Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'llengua' (Pàgina 2)

Tag Archives: llengua

Un odi inútil.

El furor que les idees nacionalistes fusterianes desperten en certs ambients centralistes espanyols, o entre els castellanitzats del País Valencià, és, en la meua opinió, la prova més clara de que el seu argument central és vàlid: els espanyols, de Cela en avall, ens odien i no pensen sinó a aniquilar-nos. Fills d’una educació uninacional falsa, antidemocràtica, la nostra mera existència, la nostra tenaç exigència de seguir sent, els posa malalts d’odi.

                               Potser a algú li semble una idea exagerada. No ho és gens. És fruit de l’observació. És tracta d’un odi que naix ja en l’Edat Mitjana, quan la nostra nació formava part de la Corona d’Aragó i teníem per amics Portugal, Anglaterra i l’Imperi i per enemics França i Castella. Quina mala sort haver hagut de viure a l’ombra de dos gegants imperialistes! Des del nord i des de  l’oest amdós han abusat de la seua força i han actuat històricament amb mala fe i prepotència.  I ens han volgut dividits, dèbils, submissos als seus interessos: inermes nacionalment. Sempre que hem intentat alçar el cap i viure amb dignitat, autogovernar-nos i ser un poble lliure entre els altres pobles lliures del món, han llançat sobre nosaltres els exèrcits més feroços, les lleis més injustes, els personatges més sinistres. El seu odi inexorable ha travessat els segles com un insistent Guadiana de ressentiments.

                                L’odi! Quina passió més lletja, més trista! I més inútil. Ens odien per ser qui som! I què volen que siguem? El que no podem ser? Perquè ens volen falsificats si només tenim valor sent autèntics? Perquè  s’entesten encara en una idea d’Espanya errònia, esterilitzadora, odiosa? Una idea que, a més, saben molt bé que és injusta. I com odien la seua injustícia, la seua cobdícia, voldrien matar-la matant-nos. No veuen l’horror del seu error? No són conscients que tot naix d’un absurd complex d’inferioritat?  Perquè no obliden l’odi i deixen marxar el nostre, els altres pobles? Només així viuran, viurem tots, en pau.

                                                                          Toni Mestre. Diumenge. 04.11.01

“De buen rollo”

Cada any que passa les estadístiques, implacables, ens diuen que l’ús social de la llengua pròpia del país, a la que diem valencià, nom tradicional entre nosaltres la llengua catalana, baixa. D’una banda n’és responsable l’efecte cataracta, aquell que mata cada any les generacions valencianes més velles, que, nascudes abans de 1939, encara es criaren i s’educaren en unes ciutats i pobles on el paisatge lingüístic nacional restava intacte. A casa, al carrer, al treball es parlava valencià sense que calgueren campanyes ni promocions més o menys hipòcrites. Amb la victòria franquista l’horror general s’estengué també al camp de la llengua. A moltes famílies als fills nascuts abans de la guerra se’ls parlà valencià i als posteriors només en castellà. La por trencà la cadena que des del segle XIII, malgrat desfetes, insídies i pressions s’havia mantingut ferma en la majoria dels casos. La llengua, però, no s’ensenyava a escola i la gran majoria de la gent era analfabeta.

Ara, amb l’oficialitat, la Llei d’Us i Ensenyament, l’esclat de publicacions de tot tipus, l’edició constant de llibres el panorama, en teoria, hauria d’haver canviat. A millor. Però, no. Empitjora cada any. Per què? Entre moltes altres raons per allò del “buen rollo”. Sobretot entre la gent jove, la que s’ha educat en valencià el “buen rollo” està matant l’esperança que en teníem dipositada les generacions majors. Saben parlar, llegir i escriure en la llengua. Però a l’hora de la veritat, en la vida, no l’usen. La presència d’un o més castellanitzats, la influència dels mitjans de comunicació, les cançons que escolten, els programes que veuen, el mal exemple dels polítics i molts intel.lectuals, etc… fan que apliquen la regla suicida del “buen rollo”. Per a què discutir, o fer-se de senyalar? “Buen rollo”, tots i tot en castellà, i al valencià que el bomben. O no?

Toni Mestre. Diumenge 30.10.05

Assumir o no la llibertat.

                                 Viure en llibertat no és fàcil. De fet la gran majoria de la humanitat s’estima més viure subjecta, sotmesa o manipulada per les seues classes dominanats per tal de no haver de fer-ne ús. Perquè la llibertat és un risc. Suposa haver de triar, possibilitat d’equivocar-se… i responsabilitzar-se’n! I això per a molts és insuportable. I s’hi giren d’esquena. Creuen, cecs, que tenen prou amb allò que escampen i propaguen els amos del poder. No s’ho confesen, però pensen que així defugen dubtes i dilemes que podrien posar en perill el seu món tranquil on no cal sinó deixar-se anar costera avall. Una actitud clarament irresponsable que afecta tant l’individu com la societat  a què pertany.

                                 Aquesta postura covarda corromp i malmet tots els col.lectius socials depenents. Però aquells que no han sabut alliberar-se de la càrrega forana i sucursalista, més aviat colonialista, que els oprimeix encara presenten una major degeneració. Així la societat valenciana, on el motor no és el poder, sinó la submissió. Tret d’una minoria el nostre poble és d’aquells que els agrada més rebre informació, encara que els siga nociva, que generar-la i gestionar-la, perquè això suposa un risc. Hem acceptat majoritàriamnet el jou i el portem alegres, amb cascavells si cal, com els rucs. Deixem que altres ens expliquen i ens facen la història, que naturalment expliquen i fan al seu benefici. Però amb les molles que els cauen de taula, amb aquest sol i tantes urbanitzacions amb golf, per exemple, nosaltres ja anem cara a l’aire, “de poniente”, clar. Perquè la llibertat provoca ansietat, por, angúnia. I si en renunciem ens estalviem allò tan dur i tan pesat de prendre decisions. I de responsabilitzar-nos-en. Per a què? Si ja hi ha qui ens ho dona tot decidit i fet. Si a més ja tenim falleres majors i els “prinsipes” una filla!

Toni Mestre- Diumenge 06.11.2005

Collonades.

Collonada” és “feta o dita estravagant, enutjosa o poc important”. També és acció pròpia d’un home, dit “colló”, curt d’enteniment o mancat d’energia. Cal dir que “colló” a més és sinònim de covard. D’ací “acollonir-se”. Dit açò tractaré de dues “collonades” antivalencianes que, com a poble, patim, segons sembla, sense remei a la vista.

                El nostre país va ser, des de la seua fundació per Jaume I, un estat independent dins la Corona d’Aragó de la que ja formaven part aleshores tres països: Catalunya, Aragó i les Illes, a més de la senyoria de Montpeller. Aquell regne, independent no ho oblidem, desaparegué conquistat, i reduït a província de Castella, l’any 1707. Perdudes les llibertats va conservar, per inèrcia, el nom, Regne de València, com hem vist en el mapes que ha publicat aquest diari. Però ja des del segle XVII apareix “país” i “país valencià” per a denominar el territori. Nom que prosperà durant el segle XVIII i primers del XIX on és molt abundant en la documentació. Retrocedí durant la Renaixença, enyoradissa de les glòries regnícoles i reviscolà durant el primer terç del s.XX amb el republicanisme majoritari dels nostres intel.lectuals. A més, amb la divisió provincial, l’afegitó de Requena i Villena i l’amputació de Cabdet, allò de “regne” patinava.

                 El neocentralisme castellano-espanyol del segle XIX i del XX imposaren, des de la dreta i des de l’esquerra, cas dels anarquistes, l’enutjosa collonada de “Levante”. I el pseudo-autonomisme de l’Estatut de 1982 rematà el treball amb l’estravagant collonada de “Comunidad Valenciana”, que de seguida quedà en “La Comunidad” (Ave Maria puríssima!). Mireu sinó qualsevol diari. En aquest mateix, l’1 de setembre, Rafael Torres, en l’article “Terrores de agosto”, escrivia “Galicia, Levante, Andalucia…”. Els italians saben que no hi ha res pitjor que ser “cornuto e coglione”. Tanmateix, ací, molts viuen tan feliços.

                                                    Toni Mestre. Diumenge 5.09.04.

Sentències.

Ja en tenim una altra, de sentència. Una vegada més un alt tribunal, el Suprem, ha sentenciat sobre la unitat de la llengua que parlem  els catalans, del nord i del sud, els valencians, els illencs i els algueresos. La llengua catalana, com la castellana, és una, dividida en diversos dialectes, amb distins nivells d’ús i un estàndard (tipus, nivell, forma) que ens unifica, ens cohesiona i ens permet d’entendre’ns, sobretot en l’escrit, però també en l’oral a través de l’escola i els mitjans, a tots els parlants de la llengua. Clar com un got d’aigua clara, que digué José María Peman i han sostingut sempre les universitats, especialistes, filòlegs, lingüístes, pedagogs, escriptors i gent assenyada en general. Tots excepte una colla de polítics execrables i ignorants orgànics valencians que s’han entestat a enterbolir la claredat de l’aigua neta i pura del got de la llengua al País Valencià.

     I tot això perquè? Per interessos bruts, per politiqueria borda, per autoodi, per mediocritat. Naturalment disfressat d’un amor hipòcrita a un idioma que ni parlen, ni lligen, ni escriuen, ni estimen. Un idioma que, viu i potent, consideren un perill per al que de debò respecten i consideren propi: el castellà. Un idioma que, si foren sincers en la seua preocupació per ell, farien tot el possible per a unir-lo, engrandir-lo, internacionalitzar-lo i fer d’ell un instrument d’ús normal i oficial a l’estat i a Europa. Però no és així. Ben al contrari. Cal desfer-lo, dividir-lo, enfrontar-lo i al capdavall desacreditar-lo i matar-lo tot esborrant-lo de la boca dels joves, del futur. O no? No us sembla criminal dedicar esforços, i molts diners, a subratllar-ne les diferències, normals per altra banda entre els diferents dialectes de qualsevol llengua, i no fer res per a evitar que el barceloní córrega lliure al marge del valencià tot creant unes noves variacions que cada dia els fan més estranys i allunyats? Qui mata una persona és un assassí, qui mata una llengua és un genocida!

                                         Toni Mestre

                                         Diumenge 9.04.06

Genuïnitat.

“Genuí-ïna”, segons el diccionari, és sinònim d’autèntic, propi o legítim. Fa poc la paraula s’ha tornat a posar en circulació i ha ocupat les pàgines de diaris i espais de televisió degut a la ridícula llista de paraules “genuïnes” valencianes que, segons el govern castellanitzat que patim, cal utilitzar en exclusiva. Amb el castellà, que respecten, no gosarien fer res de semblant, però amb el valencià, que odien, tot s’hi val.

      Quan començàrem el programa “De dalt a baix” haguérem de triar quin nivell d’idioma calia utilitzar en la ràdio. No hi havia precedents i triàrem el mateix nivell que usava l’espanyol: el de la literatura, la premsa i les emissores.. El nivell culte. El públic valencià mereixia el mateix respecte que el castellà. Calia, això sí, bandejar vulgarismes i anar popularitzant expressions genuïnes que la castellanització havia  substituït innecessariament: com “adéu” o “fins demà”, per exemple. La llengua viva era un mosaic, en conjunt es bastant complet, que localment mostrava pèrdues que no eren les mateixes a tot arreu. Calia refer-la amb trossos d’ací i d’allà, tenir l’orella ben oberta i, quan calguera, el mestratge dels clàssics. I, és clar, facilitant la comunicació entre tots els territoris de l’idioma. El resultat d’aquella política va ser, passat més d’un quart de segle, més que correcte. Trobàrem un nivell apte per a tractar qualsevol tema amb naturalitat. I el públic ho va acceptar i agraïr.

       Tinguérem el consell de dos grans: Manual Sanchis Guarner i Enric Valor. Però els millors mestres van ser els valencians més conservadors de la llengua: els camperols. En una entrevista, un llaurador d’Ontinyent ens va dir “quan jo era petit i el poble era menut…”. En una altra, una habitant de les alqueries enderrocades per a engrandir els Jardins dels Vivers, va dir sempre el clàssic “agafar”. I uns obrers de Castellar usaren amb naturalitat “bellugar”. Etc, etc…Voleu més legitimitat? Més genuïnitat?

                                                                               Toni Mestre. Diumenge 21.04.02

                                                                            

                                                                         

Els homes de la porra.

                                  La meua imatge de l’horror és un home que pega a un altre amb una porra. La tinc gravada des de les manifestacions d’estudiants que, allà pels seixantes, féiem al carrer de Sorolla davant del diari “Levante”, quan era el del “Movimiento”. Volíem la disolució del  SEU, el feixista i únic Sinditato Español Universitario. Acudíem primer els alumnes de Dret i Lletres i després se’ns ajuntàven els de les Facultats del Passeig al Mar. En total cinc o sis centenars. A poc apareixien els sinistres “grisos” amb les seues porres.  I començava el joc: crits, corregudes, colps, ferides, sang, detencions… Un dia, fugint , em vaig enganxar el pantaló al parafang d’un tricicle. Un d’aquells energúmens se’m tirava al damunt. Fent un un moviment escàpol vaig sentit la porra fregant-me l’orella i un creeec al camal. A casa vaig veure que havia perdut un bon tros de tela.

                                 No entenia d’on treien aquells homes, al capdavall treballadors mal pagats, l’odi amb que ens colpejaven. I un dia, uns anys després, ho vaig saber. La temperatura política havia pujat moltíssim. Desaparegut el SEU els estudiants volien ja “el pa sencer”. Hi havia una tancada a l’Estudi General on jo feia llavors classes de valencià. La plaça del Patriarca semblava tranquil.la, però al carrer de Salvà hi havia un autobús ple de policies. Em va sobtar la seua actitud. Tots miraven al front, atents a algú que hi havia dins de l’autobús. Seguint la seua mirada em vaig trobar amb un altre policia, un cap segurament, que els parlava en un estat d’agitació exaltada. Des de fora no podia sentir què els deia, però era evident que estava calfant-los. Els engrescava, ho he sabut després, dient-los coses com que érem uns monstres que volíem violar les seues dones i filles. Així  d’elemental. I s’ho creien. Com s’ho creuen ara, quaranta anys després, quan amb les seues porres tornen a fer córrer la sang pels  carrers. Pobres homes de la porra. Quin ofici tan trist!

Toni Mestre, 30.03.03

Tots els verbs.

Els verbs són l’esquelet i els nervis de la llengua. Sense ells el cos idiomàtic semblaria tetraplèxic. Els moviments de la frase serien nuls. L’expressió rudimentària. Els verbs li’n donen matís, intenció, emoció… Els verbs són, doncs, fonamentals. I cal dominar-los per tal d’expressar els nostres pensaments amb la precisió necessària. Justa. Quan dominem els verbs d’una llengua podem dir que la posseïm. Durant segles els valencians rebíem la informació lingüística de manera natural, de pares a fills, de generació en generació. Sense interferències. Però a partir de 1707 la castellanització imposada per l’administració, la trona i l’escola ha suposat una agressió brutal a la nostra llengua natural que a hores d’ara, quasi 300 anys després, ha portat a molts conciutadans nostres a un greu estat d’ignorància.

                                Per això celebrem l’aparició de llibres com  “Tots els verbs” de Joan E. Pellicer, editat per 3i4 dins la col.lecció “Papers bàsics”, que ve a completar i actualitzar “La flexió verbal” d’Enric Valor, publicat fa més de trenta anys i que tant de paper ha fet en la recuperació lingüística i nacional dels valencians. Com diu l’autor al pròleg “el verb, considerat com el motor de l’oració, és la categoria gramatical que hi funciona com a nucli. El verb expressa existència, estat, acció, procés o modificació del subjecte”. L’autor ens parla dels verbs regulars i irregulars. De les tres conjugacions. Dels verbs purs i incoactius. I dels verbs amb doble model de conjugació. Tot plegat un món apassionant que us escantarà explorar i descobrir.

                              A més a més en les últimes quaranta pàgines del llibre ens ofereix un “Recull de dubtes i interferències verbals” de gran utilitat per tal d’anar eliminant els castellanismes que ens infecten l’idioma. Parlar i escriure bé la llengua pròpia és un deure, però a més és una satisfacció. Més gran que eliminar aquell soroll enutjós que ens veda fruir a pler d’un bon programa de televisió o traure’ns una pedra de la sabata.

                                                                               Toni Mestre.Diumenge 17.02.2002.

Carassetes.

Avui és diumenge de Carnaval, una festa antiquíssima actualment desvaloritzada. Els més grans hem sentit parlar pares i avis de les festes carnestolenques d’abans de la guerra franquista i del nacional-catolicisme hipòcrita que la va seguir. Eren, segons conten i arreplega la literatura i el cinema d’època, unes festes esperades tot l’any en les quals totes les classes socials es llançaven a una disbauxa descontrolada que els permetia, durant tres dies, fer-se la il.lusió  d’això tan subversiu de canviar d’identitat. El ric es disfressava de pobre, el pobre de ric, l’home de dona, la dona d’home, etc. i tot davall l’empara d’una carasseta, d’una màscara que et garantia un anonimat estricte. La desaparició de la carasseta és el que ha desvaloritzat, com he dit adés, la festa. Ara el Carnaval és arreu un espectacle buit on l’exageració dels vestits, les desfilades sovint avorrides i el control oficial  han destruit de fet el sentit íntim de la festa.

Una pèrdua irreparable que alguns sociòlegs expliquen dient que com actualment, si més no a les societats occidentals, tothom, i tot l’any, va mostrant de manera clara, perquè no l’amaga, la seua autèntica identitat, ningú no espera aquests tres dies carnestolencs per tal de manifestar-se tal com és. Potser. A les societats islàmiques la festa tindria un gran interés, però naturalment al seu si Carnaval no se celebra, seria inconcebible, com passà ací durant el franquisme que l’estament eclesiàstic, intolerant i fanàtic, la va prohibir. Eren dies de  befa, deien. I de pecat carnal!. L’únic que els preocupava, perquè mentrementes es podia matar i robar impunement amb totes les benediccions. Però és el cas que, malgrat la present devaluació de la festa, de tant en tant l’actualitat ens dona encara alguna alegria carnestolenca. Com el cas de la carasseta caiguda del clan de l”Aleluya” de València que ha deixat una part important de l’església local amb el cul a l’aire. Al.leluia!

                                                         Toni Mestre. Diumenge 26.02.06

Cartes a la llengua (i VI)

Estimada llengua: un any vaig estar lluny de la ràdio, dotze mesos sense poder dir cóm t´estimava i cóm t´estimava cada dia més gent. Perque el teu avanç era, és, imparable. En contra dels que t´odien (s´odien per haver-te abandonat), dels invasors, dels col.laboracionistes del poder (encara que el seu regne no siga d´aquest món), en contra d´atacs covards o d´entrebancs culpables, tu avances. Has conquistat la Universitat i t´has guanyat l ´amor del bo i millor de la nostra joventut. Sense tu, amor de la meua vida, ja no és possible entendre el futur del nostre poble. Aquella manifestació multitudinària del 20 de desembre de 1986, en una etapa de desmobilització general, va ser la prova palesa del teu triomf indiscutible. La falsedat dels atacs de certa premsa diu clarament com van astorar-se els seus enemics de sempre.

Però tornem uns anys arrere. La llibreria “Ausiàs March” l´haviem tancada el 1978. A més de fer ràdio m´hi vaig dedicar a escriure. La poesia em temptava des d´adolescent, però no va ser aquell moment que vaig publicar tres poemaris: “Pleniluni d´estiu” (1980), “Fletxes de vent” (1981) i “Retaule” (1981). La meua poesia va i ve de tu a mi, de mi a tu, en un diàleg ple de llums i d´enyorances. Quin goig aquest amor que ens creix i ens fa més nostres cada dia!.

Els anys de la ràdio em va posar en contacte amb la segona generació de la Cançó. Al Tall, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz (qui musicà la meua lletra “Què vos passa valencians”), Lluis Miquel i els 4 Z, Carles Barranco, Araceli Banyuls, Carraixet, Josep Lluís Valldecabres i altres començaren cantant en directe o feren les primeres gravacions als estudis des d´on emetiem “De dalt a baix“. A tots els vaig ajudar desinteressadament. Molts cantaren lletres meues o els vaig acompanyar i presentar en moltíssims recitals. Van ser un anys bonics. Els anys de la il.lusió, diuen ara. Moltes coses han canviat. La il.lusió no l´he perduda mai. S´han vist moltes desercions, abandonaments, alguna traïció, però la majoria s´ha mantingut fidel i el nombre dels teus enemorats segueix creixent cada dia. El nostre poble et respecta, i voldria saber-te, conéixer-te millor, sentir-te més pels mitjans de comunicació, trobar-te millor representada a les biblioteques públiques. Però les idees dominants, les que representen els partits majoritaris vull dir, encara et són contràries.

Perquè l ´adveniment de la Democràcia, tan llargament esperat, no ha resolt els problemes bàsics, nacionals, dels valencians. Des de la dreta de manera clara, i des de l´esquerra tèrbolament…(falta text)

Toni Mestre.

%d bloggers like this: