Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'llengua'

Tag Archives: llengua

Assaigs Joan Fuster. Fragments

“El 23 de Novembre de 1922 va nàixer un dels nostres més il.lustres pensadors del nostre País: Joan Fuster. Deixe ací uns fragments d´algún llibre de la seua llarga obra.”

   “El País Valencià, no s’esgota en l’Horta de València. Des de Morella a Oriola, el seu paisatge, en aspecte i en providència, canvia, es contradiu i es diversifica incessantment, passa de rude a clar, de ric a eixut, d’escabrós a plàcid. La València coneguda, la València dels vergers feraços, no és una València falsa, és clar; però és, evidentment, una València incompleta: en alguna comarca alacantina, per exemple, la mitjana pluviomètrica és, sovint, inferior a la de certes regions del Sàhara.

LAVANGUARDIA_G_3598679-k8tC--656x470@LaVanguardia-Web

Però allò que la natura no donava ni dóna de si, els homes hagueren i han de crear-ho. Terreny mediocre, amb maresmes litorals, i sequedat de l’ambient foren un desafiament que els successius pobladors saberen acceptar sempre com un estímul. La lluita començà no se sap quan. I durant segles, l’esforç ha progressat, sense cedir, fins avui mateix. Els aiguamolls es coventiren en camps d’arròs, i els arenys i les vessants pelades en atapeïts tarongerars. En aquesta tasca transformadora, que significa un augment prodigiós de riquesa i vistositat, només s’hi han emprat enginy i braços: La intel.ligència i la tenacitat posades a contribució en els regs artificials del País Valencià, ho diuen tot del llaurador: mostren la talla de les seues millors virtuts. La mà de l’home ha transformat quilòmetres i quilòmetres quadrats d’ermot, de vinya i d’olivera en densos i abarrotats tarongerars: Ni el clima, ni els rius, ni el sòl, no ens predestinaven a una agricultura de gran potencial. Si la tenim és per obra exclusiva d’una tenacitat secular, tossuda i encertada, de la nostra gent”. (1)

   I a pesar d’aquesta empenta i capacitat de treball, “pocs valencians hi deu haver que no s’ha hagen plantejat alguna vegada: què som, i per què som com som. Cada circumstància “crítica” (cultural, política, social…), per mediocre que siga, ens aboca i ens acula indefectiblement a un sol i mateix punt: a fer-nos qüestió de la nostra existència com a poble. Ens sospitem una deficiència obscura en la nostra constitució col.lectiva: El valencià, quan pensa en la seua identitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.

   És evident que hi ha hagut un conjunt de factors externs que poden penetrar de manera poderosa en la vida d’un poble: “Les violències infligides des de fora -invasions militars o pacífiques, coacions pedagògiques, adulteració cultural…- tenen sempre efectes decisius sobra la salut d’una comunitat. Tanmateix molts pobles han passat per avatars, també de procedència exterior, semblants als nostres, i han sabut o pogut “digerir-los” sense cap alteració essencial en la seua personalitat. Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal.leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: La nostra feblesa no depén tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia.

   Som un poble anòmal, els valencians. Però les anomalies d’un poble mai no són fortuïtes; tenen el seu origen en zones més internes i en mòbils més incisius de l’ésser col.lectiu. Encara que no hem d’interrogar-nos només sobre el passat o el present, sinó també sobre les possibilitats obertes al dia de demà: Els valencians hem de defensar-nos com a poble”.

   I per plantejar-vos tot això,, no tinc una altra autoritat que la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble”. (2)

   Però “el “patriotisme” lacrimogen m’irrita. I tampoc no m’entusiasma el “nacionalisme”. Més d’un cop he he dit i redit: a tot estirar, sóc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalisme, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. (3)

   En fi, “d’això que jo escric -proses divagatòries, de tímida especulació, oscil.lants entre la ironia i la bona fe-, els experts solen dir-ne “assaigs”. I l’assaig literari no és més que una tempativa, un intent, una provatura.

   El poema i la novel.la, el tractat de metafísica i el drama, en tant que obres acabades, ja són alguna cosa més. L’assaig, en canvi, no acaba mai: es redueix al pur procés de buscar, de fer hipòtesis i desfer-ne. L’assaig es resigna a ser humanísticament provisional: subjecte a contínua rectificació, contradient-se a estones, cautelós o atrevit. L’assaig és, sobretot, “esperança”: I allò que “esperem” en escriure un assig és obtenir de nosaltres mateixos un esforç de comprensió envers els homes, les coses, els fets i el temps. I aquesta ha de ser, necessàriament, una operació perpètua, reiterativa, insaciable. Cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra. I això que “esperem” obtenir de nosaltres mateixos, “esperem” obtenir-ho també de tots vosaltres. (4)

NOTES:

1.- Obres Completes 3: Viatge pel País Valencià. Edic. 62. 1971. Fragments de la Introducció General.

2.- Nosaltres els valencians. 1962. Fragments de la Introducció.

3.- Un país sense política. 1975. Pàg.135.

4.- Causar-se d’esperar. 1965. Fragments del Pròleg.

Toni Mestre.

Foto de La Vanguardia.

Cartes a la llengua I.

                  Estimada llengua: fa molt de temps que volia escriure´t,  però ja saps sóc més home de ràdio que de lletra  i em costa una miqueta posar.me davant la taula, ordenar les idees i passar-les al paper. M´estime més l´estil oral, directe. Parlar al so i al pla que diuen. Però les paraules volen, i avui vull que allò que pense i sent t´arribe per escrit. Si més no, perquè ho lligen aquells que no senten la ràdio i també, perquè no, per tal d´animar un gènere literari quasi en desús: l´epistolar.

