Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'llengua'

Tag Archives: llengua

Amics.

Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.

I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.

A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.

Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)

Normalitat.

Els valencians parlem sovint de “normalització”. Per contra els habitants dels països castellans veïns no en parlen mai. És natural. Ells són normals. Ells tenen un Estat perfectament organitzat que vetla pels seus interessos nacionals. Nosaltres només tenim un poder regional vicari, i a més a més votem sobretot partits (diguem-ne foranis, centralistes… sucursalistes al capdavall) que posen els nostres interessos en mans d’uns governs que defensen el que defensen. Ells tenen una llengua i una cultura que compten amb mitjans de comunicació propis; unes escoles on només s’ensenya en castellà; una història i uns mites acceptats per tothom; un punt de vista nacional únic en economia, política exterior o comunicacions.Nosaltres només som normals a l’hora de pagar. Paguem igual o més que ells, però a canvi rebem les engrunes de la seua taula.

           És lògic que ens obsessione la normalitat. Però la normalitat, com va escriure Pere Gimferrer a començaments dels vuitanta, “no està només en un punt. O bé totes les coses, a tot arreu són normals, o bé no podem pas, a dreta llei, parlar de normalitat”. Des d’aleshores hem avançat molt, moltíssim. Sempre amb pals a les rodes, tot cal dir-ho, i amb l’esforç heroic de col.lectius admirables. I hi ha parcel.les especialment vistoses on el camí fet es nota més. Però què lluny estem encara de la normalitat que tenen, com he dit, els castellans. O els francesos.

         Seguint amb Gimferrer, el principi de normalitat lingüística que observem al carrer o a l’escola, cal que es base sobre tot, en la normalitat “a casa”, on la llengua cal que estiga instal.lada al fons de la consciència individual de cadascú: “ja que la llengua no és sinó expressió d’una determinada manera de trobar-nos en el món, d’orientar-nos”. Parlarem, llegirem i escriurem valencià, doncs, si, d’una manera clara i evident, ens sentim valencians. O preferirem seguir desorientats? Orientats cap a Madrid, vull dir.                                 

Toni Mestre. (Publicar diumenge 4.03.01)

Sobre la llengua.

Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,

L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.

Toni Mestre. 29.01.06

Primavera.

De puntetes, el primer dia després de la quietud, entra cada any la Primavera al País Valencià. Al meu carrer l’ha precedida, missatgera tendríssima, la brosta dels tarongers. Els dos que van ser cremats durant les Falles de 2001 per un vàndals s’han recuperat lentament, tot i que encara mostren les cicatrius d’aquella sevícia. Els plàtans de la Gran Via presenten ja les  branques vestides d’un lleu borrissol novell. I d’ací a poc la tarongina omplirà els aires d’esperança. El temps clar és arribat!, diu amb totes les seues veus plurals i antigues la mare Natura.

                                             I nosaltres, què hi farem? Seguirem, indiferents al concert primaveral, amb les nostres rutines i els nostres desficis? Amb la mort hivernenca al fons del cervell? Esclaus del fred i la foscor? Quina llàstima! Amb la Primavera podríem intentar, “renovar-se i canviar només vol que començar”, el reverdiment de les nostres vides, la privada i la pública. No es tracta de ser qui no som, sinó de retornar a ser qui fórem buscant forces en les arrels. No penseu que és impossible. Només cal imitar els arbres. Despullar-nos, deixar caure tota la fulleraca morta, inútil, i renovar-nos per dins i per fora amb la saba rejovenida i vigorosa de la bella estació.

                                            És, doncs, un moment esplèndid per a remuntar velles renúncies i reanimar identitats moribundes. És l’hora, per exemple, de posar-nos seriosament a estudiar la nostra llengua. D’apuntar-nos a algun curset. De començar a llegir-la assiduament, hi ha publicacions setmanals estupendes i llibres de tota mena. D’escoltar-la a través de mitjans audiovisuals, d’ací o d’allà, que ens en familiaritzen amb tots els seus accents. I l’instant oportú per a decidir-nos a escriure-la, millor o pitjor, anant es fa camí, en totes les ocassions. Que la Primavera que arriba vigoritze i renove el nostre sentit nacional!

