La suspensió del concert que havien de fer dels Rolling Stones a Benidorm m’ha fet reflexionar sobret tots aquests fenòmens mediàtics o socials que atrauen milers de seguidors d’arreu del món, els concenetren en un recinte tancat on actors i espectadors celebren cerimonials col.lectius d’allò més curiosos. Cerimonial és, segons el diccionari Fabra, “el conjunt de formalitats o cerimònies que s’han d’observar en la celebració  d’una solemnitat determinada”. I no em negareu que en aquest tipus de concerts s’observa escrupulosament un cerimonial ben estricte.

                              Comença per la campanya mediàtica que publicita i anuncia l’esdeveniment. Segueix amb els pormenors de la instal.lació i l’escenari. No podrem oblidar que la nostra ciutat, o la que siga, és la més propera a nosaltres on actuaran els ídols. El preu de les entrades, elevadíssim i que ens premetrà comptar-nos entre els elegits, n’és un al.licient més, ens recorden. L’existència de la revenda, clara i manifestament il.legal, és cantada com una prova d’èxit. Cròniques i reportatges ens contaran després que l’acte va ser un èxit espaterrant per tal de calmar la probable decepció dels qui hi anaren i estimular l’enveja dels que no hi van ser. Cal preparar la pròxima ensarronada. Això sí, els privilegiats espectadors contaran i no acabaran sobre com s’ho passaren de bé i mai no reconeixeran que es van avorrir com a mones perquè no hi veien o sentien bé, perquè anaven col.locats i es passaren la nit vomitant o perquè simplement allò que s’esdevenia sobre l’escenari no els interessava gens. Perquè la majoria es va passar dues o tres hores botant i suant com bojos.

                            I ací caldria analitzar perquè va la gent a aquests concerts.  Si preguntes et diran que van perque admiren els cantants. I és veritat, els admiren, però és una admiració malaltissa. Admiren no la seua obra, sinó el seu éxit. I aquesta admiració perversa els porta a imitar-los en tot: pentinats, indumentària, conducta… I així desconecten de la seua realitat, que consideren un fracàs. Sovint és així, però per aquest camí tampoc no aniran enlloc. Admiren la vida dels seus ídols per damunt de les seues obres. I tenen raó, perquè les cançons que fan solen ser vulgars, tòpiquesi falses mentre les vides que porten aparentment són felices i brillants. Però només en aparença. L’enlluernament de l’èxit i la fama dels seus ídols, la cara pública dels que diuen admirar, sovint n’oculta una altre de ben trista i amarga. No tot són diners, cotxes, sexe i mansions. També hi ha soledat, misèria afectiva, drogues  i finals dramàtics. Però, com l’admiració sol anar sempre acompanyada del’enveja, quan l’ídol cau l’idòlatra gaudeix encara més que quan l’adorava. Quin món!

                                                              Toni Mestre. 2003.