Pàgina d'inici » Posts tagged 'Joan Fuster'
Tag Archives: Joan Fuster
Cartes a la llengua (IV)
Estimada llengua: el servei militar, que vaig fer voluntari ací a València, va unir-nos encara més. Jo tenia de tu una imatge potser una mica ideal, treta dels llibres, que durant els divuit mesos de caserna, en companyia de soldats procedents de tota la geografia valenciana, es va concretar en una imatge realista i no tan pura, però molt més càlida i viva que mai. El nostre amor va esdevenir erotisme. Amb qui desig escoltava parlar aquells amics procedents de Vilavella, Benissanó, Xàtiva, Guadassuar, Xeraco, Sueca… Eres tu regalimant saviesa i mel en boca del nostre poble… Jo era l´únic universitari de la meua quinta, l´únic que sabia que teniem una llengua nacional i que estàvem en perill de pérdre-la. No sé quantes signatures vaig arreplegar sol.licitant la introducció del valencià en la litúrgia. Inútilment, ja saps. També l´Esglèsia reaccionà contra tu. I encara la tenim en contra.
Un dia, parlant ambun company de Sueca, li vaig preguntar si coneixia Joan Fuster. Es va quedar molt sorprés de la pregunta que li feia aquell capitalí, Es va malfiar, però de seguida, en veure que jo havia llegit els seus llibres, em confessà que ell era amic de l´escriptor i que havia assistit a unes xerrades que havia donat als joves a la Muntanyeta dels Sants. Era Vicent Marqués. Ell em presentà Josep Lluís Fos, S´estava preparant el II Aplec de la Joventut del País Valencià a Bocairent i m´hi vaig afegir. L´Aplec va ser frustat per la Guardia Civil, però vora l ántic pont de Gavarda ens reunírem la gent de València i allà vaig conèixer personalment Joan Fuster. I també Manuel Sanchis Guarner, de qui ja havia llegit “La llengua dels valencians”. Va ser un dia inoblidable. Havia conegut molta gent jove que pensava com jo, havia escoltat, embadalit, els parlament dels majors, i havia fet ferma i definitiva la meua amistat amb els dos amics de Sueca. Aquest cap de pont em permeté visitar sovint Fuster. Jo escrivia versos i el Joan, un dia, em va regalar una edició de “La pell de brau” que acabava d´editar Ruedo Ibérico. Així vaig descobrir l´Espriu, amor meu, un home que tant t´estimava. Quanta gent et voliem! Quants enamorats tenies! I quants enemics.
“Les circumstàncies, extraliteràries, que travessem”, escriu Fuster en la “Nota del traductor” de “La pesta” editada per Vergara l´any 1962. Va ser la primera novel.la llegida en català. La vaig llegir durant la convalescència d´una operació d´apèndix a l´Hospital Militar. Per primera vegada era una obra narrativa, de ficció. La prosa de Camús traduïda per Fuster! Sublim! Fuster sempre equilibrat, amb els peus a terra. La seua procedencia valenciana posada de relleu, el seu lúcid interrogant: “si l´anomenada “llengua literària” no és una “terra de tots”. on tots ens podem trobar, de què ens serviria?”, la seua decantació “per una solució de terme mitjà, que d´un cantó ebite una mica l ´encarcarament del purisme ultrancer, i de l´altre eludís qualsevol risc d´anarquia”, foren savis plantejaments que vaig assumir plenament. I sobre tot allò de les “circumstàncies extraliteràries” que travessavem. Els teus enemics de sempre, estimada, ens sotjaven, entrebancaven, cercaven les nostres debilitats per tal de dibvidir-nos, anul.larnos. Esborrar.te.
Al acabar el servei militar, i mentre seguia estudiant, vaig obrir una llibreria amb un company, Frederic Martí, a la qual li diguerem “Ausiàs March”. L´aventura va durar catorze anys. “Can Boïls“, la peonera, ja havia tancat, i amb “Concret” vam ser les úniques llibreries nacionalistes d´aleshores. Ja ho vam pagar, ja. Tres apedregaments d´aparadors i dos incendis fins a l´actualitat impunes són un bell balanç. Però valgué la pena, amor meu. Un bon dia va entrar Vicent Andrés Estellés. Jo només li havia llegit els poemes de l´antologia de Castellet i Molas i “L´amant de tota la vida” que li acabava d´editar Torre. Li ho vaig dir entusiasmat. Modest. m´ho va agraïr. Mai no li podrem agraïr com cal l´allau humaníssim dels seus versos. Per la llibreria desfilava tota la Universitat de Lletres, tan moguda aleshores, la gent de teatre, la Cançó, ferem un grapat d´amics i sabem que fórem decisius en la vida de molts valencians.