                                         

                                                                        Toni Mestre

Desficaci fester.

Els valencians vivim temps de desficaci. Fa anys. Del desficaci els castellans en diuen “chapuza”. Desde la política fins a la festa, desde la llengua fins la cultura, de les tradicions fins l´oci som un dels pobles, si som encara un poble, més desficaciats del món. No érem així, però de mica en mica, oh miserables! els partits que hem votat majoritàriament, el PSOE i el PP, ens han portat a la trista situació actual. Del PSOE escriu Enric Sòria en el seu interessant “La lentitud del mar. Dietari 1989-97”: “en conjunt, aquest partit ha dilapidat miserablement el temps i s´ha guanyat a pols que una societat tradicionalment d´esquerres com la valenciana acabe per girar-li l´esquena.” I s´ha fet de dretes. I s´ha trobat de cara amb el PP. I quin PP! Un PP pesta que ho ha empudegat tot.

Ara i ací, perquè ho porta l´actualitat, parlarem de les tristes festes falleres que patim any rere any. Perquè si els psoelistes ho saberen, o no volgueren, agafar el bou faller per les banyes, els populistes l´han torejat fins que ha esdevingut un gosset d´aquells que diuen llepafigues del poder, ja m´enteneu, No han fet sinó seguir la tauromàquia franquista, però amb la xuleria i la desimboltura que dòna l´exercici del poder eixit de les urnes. Així li han fet a les falles una faena d´antologia. Li han tallat a la festa les orelles, la cua i tot allò que tenia de viu, popular i espontani, de crítica del poder, de participación lliure i activa, de divertida…

Paralel.lament estimulaven la coentor, la censura, la bruticia, una falsa religiositat, l´enfrontament entre fallers i no fallers i al capdavall l´avorriment. Allunyades cada vegada més de monument i del barri les falles són un absolut avorriment, entre el fàstic i el tedi, que provoca l´ ensopinament dels mateixos protagonistas. Són massa diez que cal omplir d´actes sovint grotescos: desfilades amb indumentària absurda, petardeig constant, “paradas moras”, molestos envelats…Un desficaci insolent si.

Toni Mestre (12.03.06)

Quan anàvem a l´estraperlo.

ESTRAPERLO és un mot que apareix en la nostra llengua en la dècada dels trenta arran de l’Escàndol de l’Estraperlo, un afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista, de dretes, durant la Segona República española. Pel maig de 1934, els jueus Daniel Straus i Perl provaren d’obtenir de les autoritats republicanes la legalització d’una ruleta trucada que havien inventa (anomenada “estraperlo”, per la combinació dels cognoms dels inventors). Pel setembre d’aquell any Strauss aconseguí d’introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després al de l’Horel Formentor de Mallorca, bé que immediatament va ser prohibida per la policia.

     Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l’afer a Alcalà Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap del govern, perquè molts partidaris seus eren implicats en l’escàndol. Entre altre el valencià Sigfrid Blasco-Ibáñez, fill de l’escriptor.

    L’afer es va fer públic i les corts, després d’investigar els fets declararen culpables molts membres del partit radical que quedà totalment desprestigiat. L’escàndol de l’ ”estraperlo”, juntament amb altres afers, precipità la fi del Bienni Negre el 13 de desembre de 1935 i provocà la convocatòria d’leccions que el febrer de 1936 guanyaria el Front Popular.

