Pàgina d'inici » Posts tagged 'escola'
Tag Archives: escola
Cartes a la llengua II
Estimada Llengua: com han passat els dies! Però ací estic de bell nou. No m´oblide de tu ni de la promesa que t´he fet d´escriure´t cada setmana. Com podría oblidar-te o oblidar-me d´escriure´t si açò és un dels més grans plaers que conec! Doble plaer: comunicar-me amb tu i comunicar-me a través teu. Molts pocs amants arriben a tal cim. Els mots embrollen al cervell, passen pel cor i a dues mans els faig vessant sobre el paper en que t´escrit . T´escric!. A cada colp de tecla vas sorgint, vas prenent cos, creixes, t´escampes com un alè tendral que ompli el despatx, el corredor, al casa tota. Ja veus com sóc de boig, quant que t´estime!
Com va ser de bonic i dolç i adelerat el nostre primer temps d´enamorats! Jo jovencell i tu verge de nou que te m´obries. quina ventura anar pujant encés els teus tossals de goig i coneixença! En acabar el col.legi i entrar a la Universitat vingueres amb mi, no et vaig abandonar, ben al contrari. L´any anterior, en fer els disset anys, havia decidit parlar-te a casa, amb la família, amb el meu germà menut. Va ser divertit. Els pares i els avis, com tota la resta de la família paterna i materna, parlaven valencià. Venien de Bocairent , d´Alcoi, de Petrer i de Mutxamel. La família del pare se´n vingueren a València a principis del segle. Per això no tinc parents a Bocairent o Alcoi. Mon pare, alcoià de naixement , es va criar des dels tres anys a Russafa i parla un apitxat monumental. la familia de ma mare, filla de ferroviari nascuda a Benidorm, estava instala.lada a l´Alfàs del Pi, i després a Altea, des d´els anys vint. Els meus pares es van conéixer durant la Guerra d´Espanya, quan mon pare feia de soldat i s´hostatjava a “Maricel” la casa d´estiu, requisada, de Carmelina Sànchez-Cutillas. el meu món infantil és el mateix de “Matèria de Bretanya”, però vint anys després. I des d´una altra perspectiva social, naturalment.
La llengua de ma mare és fresca i plena, popular i sàvia, riquíssima de músiques, accents i expressions. Ets tu en boca del poble valencià, aleshores intacte, de la Marina. Sentir parlar a ma mare és encara un plaer que m´enamora. M´enamora de tu, no sigues gelosa. Però viviem a València, ací vaig nàixer jo, al carrer de Joan de salaia, al barri de la Creu Coberta, en l´última casa del carrer, veïna de l´horta. I ens parlaren en castellà. ami i al meu germà Manel que vingué tres anys després. No sé de qui va ser la idea d´educar-nos en castellà. Jo sospite que i es va plantejar. Tots els cosins de mon pare en parlàven, ja. La Ciutat imposava la llengua. S´havia perdut la guerra. Al carrer els xiquets parlàrem ja castellà. Però al poble no era igual. I les vacances eren tan llargues! No tenia sentit seguir la farsa. Passada la primera sorpresa, les primeres reaccions nervioses dissimulades de rialletes, els majors acceptaren que els joves parlàrem també la llengua que parlàven. La reconversió va ser ràpida perquè era natural. Als quatre mesos, i fins ara, hauriem estat incapaços de comunicar-nos en castellà. Només l´avia alcoiana, que era analfabeta, que encara no poia pronunciar la jota castellana i s´emocionava amb els soldats i les marxes militars, e sva morir amb la pena de veure que els seus esforços per castellanitzar-nos havien estat inútils. Tu i jo estimada meua, haviem guanyat.
Acabe, però no et deixe. amb mi vas sempre, ja ho saps. Com saps i sé que sense tu jo no seria jo. T´adora i ho publica.
Toni Mestre 1988.
Víctima dels Capellans.
Per als nascuts a començaments de la dictadura franquista, educats en el nacionalcatolicisme ranci del règim i en la desinformació culpable dels mitjans de comunicació feixistes de l´època, la lectura de llibres prohibits i l´eixida l´estranger eren l´única possibilitat de tenir informació correcta sobre nosaltres i la resta del món. Jo vaig tenir la sort de viatjar a partir de 1960, però va ser el 1975 que vaig entrar per primera vegada a cases d´amigues meues franceses, hi vaig conviure amb les seues famílies i vaig conéixer de primera mà què era una tradició democràtica laica antiga i arrelada.
Al despatx de la meua bona amiga Anne Charlon, que vivia al bulevard Aragó, em van cridar l´atenció dos petits quadrets, enmarcats d´antic, heretats del seu avi. El primer feia referència a la “Comuna de París”, i sota el cristall es veien una moneda de 1870, una floreta seca, un trosset de pa, i una mica de metralla de les bombes llançades durant el setge de la ciutat. L´altre presentava el gravat que il.lustra aquest escrit. Era un homenatge al fundador de l´Escola Moderna, qui apareix retratat amb els grans bigots i la barbeta retallada, pulcrament vestit, entre flors, llibres i una bola del món. La llegenda és el que més em va colpir “a Francisco Ferrer. Victim des pretres. 1859-1909”. L´edició, París 1910, és d´un sindicat obrer: la “Chambre syndical des ouvriers passementiers a la barre”.
Víctima dels capellans! Ja coneixíem els crims de la Inquisició i altres comesos per l´Església en nom de Déu, però un crim així, ben començat el segle XX! Confese que aleshores ignorava, entre altres moltes coses, qui era Ferrer Guàrdia i què havia representat en el seu temps. En tornar a casa vaig anar al volum 7 de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, que aleshores col.leccionava en fascicles, i vaig poder llegir una curta però clara biografia del personatge. “Pedagog i pensador, empleat ferroviari, republicà, francmaçó va conéixer l´exili a París entre 1885 i 1901. Influit per les idees de Paul Robin, quan tornà a Barcelona, creà l´Escola Moderna i preconitzà un ensenyament laic i racionalista, especialment orientat als obrers i independent de l´estat”.
Seguint el que escriu Pere Gabriel a la GEC l´Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia “experimentà un ampli desenvolupament, que fou truncat el 1906, quan l´anarquista Morral, empleat de l´editorial de Ferrer, atemptà contra Alfons XIII. El pedagog va ser acusat de ser-ne l´inductor, processat i absolt per manca de proves el 1907. Però el fet va ser aprofitat per l´Església i els elements més reaccionaris per a condemnar violentament l´ensenyament laic. Al mateix temps a l´estranger es va Adesencadenar una campanya de defensa que li donà notorietat”. Residí a Brusel.les i a París on creà una revista i una Lliga per a l´educació racionalista. Tornat el 1909 a Barcelona, arran dels fets de la Setmana Tràgica fou detingut i condemnat sense proves com a principal inductor el 9 d´octubre de 1909. Quatre dies després, avui fa 92 anys, va ser afusellat a Montjuïc. Arreu d´Europa, on es va desencadenar una forta campanya a favor, fruit de la qual és el gravat que publiquem, les forces republicanes i laiques el consideraren un màrtir de l´educació laica i a Brusel.les hom li construí un monument.
Amb el restabliment de la democràcia el seu nom i la seua obra van ser amplament reconeguts també a l´Estat Espanyol. Avui en dia fins i tot alguns col.legis públics es diuen “Ferrer i Guàrdia”, però cal ser cec per no veure que estem lluny, molt lluny, dels postulats de l´Escola Moderna. Entre altres raons perquè els vells enemics de Ferrer, els que l´assassinaren, segueixen manant… i matant.
ToniMestre
(Publicar el 13.10.01)
Cartes a la llengua I.
Estimada llengua: fa molt de temps que volia escriure´t, però ja saps sóc més home de ràdio que de lletra i em costa una miqueta posar.me davant la taula, ordenar les idees i passar-les al paper. M´estime més l´estil oral, directe. Parlar al so i al pla que diuen. Però les paraules volen, i avui vull que allò que pense i sent t´arribe per escrit. Si més no, perquè ho lligen aquells que no senten la ràdio i també, perquè no, per tal d´animar un gènere literari quasi en desús: l´epistolar.
