De puntetes, el primer dia després de la quietud, entra cada any la Primavera al País Valencià. Al meu carrer l’ha precedida, missatgera tendríssima, la brosta dels tarongers. Els dos que van ser cremats durant les Falles de 2001 per un vàndals s’han recuperat lentament, tot i que encara mostren les cicatrius d’aquella sevícia. Els plàtans de la Gran Via presenten ja les  branques vestides d’un lleu borrissol novell. I d’ací a poc la tarongina omplirà els aires d’esperança. El temps clar és arribat!, diu amb totes les seues veus plurals i antigues la mare Natura.

                                             I nosaltres, què hi farem? Seguirem, indiferents al concert primaveral, amb les nostres rutines i els nostres desficis? Amb la mort hivernenca al fons del cervell? Esclaus del fred i la foscor? Quina llàstima! Amb la Primavera podríem intentar, “renovar-se i canviar només vol que començar”, el reverdiment de les nostres vides, la privada i la pública. No es tracta de ser qui no som, sinó de retornar a ser qui fórem buscant forces en les arrels. No penseu que és impossible. Només cal imitar els arbres. Despullar-nos, deixar caure tota la fulleraca morta, inútil, i renovar-nos per dins i per fora amb la saba rejovenida i vigorosa de la bella estació.

                                            És, doncs, un moment esplèndid per a remuntar velles renúncies i reanimar identitats moribundes. És l’hora, per exemple, de posar-nos seriosament a estudiar la nostra llengua. D’apuntar-nos a algun curset. De començar a llegir-la assiduament, hi ha publicacions setmanals estupendes i llibres de tota mena. D’escoltar-la a través de mitjans audiovisuals, d’ací o d’allà, que ens en familiaritzen amb tots els seus accents. I l’instant oportú per a decidir-nos a escriure-la, millor o pitjor, anant es fa camí, en totes les ocassions. Que la Primavera que arriba vigoritze i renove el nostre sentit nacional!

                                                                        Toni Mestre