     Per extensió des de llavors es denominà estraperlo tota operació fraudulenta o de contraban. I després de la guerra, i fins 1955, el mot fou aplicat al comerç extralegal – o d’adulteració- d’aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la  postguerra. Al nostre país va ser especialment important el tràfic de farina, sucre i el d’oli d’oliva. L’excessiva duració del sistema de racionament (1939-1952) afavorí el desenvolupament de l’estraperlo en totes les capes socials i l’acumulació de grans fortunes, reunides en pocs anys. Són els anomenats “nous rics” o estraperlistes del franquisme que formaren un grup social de característiques molt definides que esdevindria un dels pilars del règim dictatorial. Hi trobaríem militars, polítics, empresaris, botiguers, etc… La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparéixer gradualment aquest fenòmen econòmic i social.

    EL LLIBRE que avui presentem és de l’autor de “La mestra”, editat per 3 i4 de València, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera d’Alzira, dos llibres que tenen molt de reportatge, de visió de conjunt i en profunditat de dos fets importants en la història valenciana recent.

    El primer parla del “cas de Barx”, poblet de la Safor on, l’any 1981 es van concretar i destapar de manera diàfana les cincumstàncies i interessos d’allò que hem vingut a conéixer com “la batalla de València”, la maniobra de la dreta de tota la vida i de tota la història per tal de passar el pont perillós que suposava la fi del franquisme i la possibilitat de veure’s obligats a responsabilitzar-se de quaranta anys de dictadura, o siga d’injustícia. Aquell libre, editat en 1995 i que ja porta algunes edicions, el que vol dir que continua vigent, és de lectura obligatòria si volem conéixer què va passar  entre 1974 i 1981, durant aquella Transició que molts ja motegen clarament de “Traïció”.

   “La guerra de quatre”, editada el gener de 2002, és una altra novel.la-crònica que ens porta, a partir de l’assassinat de l’alcalde de Llaurí l’any 1946 i de la investigació que es mou per tal d’aclarir els fets, a veure i viure com treballava la “justícia” franquista. Com el comandant-jutge Broco ordena detenir un grup de sospitosos que tenen poc a veure amb un cas que, atribuït oficialment a una conspiració comunista, va portar a la tortura i a la presó unes persones innocents. Innocent del crim de Llaurí, però membres d’un grup urbà de resistència armada que actuava al voltants de València fent atracaments per tal de finançar les cativitats d’una resistència clandestina que la victòria aliada a Europa havia reanimat tant com havia irritat i radicalitzat els aparells de repressió franquista.

   Si en el primer llibre, “La mestra”, Victor G. Labrado és cronista i protagonista, perquè era mestre de l’escola pública de Barx juntament amb Marifé  Arroyo i Josep Piera, els altres protagonistes del llibre, en el segon, “La guerra de quatre”, l’autor, nascut a Sueca en 1956, s’acosta als fets per tal de reconstruir-los amb mirada periodística a partir de la documentació conservada i disponible i del testimoni d’alguns supervivents, no tots, que havien perdut la por a parlar… quasi mig segle després del crim.

   Aquest camí d’investigació, l’entrevista directa, més o menys sincera amb testimonis del que conta en el llibre, és el mètode que ha utilitzat en la redacció de “Quan anàvem a l’estraperlo” que li ha publicat Angle Editorial de Manresa i que avui presentem.

   Cal dir que, com els altres, és un llibre testimoni, un document que il.lumina un periode de la història del nostre poble poc estudiat i per això mal conegut. Si més no des de la perspectiva que ho fa l’autor: la de l’estraperlista de bicicleta, com veieu en una fotografia d’època a la mateixa portada.

És un fragment de la memòria dels vençuts, dels afamegats, dels perseguits, dels muts, dels oblidats.

Víctor Labrado ha treballat, doncs, sobre un material valuós, però en brut, que ell ha sabut polir sense que en la tria i la manipulació haja perdut ni la brillantor i ni l’emoció de la veritat. A través de les 183 pàgines de “Quan anàvem a l’estraperlo” seguim un xiquet de set o vuit anys, l’edat laboral d’aleshores, fins que es fa adult pels camins torts i estrets de la fam i de la supervivència. És un xiquet valencià, de poble, d’un poble de la Safor, La Font d’En Carròs. És un xiquet, doncs, sense infància, “jo, el més fadrí” de cinc i que com els de la seua classe social  des del principi ha d’ajudar a casa com un homenet. Sense educació: “Jo he anat molt poquet a escola”.  El pare tota la setmana al camp, treballant de sol a sol; els diumenges, a la taverna. La mare, carregada de fills,  sempre curta de diners, malhumorada. La casa desmantellada, sense portes, màrfegues a terra per a dormir… i un corral-hortet al fons. Animals de tota mena. Una figuera i una tauleta d’encisams. Fred, foscor, inconfortabilitat.

    I de sobte la guerra. Les matances de capellans. La por de les dretes. La cabra. Les febres malteses de la germaneta. Sense medicaments. Lluny del front, sí, però prop de la necessitat, de la fam. El camió dels oncles era el millor de l’Horta de Gandia. Requises de vehicles. Viatges al Madrid assetjat. Anar a segar a Sueca era una solució: “Vam anar a llogar-nos a la plaça del mercat”, una colla formada per pares i fills. Segavem per aquells als quals la revolució els havia donat vint fanecades: “Xe, mira, un jornaler que ara és amo ell!”. I la mare, que començà a fer eixides per necessitat amb una veïna. A baratar sardines per farina i oli. De Gandia a Alcoi.  I a la Ribera a per arròs. Amb els xiquets, ajuda i companyia.  A peu, en carro, en camions… a la cubana. Sempre amb la por: “perquè l’Estat havia intervingut les collites i els llauradors, la part que podien amagar, la venien per baix mà”.  Així va començar aquella generació a anar pel món… “a defendre’s la vida”, com diu el protagonista. El llibre arreplega un testimoni  vivíssim, impressionant, d’aquella terrible lluita per la vida que té parts de comèdia i parts de tragèdia. El sexe. La desfeta republicana…

  I s’acabà la guerra i començà  qualsevol cosa excepte la pau. Setze o dèsset anys. La nóvia de tretze o catorze anys. El festejar d’amagat. La fam extrema: “Els comunistes encara tenien tolerància amb els pobrets que anaven a defendre’s de la fam, la maldat ha vingut amb els de Franco”, diu la mare en un moment donat.

  “Mon pare, anant a jornal, si se n’anava a cavar, guanyava dèsset o divuit pessetes i un quilo de pa en valia vint-i-cinc. Com havies d’anar a jornal?”. Eixida: anar a l’estraperlo.  La bicicleta era imprescindible. Carregava molt més que un home, fins a vuitanta o més quilos, i et permetia anar més lluny i més ràpid. Son els anys de “Lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica.   Quina gran pel.lícula s’haguera pugut fer amb les aventures del protagonista d’aquest llibre!  Neorealisme pur.Afanys, esperances, il.lusions, desenganys, caigudes, traïcions, enveges, rancúnies familiars…

  I la Guàrdia Civil. L’enemic de l’estraperlista. La tèrbola policia rural. Si et pillava es quedava amb el que portaves, que ben sovint revenien els caps de les casernes, i la bicicleta. I et denunciaven. Unes denúncies enormes: mil pessetes, més de cinquanta jornals d’aleshores. “Com havies de pagar les multes?: vivíem al dia”. “T’acovardien”. Galtades i palisses. Mentre el gran estraperlista gaudia de total impunitat: Un dia pugen a la Manxa a per blat. El venedor  era un home que “se’l veia al servici d’un ric… Això es feia sovint: un poble posava la cara i si l’autoritat descobria el negoci, el propietari no devia res!” L’estraperlista visitava sovint la presó, amb el que això comportava aquells anys. Hòsties i més hòsties. La policia secreta, dita també la brigadilla: els de pistola i gavardina eren encara pitjors. Una nova denuncia: trau cara pel seu oncle, fitxat per republicà. Multa que tampoc no paga: ja en duia dos més a l’esquena. El servei militar. Batalló de castic. Mai no li ho va agraïr. Ni el dia que es va casar i el va fer padrí: els purets.

