La generació nascuda durant la dècada dels quaranta vàrem descobrir el món sota el nacional-catolicisme més feroç. Ens amargaren la infància i la joventut. A més de l’ambient polític opressiu, l’esperit de revenja de l’Església Catòlica va imposar, entre d’altres aberracions, l’obligació de reprimir el cos. Amb la condemna del sexe de fet reprimien la ment. Tot allò que en feia referència era pecat. I a més estava perseguit. Els sentits ens feien bruts. Culpables. Al capdavall el pecat ens portava a la culpa i la culpa a l’anul.lació. Que és el que el sistema volia demostrar.

Malgrat tot reexírem. Ens férem adults. Fórem unes generacions disciplinades. Treballàrem de valent, pagàrem “religiosament” impostos abusius, mantinguérem l’economia…. I dels pocs supervivents de la preguerra aprenguérem sobretot a resistir. I n’ensenyàrem a la generació posterior. La que ara ocupa en centre generacional de la societat. Com poguérem els passàrem idees, memòries, una ètica… Pensàvem, ingènuament, que que érem la generació pont entre el passat afusellat i un futur esplendorós. Per un moment, anys de la Transició, pensàrem que havíem guanyat.

I no ha estat així. Hem tornat a perdre. Els nostres fills i nets no són nostres. Són d’ells. Les generacions que ocupen el poder, les de la “globalització i tot això”, ens menyspreen. Mentre viuen un sexe “alliberat”, que no ho és pas, diuen que som inútils, passats, que no ens hem sabut adaptar. Als nostres descendents polítics, a aquells infants consentits pels quals ho vàrem donar tot, els fem nosa. Si més no al País Valencià. El nostre testimoni els molesta. La nostra edat els sembla indecent. Que fan que no es moren?, pensen. Quan diuen modernitat de fet estan dient que com més brut i més productiu siga el negoci, millor. Quina colla tan infausta hem criat!

Toni Mestre.