I sempre tu, el mapa dels teus dominis territorials, estimadíssima. presidint el local que haviem dedicat a Ausiàs March, un dels teus amants més sublims. Encara guarde aquell paper, editat per Lo Rat Penat d´aleshores, societat que freqüentava sovint, on es llig: “Països de Llengua Catalana”.
Fins l´altra, amor meu. Et deixe, però no t´abandone, ja saps. Amb mi vas de nit i de dia. Teu, perquè sé que ets meua.
Toni Mestre.
Cartes a la llengua (III).
Estimada llengua: recordes la meua entrada a la Universitat? Va ser com un alliberament. Com passar de la clandestinitat a la vida pública. Era l´any 1961 i en vaig matricular de Dret. Prompte vaig veure que allò no era per a mi i l´any següent vaig passar a Filosofia i Lletres. El vell edifici del carrer de la Nau exigia aleshores la corbata obligatòria i parlava sempre en castellà. En Dret el parlaven fins i tot els alumnes que et parlaven a casa. T´amagaven avergonyits als claustres, als bars, sempre. A mi això em dolia- Negar.-te a tu, amor meu, era una cosa que no comprenia. Jo que sempre anava publicante per tot arreu! Però alguna cosa passava ja. Entre la carcor dominant hi havia alguns professors diferents. Molts d´ells parlaven en privat català i de llibertat, un concepte aleshores subversiu i perseguit. A més a més eren els millors catedràtics. Recorde Murillo Ferriol, Joan Reglà, Jover, Tarradell... Hi havia també l´Ubieto, un home polèmic amb qui discutiem apassionadament sobre Història medieval…i sobre tu. Ell és aragonés, ja saps. Amb tota aquella colla de mestres vaig aprendre a estudiar i a pensar.
També entre els alumnes s´obria pas una nova mentalitat. Al costat dels hereus d´una llarguíssima tradició de dimissions nacionals, una nova minoria creixiem i ens desenvolupàvem. N´erem pocs però molt actius. Editàvem revistetes com “Diàleg”, i després “Concret”, on tu campaves de bell nou amb tota la rotunditat de la teua bellesa. Érem ingenus? Potser però érem joves i estàvem enamorats. De tu, naturalment. Recorde Miquel i Diego, Rafael Minyoles, Ernest Sena, Valèria Miralles…
Pel maig de 1962 havia aparegut la primera edició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. De bell nou aquest nom entrava en la meua vida. Va ser, crec la millor primavera del món, la que marcaria definitivament el meu pensament. Cóm vaig devorar aquell llibre! Cóm et bevia, adorada meua, en aquelles pàgines que quasi vaig aprendre de memòria! La meua set de sempre hi havia trobat la font clara que l´assassiava definitívament. Els fets, les indecisions, els problemes del nostre poble per primera vegada en carn viva, per primera vegada analitzant lúcidament per un valencià valent. Avançàvem, estimada, i els teus enemics reaccionaren. Bon senyal! Una nova jventut començà a accedir a la Universitat: ja no era rar sentir-te pel claustre, els seminaris i fins i tot a les aules. Els estudiants que venien dels pobles ja no t´abandonaven i molts ciutadans, fills de famílies castellanitzades, assistien a cursets i a poc a poc et recuperàvem.
I la Cançó. L´any 1962 va ser també el del descobriment de Raimon. Jo no vaig assistir mai a les històriques reunions de “Casa Pedro” on va cantar per primera vegada. Però vaig comprar el seu primer disc, i els següents, i tots els dels Setze Jutges. Sentir-te cantada, en disc i per ràdio, amor meu! Quina novetat tan joiosa! El crit de Raimon molt prompte es va fer col.lectiu. Molts començàrem a dir “NO” també a tot allò que ens negava. Aquells primers recitals, les primeres assemblees, les primeres manifestacions, la lluita contra el SEU… Nacionalisme i llibertat van ser el bagatge d´aquella generació en la nostra lluita contra la dictadura.