T´he dit estimada. I ho ets, ja saps. T´estime tant com m´estime. T´estime perquè et necessite I em necessities. Perquè sense tu el món no és el meu món. Perquè sense mi tu ets només passat. Per això el nostre amor és perfecte: fet de plaers i obligacions, d´honradesa i de deliris.
Jo sóc teu i tu ets meua. De sempre i per a sempre. Quin gooig tan ple! I quant que ens dura! Tothom ho sap allò nostre. Ens volem, i prou. Ni podem, ni volem amagar-ho. S´ens veu, s´ens nota. No cal ser esparver per descubrir-ho. L´amor té tanta llum! I a nosaltres, com a tots els enamorats ens encanta mostrar el nostre tresor, el nostre amor madur i jovencell, assenyat i arrauxat, però sempre generós. Perquè és net, i profund, i divertit. Perquè ens és vida i esperança. Perquè ens fructifica a cada pas. Aquest amor ens fa inmortals.
Recordes com ens coneguérem? Jo era adolescent. Al col.legi on feia el batxillerat hi havia uns religiosos, “padres” i “hermanos” els deiem, valencians i catalans. Els primers sempre parlaven castellà i prohibien els alumnes interns, que eren de pobles, parlar valencià. Els altres s´ens dirigien sempre en castellà, clar, però entre ells et parlaven. Oh sorpresa! Parlàven una llengua que jo reconeixia, que amb lleugeres diferències de lèxic i un accent distint era la mateixa que jo havia aprés a Altea, a la Marina, d´on procedía la familia de ma mare i on passavem totes les vacances. La mateixa llengua que parlaven a casa els pares i els iaios. La que ens reprimien cada octubre quan tornàvem del poble, el meu germà i jo, amb la boca regalimant de les teues mels. Per primera vegada et sentía parlada per persones cultes, per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.
Per primera vegada també et vaig veure escrita. Un d´aquells “padres” em va regalar les “Poesíes” de Joan Maragall, d´Edimar S. A 1947, i m´hi vaig enlluernar. Jo estimava la poesía i abans, la mateixa persona, m´havia descobert Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Alberti…i Azorín i Gabriel Miró i altres. Però no fou la poesía el que em va enlluernar en Maragall, fou la llengua, vas ser tu. A més de rica, plena i culta t´hi vaig veure, et vaig intuïr millor, “nacional”. Aquells mots descrivint aquells paisatges tan semblants als meus. Em vaig fer, també jo “fan” de “la vaca cega”, de “les muntanyes”, em sabi a de cor el “Cant de la Bandera”… “Jo sóc la flor d´aquella primavera / que els pobles fa reviure I reverdir”…Però sobre tot vaig estimar el poema “A València en festa”, allò de “Recorda´t de qui ets i quant podries…”. En veure el meu entusiasme poètic, era l´any 1959, aquella persona em va fer un altre regal decisiu: “Ausiàs March. Antologia poética”. Versió original i moderna a cura de Joan Fuster”, editada per Selecta amb motiu del 500 aniversari “del més alt poeta de la nostra Edat Mitjana”. Ausiàs March llegit als setze anys! L¨entusiasme per tu, estimada meua, va esdevenir passió. Allí estaves tu en plenitud, en mans d´un poeta universal, d´un valencià, més alta i mes bella que mai. Clàssica.
I a més de descubrir Ausiàs March, en aquell llibre vaig trobar-me per primera vegada amb Joan Fuster. Aquell pròleg! Tu utilitzada en l aprosa, una prosa moderna, ágil, útil, capaç de ser vehicle d´un pensament elevat. Digna de ser comparada amb qualsevol llengua del món. M´hi vaig enamorar de tu com allò que era, com un adolescent apassionat.