  A la tornada del servei militar de bell nou la seguida: l’estraperlo. Menú del dia: LECTURA. Casos divertits, angoixants i lamentables: “Si deu hores va estar detingut, deu hores va estar la guàrdia civil a vergades volent-le fer declarar que havia fet ell la mort”.  Els maquis. Una realitat que també protagonitza algunes pàgines del llibre. Com la dels vençuts: el cas de la figuera de la tia Dolors. I els treballadors del tren de Gandia a Alcoi, “que tenien el jornal curt, també hi participaven. Pel temps es va fer una confiança o una complicitat entre els ferroviaris i els estraperlistes”.  Ho preníem a joc, però venia que el joc també s’acabava en plors”. El cas del “miracle” del capità de  la guàrdia civil de Gandia: digne de la millor pel.lícula d’aventures. Perquè si bé els guàrdies no tenien una idea bona “hi havia una solidaritat de tot el poble que passava fam”.

  L’autor ha conservat intacta l’oralitat del relat, estem escoltant, més que llegint, una veu valenciana antiga, sencera, popular en el sentit antic de la paraula. La manera de dir, d’enllaçar, de ralacionar d’aquella generació analfabeta en qualsevol llengua que en tenia prou amb parlar la pròpia i ho feia amb una saviesa i una majestat que enlluernava. Els que tenim de cinquanta anys en amunt, i som anteriors a la televisió, encara hem tingut la sort de viure en aquell univers lingüístic valencià que ara Victor Labrado recupera per a les noves generacions.

   El llibre és la crònica personal, vista des d’uns ulls concrets, dels anys de l’estraperlo a les comarques centrals del País Valencià, però és extrapolable a la resta del territori. “Pocs diners, molta fam” en foren el motor d’aquella aventura en la qual els protagonistes, homes i dones, poden fer seues les paraules de Vicent, el de la Font: “En totes les persecucions que jo ha viscut, sempre m’hi he vist davant, jo fugint i algú darrere de mí acaçant-me”. I arriba que tot té fi. A començaments dels cinquanta l’estraperlo va començar a decaure. La farina, i després l’oli i l’arròs van esdevenir un mercat lliure. I el llibre fineix dient: “A última hora es va acabar. I ja vam tindre la vida d’una altra manera”.

                                                Toni Mestre. 2 de juny de 2004.

Cançons de la “Cançó”.

Estimat públic: estem a punt de prendre part en un espectacle que podem comparar amb un ramell. Perquè es tracta d’un espectacle nou fet amb branques i flors d’un arbre antic que, tot i ser natural del país, necessita d’atencions constants per tal que done fruits cada any: l’arbre de la Cançó. Tots els pobles del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que en tenen de la vida. És a dir: de l’amor, el dol, de la festa, de la política… I el nostre poble, la nació dels valencians, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i cantarem. Naturalment al ritme que ens ha marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els veïns de ponent.

                                     Els últims tres segles havíem anant perdent veu i entonació. La castellanització de les classes dominants havia deixat la Cançó en mans només del poble que l’ha conservada intacta justament fins ls segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d’aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Uns ràdio, unes emissores, monolíticament en castellà que propicia i accelera entre nosaltres la substitució idiomàtica i l’abandonament general i progressiu d’una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la “Nova Cançó” que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d’aquella inèrcia negativa i l’encetament de nous camins d’expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d’afirmació nacional que l’acompanyaren, la Cançó conquistà públics, envaí mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les llibertats.

                                     I com va passar en temps més antics, la Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de les primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s’afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall, un ramell, de cançons reivindicatives, festives, d’amor, de lluita… que formen part ja de la història i la represa nacional del nostre poble. I una selecció d’aquest tresor cultural, en part conservat en discos i en part inèdit, és que pretén d’oferir aquest espectacle en el què predrem part d’ací a uns moments. A través d’una trentena llarga de cançons assistirem a quaranta anys d’història de la “Cançó” al País Valencià. Des dels origens fins l’actualitat recorrerem un territori plural i entranyable on uns recordaran amb nostàlgia i altres decobriran amb sorpresa cançons magnífiques que, malgrat els anys passats, segueixen essent actuals per la bellesa de la seua música i l’oportunitat de la seua lletra. No són totes les cançons de la “Cançó”. No podria ser. Però totes són cançons significatives d’aquest moviment, encara viu i fecund, que al capdavall és i serà la nostra veu. Per molts anys!

Toni Mestre. Març 2002.

Perquè darrere de tot idioma s´amaga una mentalitat.

“Ells diuen “perro viejo” i “mosquita muerta” allà on nosaltres diem “gat vell” i “gata maula”. La sort màxima de la rifa és un masculí “el gordo”, allà, i un femení, “la grossa”, ací. De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui “Virgen” i nosaltres que sigui “Mare (de Déu)”. Ells paguen “impuestos”, que ve d'”imponer”, i nosaltres “contribucions” que ve de “contribuir”. Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns “sinvergüenzas”, com per exemple Zaplana, mentre que els corresponents catalans són, només, uns “poca-vergonyes”. Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen “madera” quan nosaltres toquem “ferro”. Allà celebren cada any les “Navidades” mentre que aquí amb un sol “Nadal” anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un “bon dia” i una “bona nit” cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus múltiples i bufanúvols “buenos días” i “buenas noches” diaris. A Espanya es veu que ho donen tot “dar besos, abrazos, pena, paseos…” mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets “fer besades, abraçades, pena, un tomb…”. Allà diuen “¡oiga!” quan aquí filem mes prim amb un “escolte!” Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen “morenos” i nosaltres “rossos”, colors que s’oposen habitualment parlant dels cabells de les persones. Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment “almeja” i aquí “figa”, mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d’obrir, en un cas, i, en l’altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil. Mentre ells “hablan” aquí “enraonem”, és a dir, fem anar la raó, sense èxit, de moment. Allà per ensenyar alguna cosa a algú “adiestran” i ací “ensinistrem”. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l’ensenyament sobre la “destra” (dreta) i els altres sobre  la“sinistra” (esquerra)… Tota una concepció del món, doncs, s’endevina darrere cada mot d’una llengua, perquè la llengua és l’expressió d’un comportament col·lectiu, d’una  psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. Distinta. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d’entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball- no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista, de visió del món i de la vida.”

Toni Mestre.

Una democracia amb aluminosi.

Açò trontolla! Açò no s´aguanta! Açò cau! De fet “açò” mai no ha estat un edifici sòlid. Es va bastir en quatre dies, amb materials de segona mà i de dubtosa consistencia. Això sí, la inauguració va ser magnífica. Magestàtica, Banderetes de les de sempre, discursos aparentment Nous que amagaven el vell, cares antigues i algunes inèdites, però amb els mateixos collars de tota la vida…i un públic, el poble en dèiem, entusiasmat i ingenu, que no feia ni quatre dies rebia amb les mateixes demostracions delirants les visites del dictador que el va envilir durant quaranta anys. Era la tan alabada “transición española”. Alabada sobre tot pels qui n´han viscut a cos de rei els ultims anys o per personatges tan tristos i tan sinistres com el “nostre” don Emilio.

“Aquellos polvos, trajeron estos lodos”, diuen els castellans. Els valencians diem: “Ahir rialles, avui ploralles”. Ve a ser el mateix. Les dues parèmies ens venen com anell al dit per tal d´analitzar la situació política actual. Els “polvos” o les rialles de la concorxa entre franquistes vergonyats i demòcrates vergonyosos, es concretaren en la impresentable Constitució que patim, hereva de la divisa imperial “Una, grande y libre” del nacionalisme espanyol, i han esdevingut “lodos” i ploralles molt més prompte del que els interessats s´hi pensaven. L´escàndol original que molts hem estat denunciant des de els primers moments, i que ens ha costat ser perseguits, calumniats, vetats i marginats, ha esclatat finalment aquests dies. Els ha esclatat als nassos als que es diuen, una manera de mentir com un altra, socialistes. Als qui governen l´Estat Central i als qui pul.lulen pel País Valencia, com es diu popularment, fent la mà.

