de sempre, fills d’immigrants de dos o tres generacions i algun nouvingut recent, de l’Uruguai, per exemple. Tots de classe mitjana, d’aquells que han fet sempre l’ensenyament a centres públics.Una bona oportunitat, pense que per a les dues bandes, de conéixer-nos i dialogar generacions tan allunyades. Separades per la ideologia-publicitat que baveja i segrega aquest sistema capitalista ferotge que ens vol ben dividits per a explotar-nos millor.

                                La primera sorpresa és que són estupends. Que estan desperts i oberts. Que pensen,  reflexionen i dialoguen. Que busquen. Atenen el meu discurs i després fan moltes preguntes, ben pensades, que exigeixen respostes precises. O discrepen, fruit d’interpretacions personals, de plantejaments meus. Hi veus com és de difícil escriure i fer-te entendre. O llegir correctament. Dialoguem sobre moltes coses: els paranys del sistema, la manipulació política, els mitjans de comunicació, les relacions personals, els pares, el país i la llengua… Són joves i naturalment vehements. Però són de bona pasta. No estan malvats per l’ensenyament privat, religiós o no. No tenen pors. Tenen curiositat. I volen ser valencians honrats, ciutadans conscients de la seua història, de la responsabilitat de mantenir viva i rica l’herència cultural i lingüística del nostre poble. Ho seran. No són criatures, són ja homenets i donetes que maduren com cal, que inspiren confiança. Amb joves com aquests el nostre futur nacional està assegurat. Fa, si més no, cara de bona salut.

                                                                           Toni Mestre

                                                                            (Publicat diumenge 22.05.05)

A l´escola com a la societat

Un cas recent d’assetjament escolar que ha acabat tràgicament m’ha fet  recordar els meus anys d’aprenentatge. Els anys 50-60 del segle passat eren molt diferents dels actuals, sí, però la condició humana era ben bé la mateixa. El meu era un col.legi religiós on estudiàvem quasi un miler d’alumnes d’entre set i disset anys. Podeu imaginar com bullia aquella olla que remenaven els padres i els hermanos amb l’ajut d’alguns seglars. El tema dominant d’aquella educació era la  pureza, el sisé manament; els altres no existien. Així, sotmés a una pressió brutal, l’alumne, abandonat, condemnat a viure aïllat amb els de la seua edat, arrossegava neures, odis i  afectes vuit o nou anys. Allà es coïa de tot.

             No recorde cap cas tan greu d’assetjament, però des de ben xiquets s’hi van definir tres grups ben clars: dues minories selectes (els sabuts i els esportistes) i la massa dels  altres que fluctuava enmig dels anteriors a colps d’alguna cosa híbrida d’enveja i admiració. Entre els líders esportistes i els primers de la classe hi havia una tensió constant però controlada. Si ells desitjaven secretament els nostres cervells, nosaltres anhelàvem la seua força. I cadascú segur de les seues potències, fascinat per les de l’altre, ens observàvem de lluny i mai no entràvem en conflicte.

              Els problemàtics eren la resta. La massa mediocre i covard dels mitjans. Ignorats pels uns i pels altres es debatien enmig d’un magma de petites misèries de les quals eren víctimes ells mateixos. Dels forts podien rebre una contundent punyada al nas; dels sabuts, un epítet certer com un venable encara més dolorós. Per això s’acarnissaven cruelment entre ells. S’odiaven, s’ultratjaven, es traïen, feien befa del més petit defecte. De vegades el cas arribava a tals extrems de sevícia que la víctima, emparada pels forts o pels savis, superava l’agressió. Però això no era sempre així. Com passa sovint en la societat adulta. Ah, la trista condició humana!

                                                Toni Mestre (Publicat diumenge 28.11.04)

%d bloggers like this: