Pàgina d'inici » Posts tagged 'llengua'
Tag Archives: llengua
D´acer, de carn, de fust,
Joan Barrantes és de la Safor, com Ausiàs March. Cinc segles separen, o uneixen, les seues obres. Amdós formen part d’aquell corrent rigorós del caràcter valencià que el tòpic amaga, sovint, malèvolament. Interessa presentar-nos, a qui?, com un poble obert, fester i alegre… vol dir superficial, frívol i buit. El valencià és un poble mediterrani i té característiques epidèrmiques i profundes. Les primeres, més vistoses, amaguen que una minoria selecta conrea les segones. Aquest és el cas de Joan Barrantes, l’escultor.
Davant de qualsevol de les seues obres sentim aquella emoció que ens assalta des dels versos de March. Amb pedra i ferro, elements durs en principi, l’escultor ens envia uns missatges que arriben a la nostra sensibilitat adolorida amb la dolçor d’un bàlsem. Els dos elements s’abraonen amb tanta veritat, que esdevenen fèrtils. I el dur es fa tan pur que ens emociona.
Barrantes és un gran escultor que en pocs anys ha arribat al ple domini de l’ofici. Sap què vol dir i ho diu amb despullada intensitat. “Traure el que hi ha dins”, “Por”, “Manipulació” o “Espai interior”… ens fan sentir l’opressió de la malla, de la reixa, o volar amb les seues pedres-núvol… Com podríem ser sords als seus crits que ens recorden que som humans, que la vida ens perd, que només l’amor ens justifica? Com el gran Ausiàs està dient-nos: “A temps he cor d’acer, de carn e fust”. I això mereix, si més no, la nostra atenció… i el nostre agraïment.
Toni Mestre. gener 2003.
Sorolls, bruticia i criminalitat.
L’estiu de les terres baixes valencianes, on es troba la nostra capital i altres ciutats importants del país, és espantós. Espantós, a més d’allò que causa espant, és “allò exagerat, excesiu fins a produir desgrat o molèstia”. En aquest segon sentit el nostre clima estiuenc ho és, sense paliatius. Ho ha estat sempre a causa de la forta insolació que tenim i de l’alta humitat de l’aire que patim. Calor i humitat, ja se sap, provoquen una cosa tan espantosa que en la nostra llengua té un grapat de sinònims: xafogor, calda, cremor, ardor, bavor, estuba, calentor, sufocació, botorn, calitja, calina, canícula, etc… L’antònim, pel contrari, és només un: frescor.
Amb la xafogor d’aquests dies es fa difícil no sols treballar, si no tens aire condicionat, sinó també desplaçar-se. A més, amb les aglomeracions urbanes actuals, siguen ciutats de treball o de vacances, cada vegada més paregudes, la majoria dels valencians vivim, nàufrags involuntaris, al que els especialistes anomemen “illes de calor”, autèntiques bombolles hivernacle que estan uns quants graus per damunt de les terres encara lliures dels voltants. L’asfalt omnipresent, l’urbanització depredadaora que ignora l’efecte benèfic corrector de grans zones verdes, el trànsit dement, les aglomeracions, etc. fan del nostres paisatges estiuencs, de treball o d’esplai tant li fa, un autèntic infern. I els desgraciats condemnats a viure-hi criden o fan soroll embogits, embruten, de fet s’embruteixen, i acaben sovint matant-se bàrbarament. I el cas no és extraordinari. Qualsevol animal irracional sotmés a les condicions de vida que ens hem imposat acabaria igualment histèric, agressiu, foll.
El tòpic diu que les ciutats en agost són una delícia. Fals, com tots els tòpics. La capital valenciana en agost és, com he dit, espantosa. No es pot fer ni allò tan plàcid i gratificant com passejar, ni de nit!, sense que la xafogor et tape tots els porus i et transforme en una asfixia ambulant amarada de suor. Tampoc les terrasses, sobre l’asfalt calent, són cap solució. Ni els pocs cinemes d’estiu. De fet no hi ha cap altre remei que el refugi dels oasis d’aire condicionat privats o públics que només són una solució provisional d’un problema vell de dècades, fill de l’avarícia d’uns ajuntaments i de la ruquera d’una societat que els tolera i els vota. Ells són els culpables de les ciutats que patim. I que patirem. Mireu sinó l’alta barrera d’edificis que s’està construint entre el port i el centre de València. Si afegim que el riu vell, antic corredor del vent, ha estat taponat per una jardineria inadeqüada, el camí del Llevant que refrescava la ciutat, ha estat eliminat definitivament. I de l’horta, tradicional pulmó verd i termoregulador, què en podríem dir a hores d’ara?
