Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'llenguacatalana'

Tag Archives: llenguacatalana

L´Any Verdaguer.

Enguany se celebra l’Any Verdaguer. El gran poeta romàntic, nascut a Folgueroles, Osona, l’any 1845, morí a Vallvidrera, Barcelona, el 1902. Ara en fa cent anys. He escrit “se celebra” i no he gosat dir “celebrem” perquè, fins ara, al País Valencià, no sé que es prepare res per a recordar l’efemèride. I Jacint Verdaguer és un escriptor cabdal en la nostra literatura, l’escrita en aquesta llengua que escric i llegiu, vull dir. Un dels cimals més grossos de l’arbre de la Renaixença. Aquell que, amb una formació llatina clàssica i un gran coneixement de la literatura i la llengua populars, va donar els fruits més importants del segle XIX. Importants i fecunds. D’aquella llavor naix en realitat la gran poesia catalana moderna. I la millor prosa.

                                 Poeta de gran popularitat en el seu temps, tingué una vida plena de daltabaixos, i malgrat els  reconeixements que assoliren moltes de les seues obres, després de patir incomprensions i persecucions va acabar els seus dies com un escriptor sense alé i enmig d’una gran tristesa. Tanmateix el seu soterrar va ser una gran manifestació de dol i d’afecte. Molta gent coneixia de memòria alguns dels seus poemes, tant al País Valencià com a Catalunyai les Illes. I els seus grans poemes èpics “L’Atlàntida” i “Canigó” assoliren fama internacional.

                                La ciutat de València li dedicà un important carrer de l’Eixample  de Ferran el Catòlic, al costat del d’Àngel Guimerà. I el valencià Lluís Guarner el va traduir al castellà el 1936. Una edició frustrada per la guerra que va veure la llum el 1954, amb motiu del cinqüanté aniversari de la sua mort. Enguany, els poetes valencians si més no, “niuada de calàndries, poetes de ma terra…” hauríem de celebrar el centenari d’alguna manera: un placa de ceràmica al seu carrer, un cicle de recitals i conferències, i una “corona poètica” a l’estil de les de la seua època. Seria bonic. I de justícia.

                                                                     Toni Mestre

L´Ovidi i jo.

La meua primera relació amb amb Ovidi Montllor va  ser a través de la llibreria “Ausiàs March” (1966-1979), del carrer de l’Ambaixador Vich de València, un cau nacionalista que portava amb Frederic Martí i on la “Cançó” tenia un lloc destacat. No cal dir com rebérem el seu primer disc, de 1968, amb “La fera ferotge”, “Lliçó de sumes i verbs, “La cançó de les balances” i “Cançó del llaurador”. El venguérem a dotzenes. Era un nou valencià en la Cançó amb una veu, una personalitat i una força extraordinàries.

                              Després, a partir del programa de ràdio “De dalt a baix” (1973-1993) vàrem promocionar sempre els seus discs, la “Carta a casa” va ocupar molts mesos els primer lloc de la llista d’èxits “Quatre barres”, i els recitals que feia pel País Valencià. Li vaig fer també moltes entrevistes. Una, a fons, frustrada, feta als jardinets de la Generalitat: noranta minuts i, per un error mecànic, no es va gravar res.

                               Ens férem bons amics. Jo admirava la seua veu immensa i les seues mans d’obrer. Li vaig presentar moltes actuacions. Quan ja sabíem que es moria, quan vingué als Premis Octubre de 1994, vaig entrar al camerino on era amb el Toti. Abraçades. I una mentida. Li vaig dir que una admiradora volia el seu autògraf. Signaren ell i Toti. Em van eixir les llàgrimes. L’autògraf era per a mi. Toni Mestre.

Admiracions i idolatries.

La suspensió del concert que havien de fer dels Rolling Stones a Benidorm m’ha fet reflexionar sobret tots aquests fenòmens mediàtics o socials que atrauen milers de seguidors d’arreu del món, els concenetren en un recinte tancat on actors i espectadors celebren cerimonials col.lectius d’allò més curiosos. Cerimonial és, segons el diccionari Fabra, “el conjunt de formalitats o cerimònies que s’han d’observar en la celebració  d’una solemnitat determinada”. I no em negareu que en aquest tipus de concerts s’observa escrupulosament un cerimonial ben estricte.

                              Comença per la campanya mediàtica que publicita i anuncia l’esdeveniment. Segueix amb els pormenors de la instal.lació i l’escenari. No podrem oblidar que la nostra ciutat, o la que siga, és la més propera a nosaltres on actuaran els ídols. El preu de les entrades, elevadíssim i que ens premetrà comptar-nos entre els elegits, n’és un al.licient més, ens recorden. L’existència de la revenda, clara i manifestament il.legal, és cantada com una prova d’èxit. Cròniques i reportatges ens contaran després que l’acte va ser un èxit espaterrant per tal de calmar la probable decepció dels qui hi anaren i estimular l’enveja dels que no hi van ser. Cal preparar la pròxima ensarronada. Això sí, els privilegiats espectadors contaran i no acabaran sobre com s’ho passaren de bé i mai no reconeixeran que es van avorrir com a mones perquè no hi veien o sentien bé, perquè anaven col.locats i es passaren la nit vomitant o perquè simplement allò que s’esdevenia sobre l’escenari no els interessava gens. Perquè la majoria es va passar dues o tres hores botant i suant com bojos.

                            I ací caldria analitzar perquè va la gent a aquests concerts.  Si preguntes et diran que van perque admiren els cantants. I és veritat, els admiren, però és una admiració malaltissa. Admiren no la seua obra, sinó el seu éxit. I aquesta admiració perversa els porta a imitar-los en tot: pentinats, indumentària, conducta… I així desconecten de la seua realitat, que consideren un fracàs. Sovint és així, però per aquest camí tampoc no aniran enlloc. Admiren la vida dels seus ídols per damunt de les seues obres. I tenen raó, perquè les cançons que fan solen ser vulgars, tòpiquesi falses mentre les vides que porten aparentment són felices i brillants. Però només en aparença. L’enlluernament de l’èxit i la fama dels seus ídols, la cara pública dels que diuen admirar, sovint n’oculta una altre de ben trista i amarga. No tot són diners, cotxes, sexe i mansions. També hi ha soledat, misèria afectiva, drogues  i finals dramàtics. Però, com l’admiració sol anar sempre acompanyada del’enveja, quan l’ídol cau l’idòlatra gaudeix encara més que quan l’adorava. Quin món!

                                                              Toni Mestre. 2003.

Matar el llop.

El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.

Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.

I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.

Toni Mestre.

Normalitat.

Els valencians parlem sovint de “normalització”. Per contra els habitants dels països castellans veïns no en parlen mai. És natural. Ells són normals. Ells tenen un Estat perfectament organitzat que vetla pels seus interessos nacionals. Nosaltres només tenim un poder regional vicari, i a més a més votem sobretot partits (diguem-ne foranis, centralistes… sucursalistes al capdavall) que posen els nostres interessos en mans d’uns governs que defensen el que defensen. Ells tenen una llengua i una cultura que compten amb mitjans de comunicació propis; unes escoles on només s’ensenya en castellà; una història i uns mites acceptats per tothom; un punt de vista nacional únic en economia, política exterior o comunicacions.Nosaltres només som normals a l’hora de pagar. Paguem igual o més que ells, però a canvi rebem les engrunes de la seua taula.

           És lògic que ens obsessione la normalitat. Però la normalitat, com va escriure Pere Gimferrer a començaments dels vuitanta, “no està només en un punt. O bé totes les coses, a tot arreu són normals, o bé no podem pas, a dreta llei, parlar de normalitat”. Des d’aleshores hem avançat molt, moltíssim. Sempre amb pals a les rodes, tot cal dir-ho, i amb l’esforç heroic de col.lectius admirables. I hi ha parcel.les especialment vistoses on el camí fet es nota més. Però què lluny estem encara de la normalitat que tenen, com he dit, els castellans. O els francesos.

         Seguint amb Gimferrer, el principi de normalitat lingüística que observem al carrer o a l’escola, cal que es base sobre tot, en la normalitat “a casa”, on la llengua cal que estiga instal.lada al fons de la consciència individual de cadascú: “ja que la llengua no és sinó expressió d’una determinada manera de trobar-nos en el món, d’orientar-nos”. Parlarem, llegirem i escriurem valencià, doncs, si, d’una manera clara i evident, ens sentim valencians. O preferirem seguir desorientats? Orientats cap a Madrid, vull dir.                                 

Toni Mestre. (Publicar diumenge 4.03.01)

%d bloggers like this: