Un cas recent d’assetjament escolar que ha acabat tràgicament m’ha fet recordar els meus anys d’aprenentatge. Els anys 50-60 del segle passat eren molt diferents dels actuals, sí, però la condició humana era ben bé la mateixa. El meu era un col.legi religiós on estudiàvem quasi un miler d’alumnes d’entre set i disset anys. Podeu imaginar com bullia aquella olla que remenaven els padres i els hermanos amb l’ajut d’alguns seglars. El tema dominant d’aquella educació era la pureza, el sisé manament; els altres no existien. Així, sotmés a una pressió brutal, l’alumne, abandonat, condemnat a viure aïllat amb els de la seua edat, arrossegava neures, odis i afectes vuit o nou anys. Allà es coïa de tot.
No recorde cap cas tan greu d’assetjament, però des de ben xiquets s’hi van definir tres grups ben clars: dues minories selectes (els sabuts i els esportistes) i la massa dels altres que fluctuava enmig dels anteriors a colps d’alguna cosa híbrida d’enveja i admiració. Entre els líders esportistes i els primers de la classe hi havia una tensió constant però controlada. Si ells desitjaven secretament els nostres cervells, nosaltres anhelàvem la seua força. I cadascú segur de les seues potències, fascinat per les de l’altre, ens observàvem de lluny i mai no entràvem en conflicte.
Els problemàtics eren la resta. La massa mediocre i covard dels mitjans. Ignorats pels uns i pels altres es debatien enmig d’un magma de petites misèries de les quals eren víctimes ells mateixos. Dels forts podien rebre una contundent punyada al nas; dels sabuts, un epítet certer com un venable encara més dolorós. Per això s’acarnissaven cruelment entre ells. S’odiaven, s’ultratjaven, es traïen, feien befa del més petit defecte. De vegades el cas arribava a tals extrems de sevícia que la víctima, emparada pels forts o pels savis, superava l’agressió. Però això no era sempre així. Com passa sovint en la societat adulta. Ah, la trista condició humana!
Toni Mestre (Publicat diumenge 28.11.04)
Toni Mestre 