Pàgina d'inici » Posts tagged 'llengua' (Pàgina 5)
Tag Archives: llengua
Cartes a la llengua (III).
Estimada llengua: recordes la meua entrada a la Universitat? Va ser com un alliberament. Com passar de la clandestinitat a la vida pública. Era l´any 1961 i en vaig matricular de Dret. Prompte vaig veure que allò no era per a mi i l´any següent vaig passar a Filosofia i Lletres. El vell edifici del carrer de la Nau exigia aleshores la corbata obligatòria i parlava sempre en castellà. En Dret el parlaven fins i tot els alumnes que et parlaven a casa. T´amagaven avergonyits als claustres, als bars, sempre. A mi això em dolia- Negar.-te a tu, amor meu, era una cosa que no comprenia. Jo que sempre anava publicante per tot arreu! Però alguna cosa passava ja. Entre la carcor dominant hi havia alguns professors diferents. Molts d´ells parlaven en privat català i de llibertat, un concepte aleshores subversiu i perseguit. A més a més eren els millors catedràtics. Recorde Murillo Ferriol, Joan Reglà, Jover, Tarradell... Hi havia també l´Ubieto, un home polèmic amb qui discutiem apassionadament sobre Història medieval…i sobre tu. Ell és aragonés, ja saps. Amb tota aquella colla de mestres vaig aprendre a estudiar i a pensar.
També entre els alumnes s´obria pas una nova mentalitat. Al costat dels hereus d´una llarguíssima tradició de dimissions nacionals, una nova minoria creixiem i ens desenvolupàvem. N´erem pocs però molt actius. Editàvem revistetes com “Diàleg”, i després “Concret”, on tu campaves de bell nou amb tota la rotunditat de la teua bellesa. Érem ingenus? Potser però érem joves i estàvem enamorats. De tu, naturalment. Recorde Miquel i Diego, Rafael Minyoles, Ernest Sena, Valèria Miralles…
Pel maig de 1962 havia aparegut la primera edició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. De bell nou aquest nom entrava en la meua vida. Va ser, crec la millor primavera del món, la que marcaria definitivament el meu pensament. Cóm vaig devorar aquell llibre! Cóm et bevia, adorada meua, en aquelles pàgines que quasi vaig aprendre de memòria! La meua set de sempre hi havia trobat la font clara que l´assassiava definitívament. Els fets, les indecisions, els problemes del nostre poble per primera vegada en carn viva, per primera vegada analitzant lúcidament per un valencià valent. Avançàvem, estimada, i els teus enemics reaccionaren. Bon senyal! Una nova jventut començà a accedir a la Universitat: ja no era rar sentir-te pel claustre, els seminaris i fins i tot a les aules. Els estudiants que venien dels pobles ja no t´abandonaven i molts ciutadans, fills de famílies castellanitzades, assistien a cursets i a poc a poc et recuperàvem.
I la Cançó. L´any 1962 va ser també el del descobriment de Raimon. Jo no vaig assistir mai a les històriques reunions de “Casa Pedro” on va cantar per primera vegada. Però vaig comprar el seu primer disc, i els següents, i tots els dels Setze Jutges. Sentir-te cantada, en disc i per ràdio, amor meu! Quina novetat tan joiosa! El crit de Raimon molt prompte es va fer col.lectiu. Molts començàrem a dir “NO” també a tot allò que ens negava. Aquells primers recitals, les primeres assemblees, les primeres manifestacions, la lluita contra el SEU… Nacionalisme i llibertat van ser el bagatge d´aquella generació en la nostra lluita contra la dictadura.
Si el “Nosaltres” havia estat un revulsiu en la societat valenciana d´aleshores, l´apariciò d´“El País Valenciano” dins les guies que publicava Destino de Barcelona va ser aprofitada per la classe dominant valenciana, franquista genuflexa, i especialment pel diari “Las Provincias”, per tal d´organitzar una campanya anti-fusteriana clàrament feixista. S´encetava, o seguia, una maniobra típica de la provocació de la dreta: acusar de provocador el denunciant de les seves provocacions de sempre. Apel-lar als sentiments “autèntics” dels valencians els qui feia segles s´enfotien del país, del poble i de tu, estimada meua.
I la primera pena grossa de la meua joventut: veure que el poble, una part nombrosa si més no, seguia les idees dominants, seguia les consignes dels seus enemics seculars i reaccionava contra els qui defensaven. Cremaven llibres que no havien llegit i cridaven contra Joan Fuster des de la ignorància manipulada. S´encetava una divisió que havia de marcar el nostre destí durant molts anys. Però tu seguies avançant. Cada día eixien més llibres, es montaren algunes llibreries i la Universitat cada dia era més valenciana.
Fins la propera setmana amor. Recorda que t´estime, t´adore i sóc sempre teu.
Toni Mestre.
Més dolça que la mel (i II)
Fa unes setmanes ha començat la gravació de les “Rondalles Valencianes” de don Enric Valor a uns estudis d´Alboraia. Es tracta d´una producció de RNE-Ràdio4 que constarà de setanta capítols i que oferirà a l´audiència i al públic en general ´obra rondallística completa de un dels escriptors valencians més importants del segle XX. Un home que, quan va literaturitzar aquestes rondalles populars, allà pels anys 50, no veia gens clar el futur ni de la llengüa ni de la cultura dels valencians, i precisament per això va posar en la seua obra tot allò que en sabia, de llengua i de cultura, per tal de, com contà Salvador Espriu, “salvar-nos els mots” als valencians que vindriem. I a ausades que ho va conseguir. Mai no li agraïrem a Enric Valor el que feu, i el que ha fet després, pel nostre poble. La gravació va avançant i és emocionant veure les reaccions dels actors que hi intervenen: “Açò és valencià com cal!”, “Quina preciositat de llengua!”, “Fa gust de dir aquest idioma!”… i tant que en fa de gust! Allí està la llengua rica i plena, popular i culta, antiga i moderna, completa i sucosa. Acostumats a l´eixut “dialecte” de la TVV, les pel.licules i sèries de la qual es veuen obligats a doblar sotmesos a normes irracionals i entarquimades, la llengua neta i fresca de don Enric Valor, la llengua autèntica del poble valencià, els sembla un got d´aigua clara.
Fa poc, en unes declaracions a la revista de lletres “L´ILLA”, editada per Bromera, titolades “Reflexionar sobre la llengua”, es presentat com un home que “estudia el comportament lingüístic dels valencians… un expert d´un tema amarg…”, el socio-lingüísta Toni Mollà, el reponsable de la política lingüística (?) de la TVV-Canal 9. Tota l´entrevista és una trista justificació del trist paper que fa i ha fet la Comissió que presideix. Fa trampa: parla de “nogensmenys” i “tanmateix” i s´oblida, quan diu que ” en la televisió el millor model lingüistic és el que no es nota” que el que la direcció general, arbitràriament, li ha imposat a ell i als altres especialistes, es nota escandalosament. Amargament. Les criatures que van a escola i després veuen la televisió valenciana poden acabar esquizofrènics, però acabaràn castellanitzats. És sorprenent la unitat del castellà, fins i tot del d´Amèrica, front al separatisme criminal de la TVV. El desgavell i la indignitat porten al menyspreu i la substitució idiomàtica.
“Jo no magnificaria el valor positiu de la televisió per a la recuperació lingüística” afegeix més avant Toni Mollà. Ah no? Puix jo tampoc el minimitzaria. No m´estranya que es mostre pessimista davant el futur de l´idioma tot al llarg de l´entrevista. Ell ja l´ha matat al seu cap i està ajudant a matar-lo desde TVV. Tornant a l´Espriu “els hauria estat senzill de fer, del seu silenci un mur impenetrable, altíssim, van triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Per un grapat de duros “més dolços que la mel”, clar. Sabeu que per un quart de quilo de pessetes al mes podeu tenir al vostre servei, perdó, servici un excel.lent poeta i fer-lo ballar al so que vulgueu? Quanta misèria es pot aconseguir amb diners públics!
Parla i no acaba Toni Mollà en aquesta entrevista publicada per “L´illa” del seu pessimisme total davant el futur de l´idioma. És un especialista, en sap, maneja enquestes… Parla de “la substitució lingüística, que és un macroprocés de caracter global que no es pot detenir amb mestres d´escola, una televisió i una ràdio”. Potser està suggerint-nos “la Guardia Civil”? Parla també de milers de parlants perduts anualment, de l´efecte cascada, de posar la realitat damunt la taula, “que la gent s´assabentarà del què passa… i decidira canviar-lo (el panorama) o enviar-ho to a rodar”. Visca l´alegría! I mentrementres ell, ells , a cobrar cada més i ajudar des de TVV a accelerar-nos la mort. Eutanàsia es diu això. Una mort dolça, “mes dolça que la mel”. Cinc mil pessetetes!
Toni Mestre 1990.
Més dolça que la mel.
Sembla que va ser Tomàs Villarroya el primer valencià que motejava així la llengua del país l´any 1841 en el seu poema “Cançó” publicat a la revista “El liceo valenciano”. La influència de la famosa “Oda a la pàtria” de Benaventura Carles Aribau, publicada el 1833 és evident, però l´expressió tingué tanta fortuna entre nosaltres que, mentre els catalans l´abandonaren ràpidament i en lloc de cantar la llengua símplement es dedicaren a emprar-la, encara avui és normal sentir-la en boca de mantenidors, poetes de llibres de festes, fallers o festers i en altres ambients castellanitzats valencians. “Més dolça que la mel” li diuen a la llengua que ni la parlen ni l´estimen; però per els qui la parlem i la vivim dia rere dia esperançadament no és ni dolça ni amarga, simplement és i prou. Tot i que alguns de cara, i altres per l´esquena, s´entesten a amagar-nos-la ben sovint.
Una cosa tan neta com és la llengua, i tan clara (“Xica, deixa´t de romanços”, li vaig sentir dir a una dona de Morella, “la nostra llengua la més clara!”) i la quantitat de tarquim que se li pot atocar al damunt! De primeries amb prohibicions “manu militari”, una “tradició” que ens ve del temps de la repressió contra les Germanies, i a continuació “a cristazos” a través de la jerarquia catòlica. o a palmetades, per mitjà de mestres públics i privats però sempre “nacionales”. Sense oblidar els injustos jutges i tota la resta del funcionariat “colonial” que hem hagut de patir. Fins els últims anys, quan amb la democràcia s´esperava també la llibertat, la normalitat de la llengua. Però també en aquest cas, pel que es veu, “el canvi” ha eixit fallat.
De l´alegría i les il.lusions dels primers anys hem passat al “magre menjar” del moment actual. Ja la Constitució ens discrimina davant els castellans, que només cal que aprenguen la seua llengua mentre nosaltres hem de saber la d´ells per obligació i la nostra per devoció, situació d´injusticia i marginació que, per a major “inri” subratlla i ratifica el nostre pobre Estatut. Alguna cosa volgué esmenar-se amb la “Llei d´us i ensenyament del valencià” però la manca de voluntat política del PSOE, en aplicar-la i potenciar-la es evident. La inexistència d´una Direcció General de Política Lingüística al si del nostre govern n´es una mostra clara. A més a més està el pèsim exemple de desamor a la llengua que donen la majoria dels nostres polítics en la seua activitat diaria als ajuntaments, diputacions i Corts Valencianes. Poquíssim la parlen i encara menys la parlen bé. El conseller de Cultura, Educació i Ciència, el senyor Cebrià (ell s´estimava més signar “Ciprià” i ves a saber si encara li diuen oficialment Cipriano), abans ha abandonat el càrrec que ha aprés, per exemple, a dir correctament “ciutadà” en comptes de l´incorrecte “ciudatà” que ens arreava cada dos per tres.
A tot açò vingué la televisió, la TVV o Canal-9 qu eli diuen, Una ocasió d´or per a fer a l´idioma una passa de gegant i fer-lo arribar, amb un nivell i uns registres correctes, a amples capes de la població que o no l´havien pogut estudiar o símplement l´ignoraven per ser procedents d´altres països més o menys propers. Una oportunitat llàrgament esperada per uns i altres que eren conscients de la necessitat de saber corrèctament la llengua del país i del dret que tenien a que s´els ensenyara, o simplement s´els parlara, exàctament com s´ensenyen als propis i als estranys les altres llengúes oficials del món: com mana la gramàtica i punt. I de bell nou ens fallen. En contra de la tradició literària, en contra de la Universitat, en contra del sentit comú i d´allò que s´està ensenyant a les escoles i instituts, s´adopta un model híbrid, bord, anti-valencià per castellanitzat i antipopular per vulgar. “La dolça llengüa”, com sempre, és una excusa per a tapar el que interessa: seguir castellanitzant, dolçament això sí, elpoble valencià. Ja fa temps que sabem la maniobra, Tot afebliment, divisió, “regionalització” de l´idioma és ajudar la castellanització.
Toni Mestre 1990.
Un concert a “La Fenice”
16 de març de 1995. De manera miraculosa hem aconseguit dues entrades. El concert comença a les vuit del vespre. Ha plogut fa poc i Venècia llueix com un peix acabat de traure de l´aigua. Des de l´Hotel Belsito, situat ben a la vora, per carreronets deliciosos, travessant pontets i canals solitaris, ens acostem al teatre per la porta de darrere. La “porta d´aqua”, antigament la més important posat que per ella accedia l´aristocràcia, que arribava en góndola des dels seus palaus.
Ara es la porta de càrrega i descarrega de l´escenari. Passem per davant de l´hotel “La Fenice”. amb el patiet d´entrada vestit de verd, i eixim a la plaça del teatre. La façana neo-classica, amb bustos i al.legories, domina la serenitat del “campiello”, que com tots els de la ciutat presideix l´antic brocal d´un pou antic. Els llums estan encesos i s´observa una activitat desusada. Hi ha un vell café a la dreta que vessa de gent i soroll. Però nosaltres frisem per entrar i veure tranquil.lament l´interior del teatre.
Només passar el control, a la nostra esquena, sentim una veu que diu amb un punt de sornegueria: “Bona nit!”. Ens girem i ens trobem amb Mara Calabuig, periodista i amiga de València. La saludem sorpresos, Va amb la seua filla i la pintora Antònia Mir. Totes tres porten abrics llargs de colors suaus. Passegem els vestibuls, l´única part del teatre que s´ha salvat dels incendis. Una taula entre dues altes columnes de marbre rosa amb unes dones, membres de la societat que organitza el concert, on venen el programa i material sobre “La Fenice”. És allà on el servei de premsa ens ha deixat un gran sobre amb llibres, diapositives i un vídeo editat amb motiu del bicentenari, celebrat el 1992, Tot magnífic, com l´interior de la sala que contemplen per primera vegada des d´una llotja del primer pis, el bigarrament de l´interior, vist així de sobte, talla l´alé. Em ve al cap el començament de “Senso”, de Visconti, amb Alida Valli ocupant, amb altra gent, una llotja, potser la mateixa qu exafem ara, mentre la platea bull d´uniformes austríacs i als pisos alts esclata una manifestació nacionalista.
La sala actual no és l´óriginal de 1792. Aquella, i la que la va succeïr es cremaren. No és veritat qu eel nom de “La Fenice” vinga de l´au mitològica que renaixia de les cendres. El nom li ve de la societat de musicòlegs que en propicià la construcció quan la Republica vivia els seus últims dies d´estat independent. L´aspecte actual de la sala és si fa no fa el mateix de mitjans del segle XIX, quan l´estil del Segon Imperi francés s´extenia per tota Europa. Si ho mirem bé es troba a un pas del “Pompier”. temperat, això sí, pel bon gust i la gràcia locals. Crida l´atenció el seu tamany. Ni gran ni petita. A escala humana, com tantes coses a Venècia. I suau. Ens trobem al si d´un instrument extraordinari, capaç d´emetre les notes més pures.
Baixem a la platea on tenim les nostres localitat. Els llums estan tots encesos i el teatre lluu embolcallat en una suau combinació de colors on han estat combinades amb saviesa només tres gammes: el verd, el rosa i l´or. El resultat és fantàstic. Un teló de vellut verd fosc amb floretes daurades i una franja brodada en or i rosa oculta el teló de boca pintat. Actua el Quartet Glazunov. Quatre joves russes, de solta cabellera, rossa o d´aquell color roig dit venecià, vestides de negre, interpreten obres de Glinka, Glazunov i Shostakovitx.
La música d´aquest últim, en la penombra d´una sala plena d´un públic atent, amb una elegància que ve de generacions, em porta lluny. No sé on- A poc a poc oblide que, damunt d´aquell escenari, va viure i morir per primera vegada Violeta “la traviatta”; que mentre hi dirigia una simfonia seua Richard Wagner es va sentir tan malament que va morir després a un palau del Canal Grande; que en la llotja central del primer pis, plena d´espills i cornucòpies daurades, van seure, entre altres personatges històrics, els últims forasters senyors de Venècia, Francesc Josep d´Austria i la neuròtica Elisabet de Baviera. Tot s´esvaeix. “La Fenice” es un vaixell que ningú mena, un nou “Bucentaure” ducal que navega perdut per mars antics d´oblit i de noira cap a un destí que desconeix. Per moments em sembla sentir un clapteig d´ones que colpeja insistent, entenrc, els flancs del teatre.
Toni Mestre (Fragment del llibre inèdit “Silencis i penombres”)
Matar el llop.
El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.
Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.
I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.
Toni Mestre.
Amics.
Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.
I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.
A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.
Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)
Normalitat.
Els valencians parlem sovint de “normalització”. Per contra els habitants dels països castellans veïns no en parlen mai. És natural. Ells són normals. Ells tenen un Estat perfectament organitzat que vetla pels seus interessos nacionals. Nosaltres només tenim un poder regional vicari, i a més a més votem sobretot partits (diguem-ne foranis, centralistes… sucursalistes al capdavall) que posen els nostres interessos en mans d’uns governs que defensen el que defensen. Ells tenen una llengua i una cultura que compten amb mitjans de comunicació propis; unes escoles on només s’ensenya en castellà; una història i uns mites acceptats per tothom; un punt de vista nacional únic en economia, política exterior o comunicacions.Nosaltres només som normals a l’hora de pagar. Paguem igual o més que ells, però a canvi rebem les engrunes de la seua taula.
És lògic que ens obsessione la normalitat. Però la normalitat, com va escriure Pere Gimferrer a començaments dels vuitanta, “no està només en un punt. O bé totes les coses, a tot arreu són normals, o bé no podem pas, a dreta llei, parlar de normalitat”. Des d’aleshores hem avançat molt, moltíssim. Sempre amb pals a les rodes, tot cal dir-ho, i amb l’esforç heroic de col.lectius admirables. I hi ha parcel.les especialment vistoses on el camí fet es nota més. Però què lluny estem encara de la normalitat que tenen, com he dit, els castellans. O els francesos.
Seguint amb Gimferrer, el principi de normalitat lingüística que observem al carrer o a l’escola, cal que es base sobre tot, en la normalitat “a casa”, on la llengua cal que estiga instal.lada al fons de la consciència individual de cadascú: “ja que la llengua no és sinó expressió d’una determinada manera de trobar-nos en el món, d’orientar-nos”. Parlarem, llegirem i escriurem valencià, doncs, si, d’una manera clara i evident, ens sentim valencians. O preferirem seguir desorientats? Orientats cap a Madrid, vull dir.
Toni Mestre. (Publicar diumenge 4.03.01)
Sobre la llengua.
Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,
L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.
Toni Mestre. 29.01.06
Primavera.
De puntetes, el primer dia després de la quietud, entra cada any la Primavera al País Valencià. Al meu carrer l’ha precedida, missatgera tendríssima, la brosta dels tarongers. Els dos que van ser cremats durant les Falles de 2001 per un vàndals s’han recuperat lentament, tot i que encara mostren les cicatrius d’aquella sevícia. Els plàtans de la Gran Via presenten ja les branques vestides d’un lleu borrissol novell. I d’ací a poc la tarongina omplirà els aires d’esperança. El temps clar és arribat!, diu amb totes les seues veus plurals i antigues la mare Natura.
I nosaltres, què hi farem? Seguirem, indiferents al concert primaveral, amb les nostres rutines i els nostres desficis? Amb la mort hivernenca al fons del cervell? Esclaus del fred i la foscor? Quina llàstima! Amb la Primavera podríem intentar, “renovar-se i canviar només vol que començar”, el reverdiment de les nostres vides, la privada i la pública. No es tracta de ser qui no som, sinó de retornar a ser qui fórem buscant forces en les arrels. No penseu que és impossible. Només cal imitar els arbres. Despullar-nos, deixar caure tota la fulleraca morta, inútil, i renovar-nos per dins i per fora amb la saba rejovenida i vigorosa de la bella estació.
És, doncs, un moment esplèndid per a remuntar velles renúncies i reanimar identitats moribundes. És l’hora, per exemple, de posar-nos seriosament a estudiar la nostra llengua. D’apuntar-nos a algun curset. De començar a llegir-la assiduament, hi ha publicacions setmanals estupendes i llibres de tota mena. D’escoltar-la a través de mitjans audiovisuals, d’ací o d’allà, que ens en familiaritzen amb tots els seus accents. I l’instant oportú per a decidir-nos a escriure-la, millor o pitjor, anant es fa camí, en totes les ocassions. Que la Primavera que arriba vigoritze i renove el nostre sentit nacional!
Toni Mestre
Desficaci fester.
Els valencians vivim temps de desficaci. Fa anys. Del desficaci els castellans en diuen “chapuza”. Desde la política fins a la festa, desde la llengua fins la cultura, de les tradicions fins l´oci som un dels pobles, si som encara un poble, més desficaciats del món. No érem així, però de mica en mica, oh miserables! els partits que hem votat majoritàriament, el PSOE i el PP, ens han portat a la trista situació actual. Del PSOE escriu Enric Sòria en el seu interessant “La lentitud del mar. Dietari 1989-97”: “en conjunt, aquest partit ha dilapidat miserablement el temps i s´ha guanyat a pols que una societat tradicionalment d´esquerres com la valenciana acabe per girar-li l´esquena.” I s´ha fet de dretes. I s´ha trobat de cara amb el PP. I quin PP! Un PP pesta que ho ha empudegat tot.
Ara i ací, perquè ho porta l´actualitat, parlarem de les tristes festes falleres que patim any rere any. Perquè si els psoelistes ho saberen, o no volgueren, agafar el bou faller per les banyes, els populistes l´han torejat fins que ha esdevingut un gosset d´aquells que diuen llepafigues del poder, ja m´enteneu, No han fet sinó seguir la tauromàquia franquista, però amb la xuleria i la desimboltura que dòna l´exercici del poder eixit de les urnes. Així li han fet a les falles una faena d´antologia. Li han tallat a la festa les orelles, la cua i tot allò que tenia de viu, popular i espontani, de crítica del poder, de participación lliure i activa, de divertida…
Paralel.lament estimulaven la coentor, la censura, la bruticia, una falsa religiositat, l´enfrontament entre fallers i no fallers i al capdavall l´avorriment. Allunyades cada vegada més de monument i del barri les falles són un absolut avorriment, entre el fàstic i el tedi, que provoca l´ ensopinament dels mateixos protagonistas. Són massa diez que cal omplir d´actes sovint grotescos: desfilades amb indumentària absurda, petardeig constant, “paradas moras”, molestos envelats…Un desficaci insolent si.
Toni Mestre (12.03.06)
Toni Mestre 