El soterrament de la “ruptura” amb la dictadura i l´alegre substitució per la “transició”, la rima és un subratllat sarcàstic, va empudegar des de l´origen el naixement de la Democracia. Després de tants anys d´horror i mala vida sota el pont del franquisme, es va bastir un edifici, llampant i ple de coloraines modernes, que tenia els fonaments i l´estructura afectats d´aluminosi. Algú, alguns, ens havien fet trampa. Ara s´ha vist: ens han fet marro. Clar i ras: ens han estafat. D´una barraca infecta hem passat al pis amb goteres, clivells i esquerdes que amenaça amb matar-nos qualsevol nit, si no ix el sol.

I sembla que la predicció del temps assenyala oratge per a molts dies. Anys. “Han fet malbé les ànimes”, com escrigué el princep di Lampedusa en les pàgines d´”El Guepard”, on descarnà fins a l´os les sevícies i les corruptel.les d´un altra transició itificada, la de la reunificació d´Itàlia. Si aquella farsa portà la Màfia, Mussolini i l´actual desgavell que capitaneja Berlusconi, no sé que ens durà a la pell de toro l´estafa de la nostra transició i la falsa Democracia que, els autoanomenats socialistes sobre tot, ens obliguen a consumir. Encara que els seus fonaments trontollen, la cas estiga plena de merda-merda i el seu nivell haja arribat a l´altura del ventilador.

Toni Mestre. Maig 1994.

Ramassar.

Comentava l’altre dia amb ma mare el robatori que una amiga meua havia patit a sa casa situada en un barri d’adosats de Picanya,on aquesta mena d’actes delictius, com per tot arreu, sovintegen cada dia més. Segons sembla li varen entrar de nit, quan dormia i sense forçar la porta. Amb un esprai dormiren els dos gossos i s’arribaren fins la seu cambra. Amb el mateix esprai s’asseguraren que tampoc ella els destorbaria. Escorcollaren calaixos i armaris. S’emportaren algunes joies i molta roba. Al segon pis dormia la seua filla jove, però els lladres no hi varen pujar. Encara com!

                                Ma mare, que encara ix sola al carrer, m’escoltava amb la natural preocupació. Amb els temps que corren una persona de 85 anys viu sempre, dins i fora de casa, amb l’ai al cor. Em demanava detalls i de tant en tant afegia comentaris sobre el cas. Em féu l’efecte que li preocupava més la pèrdua de la roba que no la de les joies. En un determinat moment va fer: “Veges, obrir-li els armaris i ramassar-li-ho tot!”. “Ramassar”. Era la primera vegada que sentia viva aquesta paraula, germana del francés “ramasser: arreplegar del terra”. Com tinc per costum em vaig abocar al “Diccionari Català-Valencià-Balear” i heus ací què em vaig trobar: “Agranar o netejar amb el ramàs. Arreplegar, emportar-se les coses arreu”. I la donava viva als dialectes occidental, oriental, rossellonés i mallorquí”. Del País Valencià, res de res. Ma mare és nascuda a Benidorm i criada a l’Alfàs del Pi i Altea. Al “Diccionari de la Llengua Catalana” de l’Institut d’Estudis Catalans només hi ha només la primera definició: “Arreplegar (coses escampades)  amb un ramàs o amb una altra eina adequada”, definició que copia quasi literalment el “Diccionari Valencià” d’Edicions Bromera. Explique tot açò, un dia com avui, dia de la Nit de Sant Joan, perquè, una vegada més, en la boca dels nostres vells trobe viva, més que a molts diccionaris, la unitat de la nostra llengua. Bones fogueres!

                                                                          Toni Mestre

%d bloggers like this: