Estimada llengua: recordes la meua entrada a la Universitat? Va ser com un alliberament. Com passar de la clandestinitat a la vida pública. Era l´any 1961 i en vaig matricular de Dret. Prompte vaig veure que allò no era per a mi i l´any següent vaig passar a Filosofia i Lletres. El vell edifici del carrer de la Nau exigia aleshores la corbata obligatòria i parlava sempre en castellà. En Dret el parlaven fins i tot els alumnes que et parlaven a casa. T´amagaven avergonyits als claustres, als bars, sempre. A mi això em dolia- Negar.-te a tu, amor meu, era una cosa que no comprenia. Jo que sempre anava publicante per tot arreu! Però alguna cosa passava ja. Entre la carcor dominant hi havia alguns professors diferents. Molts d´ells parlaven en privat català i de llibertat, un concepte aleshores subversiu i perseguit. A més a més eren els millors catedràtics. Recorde Murillo Ferriol, Joan Reglà, Jover, Tarradell... Hi havia també l´Ubieto, un home polèmic amb qui discutiem apassionadament sobre Història medieval…i sobre tu. Ell és aragonés, ja saps. Amb tota aquella colla de mestres vaig aprendre a estudiar i a pensar.

També entre els alumnes s´obria pas una nova mentalitat. Al costat dels hereus d´una llarguíssima tradició de dimissions nacionals, una nova minoria creixiem i ens desenvolupàvem. N´erem pocs però molt actius. Editàvem revistetes com “Diàleg”, i després “Concret”, on tu campaves de bell nou amb tota la rotunditat de la teua bellesa. Érem ingenus? Potser però érem joves i estàvem enamorats. De tu, naturalment. Recorde Miquel i Diego, Rafael Minyoles, Ernest Sena, Valèria Miralles…

Pel maig de 1962 havia aparegut la primera edició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. De bell nou aquest nom entrava en la meua vida. Va ser, crec la millor primavera del món, la que marcaria definitivament el meu pensament. Cóm vaig devorar aquell llibre! Cóm et bevia, adorada meua, en aquelles pàgines que quasi vaig aprendre de memòria! La meua set de sempre hi havia trobat la font clara que l´assassiava definitívament. Els fets, les indecisions, els problemes del nostre poble per primera vegada en carn viva, per primera vegada analitzant lúcidament per un valencià valent. Avançàvem, estimada, i els teus enemics reaccionaren. Bon senyal! Una nova jventut començà a accedir a la Universitat: ja no era rar sentir-te pel claustre, els seminaris i fins i tot a les aules. Els estudiants que venien dels pobles ja no t´abandonaven i molts ciutadans, fills de famílies castellanitzades, assistien a cursets i a poc a poc et recuperàvem.

I la Cançó. L´any 1962 va ser també el del descobriment de Raimon. Jo no vaig assistir mai a les històriques reunions de “Casa Pedro” on va cantar per primera vegada. Però vaig comprar el seu primer disc, i els següents, i tots els dels Setze Jutges. Sentir-te cantada, en disc i per ràdio, amor meu! Quina novetat tan joiosa! El crit de Raimon molt prompte es va fer col.lectiu. Molts començàrem a dir “NO” també a tot allò que ens negava. Aquells primers recitals, les primeres assemblees, les primeres manifestacions, la lluita contra el SEU… Nacionalisme i llibertat van ser el bagatge d´aquella generació en la nostra lluita contra la dictadura.

Si el “Nosaltres” havia estat un revulsiu en la societat valenciana d´aleshores, l´apariciò d´“El País Valenciano” dins les guies que publicava Destino de Barcelona va ser aprofitada per la classe dominant valenciana, franquista genuflexa, i especialment pel diari “Las Provincias”, per tal d´organitzar una campanya anti-fusteriana clàrament feixista. S´encetava, o seguia, una maniobra típica de la provocació de la dreta: acusar de provocador el denunciant de les seves provocacions de sempre. Apel-lar als sentiments “autèntics” dels valencians els qui feia segles s´enfotien del país, del poble i de tu, estimada meua.

I la primera pena grossa de la meua joventut: veure que el poble, una part nombrosa si més no, seguia les idees dominants, seguia les consignes dels seus enemics seculars i reaccionava contra els qui defensaven. Cremaven llibres que no havien llegit i cridaven contra Joan Fuster des de la ignorància manipulada. S´encetava una divisió que havia de marcar el nostre destí durant molts anys. Però tu seguies avançant. Cada día eixien més llibres, es montaren algunes llibreries i la Universitat cada dia era més valenciana.

Fins la propera setmana amor. Recorda que t´estime, t´adore i sóc sempre teu.

Toni Mestre.