Si el “Nosaltres” havia estat un revulsiu en la societat valenciana d´aleshores, l´apariciò d´“El País Valenciano” dins les guies que publicava Destino de Barcelona va ser aprofitada per la classe dominant valenciana, franquista genuflexa, i especialment pel diari “Las Provincias”, per tal d´organitzar una campanya anti-fusteriana clàrament feixista. S´encetava, o seguia, una maniobra típica de la provocació de la dreta: acusar de provocador el denunciant de les seves provocacions de sempre. Apel-lar als sentiments “autèntics” dels valencians els qui feia segles s´enfotien del país, del poble i de tu, estimada meua.
I la primera pena grossa de la meua joventut: veure que el poble, una part nombrosa si més no, seguia les idees dominants, seguia les consignes dels seus enemics seculars i reaccionava contra els qui defensaven. Cremaven llibres que no havien llegit i cridaven contra Joan Fuster des de la ignorància manipulada. S´encetava una divisió que havia de marcar el nostre destí durant molts anys. Però tu seguies avançant. Cada día eixien més llibres, es montaren algunes llibreries i la Universitat cada dia era més valenciana.
Fins la propera setmana amor. Recorda que t´estime, t´adore i sóc sempre teu.
Toni Mestre.
Violadors i Assassins. (Carta a Joan Fuster)
Estimat Joan: per la premsa m´assabente de la teua últma involuntària aventura. Quina vida i quina mort les teues! Ja sé que a tu no et sorprendrà res del que passa. Tu sabies molt bé qui eres i qui són els enemics del teu poble. Han intentat violar el teu cadàver, el que tu volies que els amics llançàrem a una séquia, com un altre dia van intentar assassinar-te. Quina gent! Ho he sentit, com ho vaig sentir llavors, en la doble condició d´amic i de lector de les teues obres. L´amic ho sent físicament, el lector intel.lectualment. I no sé quin dolor és major dels dos.
És un dolor que tu has conegut molt bé. És un dolor aparellat a la nostra condició de valencians. És el dolor de voler tornara ser lliures entre els pobles del món i veure com s´alcen contra aquest desig tan generós les forces de la reacció més negra i compten amb l´ajut i el suport d´alguns dels nostres compatriotes. Atiats, això sí, per l´imperialisme més tronat i repugnant. El dolor de veure´s manipulat, distorsionat i perseguit, fins després de la mort!, pels forasters i per alguns ací, destinataris de la teua obra. Una obra, una vida, amb les quals intentares que fórem més dignes i més valencians. Al capdavall aquesta incomprensió, sovint culpable, és la condició arreu del món de l´intel.lectual. De l´home de pensament net i rigorós que vetla en l´alta nit del seu poble. Ho vas ser sempre en la vida. I continuaràs essent-ho pels segles dels segles a travès de la teua obra generosa, plena d´amor al nostre poble i a la llibertat. Dues condicions que els mancaran sempre als teus, nostres, enemics. Enemics dels valencians i dels valors democràtics.
No sé com qualificar els fets d´aquest dies. Violar cementeris és una cosa que només fan els malalts. O els feixistes, víctimes de la major malaltia: volen matar les idees amb l´odi. L´odi. Ja van intentar matar.te amb bombes. Com a Sanchis Guarner, el cor del qual no va resistir la ignomínia de veure´s condemnat per denunciar els qui l´acusaven d´un fet que li hauria pogut costar la vida. Però també intenten matar d´altres maneres. Al gran Vicent Andrés Estellés negant-li el dret a figurar en el nomenclade la seua ciutat i amb el silenci culpable de les autoritats de València. O llançant calumnies verinoses contra Raimon, la nostra veu més vigorosa, perquè canta clar i no té por de dir qui és i d´on ve.
No passem pena, Joan. Tot això ocorre perquè tenen por. Perquè son covards. Perquè no tenen arguments. Igual que els violadors i assassins. Violadors de cadàvers, veges tu, i del poble innocent i desarmat. Assassins de raons, amb el verí del periodisme més groc que es puga imaginar, des de les pàgines del qual, sense cap argument, escampen el vent de ponent que intenta corsecar.nos i que esdevinguem un desert nacional. No passem pena. La teua veu recorre el teu, nostre país. Fonda en els vells, fecunda en els joves, riallera en els infants. Anem anant Joan! Vida amunt i nacions amunt, anem anant! D´això tenen por!