              T´he dit estimada. I ho ets, ja saps. T´estime tant com m´estime. T´estime perquè et necessite I em necessities. Perquè sense tu el món no és el meu món. Perquè sense mi tu ets només passat. Per això el nostre amor és perfecte: fet de plaers i obligacions, d´honradesa i de deliris.

                     Jo sóc teu i tu ets meua. De sempre i per a sempre. Quin gooig tan ple! I quant que ens dura! Tothom ho sap allò nostre. Ens volem, i prou. Ni podem, ni volem amagar-ho. S´ens veu, s´ens nota. No cal ser esparver per descubrir-ho. L´amor té tanta llum! I a nosaltres, com a tots els enamorats ens encanta mostrar el nostre tresor, el nostre amor madur i jovencell, assenyat i arrauxat, però sempre generós. Perquè és net, i profund, i divertit. Perquè ens és vida i esperança. Perquè ens fructifica a cada pas. Aquest amor ens fa inmortals.

               Recordes com ens coneguérem? Jo era adolescent. Al col.legi on feia el batxillerat hi havia uns religiosos, “padres” i “hermanos” els deiem, valencians i catalans. Els primers sempre parlaven castellà i prohibien els alumnes interns, que eren de pobles, parlar valencià. Els altres s´ens dirigien sempre en castellà, clar, però entre ells et parlaven. Oh sorpresa! Parlàven una llengua que jo reconeixia, que amb lleugeres diferències de lèxic i un accent distint era la mateixa que jo havia aprés a Altea, a la Marina, d´on procedía la familia de ma mare i on passavem totes les vacances. La mateixa llengua que parlaven a casa els pares i els iaios. La que ens reprimien cada octubre quan tornàvem del poble, el meu germà i jo, amb la boca regalimant de les teues mels. Per primera vegada et sentía parlada per persones cultes, per gent “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.

         Per primera vegada també et vaig veure escrita. Un d´aquells “padres” em va regalar les “Poesíes” de Joan Maragall, d´Edimar S. A 1947, i m´hi vaig enlluernar. Jo estimava la poesía i abans, la mateixa persona, m´havia descobert Antonio Machado, Juan Ramón Jiménez, Alberti…i Azorín i Gabriel Miró i altres. Però no fou la poesía el que em va enlluernar en Maragall, fou la llengua, vas ser tu. A més de rica, plena i culta t´hi vaig veure, et vaig intuïr millor, “nacional”. Aquells mots descrivint aquells paisatges tan semblants als meus. Em vaig fer, també jo “fan” de “la vaca cega”, de “les muntanyes”, em sabi a de cor el “Cant de la Bandera”… “Jo sóc la flor d´aquella primavera / que els pobles fa reviure I reverdir”…Però sobre tot vaig estimar el poema “A València en festa”, allò de “Recorda´t de qui ets i quant podries…”. En veure el meu entusiasme poètic, era l´any 1959, aquella persona em va fer un altre regal decisiu: “Ausiàs March. Antologia poética”. Versió original i moderna a cura de Joan Fuster”, editada per Selecta amb motiu del 500 aniversari “del més alt poeta de la nostra Edat Mitjana”. Ausiàs March llegit als setze anys! L¨entusiasme per tu, estimada meua, va esdevenir passió. Allí estaves tu en plenitud, en mans d´un poeta universal, d´un valencià, més alta i mes bella que mai. Clàssica.

I a més de descubrir Ausiàs March, en aquell llibre vaig trobar-me per primera vegada amb Joan Fuster. Aquell pròleg! Tu utilitzada en l aprosa, una prosa moderna, ágil, útil, capaç de ser vehicle d´un pensament elevat. Digna de ser comparada amb qualsevol llengua del món. M´hi vaig enamorar de tu com allò que era, com un adolescent apassionat.

Se m´acaba l´espai. La semana próxima t´escriure de bell nou, estimada meua. Aquests set diez, com sempre, et tindré a la boca, al cor i al pensament. Teu fins a l amort.

Toni Mestre. 1988

Carta “Llibertat violada a Quart de Poblet” 1977

Tal vegada ens pesem que aquesta denuncia per part d´un oient feta a l´any 1.977 no té res a vore amb nosaltres, malauradament ens equivoquem, continuament veiem atacs a la nostra llibertat d´expressió, rebent amenaces de tot tipus per gosar de dir el que hom pensa de forma pacífica. Vos deixe ací la carta i penseu si veritablement estem a l´any 1.977 o al 2.018. Esgarrifa i molt la situació viscuda.

Carta1

carta 2

Llegenda de la Font del Gegant.

   Fou un silenci llarg, tristíssim, El mon había perdut el somrís des de la fi de les muntanyes animades. Ni la remor de la mar, ni el cant del vent, ni el timbal del tro eren capaços d´esvair aquell vel de melangia.

  tonimestrellibre2 Però Natura no pogué suportar molt de temps tanta tristesa i infantà un esser nou, diferent en to de les aigües, de les roques i de les plantes que cobrien la faç del planeta. Així fou com nasqué Gegant.

   Gegant no fou tan gran com les oblidades muntanyes, però el seu cos era fort i dur com les penyes, la seua estatura competia amb els arbres mes alts i la seua veu potent i solemne podía ser mes dolça que el oreig entre les fulles.

