Estimada llengua: el servei militar, que vaig fer voluntari ací a València, va unir-nos encara més. Jo tenia de tu una imatge potser una mica ideal, treta dels llibres, que durant els divuit mesos de caserna, en companyia de soldats procedents de tota la geografia valenciana, es va concretar en una imatge realista i no tan pura, però molt més càlida i viva que mai. El nostre amor va esdevenir erotisme. Amb qui desig escoltava parlar aquells amics procedents de Vilavella, Benissanó, Xàtiva, Guadassuar, Xeraco, Sueca… Eres tu regalimant saviesa i mel en boca del nostre poble… Jo era l´únic universitari de la meua quinta, l´únic que sabia que teniem una llengua nacional i que estàvem en perill de pérdre-la. No sé quantes signatures vaig arreplegar sol.licitant la introducció del valencià en la litúrgia. Inútilment, ja saps. També l´Esglèsia reaccionà contra tu. I encara la tenim en contra.

Un dia, parlant ambun company de Sueca, li vaig preguntar si coneixia Joan Fuster. Es va quedar molt sorprés de la pregunta que li feia aquell capitalí, Es va malfiar, però de seguida, en veure que jo havia llegit els seus llibres, em confessà que ell era amic de l´escriptor i que havia assistit a unes xerrades que havia donat als joves a la Muntanyeta dels Sants. Era Vicent Marqués. Ell em presentà Josep Lluís Fos, S´estava preparant el II Aplec de la Joventut del País Valencià a Bocairent i m´hi vaig afegir. L´Aplec va ser frustat per la Guardia Civil, però vora l ántic pont de Gavarda ens reunírem la gent de València i allà vaig conèixer personalment Joan Fuster. I també Manuel Sanchis Guarner, de qui ja havia llegit “La llengua dels valencians”. Va ser un dia inoblidable. Havia conegut molta gent jove que pensava com jo, havia escoltat, embadalit, els parlament dels majors, i havia fet ferma i definitiva la meua amistat amb els dos amics de Sueca. Aquest cap de pont em permeté visitar sovint Fuster. Jo escrivia versos i el Joan, un dia, em va regalar una edició de “La pell de brau” que acabava d´editar Ruedo Ibérico. Així vaig descobrir l´Espriu, amor meu, un home que tant t´estimava. Quanta gent et voliem! Quants enamorats tenies! I quants enemics.

“Les circumstàncies, extraliteràries, que travessem”, escriu Fuster en la “Nota del traductor” de “La pesta” editada per Vergara l´any 1962. Va ser la primera novel.la llegida en català. La vaig llegir durant la convalescència d´una operació d´apèndix a l´Hospital Militar. Per primera vegada era una obra narrativa, de ficció. La prosa de Camús traduïda per Fuster! Sublim! Fuster sempre equilibrat, amb els peus a terra. La seua procedencia valenciana posada de relleu, el seu lúcid interrogant: “si l´anomenada “llengua literària” no és una “terra de tots”. on tots ens podem trobar, de què ens serviria?”, la seua decantació “per una solució de terme mitjà, que d´un cantó ebite una mica l ´encarcarament del purisme ultrancer, i de l´altre eludís qualsevol risc d´anarquia”, foren savis plantejaments que vaig assumir plenament. I sobre tot allò de les “circumstàncies extraliteràries” que travessavem. Els teus enemics de sempre, estimada, ens sotjaven, entrebancaven, cercaven les nostres debilitats per tal de dibvidir-nos, anul.larnos. Esborrar.te.

Al acabar el servei militar, i mentre seguia estudiant, vaig obrir una llibreria amb un company, Frederic Martí, a la qual li diguerem “Ausiàs March”. L´aventura va durar catorze anys. “Can Boïls“, la peonera, ja havia tancat, i amb “Concret” vam ser les úniques llibreries nacionalistes d´aleshores. Ja ho vam pagar, ja. Tres apedregaments d´aparadors i dos incendis fins a l´actualitat impunes són un bell balanç. Però valgué la pena, amor meu. Un bon dia va entrar Vicent Andrés Estellés. Jo només li havia llegit els poemes de l´antologia de Castellet i Molas i “L´amant de tota la vida” que li acabava d´editar Torre. Li ho vaig dir entusiasmat. Modest. m´ho va agraïr. Mai no li podrem agraïr com cal l´allau humaníssim dels seus versos. Per la llibreria desfilava tota la Universitat de Lletres, tan moguda aleshores, la gent de teatre, la Cançó, ferem un grapat d´amics i sabem que fórem decisius en la vida de molts valencians.

I sempre tu, el mapa dels teus dominis territorials, estimadíssima. presidint el local que haviem dedicat a Ausiàs March, un dels teus amants més sublims. Encara guarde aquell paper, editat per Lo Rat Penat d´aleshores, societat que freqüentava sovint, on es llig: “Països de Llengua Catalana”.

Fins l´altra, amor meu. Et deixe, però no t´abandone, ja saps. Amb mi vas de nit i de dia. Teu, perquè sé que ets meua.

Toni Mestre.