Vivim una societat malalta que, abocada aun consum frenètic, quan arriba l’estiu mostra clarament els síntomes del seu mal: crida i fa soroll, oblida les normes és elementals de convivència, embruta terra, mar i aire, es torna agressiva i si arriba el moment mata. I “ells”, els responsables, tan pagats i satisfets! Frescor, quan vindràs?
Toni Mestre. Agost 2004.
El retorn anual de Perséfone.
Avui entra la primavera, sí, però perquè ho fa? Deixem de banda la freda explicació astronomica i anem al mite grec, tan mediterrani, tan nostre, que ho conta de manera molt més calida i emotiva. Cal dir que quan llegireu aquesta columna, si tot va bé, seré corrent per l’illa de Sicília, la terra on els temples antics es mantenen dempeus, les divinitats paganes només s’han cristianitzat externament i on, prop d’Enna, trobem una de les boques del món inferior dels antics. D’on un bon/mal dia va eixir en veloç quadriga Hades, el déu infernal, i va raptar Persefone, dita Koré o la Donzella, que collia flors a la vora d’un llac, que encara avui es diu Averno, i endur-se-la al seu regne.
Persèfone era filla de Demèter, la Mare-Terra, una de les divinitats olímpiques, germana de Zeus. Angoixada per la desaparició de la seua filla, Demèter vaga per tot arreu buscant-la sense exit. Ningú gosava denunciar el raptor, déu de l’Infern. La mare, protectora de l’agricultura i de la fertilitat, caiguda en un furiós estat de desesperacio, va abandonar els seus deures divins. I la terra s’assecà, els conreus es malvaren i flagell de la fam amenaça la humanitat. Els plors 1 l’abatiment de Demèter commoguren Apol.lo, el Sol, que des del cel ho havia vist tot i acabà per dir-li la veritat. La irada deessa va acudir a Zeus i li plantejà la disjuntiva: o li tornaven la filla o deixava la terra erma i la humanitat condemnada a mort per fam.
Zeus, que estimava els homes, va cridar Hades, que també era germà seu, i li va plantejar el problema. Però Hades s’havia enamorat de Persèfone, l’havia feta reina dels inferns i no en volia renunciar. S’arribà a un compromís. Persèfone tornaria a la terra si menjava llavors de magrana, aliment dels morts, per tal d’assegurar el seu retorn al món subterrani. Així sis mesos regnaria amb Hades i sis tornaria amb Demèter. Avui torna. I amb ella porta la renovació i la primavera.
Toni Mestre. diumenge 20.03.05.
Un public assassinat.
Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va naixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren.I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.
Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.
Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc. I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.
Toni Mestre. Gener de 2005
El creador dels Pergamins fallers,
Jenaro Beltrán Mortes, pintor, dibuixant i cartellista, segons llegim en el “Diccionario de Artistas Valencianos del Siglo XX” de F. Agramunt editat per Albatros de València, va nàixer a Sueca l’any 1893. Fill de forners, als disset anys es va traslladar a la ciutat de València on va fer d’aprenent amb diversos pintors de ventalls fins que va obrir taller propi amb Juan Carlos Gil. D’aleshores data la seua dedicació a la publicitat amb la creació de gran quantitat de cartells de propaganda, etiquetes, almanacs, fullets i portades de llibres amb imatges costumistes de gran dolçor i placidesa.
Arran del seu casament va obrir taller en solitari al carrer d’Hernan Cortés, on va viure la major part de la seua vida. La nova activitat artística, sense abandonar les anteriors, es va centrar en la col.laboració periòdica amb Gráficas Valencia i Gráficas Vicente Martínez i en la còpia de grans obres en tamanys sempre al gust del comprador.
Durant la II República va militar en Izquierda Republicana i va mantenir una estreta col.laboració amb els artistes renovadors del moment, com Josep Renau, Artur Ballester, Luís Dubón, Vicent Ballester i Peris Aragó. A partir de juliol de 1936, fidel a la causa republicana, va treballar com dibuixant i cartellista per als sindicats UGT i CNT. L’any 1939 va ser tancat a la Presó Model de València, on va freqüentar el Taller d’Arts Gràfiques.