   Tot en Gegant era jove, perquè era viu i lliure, i el mon li ho agraïa. Les selves li oferien repós i cobertura, fruites els Horts, aigües les fonts i perfums delitosos les herbes de la serra. Natura, des de la fosca consciencia mineral del planeta, vetlava per la seua nova criatura.

   Passaren les setmanes, que són els diez dels gegants, i Gegant anà fent la coneixençca del món que l´envoltava, Observà el camí del sol, les fases de la lluna i les rutes de les estrelles. Conegué els canvis de la vegetació, els viatges dels núvols i el tacte de la plutja. Aprengué les veus del vent, el bram del tro i l´udol de l´oratge….Inventà jocs, habilitats, concursos…I quan ho hagué sabut i ho hagué fet tot s´adonà de la seua soledat.

   Ni l´esplendor del cel, ni la majestat de les altes muntanyes emblanquinades de neu, ni les valls delitoses encatifades d´herba li eren ja suficients per omplir el pou d´infinitud que cada dia s´eixamplava més i més al Fons del seu cervell. Gegant emmalaltí. el seu cor generós, fet d´una substància més noble que el roure, comencà a pesar.li com una pedra viva.

   Errabund, caminant d´esme, deixà arrere paisatges coneguts i abandonà per sempre les terres altes on era nascut, Creuà serralades d´ambre per congosts de nacre, boscos de malva, fondalades d´aram i de turquesa, barrancs d´argent, fontetes d´alegia. Però Gegant, amb els ulls entelats per la tristesa, només veía foscor.

   De sobte, un bell matí, en travessar una amable carena, descobrí un paisatge esplendent. en va quedar ullprés i meravellat. Just al peu del tossal on es trobava s´estenia un gran llac d´aigua tranquil.la tot vorejat de milers de lliris grocs. Tot era groc i blau. I una illa clara tancava l´horitzó per la part de llevant.

    Quina quietud! Quanta bellesa! Una platgeta dolça, tot orlada de verd i arena fina, s´obria al seu davant. Tenia set. S´atansà a l´aigua . Retrocedí espantat. L´aigua era viva! Hi havia algú al seu fons transparent i l´esguardava! Tornà a acostar-s´hi. Ell era allí! Què fer? Quina sorpresa! Allargà els dits i, en tocar l´aigua ell va fugir. li tenia  por? No! Ja era allí, ja retornava i el contemplava amb aquells ulls de mel que enamoraven. Gegant feu un somrís….i ell somrigué al mateix temps. Era un amic! Un company! Era allò que buscaba!.

  tonimestrellibre3.jpg Gegant volgué abraçar-lo, i que el sentirá! Se n´entrà al llac decidit, però ell fugí d´un salt. Ja no hi era! Gegant s´entristí. “Amic -digué-, no te´n vages! Espera´m!”. I en restar inmóvil viu que hi tornava. Féu una passa curta i l´altre la féu també. Avancà i l´altre avancà igualment, Si anava poc a poc, ell el seguía, però si s´afanyava, l´altre desapareixia en l´aigua tèrbola.

   Gegant intentà guanyar-se la seua confiança. Li parlà baixet. Li digué qui era i d´on venía. Fou un monòleg curiós, perquè l´altre, tan a prop i davant, movia els llavis, però res no deia. Anant anant s´acostaven a l´illa. Gegant pensà: “Potser ell té allí la seua llar i em convida a visitar-la”. El va seguir pausadament, amb por de perdre´l si s´afanyava massa. L´illa, blanca i verda, era a tocar de mà. Prompte eixiría de dubtes!.

   Arribaren en una cala fangosa, atapeïda de canyissars i de bogars. L´aigua s´enterbolí i, de bell nou, ell desaparegué. Gegant, neguitós, saltà en terra. Qui sap si l´altre se li havia avançat per rebre´l com aclia? Però passaren les hores, que són els minuts dels gegants, i Gegant començava a impacientar-se. Sentia un estrany nus a la gola. “Company -cridà amb veu adolorida-, company! On ets? Per què t´amagues?”.

   Ningú no contestà. Gegant, cansat, s´assegué vora una roca. El sol anava decidit a la posta,. Un ventijol suau arrissava les aigúes del llac i els canyars agitaren plomalls d´adeu i de comiat. Li va tornar l´ofec. Era sol, més sol que mai. L´enyor de l´amic trobat i perdut l´acorava. “Per què? Per què no el volia?

    La nit vingué silenciosa i serena. Gegant, sense forces, es deixà caure arropit sobre l´arena i s´abraçà a aquell penyal encara tebi. Un glop salat i ardent li omplia els ulls. Quin cansament total! Quina gelor al moll dels ossos! Quina angoixa!

    I quan la lluna sorgí del llac i descobrí el seu cos, tan gran, tan bell. sobre la platja el trobà inanimat i fred. Gegant s´havia mort. Un filet d´aigua transparent i tendríssima regalimava encara del seus ulls tancats i amerava la terra.

tonimestrellibre-e1537265248297.jpg

D´aquell indret antic, situat a ponent de la muntanya de Cullera, temps a venir la gent en diría, i en diu encara, la Font del Gegant.

Toni Mestre. 1983-1985

Dibuixos: Antoni Laveda

 

Premis “Ovidi Montllor 2006”

                    Bona nit, senyores i senyors. Bona nit, amigues i amics. Perquè aquesta és una nit d’amistat. Una nit en que un col.lectiu d’associacions i persones preocupades perquè el nostre poble no perda la seua veu s’ajunten per celebrar plegats la festa de la música i la cançó valencianes. I ho fan honorant els que ens han precedit i ja no són entre nosaltres perque de ben parits és ser ben agraïts. També per agraïr l’esforç i la dedicació d’algunes persones, com ara jo, que durant anys, i des dels seus llocs de responsabilitat, i en moments sovint difícils, donaren suport i difusió a músics i cantants com els que hem recordat i d’altres que afortunadament segueixen vius i fèrtils animant el nostre panorama cultural amb les seues creacions en companyia de veus més joves.

              No cal dir com em sap de greu que el meu estat de salut m’impedesca estar entre vosaltres. Em representen Maria Josep Poquet, que us llig aquestes ratlles i em va acompanyar durant molts anys en les tasques radiofòniques, i el meu company Frederic Martí que arreplegarà en nom meu el premi. Però malgrat tot estic content. Pel premi i perquè veig que el col.lectiu de músics i cantants valencians és viu i es mou. No es resigna a la marginació criminal a que el sotmeteren uns en el passat i d’altres en l’actualitat. A l’allunyament del públic a través de vedar la seua presència en els mitjans de comunicació públics malgrat l’aparició constant de discos i l’aparició de noves promocions de músics i cantants valencians. Un públic que ja teníem i que ens van arravatar miserablement i que cal reconquistar al preu que siga. La creació d’aquestS premis, al costat d’altres iniciatives recents, ens diuen que estem en el bon camí.

              Gràcies per haver-vos enrecordat de mi. Gràcies en nom de tots els que des de la ràdio, i des de 1973, fórem conscients de la importància que la música i la cançó tenen en la vida d’un poble i ens abocàrem a la tasca de donar-li el suport i la difusió que es mereixien. Gràcies a tots els que ara mateix seguiu l’estela dels que obriren camí i penseu en el futur com un territori d’esperança. Gràcies per ser la nostra veu. Gràcies per creure en el País Valencià

                                                Toni Mestre. 14 de juny de 2006.

 

 

Presentació de “LA LLUNA ESCAMPA ELS MORTS” d’’Esperança Camps

1.- Fa un any ens reuníem ací mateix per a presentar la primera obra de ficció d’Esperança Camps, un nom pràcticament desconegut en el panorama de la cultura catalana de llavors. Llicenciada en Ciències de la informació, havia treballat al “Diari de Menorca”, a Ràdio Popular de Menorca i publicat un llibre sobre el grup menorquí de cançó “Ja t’ho diré”. Ara treballa, potser seria millor  dir “voldria treballar”, a Canal 9, on és redactora d’informatius.

2.- Esperança Camps és menorquina, nascuda a Ciutadella l’any 1964, però un bon dia el treball la portà a València, ací es casà i té una família, i ací s’ha arrelat sense que això li haja fet oblidar orígens i fonaments. De fet la seua primera novel.la “Enllà de la mar” amb la que guanyà el premi Joanot Martorell de Gandia  l’any 2003, que va ser la seua revelació, la revelació d’una veu literària de gran força i alenada, té per protagonista una dona menorquina que recala a València. Cal dir que el personatge no és en absolut autobiogràfic, vull dir directament autobiogràfic, però els paisatges, les vivències, els colors de l’illa que ha deixat i de la ciutat que acull  Na clara Lalbrés, la seua protagonista, és evident que els veiem a través dels ulls de l’autora.

3.- Perquè estem davant d’una autora, d’una creadora, d’una escriptora que en dues novel.les ha demostrat raça i domini, capacitat i estil. I no ho dic jo, ho diuen els jurats dels dos premis que ha obtingut fins ara. Perquè el llibre que presentem avui, “Quan la lluna escampa els morts”, ha guanyat l’últim premi de novel.la “Ciutat d’Alzira”.  Dos llibres, dos premis. Bon començament d’una carrera que esperem siga llarga i fecunda. La lectura, encara en mecanoscrit, de les primeres pàgines d”Enllà de la mar” ja em va fer veure de seguida que aquell paper s’elevava molt per damunt de la majoria de les obres editades o no que arriben a les meues mans. Jo ja coneixia Esperança, però ignorava la seua vocació literària. El que no ignorava és la seua condició de dona forta, intel.ligent i fonda vull dir, perquè aquestes  condicions es posaren de manifest a la primera conversa que tinguérem. D’aquestes qualitats en va plena la seua literatura. I l’atorgament a “Enllà de la mar” del premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’any 2004 n’és un bon exemple. Perquè els elogis més difícils, i més preats també, són els dels col.legues, ja sabeu, en un gremi tan procliu a les capelletes, els odis o si més no les manies.

4.- Bé, tenim, doncs, una nova autora que irromp en el panorama de la literatura catalana al País Valencià amb una obra d’exit, èxit de crítica i de públic. Una obra sorprenentment madura, molt ben escrita. Escrita amb ple domini dels recursos narratius. Amb un personatge, el de la protagonista, Na Clara Llabrés, molt ben dibuixat per dins i per fora, ple i dret enmig d’una la narració, la de la seua peripècia vital, que seguim, des dels paisatges que l’han envoltada en el passat i l’envolten en el present, fins als racons més amagats del seu interior a través d’una prosa elegant, en el sentit d’ajustada, precisa i sense dubtes de cap classe. Ací mateix, el dia de la presentació d’aquell llibre, que presentaren maníficament dues periodistes valencianes, Maria-Josep Poquet i Empar Marco, vaig apostar per l’autora i vaig saludar la seua aparició en el panorama narratiu valencià com un esdeveniment.