T´estima com sempre,
Toni Mestre. 15 de Setembre 1997.
L´espai Fuster.
El passat dia 23 Joan Fuster hauria fet huitanta anys. En fa poc més de deu que va morir. I en una data tan assenyalada l’ajuntament de Sueca ha volgut obrir al públic la que va ser, des dels huit anys, la casa del gran escriptor i reflexionador valencià: el número 10 del carrer de sant Josep de la capital de la Ribera Baixa. Una casa de façana neogòtica, amb detalls, exteriors i interiors, del modernisme local. Un casal d’ampla portalada, a dos mans, amb la llar a la dreta, el racó de Fuster, i una porta cristallera al pati de darrere. Un pati no gaire gran, amb la cuina i el menjador a un costat i el bany i una habitació, en la què Fuster va morir, a l’altre. Al fons, una porxada i sobre ella el taller del pare, tallista de guix.
Hi vaig ser, en companyia de més d’un centenar d’amics i veïns, el vespre de la inauguració de la que ja no és, ni serà mai, la casa de Fuster que molts coneguérem i freqüentàrem. Seria absurd haver-la conservat com era, intacta, fosilitzada. Perquè a partir d’ara ja no serà l’habitatge d’un home, d’una família. La intenció és que siga, per a sempre, un espai d’estudi, d’encontre, de debat, de propostes, d’iniciatives i de futur… obert a tots. Un espai, l’Espai Fuster, en primer lloc, per als suecans, i després per a la resta dels valencians i de tota la nostra nació.
L’acte va ser més cordial que solemne, com calia. Dos amics de Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon i Josep Iborra, en glossaren la figura i l’obra davant d’un públic heterogeni i de totes les edats que omplia de gom a gom el recinte. Pocs polítics, els justos. Satisfacció per totes les cares. Final d’una etapa, la dels fonaments. Ara s’enceta la d’alçar parets, cobrir aigües, pintar i moblar la casa. Vull dir que caldrà fer-la habitable, omplir-la de vida intel.lectual. La direcció de la nau està en bones mans. Seria criminal moure-li vents contraris. L’Espai Fuster no és de cap partit polític: és l’espai de tots. De tots els demòcrates, naturalment.
Toni Mestre
( Diumenge 1.12.02)
Assaigs Joan Fuster. Fragments
“El 23 de Novembre de 1922 va nàixer un dels nostres més il.lustres pensadors del nostre País: Joan Fuster. Deixe ací uns fragments d´algún llibre de la seua llarga obra.”
“El País Valencià, no s’esgota en l’Horta de València. Des de Morella a Oriola, el seu paisatge, en aspecte i en providència, canvia, es contradiu i es diversifica incessantment, passa de rude a clar, de ric a eixut, d’escabrós a plàcid. La València coneguda, la València dels vergers feraços, no és una València falsa, és clar; però és, evidentment, una València incompleta: en alguna comarca alacantina, per exemple, la mitjana pluviomètrica és, sovint, inferior a la de certes regions del Sàhara.
Però allò que la natura no donava ni dóna de si, els homes hagueren i han de crear-ho. Terreny mediocre, amb maresmes litorals, i sequedat de l’ambient foren un desafiament que els successius pobladors saberen acceptar sempre com un estímul. La lluita començà no se sap quan. I durant segles, l’esforç ha progressat, sense cedir, fins avui mateix. Els aiguamolls es coventiren en camps d’arròs, i els arenys i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En aquesta tasca transformadora, que significa un augment prodigiós de riquesa i vistositat, només s’hi han emprat enginy i braços: La intel.ligència i la tenacitat posades a contribució en els regs artificials del País Valencià, ho diuen tot del llaurador: mostren la talla de les seues millors virtuts. La mà de l’home ha transformat quilòmetres i quilòmetres quadrats d’ermot, de vinya i d’olivera en densos i abarrotats tarongerars: Ni el clima, ni els rius, ni el sòl, no ens predestinaven a una agricultura de gran potencial. Si la tenim és per obra exclusiva d’una tenacitat secular, tossuda i encertada, de la nostra gent”. (1)
I a pesar d’aquesta empenta i capacitat de treball, “pocs valencians hi deu haver que no s’ha hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Cada circumstància “crítica” (cultural, política, social…), per mediocre que siga, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col.lectiva: El valencià, quan pensa en la seua identitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.
És evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d’un poble: “Les violències infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, coacions pedagògiques, adulteració cultural…- tenen sempre efectes decisius sobra la salut d’una comunitat. Tanmateix molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en la seua personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal.leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: La nostra feblesa no depén tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia.
Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; tenen el seu origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col.lectiu. Encara que no hem d’interrogar-nos només sobre el passat o el present, sinó també sobre les possibilitats obertes al dia de demà: Els valencians hem de defensar-nos com a poble”.
I per plantejar-vos tot això,, no tinc una altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”. (2)
Però “el “patriotisme” lacrimogen m’irrita. I tampoc no m’entusiasma el “nacionalisme”. Més d’un cop he he dit i redit: a tot estirar, sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. (3)
En fi, “d’això que jo escric -proses divagatòries, de tímida especulació, oscil.lants entre la ironia i la bona fe-, els experts solen dir-ne “assaigs”. I l’assaig literari no és més que una tempativa, un intent, una provatura.
El poema i la novel.la, el tractat de metafísica i el drama, en tant que obres acabades, ja són alguna cosa més. L’assaig, en canvi, no acaba mai: es redueix al pur procés de buscar, de fer hipòtesis i desfer-ne. L’assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació, contradient-se a estones, cautelós o atrevit. L’assaig és, sobretot, “esperança”: I allò que “esperem” en escriure un assig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra. I això que “esperem” obtenir de nosaltres mateixos, “esperem” obtenir-ho també de tots vosaltres. (4)
NOTES:
1.- Obres Completes 3: Viatge pel País Valencià. Edic. 62. 1971. Fragments de la Introducció General.
2.- Nosaltres els valencians. 1962. Fragments de la Introducció.
3.- Un país sense política. 1975. Pàg.135.
4.- Causar-se d’esperar. 1965. Fragments del Pròleg.
Toni Mestre.
Foto de La Vanguardia.
Anècdotes.
El dia 1 d’octubre de 1999 el “Bloc Jaume I” de l’Alcúdia, a la comarca de la Ribera Alta, va tenir l’amabilitat de concedir-me el guardó “Tio Canya”. Al document acreditatiu podem llegir: “per la defensa de la nostra llengua”. En el sopar dels premis era present, entre altres molts alcudians, Josep-Lluís Bausset qui, durant la sobretaula, em va amollar: “Tu i jo quant de temps ens coneixem? Com a mínim quaranta anys!” Així, de sobte, el periode, quatre dècades, em va espantar. “No!”, vaig protestar, “ No exageres, no en fa tants!”. Però l’amic Bausset demostrava tenir molta més memòria que no jo. No em feia quaranta, però en feia trenta-nou! L’octubre de 1960 encetava jo els meus estudis a la Universitat de València i poc temps després algú em va dur a la tertúlia de Joan Fuster, qui acudia a València setmanalment des de Sueca, de la qual formava part Josep-Lluís Bausset. Jo, naturalment, hi anava d’oient, com altres dos o tres jovenets que hi concorrien. Arribàvem, preníem cadira i escoltàvem. Els grans parlaven amb la cautela que és de suposar, sovint de coses i afers que ens eren desconeguts, però de tant en tant es dirigien a nosaltres i ens contaven algun cas o succeït que, pensaven, ens podia interessar.
Recordaré ara un parell d’anècdotes que va contar l’amic Bausset amb la gràcia i sornegueria que el caracteritzen. Tracten de l’Església i l’Exèrcit, les dues institucions que, amb l’Escola obligatòria castellana,més mal han fet a la conciència nacional dels valencians. La primera tenia per protagonista una senyora valenciana, rica i terratinent, habitant d’un poble agrícola del País Valencià. No en recorde ara el nom, però seria en algun dels què Bausset ha exercit el seu magisteri. Potser vivia a Carcaixent, Alzira o Carlet. És le cas que aquesta dona, beata fins l’exageració, tenia una fadrina a la qual en privat tractava miserablement. Era la serventa ja entrada en anys, quasi del temps de la senyora, però la mestressa l’explotava sense pietat i la maltractava sovint de paraula i de fet. La fadrina estava desesperada. El capellà del poble, a qui anava a contar sovint les seues penes, només li recomanava paciència i ajornava la solució dels seus problemes a l’altra vida. Allà, li repetia, la Marededéu l’esperaria amb els braços oberts i la recompensaria pels seus anys d’esclavitud.