Quan va ser alliberat, l’any 1942 , va retornar al seu taller on es dedicà de bell nou a la pintura de ventalls per a la indústria de Joaquín Albiñana i a la il.lustració de catàlegs de mobles per a l’empresa Martínez Medina. Però sobre tot s’abocà, amb gran èxit, a la decoració de pergamins, treball culminant de la suea carrera i que, paradòxalment, li suposà una gran fortuna. Aquest pergamins, que signava “J.Beltran” tinguren gran acceptació en el món de les falles, però també dins les empreses i institucions oficials a l’hora d’homenatjar algun treballador o personalitat. En un pirmer moment, en ells hom troba alguns elements avantguardistes de l’estètica dels trentes, però a poc a poc van imposant-se d’altres més tradicionals, i tradicionalistes, propis de l’estètica retrògrada dels vencedors. Siga com siga aquest artista valencià té un lloc d’honor dins del món de les falles on els seus pergamins formen ja part de la història de la festa. Els seus fills Jenaro (1925) i Rafael (1943) Beltrán Tormo han seguit la dedicació i l’estil artístic del seu pare, mort a València el 18 de setembre de 1974.
Toni Mestre.
Esperpent 2002.
Valle-Inclán, un perifèric, amb els seus “esperpentos” va fer el millor retrat de la societat “castellano-española” durant la dictadura de Primo de Rivera. El poder ferotxe de sempre, l’”españolismo” castellanista i centralista, vestit d’imperilisme tronat, sintetitzat en polítics grotescos, militars borratxos i bisbes llepaculs, que ja havia blasmat en “El ruedo ibérico”, retrat implacable de la cort d’Isabell II, tornava a ser objecte de les burles i del subratllat implacable de l’escriptor gallec. En el fons dues seqüències més d’una vella la pel.lícula, la mare de totes les “españolades” mai imaginades, que ja comença amb Velázquez, recordem els seus retrats del comte-duc d’Olivares, i va seguir amb Goya i la impagable “Familia de Carlos IV” entre altres. Alguns pensaven que amb els carrinclons personatges del franquisme, tan ben copsats en molts quadres de l’Equip Crònica i alguna història de Garcia Berlanga, s’havia posat el punt i final a tan ridícula, i a l’ensems terrible, història.
Doncs, no! Encara dura la vida dura, que diria l’Ovidi. Encara segueix viu l’esperpent del poder “español” de sempre, encarnat ara i ací en la cúpula, seguidors i amics d’un partit al si del qual viuen els fantotxes de Velázquez, els ninots de Goya, els fantasmes podrits de Valle-Inclan, les caricatures de Berlanga i els espantalls de l’Equip Crònica. Fa uns dies els hem pogut veure, “todos juntos en unión”, vestits i mudats en una cerimònia desmesurada i coenta celebrada en un àmbit que, en tots els sentits, els venia gran. Quina desfilada de carnestoltes! Quanta trista màscara i quanta carasseta! Quina manera de no saber estar, especialment els protagonistes! Entre els convidats a la fira vaig poder veure el Vargas Llosa. Si no ha perdut encara la capacitat demostrada en tants dels seus llibres no dubte que aprofitarà l’ocassió i prompte tindrem a les llibreries, amb permís de Cervantes, “Las bodas de la Infanta Micomicona y el señor de Treparás”. Vinga, Mario, que amb aquest material tan sucós, superaràs, de segur, l’èxit de “La fiesta del chivo”. A banda de la jactància dels protagonistes directes, que ja donen per a un “culebron-botellón”, comptes amb el “super-trilero” italià (Josep Vicent Marqués dixit); Mr. Smile, l’anglés que és casat amb una del Popus; el canari destructor d’Altea; el rossinyol que ara juga al Doctor Jekyll i Mr. Hyde, aquell que abans del 75 declarava en una entrevista “adoro con pasión al generalísimo Franco”, etc, etc… I els reis al fons fent de don Tancredo! No ens defraudes, Mario!
Toni Mestre. Setembre de 2002
Jocs Florals.
Els Jocs Florals foren una festa instituida per rei Joan I, el penúltim del Casal de Barcelona, l’any 1393. Desaparegueren amb la castellanització dels reis i de la nostra classe dominant. L’any 1859, en plena Renaixença, van ser restaurats i dotats per l’ajuntament de Barcelona amb la intenció de moure la joventut al conreu de la litertura i llengua catalanes. Vint anys més tard, el 1879, varen ser adoptats per Lo Rat Penat de València. Tot i que ja eren una institució anacrónica se celebraren fins 1936. A partir de 1940 els de Barcelona, amb el nom de Jocs Florals de la Llengua Catalana, se celebraren a l’exili i no foren restaurats fins el 1971. Els de Lo Rat Penat, simptomàticament, es reprengueren el mateix 1939.
L’any 2003, data del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, vaig comboiar una publicació, editada pel CEIC Alfons el Vell de Gandia, on trenta tres veus poètiques i set artistes valencians homenatjàvem el gran poeta de Folgueroles.
Per a posar-la una mica a to amb l’esperit de l’època la titulàrem “Corona poètica valenciana a Jacint Verdaguer”. Li vaig regalar un exemplar a l’amic Martí Domínguez Romero qui, en aquells moments, preparava el bicentenari de la mort del botànic valencià Cavanilles. Li agradà la idea de combinar poetes i artistes i fa poques setmanes s’ha inaugurat als locals del jardí una estupenda exposició i s’ha editat, per la Universitat, la CAM i altres institucions, un magnífic catàleg que han titulat “Jocs Florals a Cavanilles”. Conté quaranta-vuit poemes i unes altres tantes pintures, fotografies i i escultures del bo i millor dels poetes i artistes valencians actuals. El tema obligat era cantar o mirar amb ulls d’ara els paisatges de Cavanilles. El petit i acerat assaig introductori de Martí Domínguez és un toc d’atenció als nostres creadors que, afortunadament, ha tocat el voraviu d’algú i potser a partir d’ara molts mirarem amb ulls nous la nostra geografia. Enhorabona!
Toni Mestre. diumenge 5.06.05.
El paisatge lingüístic.
Últimament es parla molt de la destrucció, a causa d’una construcció desordenada i avariciosa, del paisatge físic del País Valencià. Una agressió indubtable on estem perdent una part molt important de la memòria històrica del nostre poble. Moltes parts del país són ja irreconeixibles. Ja no ens diuen res. Amb els paisatges hem perdut referències físiques, culturals, socials i històriques. Passa com amb les tradicions, on hem malmés la majoria de les reals i autèntiques i les hem substituïdes per de noves i absurdes amb la major incúria. Però paral.lelament a aquestes destruccions tan nocives i sovint irreparables per al nostre futur nacional n’hi ha una altra de molt més perillosa que ens aboca a la desaparició com a valencians: la destrucció del paisatge lingüístic.
La veritat és que des de 1707 la qualitat d’aquest paisatge començà a deteriorar-se amb rapidesa, però va ser a partir de l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació massius en castellà que el procés s’accelerà letalment. La generació dels trenta, i les succesives, han patit l’atac brutal del cinema sonor, on totes les relacions eren sempre en castellà. Les de qualsevol mena, però sobretot les eròtiques i sentimentals. Això va fer que molts valencians trobaren en la llengua del cinema un paisatge lingüístic que després traslladaven a les seues relacions íntimes. Una dona, o un home, que parlava en castellà s’assemblava més a les estrelles que admiraven i els feien fantasiejar. Després les televisions, especialment Canal 9, han vingut a reblar el clau. Històries negres, roses o de qualsevol color, servides sempre en castellà, no fan sinó devastar fins anul·lar-lo el nostre paisatge lingüístic nacional.
Toni Mestre. 16.10.05.
Notes disperses.
ENS VOLEN, PERÒ NO ENS ESTIMEN.
Ells són els “españoles”, nosaltres som els valencians. Utilitze ”españoles” tal com ells ho utilitzen: com sinònim de castellans. No invente res. Només cal sentir-los parlar quan diuen “nuestra nación”, “nuestra cultura”o “nuestra lengua”, etc. En cap moment estan parlant de la nació, la cultura o la llengua dels valencians. “T’adones, amics”, cantà Raimon, “que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells”. Un quart de segle després les coses van com van: no n’hi havia prou, amb el robatori del passat, cal robar-nos també el futur. I ens el roben “a poc a poc, dia a dia, nit a nit”. Ni la democràcia, ni les autonomies, ni la Unió Europea els ha fet variar un milímetre els seus plantejaments nacionalistes. “Grande y libre” no sé, però “una”, més que mai. Ni Arc Mediterrani, ni Corona d’Aragó, ni hòsties. Som de la mateixa “nación” que Astúries o Huelva, però amb Perpinyà o Sicília no tenim res a veure. Res! Nomes ens volen per a pagar i explotar-nos, però estimar-nos ens estimen com el gat a les tomaques. “España-Castilla” és, encara, el nostre vell enemic medieval. De sempre.
L’AMIC PASQUALET.
L’altre dia se’ns va morir Pasqual Soro Ripoll. Per als amics, Pasqualet . El ballador del carrer de sant Josep de Xàtiva. Una figura entranyable per a tots els qui ens preocupem per la nostra cultura popular, per la nostra història i pel nostre passat . Que sí que en tenim! Un home honest i treballador, amant del seu poble, hereu d’una escola de ball que li venia del Garrut i Tereseta la Cadirera. Mestre al seu torn de joves generacions socarrades i no de balladors i balladores. Posseïdor d’un gust natural, d’una elegància inimitable i d’una gràcia antiga, sempre el recordarem, vestit de danseta, fent “la cua” de la dansada del carrer de sant Josep amb Carme Bru. Va passar el seu estil al seu fill Rafael, a Empar Reig, a Sebastià Garrido i a l”Escola de Danses de Xàtiva”. No sé si l’ajuntament de Xàtiva li va atorgar en vida alguna distinció per tal d’agraïr-li el seu mestratge. Si no ha estat així ara seria el moment de fer-ho en un festival-homenatge en el que participaren tots els grups que han heretat part del seu patrimoni cultural.
EINSTEIN.- Algú, per correu electrònic, em fa arribar de tant en tant reculls de pensaments i opinions de personalitats passades i presets. A l’ultima tramesa n’he trobat un del científic Albert Einstein que fa: “Els grans esperits sempre han trobat oposició violenta de part de les mediocritats, les quals no poden entendre quan algú no se sotmet irreflexivament als prejudicis hereditaris ans fa un ús honest i valent de la seua intel.ligència”. Enteneu ara perquè Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés no tenen encara una avinguda, un carrer, una plaça o un parc a València? El que déiem adés: enemics… i mediocres!
Toni Mestre. Setembre de 2003
Miguel Mihura.
Enguany fa cent anys del naixement de Miguel Mihura. Un home de teatre nascut a Madrid a començaments del segle XX que formà part de l’esclat de la gran generació de la II República, aquella que tantes esperances va despertar i que al remat va patir, a conseqüència de la Guerra Civil i el triomf del feixisme, el mal de l’exili: uns l’exterior, però d’altres, més nombrosos, l’interior, amb tot el que va suposar de sospita, estretor d’horitzonts, incomunicació amb el món, censura i autocensura. El cas de Miguel Mihura és d’allò més representatiu dels que, perquè eren de dretes, s’hi quedaren i pogueren seguir escrivint sota el franquisme. Però la seua obra, començada brillantment durant els trentes, s’hi va ressentir i mai no va ser, com la resta, el que en circumstàncies democràtiques normals, hauria estat.
Els anys cinquantes, els dels meus vint anys, un grup de joves fundàrem a la nostra ciutat el grup “Teatro Club” que, al petit local del Club Universitari del carrer de la Universitat, oferí a un públic minoritari local muntatges renovadors de clàssics i alguna mostra de teatre contemporani. La professionalització ens espentà a alguns, casos de Lola Cardona, Pedro del Rio i el meu, a emigrar cap a Madrid on teníem contactes amb gent del medi que havíem conegut a València o a diferents encontres de teatre universitari on participaven també actors i directors que ja eren professionals. L’any 1958, any de la meua arribada a Madrid, el teatre començava a experimentar una evolució, que no una transformació, perquè es tractava d’ajornar-lo, d’acostar-lo am les joves genaracions, sense allunyar de les taquilles un públic tradicional acostumat al repertori més inocu i tòpic d’abans de la guerra.
Miguel Mihura, que va ser director de “La Codorniz” entre 1941 i 1944, va estrenar la seua comèdia “Tres sombreros de copa”, escrita abans de la guerra, l’any 1952. Malgrat que es va representar només una sola nit a càrrec del TEU de Madrid, dirigida per Gustavo Pérez Puig i amb un joveníssim Juanjo Menéndez en el paper de Dionisio, l’obra va ser una canonada. Alguns l’han considerada després com un precedent del teatre de Ionesco. Aquesta estrena quasi d’amagatotis obeïa a dues causes: la censura, que prohibia també allò que no entenia, i la por a la reacció del públic convencional. Però en els ambients universitaris i professionals va ser, com he dit, una canonada que demostrava que més enllà d’un teatre estantís i vell hi havia vida, molta vida.
A partir d’aquell moment no hi hagué TEU o grup universitari que a col.legis majors o altres locals alternatius no intentara amb millor o pijor fortuna fer una lectura, no una representació, de l’obra per tal de donar-la a conéixer a gent jove o interessada pel que semblava nou i resulta que estava escrit feia quasibé vint anys. “Tres sombreros de copa”, doncs, va ser una fita en la carrera de Mihura que a partir d’aleshores començà una etapa d’estrenes comercials de gran éxit popular, però que, com va dir el malaguanyat Haro Tecglen, no feren oblidar el perfum de llibertat i novetat de la primera. El franquisme va matar, antre altres moltes coses i durant molts anys, la creativitat. Ni l’exitosa “Maribel i la extraña familia”, que va estar mesos i mesos al “Teatro Beatriz” de Madrid i després va recòrrer tots els teatres de l’estat, va fer oblidar la insuperable història de Paula i Dionisio, el odioso señor, don Sacramento, don Rosario i l’extraordinària galeria de personatges que els acompanyen. El perfum persisitia, però esvaït.
El mal caràcter de Miguel Mihura era molt conegut entre l’ambient teatral, en part perquè era autèntic i en part perquè el cultivava com una posa. Es contaven milers d’anècdotes. Una d’elles és que va fer examinar centenars d’actors per a buscar un personatge que figurava en el repartiment de “Maribel” com “la visita” només perquè l’autor no els trobava “cara de visita”. Finalment va fer el paper Erasmo Pascual, que tenia una escena antològica amb les tres putes amigues de la protagonista interpretades per Irene Gutierrez Caba, Laly Soldevila i María Luisa Ponte.
Durant l’època de “Teatro Club” vaig patir una gran frustació perquè també nosaltres vulguérem representar “Tres sombreros de copa” a València, al Club Universitari. Jo feia “el odioso señor”. Havíem assajat a bastament, però al remat el projecte no quallà. Com tampoc quallà el muntatge d’una altra obra de Mihura, “El caso del señor vestido de violeta”, no estrenada comercialment encara a València. En amdós casos les exigències econòmiques de Miguel Mihura impediren les representacions. Ara, durant l’etapa meua com a professional a Madrid vaig poder-me traure l’espina. Vaig representar, soltes, dues escenes de “Tres sombreros…” en companyia de l’actriu catalana recieda a València Angelina Gatell que després abandonà l’escena i es dedicà al doblatge. Vaig fer el Dionisio i ella Paula i les representàvem per col.legis majors i centres culturals presentats per Alfonso Sastre que disertava sobre Mihura i el seu teatre. No era una lectura, era una representació totalment memoritzada i amb moviments escènics. Recorde amb gran emoció les últimes paraules que ens déiem. “¿Te casas, Dionísio?”. “Sí, me caso”. “¿Te casas, Dionisio?. “Sí, pero poco”.
Uns anys després em trobava treballant a Barcelona i em vaig acostar a un altre teatre on la valenciana María Fernanda d’Ocon assajava una altra obra de Mihura. L’autor era al pati de butaques i fidel a la seua fama, si bé respactava María Fernanda, protestava de tot i per tot. La D’Ocon em va presentar com un company i jo, sense por, li vaig parlar de les representacions de les dues escenes de “Tres sombreros de copa” amb la Gatell. No recordava la meua cara. “¡Ah!, ¿va ser vosté?”, em va dir obviant, com feia sempre, el tuteig habitual del teatre, “No va estar malament”, afegí. El vaig mirar incrèdul. ””Però vosté ens va veure?” “Vaig veure un dels últims assajos darrere d’una cortina. M’hi va portar Alfonso. Tinga per cert que si no m’haguera agradat no l’hagueren fet”. Allò, de boca de Mihura em va semblar un gran elogi.
Frederic Martí. 2005
Toni Mestre 