Se m´acaba l´espai. La semana próxima t´escriure de bell nou, estimada meua. Aquests set diez, com sempre, et tindré a la boca, al cor i al pensament. Teu fins a l amort.
Toni Mestre. 1988
Llegenda de la Font del Gegant.
Fou un silenci llarg, tristíssim, El mon había perdut el somrís des de la fi de les muntanyes animades. Ni la remor de la mar, ni el cant del vent, ni el timbal del tro eren capaços d´esvair aquell vel de melangia.
Però Natura no pogué suportar molt de temps tanta tristesa i infantà un esser nou, diferent en to de les aigües, de les roques i de les plantes que cobrien la faç del planeta. Així fou com nasqué Gegant.
Gegant no fou tan gran com les oblidades muntanyes, però el seu cos era fort i dur com les penyes, la seua estatura competia amb els arbres mes alts i la seua veu potent i solemne podía ser mes dolça que el oreig entre les fulles.
Tot en Gegant era jove, perquè era viu i lliure, i el mon li ho agraïa. Les selves li oferien repós i cobertura, fruites els Horts, aigües les fonts i perfums delitosos les herbes de la serra. Natura, des de la fosca consciencia mineral del planeta, vetlava per la seua nova criatura.
Passaren les setmanes, que són els diez dels gegants, i Gegant anà fent la coneixençca del món que l´envoltava, Observà el camí del sol, les fases de la lluna i les rutes de les estrelles. Conegué els canvis de la vegetació, els viatges dels núvols i el tacte de la plutja. Aprengué les veus del vent, el bram del tro i l´udol de l´oratge….Inventà jocs, habilitats, concursos…I quan ho hagué sabut i ho hagué fet tot s´adonà de la seua soledat.
Ni l´esplendor del cel, ni la majestat de les altes muntanyes emblanquinades de neu, ni les valls delitoses encatifades d´herba li eren ja suficients per omplir el pou d´infinitud que cada dia s´eixamplava més i més al Fons del seu cervell. Gegant emmalaltí. el seu cor generós, fet d´una substància més noble que el roure, comencà a pesar.li com una pedra viva.
Errabund, caminant d´esme, deixà arrere paisatges coneguts i abandonà per sempre les terres altes on era nascut, Creuà serralades d´ambre per congosts de nacre, boscos de malva, fondalades d´aram i de turquesa, barrancs d´argent, fontetes d´alegia. Però Gegant, amb els ulls entelats per la tristesa, només veía foscor.
De sobte, un bell matí, en travessar una amable carena, descobrí un paisatge esplendent. en va quedar ullprés i meravellat. Just al peu del tossal on es trobava s´estenia un gran llac d´aigua tranquil.la tot vorejat de milers de lliris grocs. Tot era groc i blau. I una illa clara tancava l´horitzó per la part de llevant.
Quina quietud! Quanta bellesa! Una platgeta dolça, tot orlada de verd i arena fina, s´obria al seu davant. Tenia set. S´atansà a l´aigua . Retrocedí espantat. L´aigua era viva! Hi havia algú al seu fons transparent i l´esguardava! Tornà a acostar-s´hi. Ell era allí! Què fer? Quina sorpresa! Allargà els dits i, en tocar l´aigua ell va fugir. li tenia por? No! Ja era allí, ja retornava i el contemplava amb aquells ulls de mel que enamoraven. Gegant feu un somrís….i ell somrigué al mateix temps. Era un amic! Un company! Era allò que buscaba!.
Gegant volgué abraçar-lo, i que el sentirá! Se n´entrà al llac decidit, però ell fugí d´un salt. Ja no hi era! Gegant s´entristí. “Amic -digué-, no te´n vages! Espera´m!”. I en restar inmóvil viu que hi tornava. Féu una passa curta i l´altre la féu també. Avancà i l´altre avancà igualment, Si anava poc a poc, ell el seguía, però si s´afanyava, l´altre desapareixia en l´aigua tèrbola.