Però com més anava la cosa més augmentaven les sevícies, els rigors i els maltractaments de la patrona. I la pobra doneta no tingué un altra ocurrència, sabent com era de beata i de rosegaaltars la seua mestressa, que disfressar-se de marededéu, presentar-se així vestida davant de l’ama i en nom del cel demanar-li que deixara de turmentar tan cruelment la seua fadrina. Pensat i fet. D’un cobrellit es va fer un mantell, d’un cèrcol de filferrao una corona i, amb una espelma a la mà, es va presentar una mitjanit a la cambra on dormia aquell dimoni de dona que tant i tan injustament la feia patir. Va fer tres trucs a la porta, la va obrir i, quan la senyora es va despertar espantada, li va amollar estrafent la veu “Senyoreta, sóc la Marededéu…” No tingué temps de dir res més. La mestressa li va caure damunt tota punyades i puntellons. A colps la va fer eixir de la cambra, la perseguí per l’entrada i encara, vora la porta del carrer, li va trencar damunt les esquenes el catret d’anar a missa que hi desava cada dia quan tornava de l’església. L’enrenou va ser majúscul. S’avalotà tot el carrer. Hi acudiren els veïns. I mentre els més caritatius atenien la infeliç i estomacada fadrina, l’ama, encara mig histèrica, referia el cas a tots els qui volien escoltar-la. “Animal, més que animal! Veges tu, presentar-se com la marededéu i parlant en valencià!”. I subratllava Bausset: “Mireu bé el cas. No li havien cridat l’atenció ni la disfressa de l’aparició ni que se li haguera dirigit tot dient-li “senyoreta”. El que l’havia escandalitzat, i havia destapat l’engany, és que “la marededéu” parlara en valencià!”
L’altra anècdota té per protagonista el cap de la Guardia Civil de l’Alcúdia i cal remuntar-nos als anys negres del franquisme. Aquell sinistre personatge, que com tants altres de l’època abusava del poder tant com volia, que fins i tot torturava quan calia impunement, era un castellà militant que feia de la seua llengua un instrument més de domini. Menyspreava i odiava el català i més d’un alcudià havia rebut un parell de galtades per haver gosat, encara que fóra incapaç d’expressar-se en castellà, dirigirse a ell o contestar-li en valencià. Josep-Lluís Bausset, llicenciat en Farmàcia, Física i Química, era catedràtic d’Institut i una persona respectable i repectada a tot arreu. Com és natural en tot bon valencià utilitzava sense cap empatx i amb tothom que trobava la seua llengua natural. Un dia aquell fantotxe amb tricorni, i amb pistola!, va tenir la barra d’arrear-li: “Oiga, don José Luís, ¿como es que un hombre como usted, con tres carreras, habla esa lengua de patanes?” Bausset va parar l’atzagaiada miserable del castellà i amb gran elegància va retrucar: “Señor cabo, ¿usted de que pueblo es?”. Aquell li va dir el nom d’un poblet perdut d’Andalusia. “¿Y se puede saber en que lengua hablan los patanes de su pueblo?, va rematar sorneguerament el nostre amic.
Moltes coses vàrem aprendre els joves de llavors de la generació de Josep Lluís Bausset. He nomenat Joan Fuster, però no vull ni puc oblidar Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Lluís Guarner, Miquel Peris, Vicent Andrés Estellés, Beatriu Civera i Francesc Ferrer Pastor. I tants altres mestres i amics que salvaren els mots i ens retornaren, als joves d’aleshores, el nom de cada cosa, com va escriure l’Espriu i ha cantat Raimon. Només Josep-Lluís Bausset roman viu de tota aquella generació admirable de valencians. En la seua persona vull ara i ací fer palés el meu agraïment a tots ells per tantes i tantes coses que ens han permés l’accés a la condició d’homes i dones nacionalment complets, que tenen clara la trajectòria que ens portarà al ple domini de la terra. Ells són els autèntics “tio Canya”. Nosaltres, els seus fills, només podem, i volem, seguir el seu camí de dignitat nacional i de fidelitat sempre al servei d’aquest poble. Gràcies, mestres. Gràcies Josep-Lluís Bausset per quaranta anys, ara sí!, de mestratge i amistat.
Toni Mestre.València, abril de 2001.
Toni Mestre 