Pàgina d'inici » Posts tagged 'Espanya'
Tag Archives: Espanya
Ucronia.
L’any 1974 vaig viatjar per primera vegada als Països Lliures de la Mediterrània. Sembla mentida però malgrat la relativa proximitat entre el meu país, que ocupa la vessant atlàtica de la península Ibèrica, i aquest estat federal, que n’ocupa la mediterrània, mai no havia tingut oportunitat de visitar-lo. La presència d’España entre nosaltres en dificultava el contacte i la història del meu país, feta sempre contra l’imperialisme de Castella, ha abocat tradicionalment els meus connacionals, a l’hora de viatjar, cap a Anglaterra i Holanda i des d’allà a la resta d’Europa, sempre pel camí de la mar. El viatge va ser difícil i complicat perque el meu país acabava d’eixir d’una llarga dictadura, amb la “Revolució dels clavells” que diuen, i a Espanya encara seguia viu un altre dictador, de nom Franco, que d’amic havia esdevingut enemic i recelava de tot el que venia de la nostra banda. A més el concepte centralista propi d’España feia que per anar de la meua ciutat, Lisboa, a la capital del País Valencià, un dels PPLL de la Mediterrània, calia pujar fins a Madrid en compte d’anar pel camí recte i natural.
Vaig fer nit a Requena, l’última població important d’Espanya abans de la frontera valenciana. Una ciutat antiga, amb monuments interessants però abandonats, que conservava encara el seu caràcter fronterer de sempre, d’avançada castellana cap a l’enemic català tradicional. Quan a l’hotel “El Cid” s’assabentaren del meu desig de passar la frontera a l’endemà feren tot el possible per a dissuadir-me’n. Que si els habitants de l’altre costat eren bruts i lladres, que no tenien ni moral ni vergonya, que les carreteres eren dolentes… fins i tot el duaner castellà m’assegurà que hi havia còlera!
L’endemà vaig descobrir una realitat totalment diferent del que m’anunciaven. El país era ric, net i endreçat, els seus habitants industriosos i treballadors i de caràcter franc i alegre. Les carreteres no estaven tan malament, millor que les espanyoles, i de còlera ni rastre! Vaig fruir molt d’aquell viatge, que he repetit sovint des de llavors. Hi he fet amics i per ells he sabut que després de la independència de 1713, quan el Tractat d’Utrech reconegué la voluntat dels valencians de ser lliures, demostrada als camps d’Almansa l’any 1707, els PPLL de la Mediterrània, que inclouen els regnes de l’Antiga Corona d’Aragó, amb el Rosselló, Sardenya i Sicília, són un estat amb quatre llengues oficials: el català, l’aragonés, el sicilià i el sard. Monarquia amb una branca Habsburg, fins a 1848, i república democràtica i federal des d’aleshores, van ser membres fundacionals del Mercat Comú en 1957 i un dels set pilars fonamentals de l’actual Unió Europea. El nivell de vida és alt i el seu prestigi internacional més que notable.
UCRONIA: utopia aplicada a la història: la història refeta lògicament tal com hauria pogut ser.
Toni Mestre. Octubre de 2003.
València rima amb potència.
Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ompli els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d´aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l´hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l´Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. “Feble“, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d´escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.
Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?.
Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’oferir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.
La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.
I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallada, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.
Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!
Toni Mestre. Març de 2001.
Invisibles.
Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.
He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.
A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.
Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!
Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.
Toni Mestre 