Gegant intentà guanyar-se la seua confiança. Li parlà baixet. Li digué qui era i d´on venía. Fou un monòleg curiós, perquè l´altre, tan a prop i davant, movia els llavis, però res no deia. Anant anant s´acostaven a l´illa. Gegant pensà: “Potser ell té allí la seua llar i em convida a visitar-la”. El va seguir pausadament, amb por de perdre´l si s´afanyava massa. L´illa, blanca i verda, era a tocar de mà. Prompte eixiría de dubtes!.
Arribaren en una cala fangosa, atapeïda de canyissars i de bogars. L´aigua s´enterbolí i, de bell nou, ell desaparegué. Gegant, neguitós, saltà en terra. Qui sap si l´altre se li havia avançat per rebre´l com aclia? Però passaren les hores, que són els minuts dels gegants, i Gegant començava a impacientar-se. Sentia un estrany nus a la gola. “Company -cridà amb veu adolorida-, company! On ets? Per què t´amagues?”.
Ningú no contestà. Gegant, cansat, s´assegué vora una roca. El sol anava decidit a la posta,. Un ventijol suau arrissava les aigúes del llac i els canyars agitaren plomalls d´adeu i de comiat. Li va tornar l´ofec. Era sol, més sol que mai. L´enyor de l´amic trobat i perdut l´acorava. “Per què? Per què no el volia?
La nit vingué silenciosa i serena. Gegant, sense forces, es deixà caure arropit sobre l´arena i s´abraçà a aquell penyal encara tebi. Un glop salat i ardent li omplia els ulls. Quin cansament total! Quina gelor al moll dels ossos! Quina angoixa!
I quan la lluna sorgí del llac i descobrí el seu cos, tan gran, tan bell. sobre la platja el trobà inanimat i fred. Gegant s´havia mort. Un filet d´aigua transparent i tendríssima regalimava encara del seus ulls tancats i amerava la terra.
D´aquell indret antic, situat a ponent de la muntanya de Cullera, temps a venir la gent en diría, i en diu encara, la Font del Gegant.
Toni Mestre. 1983-1985
Dibuixos: Antoni Laveda
l´Institut
La setmana passada vaig visitar l’IES de Campanar invitat pel professor Alexandre Bataller. Una hora i mitja llarga davant d’un nombrós grup d’alumnes de segon de batxillerat, més de setanta, que l’any vinent majoritàriament entraran a la Univesitat. Joves que han estudiat moltes de les meues columnes, que les han treballat a classe, les han discutides i volien conéixer-ne l’autor. Més xiques que xics. Valencians de sempre, fills d’immigrants de dos o tres generacions i algun nouvingut recent, de l’Uruguai, per exemple. Tots de classe mitjana, d’aquells que han fet sempre l’ensenyament a centres públics.Una bona oportunitat, pense que per a les dues bandes, de conéixer-nos i dialogar generacions tan allunyades. Separades per la ideologia-publicitat que baveja i segrega aquest sistema capitalista ferotge que ens vol ben dividits per a explotar-nos millor.
La primera sorpresa és que són estupends. Que estan desperts i oberts. Que pensen, reflexionen i dialoguen. Que busquen. Atenen el meu discurs i després fan moltes preguntes, ben pensades, que exigeixen respostes precises. O discrepen, fruit d’interpretacions personals, de plantejaments meus. Hi veus com és de difícil escriure i fer-te entendre. O llegir correctament. Dialoguem sobre moltes coses: els paranys del sistema, la manipulació política, els mitjans de comunicació, les relacions personals, els pares, el país i la llengua… Són joves i naturalment vehements. Però són de bona pasta. No estan malvats per l’ensenyament privat, religiós o no. No tenen pors. Tenen curiositat. I volen ser valencians honrats, ciutadans conscients de la seua història, de la responsabilitat de mantenir viva i rica l’herència cultural i lingüística del nostre poble. Ho seran. No són criatures, són ja homenets i donetes que maduren com cal, que inspiren confiança. Amb joves com aquests el nostre futur nacional està assegurat. Fa, si més no, cara de bona salut.
Toni Mestre
(Publicat diumenge 22.05.05)
Toni Mestre 