5.- Ara, avui, amb la segona novel.la d’Esperança Camps a les mans aquell brot veiem que va esdevenint arbre. “Quan la lluna escampa els morts” ha confirmat a bastament les espectatives que el seu primer llibre va despertar en molts de nosaltres. Perquè ens trobem en presència d’una obra completament diferent de l’anterior en tema, tractament i paisatge social. Però en les  seus pàgines alena la mateixa veu narrativa decidida i poderosa que animava el llibre anterior i és distintiva d’un escriptor de raça. D’uns ambients burgesos i universitaris, d’una família mitjana alta menorquina i de l’Eixample de València, l’autora ens trasllada a un barri marginal, “invisible i invivible” en diu, de l’àrea metropolitana: la Coma de Paterna.

6.- Canvi d’escenari, canvi de colors. El ventall de blaus, de tons pastel, que l’autora utilitza en la seua primera novel.la ha estat substituït per una paleta de grisos. Perquè no ha escrit una novel.la negra com algú pot pensar. “Quan la lluna escampa els morts” és una novel.la grisa, amb aquells matisos del gris que el fan sinónim de plomós, brut, usat, ronyós, sòrdid, llardós i obscur. Tal com són les vides i el paisatge de tots els seus protagonistes.  Tots gent marcada per la lluna, emblema de la mort, i òrfena de sol, símbol de la vida. Personatges inventats, sí, però inventats en el sentit etimològit de la paraula. Inventar vol dir trobar. Son gent, doncs, trobada. Gent que podem trobar cada dia no a l’autobús o al bar o al carrer. Normalment ni usem el mateixos transports, ni freqüentem els mateixos locals, ni vivim als mateixos barris. Els podem trobar, cada dia, a les pàgines o espais de succesos de qualsevol mitjà de comunicació.

7.- Va ser allà, al teletip que donava notícia d’un terrible accident, on Esperança Camps se’ls va trobar. I els va seguir. I a través de les seues morts va entrar en les seues vides. I ens les 185 planes del llibre ens comunica les seus no-vides. És a dir, la seua molta desesperança i les seues poques, i frustrades, il.lusions. La novel.la té un protagonista indiscutible: el barri. I dos protagonistes principals, una perella d’adolescents, catorze anys ella, la Vanessa, setze ell, el Carlos, que han nascut i viuen a La Coma, és a dir “al mig del no-res”. I aquest “no-res”, que els persegueix des d’abans de náixer, els aconseguirà en un temps incrïblement curt. Pertanyen a una generació criada entre la falsa eufòria, el somriure imbècil del col.locat, i el gest esquerp i agressiu “quan el seu cervell deixa de rebre l’estímul de la cola o de la trementina”. Agressius contra tot, especialment contra ells mateixos. Com diu l’autora són joves que “masteguen les paraules abans d’escupir-seles els uns als altres”.

8.- Els protagonistes principals són fills de famílies desestructurades, ell té el pare a la presó, que odien el lloc on viuen però no veuen la manera d’eixir del fons del pou que és el barri. La mare de Carlos, “ una vella de quaranta i pocs anys” que té una història sentimental horripilant, però que de tan repetida hem arribat a considerar normal, que consideren normal fins i tot les seues protagonistes.. Recorde una entrevista radiofònica on una dona contestà la preguna: “Su marido le pega?”, amb un “no” que va matitzar seguidament amb un: “Bueno, me pega lo normal”.

9.- Al voltant d’aquesta parella, la Vanessa i el Carlos, discorre la novel.la. I al seu voltant, mentre creixen, mentre animen una història d’amor-horror, de domini del mascle i revolta callada però dedicida de la xicota, no per corrent menys impactant, es mou una gal.leria de “persones de plastil.lina” que els trens de rodalis vomiten a cada moment, “que van o tornen a casa cansats, amb els ulls rogencs per l’efecte de les llums de neó del taller, amb els pulmons embossats de fumar dos paquets de tabac durant una jornada de treball llarga i opriment, sempre amb l’espasa de Damocles d’un acomiadament per poc rendiment”.

10.- L’autora ens presenta aquest món, aquest submón del suburbi, sobretot a través de les dones. Dones madures, maltractades per tothom, marits i fills, que sembles velles, i joves desesperançades que a vint anys  saben ja que no eixiran mai d’aquell ambient si no tiren per la tremenda via d’enmig. I algunes ho intenten, això de tirar pel camí del mig. Però l’eixida és difícil. O impossible. Perquè tot ajuda a quedar-te, a enfonsar-te. Els pares, els germans, el company, les amigues, el barri, “tres blocs cap ací, dues tristeses cap allà”, son al capdavall un pes massa feixuc. És com una solidaritat negativa que et fa impossible superar les fronteres, i les limitacions, del barri. La frustrada i frustrant aventura de l’ajudant de lampista Antonio Sánchez, que trau una discreta grossa dels cegos i vol muntar un bar rock-and-rol a la Coma, un local net, modern i elegant, és ben representativa d’aquesta inexorable impossiblitat. Qui és al fons d’un pou, i s’hi ha acostumat a viure-hi, ni vol eixir ni deixa que altres isquen. Aquelles mirades escrutadores, la respiració al bescoll dels membres de la família…

11.- La galeria de retrats, homes i dones, que trobem a la novel.la és riquíssima. Hi ha els indígenes i els visitants. Entre els primers, entre l’extensa galeria de dones, hi destaca Loli, l’ama de la perruqueria del centre de Paterna on treballa la Vanessa. Entre els segons els guàrdies civils que s’ocupen  de l’accident, els agents Ramírez i Làzaro, i la seua circumstància professional i personal, que seguim dins i fora de la caserna, tan ben dibuixats, o tan cruament desdibuixats. El periodista de televisió que s’acosta al barri, moment en que l’autora aprofita per a ajustar comptes amb un mitjà que tan bé coneix. I els qui ni s’hi acosten i veiem en negatiu: els qui viuen a les veïnes, veïnes?  urbanitzacions de luxe protegits per gossos policia i guàrdies de seguretat.

12.- El llibre està molt ben estructurat, una estructura circular en la que el final enllaça amb el començament, que avança amb retorns al passat que ens ajuden a conéixer l’evolució cap al present dels personatges. Uns personatges que, malgrat tot no podem deixar de compadir perquè la seua existència, feta de colps baixos i programes de ràdio indecents, està marcada, en tots els casos, per la suor freda de la por. No sé si aquest llibre es llegirà al barri de La Coma o a tants altres barris marginals, suburbials, valencians que fins ara no han pogut dir la seua, que no tenen veu perquè, com al coronel colombià aquell, ningú no els ha escrit fins ara. Fins ara. Tot un experiment, això de veure com reaccionaran els lectors, els alumnes dels instituts d’aquests barris, davant el llibre d’Esperança Camps. I els que pertanyen a d’altres ambients, perquè estem en presència d’un llibre que obre un nou món dins la literatura en llengua catalana al País Valencià, on ens manquen encara molts llibres urbans, o suburbans, que s’enfronten amb la realitat d’una part la nostra societat actual que viu a anys lluny dels centres de les ciutats i del món rural que amera gran part de la nostra literatura moderna. Teníem, tenim, tantes carències que ens calien novel.les de tota mena. I de primer, per la procedència comarcal de la majoria dels nostres autors i autores, hen tingut novel.les històriques o històries ambientades en poblacions que, a tot estirar, voregen la gran capital i els seus barris d’immigrants i on els protagonistes pertanyen al lúmpen indígena.

13.- Una última mirada sobre el model lingüístic emprat per l’autora. La història passa a un barri valencià d’immigrants castellans no assimilats. Difícilment escoltarem la nostra llengua a aquesta mena de barris on els que hi viuen parlen un dialecte castellà peculiar nascut mig de la procedència regional d’on venen els seus pares, mig aprés del xeli madrileny a través de la televisió. L’escriptora salva l’obstacle utilitzant un estàndard sempre correcte però molt valencià en el vocabulari i les expressions que el fan totalment verossímil. Així parlarien els nostres immigrants si fórem un país normal. Aquest problema lingüístic potser la causa de les poques novel.les urbanes que tenim. Tots els llibres s’escriuen per a fer-se preguntes i per donar-ne respostes, aquest també, i especialment. La pregunta és qui hi ha darrere, què passa en aquells ambients que només coneixem per les seccions de succesos, d’alguns succesos, dels mitjans de comunicació? La resposta la teniu a les mans. Per això acabe amb una recomanació clara: Esperança Camps, en el llibre “Quan la lluna escampa els morts”, s’endinsa decididament, i valerosa, en uns ambients en els quals la vida és “com una locomotora sense frens que et passa per damunt, sense que li pugues oposar cap resitència, i no deixa de tu ni les engrunes”. Uns ambients que estan a poc quilòmetres o a anys llum de nosaltres. El mínim que poden fer, a més d’agraïr-li l’esforç i d’alabar-li el talent, és seguir-la. Moltes gràcies.

                                              Toni Mestre. 7 d’abril de 2005.

Ucellacci e uccellini. Memòria escrita contra el naufragi.

 

               mkt0000030728.jpgSi hi ha al món una ciutat sense memòria és València i si hi ha un poble desmemoriat, i per tant a mercé del primer embaucador de Cartagena o Motilla que es presente, és el valencià. No sabem d’on venim ni com hem arribat on som. Per això anem cap al futur com diu la mostra cultura popular: com cagalló per séquia. El mal ens ve, com quasi sempre passa, del cap. La nostra capital, la ciutat de València, no funciona, té un alzheimer com un món i avança cega a colps d’urbanisme suicida i d’events internacionals perillossíssims. Clar i ras: anem vent en popa, a tota vela, contra el penyasegat. Resultat: el naufragi total.

   Gràcies que, contra els delinqüents i pirates que governen la nau, hi ha bons pilots, els escriptors, que des de terra n’assenyalen el rumb correcte. Nascut el 1930, Frederic Martí Guillamon acaba de traure, editat per Tres i Quatre amb l’ajut de la Universitat de València, el segon volum de les seues memòries: “La ciutat trista”, que arreplega la seua peripècia personal des de 1943 a 1966. Si el primer volum, “El carrer de Rubiols” arreplegava les seus vivències de 1936 a 1942, guerra i postguerra  a València vistes per ulls infantils, ara l’autor ens presenta la seua adolescència i joventut sempre amb la ciutat al fons. Una ciutat trista, per vençuda i escapçada, governada pel nacionalcatolicisme alhora terrible i grotesc amb l’aplaudiment de la mediocritat cultural provinciana indígena. Pel llibre desfilen locals (caus d’art, cafés, teatres, llibreries…), ambients, situacions i personatges de tota mena. Un fris urbà vivíssim, un llibre que la crítica ha considerat “imprescindible” per al coneixement d’aquells anys terribles que, encara que semble mentida, encara cuegen.

Toni Mestre.

 

Ucronia.

   L’any 1974 vaig viatjar per primera vegada als Països Lliures de la Mediterrània. Sembla mentida però malgrat la relativa proximitat entre el meu país, que ocupa la vessant atlàtica de la península Ibèrica, i aquest estat federal, que n’ocupa la mediterrània, mai no havia tingut oportunitat de visitar-lo. La presència d’España entre nosaltres en dificultava el contacte i la història del meu país, feta sempre contra l’imperialisme de Castella, ha abocat  tradicionalment els meus connacionals, a l’hora de viatjar, cap a Anglaterra i Holanda i des d’allà a la resta d’Europa, sempre pel camí de la mar. El viatge va ser difícil i complicat perque el meu país acabava d’eixir d’una llarga dictadura, amb la “Revolució dels clavells” que diuen, i a Espanya encara seguia viu un altre dictador, de nom Franco, que d’amic havia esdevingut enemic i recelava de tot el que venia de la nostra banda. A més el concepte centralista propi d’España feia que per anar de la meua ciutat, Lisboa, a la  capital del País Valencià, un dels PPLL de la Mediterrània, calia pujar fins a Madrid en compte d’anar pel camí recte i natural.

   Vaig fer nit a Requena, l’última població important d’Espanya abans de la frontera valenciana. Una ciutat antiga, amb monuments interessants però abandonats, que conservava encara el seu caràcter fronterer de sempre, d’avançada castellana cap a l’enemic català tradicional. Quan a l’hotel  “El Cid” s’assabentaren del meu desig de passar la frontera a l’endemà feren tot el possible per a dissuadir-me’n. Que si els habitants de l’altre costat eren bruts i lladres, que no tenien ni moral ni vergonya, que les carreteres eren dolentes… fins i tot el duaner castellà m’assegurà que hi havia còlera!

   L’endemà vaig descobrir una realitat totalment diferent del que m’anunciaven. El país era ric, net i endreçat, els seus habitants industriosos i treballadors i de caràcter franc i alegre. Les carreteres no estaven tan malament, millor que les espanyoles, i de còlera ni rastre! Vaig fruir molt d’aquell viatge, que he repetit sovint des de llavors. Hi he fet amics i per ells he sabut que després de la independència de 1713, quan el Tractat d’Utrech reconegué la voluntat dels valencians de ser lliures, demostrada als camps d’Almansa l’any 1707, els PPLL de la Mediterrània, que inclouen els regnes de l’Antiga Corona d’Aragó, amb el Rosselló, Sardenya i Sicília, són un estat amb quatre llengues oficials: el català, l’aragonés, el sicilià i el sard. Monarquia amb una branca Habsburg, fins a 1848, i república democràtica i federal des d’aleshores, van ser membres fundacionals del Mercat Comú en 1957 i un dels set pilars fonamentals de l’actual Unió Europea. El nivell de vida és alt i el seu prestigi internacional més que notable.

 UCRONIA: utopia aplicada a la història: la història refeta lògicament tal com hauria pogut ser.

                                                     Toni Mestre. Octubre de 2003.

 

Paco Muñoz i la Cançó

     Bona nit, amigues i amics: tots els pobles normals del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que  tenen de la vida. És a dir: de l´amor, del dol, del treball, de la festa, de la política, dels sentiments més variats… I el nostre poble, la nostra nació, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i, si vivim atents i fem el que cal, seguirem cantant pels segles dels segles. Naturalment ho hem fet al ritme ens l´han marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els nostres veïns de ponent. Però a bones o a males hem cantat i, fins ara, seguim cantant.

   Efectivament, des de que ens vingué el mal d´Almansa, prompte en farà tres segles, havíem anant perdent inspiració, afinació, força i veu. La castellanització de les classes dominants va deixar la Cançó en mans només del poble que l´ha conservà intacta justament fins la segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d´aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Aquest fer històric desgraciat n´agreuja el problema perquè deixa el nostre poble en mans d´unes emissores monolíticament en castellà, circumstància que propicià i acelerà entre nosaltres la substitució idiomàtica i l´abandonament general i progressiu d´una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la Nova Cançó que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d´aquella inèrcia negativa i l´encetament de nous camins d´expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d´afirmació nacional que en principi l´acompanyaren. La Cançó conquistà públics, envaí, sovint a la força, mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les primeres llibertats.

      I com va passar en temps més antics, quan fórem de bell nou una mica lliures, la nostra Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de la primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s´afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall de cançons reivindicatives, festives, satíriques, d´amor, de lluita…, de tota mena, que formen part ja de la història i de la represa nacional del poble valencià.

      A aquesta segona onada de la Cançó pertany Paco Muñoz. Quan ell va començar a cantar jo dirigia el programa de ràdio “De dalt a baix” que, des de la seua modesta però il.lusionada plataforma, donava a conéixer totes aquelles iniciatives culturals que ajudaren als valencians en el camí de la normalització. I la Cançó n´era una de les més importants per l´impacte que despertava en el poble. De primer em va fer arribar una cassette amb alguns temes propis i d´altres cantants com l´Ovidi Montllor. Em va sobtar la força de la seua veu i l´amplària del seu registre així com la intensitat del seu cant. Vaig creure de seguida en les seues possibilitats. Ens posàrem en contacte, ens férem amics, amb una amistat que encara dura, i quasi sense esforçar-ho ens va eixir la lletra i la música de “Què vos passa, valencians?” una cançó històrica, un gran èxit popular d´aleshores, que, juntament amb “La llibertat la picarem” va titular el seu primer i excel.lent disc l´any 1977.

     Ha plogut molt des de llavors. Ha passat molt de temps. Han passat moltes coses que diria Vicent Andrés Estellés. Però Paco Muñoz ha seguit avant, contra uns i contra altres, sempre superant-se, sempre obrint i encetant nous horitzonts, fins arribar al moment present en què podem mirar arrere i veure que el quart de segle llarg transcorregut des del 4 de novembre de 1976, data de la seua presentació al públic ací mateix, al vell Teatre del Micalet, ha estat ple i fecund. Ric d´aventures i de coneixença que digué Cavafis. Un grapat de discs, un gran ramell de cançons, moltes de les quals forman part ja del nostra imaginari col.lectiu, milers de recitals dins i fora de les nostres fronteres i l´afecte d´un public fidel que l´estima, l´anima i espera encara de la seua creativitat noves mostres de talent i d´amor al país.

     No ha estat tanmateix un camí de flors i violes. Hi ha hagut més d´una espina, i més d´un miler, i tant! Hi ha hagut atacs, insídies, entrebans, oblits, prohibicions, persecucions… Però tot ho ha superat el nostre amic Paco Muñoz amb l´afecte i el suport constant del seu públic. Un públic adult al qual caldria afegir els xiquets i xiquetes de les nostres escoles destinataris d´un grapat de cassettes a través de les quals els valencians de demà han pogut i poden completar la seua educació amb cançons que els arrelen a la nostra terra i a la nostra llengua per a sempre. I sàpien a través d´elles que en el seu idioma poden expressar-se cantant com fa qualsevol altre poble del món.

    Un dels símptomes més clars de la decadència d´un poble és quan esdevé mut. Quan la seua veu pròpia desapareix i és substituida per un altra. I des de fa un temps estem assistint a la dictadura imperialista de l´anglés i del castellà com úniques llengues permeses als mitjans de comunicació audiovisuals. Això, que alguns entenen com a globalització, per a nosaltres els valencians no és sinó una putada, amb perdó de les pobres putes.

   Per motius polítics, o siga econòmics, ens estan lligant i emmordassant, estan ofegant la veu dels nostres cantants, amagant-nos la seua imatge, mentre promocionen i venen personatges tan petits, ridículs i prefabricats com els de la trista Operación Triunfo. Si Raimon, quan la Dictadura, cantà: ens diuen que no tenim història, que la nostra és la d´ells, ara, en Democràcia, en el terreny de la cançó estan fent-nos el mateix. Volen deixar-nos sense veu. I quan un poble, deixant-se enganyar per mitjans de comunicació forasters, votant els seus enemics i donant-los carta blanca, es deixa emmudir, s´exposa a que una altra nació li impose la seua llengua i li cante les quaranta… en bastos! Atents a la jugada… perquè ens juguem el futur. Bona nit!

                                                                      Toni Mestre. 11 d´abril de 2002

Esterilitat.

    Fa uns dies, a la seua columna de l’Avui, l’alcoiana Isabel-Clara Simó, amb motiu de les acusacions de “catalanista” llançades contra el mallorquí Sebastià Alzamora per un anomenat “Círculo Cultural Mallorquín”, motejava la collonada de l’anticatalanisme de “pesada, antiga i estèril”. D’acord amb això de pesada i antiga, però d’estèril, per a ells, no té res.

    M’explicaré. La pol.lèmica valencià-català o mallorquí-català no és tal. No hi ha dos punt de vista sobre un tema que lluiten objectivament i neta per  a solucionar un problema. No. Ací el que hi ha un conflicte vell i rancuniós entre dues nacions peninsulars. Ells, els castellans i castellanitztas, i nosaltres. Ells tenen més clar que nosaltres la unitat i el nom de la llengua. De la nostra, de la qual fan qüestió. De la seua ni en parlen, ja diu i dirà Madrid què és i com l’han d’usar. Ara acaben de celebrar el “III Congreso Internacional de la Lengua Española”, a Rosario d’Argentina, on tot han estat lloes a la “globalización de una lengua plural”, però cap ponència antiunitarista. “El País” de Madrid publicava l’article “Siete maneras de pedir una bebida en español” com a mostra de varietat i riquesa. Conclusió clara: ells, ben units en la varietat, tenen futur; nosaltres, enfrontats a mort per la mateixa causa, no.

    Per tant aquesta polèmica, antiga de segles, només és pesada per a nosaltres, a qui esterilitza. Ells van fent via per una autopista sense peatge de 450 milions de parlants. Nosaltres, amb menys de 10, estem amb el carro estacat en un camí rural i amb “amics” només ajuden posant-nos pals a les rodes. Ells corren que volen, nosaltres no avancen, o siga, retocedim. El problema que patim nosaltres l’hem de resoldre els valencians; no ells, els castellans o castellanitztas, que viuen i prosperen, rics i fecunds, entre nosaltres gràcies al problema que ens creen. El seu èxit rau les polèmiques paralitzadores que ens esterilitzen. No ens aturem mai més a discutir amb qui, secularment, ens odia i té per enemics, només perque som i ens declarem diferents, un fet innaceptable per la majoria dels “españoles”. L’altre dia ens ho recordava sense embuts l’alcalde de Salamanca: “Al enemigo, ni agua!”. “El enemigo” som nosaltres, els que reclamem uns papers robats o uns drets nacionals usurpats. Alerta!

Toni Mestre

2003

 

%d bloggers like this: