Pàgina d'inici » Posts tagged 'llenguavalenciana'
Tag Archives: llenguavalenciana
Circumstàncies extraliteràries.
El primer llibre de narrativa que vaig llegir en català, l’any 1963, va ser “La pesta” d’Albert Camus traduïda per Joan Fuster i editada per l’Editorial Vergara. El vaig comprar a “Can Boïls”, la primera llibreria nacionalment normal de València, situada a la plaça “del Picadero”, ara dels Pinazo. Em va costar de llegir perquè els meus coneixements de la llengua escrita eren llavors superficials i el meu vocabulari culte bastant precari. Les visites al diccionari es repetien tres i quatre vegades per pàgina. Em va entusiasmar la novel.la, la traducció… i els pròleg i l’epíleg de Fuster, a qui coneixeria el 1964.
El pròleg és una brillant introducció a l’autor, Premi Nobel de Literatura el 1957, i a l’obra. Però allò que em va impressionar va ser l’epíleg, on Fuster justifica la seua traducció tot al.legant la seua “procedència valenciana”. I confia “que ningú no li’n farà retret” perque “si l’anomenada “llengua literària” no és “una terra de TOTS”, on TOTS ens podem trobar, de què ens serviria?” Respecte de la pol.lèmica entre puristes i permisius , ell, “home tímid, cautelós o simplement escèptic per naturalesa”, es decanta per una solució mitjana, lluny de “l’encarcarament purista ultrancer” i de “qualsevol risc d’anarquia”. I entre l’arcaisme i el barbarisme recomana “l’enginy de l’escriptor”.
Aquella versió de “La pesta” l’ha reeditat ara Edicions 62, trenta-vuit anys després. La solució del problema Fuster l’ajornava “almenys provisionalment”, degut a les “circumstànies extraliteràries” que travessàvem: la dictadura castellana de Franco semblava eterna. Un quart de segle després de mort el dictador aquelles “circumstàncies” ha variat, però seguim sense resoldre de debò el problema. Barcelona va per un cantó i València per altre. Allà per ignorància, ací per ignomínia. Ambdues culpables. Per a quan l’arribada a quella terra de TOTS, que propugnava l’escriptor de Sueca? Per al segle XXII?
Toni Mestre. 10.01.01
Alien 9.
No es tracta d’una nova aventura de l’alienígena que tan malament li ho fa passar a Sigourney Weawer. Él títol me l’ha suggerit la publicitat que emet ara Canal 9. Aquella que fa: “Canal 9, la televisió que portes dins”. No us ha recordat “Alien. El vuité passatger”? Sí, aquella història on una bestiola entra dins del cos d’un astronauta on creix fins que es transforma en un monstre que acaba amb tota la gent de la nau “Nostromo”. Doncs Canal 9 és “l’alien” que des de fa massa anys està creixent al si de la societat valenciana amb greu perill per a la nostra salut nacional, cultural i social. Un monstre que, des de la seua posada en marxa, representa una amenaça mortal per als valencians com a poble amb llengua, història i personalitat pròpies, distintes, posem per cas, de les dels castellano-manxecs.
Quan va nàixer se’ns vengué, i la pagàrem, com “la nostra televisió”. Ens enganyaven. Era una inoculació que de nostra no tenia res. En cap moment hi hagué la intenció política de crear una televisió i una ràdio nacionals valencianes. El sucursalisme radical del PSOE local, controlat llavors per un Lerma genuflexe davant Madrid i “Las Provincias”, ho va impedir. El nomenament del Director General en marcà la línia. Calia un mercenari, gos fer per als treballadors i alhora submís amb el poder, que impedira d’arrel la creació d’uns mitjans de comunicació que foren, més enllà de les divergències polítiques normals, l’autèntica veu i imatge dels valencians. S’optà pel regionalisme sucursal, per la censura, per la borda discriminació professional, pel sectarisme, pels continguts estúpids (festes i succesos tractats superficialment), pel castellanisme, per tractar televidents i oients com a gent curta de gambals… Un llit ben parat pel PSOE on després el PP s’hi ha rebolcat a pler. Ara l’Alien 9 es ja un gran monstre que no mereix que li concedim ni un minut d’atenció sinó és amb intenció d’eliminar-lo. O ell o nosaltres.
Toni Mestre
(Publicar diumenge 31.07.05)
Vergonya i Desvergonyiment.
“Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.
Però, com són uns desvergonyits, dilluns dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.
Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el qualificatiu de delinqüents?
Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.
La ciutat de València.
Això d’ostentar la capitalitat d’un país és un honor i una responsablitat que els antics valencians tenien molt clars. “La Ciutat i el Regne de València” era la fòrmula que encapçalava la documentació de quan érem un poble independent. La desfeta de 1707 inicià la decadència nacional del País Valencià que s’agreujà després de 1808 amb allò de les províncies i la pèrdua de la capitalitat territorial. Símbol de la desnacionalització que representà el s. XIX va ser la destrució de la Casa de la Ciutat i la dispersió i mistificació del patrimoni que s’hi guardava: la manipulació de la Senyera de la Ciutat en seria el millor exemple.
La sucursalització i el provincianisme s’accentuen durant el segle XX. I el Franquisme serà la cirera del pastís amb tot allò de Valencia del Cid, Levante, etc. L’aparició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster l’any 1962 serà un revulsiu que afectarà sobretot les capes universitàries, però l’atonia de la ciutat no farà sinó agreujar-se. Així arribem a la Transició… Tímids intents de recuperar un país i una capitalitat, més enllà de la lletra impresa d’un Estatut pactat i redactat per forasters, són avortats des de Madrid. Amb el PP arribem a la desfeta total. “Fer-se rics i mangonejar” n’és la consigna i l’aceptació d’un paper de tercera “regional” un fet. Al binomi Madrid-Sevilla els valencians som incapaços d’oposar un València-Barcelona.
I així ens va la fira. Després de la Guerra de Succesió va pareixer pels carrers de València un pasquí amb el dibuix d’un valencià nu, amb una mà davant i una altra darrere, i el verset “Carles Tres / i Felip Quint / m’han deixat / en lo que tinc”. Després de vint-i-cinc anys de “Constitución y autonomias” podem ben bé reescriure’l així: “El PSOE / i el PP/ m’han deixat / com veu vosté”. Ens cal un canvi radical a l’ajuntament capitalí que retorne la dignitat a la ciutat i al poble de València!.
Toni Mestre 26.02.2003.
Carassetes.
Avui és diumenge de Carnaval, una festa antiquíssima actualment desvaloritzada. Els més grans hem sentit parlar pares i avis de les festes carnestolenques d’abans de la guerra franquista i del nacional-catolicisme hipòcrita que la va seguir. Eren, segons conten i arreplega la literatura i el cinema d’època, unes festes esperades tot l’any en les quals totes les classes socials es llançaven a una disbauxa descontrolada que els permetia, durant tres dies, fer-se la il.lusió d’això tan subversiu de canviar d’identitat. El ric es disfressava de pobre, el pobre de ric, l’home de dona, la dona d’home, etc. i tot davall l’empara d’una carasseta, d’una màscara que et garantia un anonimat estricte. La desaparició de la carasseta és el que ha desvaloritzat, com he dit adés, la festa. Ara el Carnaval és arreu un espectacle buit on l’exageració dels vestits, les desfilades sovint avorrides i el control oficial han destruit de fet el sentit íntim de la festa.
Una pèrdua irreparable que alguns sociòlegs expliquen dient que com actualment, si més no a les societats occidentals, tothom, i tot l’any, va mostrant de manera clara, perquè no l’amaga, la seua autèntica identitat, ningú no espera aquests tres dies carnestolencs per tal de manifestar-se tal com és. Potser. A les societats islàmiques la festa tindria un gran interés, però naturalment al seu si Carnaval no se celebra, seria inconcebible, com passà ací durant el franquisme que l’estament eclesiàstic, intolerant i fanàtic, la va prohibir. Eren dies de befa, deien. I de pecat carnal!. L’únic que els preocupava, perquè mentrementes es podia matar i robar impunement amb totes les benediccions. Però és el cas que, malgrat la present devaluació de la festa, de tant en tant l’actualitat ens dona encara alguna alegria carnestolenca. Com el cas de la carasseta caiguda del clan de l”Aleluya” de València que ha deixat una part important de l’església local amb el cul a l’aire. Al.leluia!
Toni Mestre. Diumenge 26.02.06
L´Ovidi i jo.
La meua primera relació amb amb Ovidi Montllor va ser a través de la llibreria “Ausiàs March” (1966-1979), del carrer de l’Ambaixador Vich de València, un cau nacionalista que portava amb Frederic Martí i on la “Cançó” tenia un lloc destacat. No cal dir com rebérem el seu primer disc, de 1968, amb “La fera ferotge”, “Lliçó de sumes i verbs, “La cançó de les balances” i “Cançó del llaurador”. El venguérem a dotzenes. Era un nou valencià en la Cançó amb una veu, una personalitat i una força extraordinàries.
Ovidi Montllor
Després, a partir del programa de ràdio “De dalt a baix” (1973-1993) vàrem promocionar sempre els seus discs, la “Carta a casa” va ocupar molts mesos els primer lloc de la llista d’èxits “Quatre barres”, i els recitals que feia pel País Valencià. Li vaig fer també moltes entrevistes. Una, a fons, frustrada, feta als jardinets de la Generalitat: noranta minuts i, per un error mecànic, no es va gravar res.
Ens férem bons amics. Jo admirava la seua veu immensa i les seues mans d’obrer. Li vaig presentar moltes actuacions. Quan ja sabíem que es moria, quan vingué als Premis Octubre de 1994, vaig entrar al camerino on era amb el Toti. Abraçades. I una mentida. Li vaig dir que una admiradora volia el seu autògraf. Signaren ell i Toti. Em van eixir les llàgrimes. L’autògraf era per a mi. Toni Mestre.
Carta d´un amic d´Alacant
He rebut una nova carta del meu amic Vicent. M´escriu des de Barcelona, on estudia Belles Arts, però es alacantí. De la ciutat d´Alacant, vull dir. El vaig conéixer a través del programa “De dalt a baix“, allò que ferem des de diverses emissores i que s´emportà el vent quant tothom pensava el contrari. Ell ens escoltava des d´Alacant, on estudiava, adolescent encara, i a través de la radio rebia l´oxígen nacional que a la seua ciutat li negaven. Un día ens vàrem conéixer. Des del seu Alacant ple d´antivalencianisme vingué a la nostra València, curulla d´anticatalanisme. Ens férem amics. Bons amics. Des d´aleshores, ja fa un grapat d´anys, sempre que passa per ací em fa una visita. Jo li he ensenyat València. L´he ensenyat a estimar.la. Tant, que ja li dol i li fa tant de goig com a mi. I de tant en tant m´escriu, com ara. Perdoneu-me la confiança, però nopuc estar-me de transcriure la seua última carta. Trobe que us interessarà.
“L´Hospitalet de LLobregat. 12 d´Octubre de 1994. Hola Toni! Em vaig alegrar molt de sentir-te per la ràdio dijous passat. Feia més de tres anys que no sentia la teua peculiarísisima veu per aquest mitjà d´(in)comunicació. Era de vesprada i anava per l´autopista A-7 en el cotxe de mon pare. Ell, que com a capità duia el timó de l´embarcació, tenia sintonitzat Radio-5. Todo notícias, però l´ona, que arribava al ràdio-casete del cotxe era la del repetidor de Múrcia. Així doncs, la desconexió que sentíem era la de la Región de Murcia. Però, passat Benissa, la freqüència començà a perdre´s i mon pare sintonitzà de nou Radio-5. Ara el senyal venia d´un altre repetidor. En lloc de sentir notícies com “El PSOE de Múrcia norte quiere segregarse del resto del PSOE murciano” i “Cartagena quiere la independencia”; sentíem notícies com: “La concejala de cultura del Ayuntamiento de València no renuncia a pertenecer a Unión Valenciana” en la veu d´una senyora que deuria de ser germana de la locutora murciana perquè utilitzava la mateixa llengua i tenia el mateix to de veu. Sentit aquests locutors et venen al cap els anys d´or de l´ens RTVE, quan al final de l´emissió emetien un programa que s´anomenava Testimonio i censuraven sempre que podien (més aviat sempre que volien) el programa de música de Carlos Tena. Sembla qu eres no ha canviat en aquest ens públic, ja que censuren-anul.len programes com “El peor programa de la semana” o àdhuc arriben a censurar.anul.lar canals d´emissió sencers, com és el cas de Ràdio-4″.
“Abans de continuar escrivint, declare el més profund respecte cap a la teua companya de treball, ja que ella no té la culpa de res i és una excel.lent professional. Bé, anant concretant, el fet és que era la primera volta que et sentia per la ràdio des de feia tres anys i mig i la primera volta que et sentia en castellà. Tot això imposa una necessaria reflexió. Si la corporació de RTVE és una empresa pública finançada amb diners que ixen de les nostres butxaques, jo entenc que lleven Radio-4 adduïnt el pretext que moltes ràdios regionals són impossibles de sostenir amb diners públics. Però també són impossibles de sostenir amb diners públics els sous milionaris que reben certs presentadors de televisió, pel fet de presentar un programa que a lo millor dura un més i escaig. L´argument es fa més incomprensible encara quan veus que a Catalunya no han llevat Radio-4. Què passa aquí? Que els diners que paguen els catalans són millors que els que paguem els valencians?”
“Cada volta entenc menys aquesta societat. Visc en un barri on el 95% de la població son andalusos o extremenys (l´altre 5% que parlen la llengua del país són de Castelló). Ningú no protesta perque els rètols de les botigues estiguenen català. Els xiquets tenen l´accent andalús tan marcat o més que els seus pares, Quan venen camions de Sabadell, Badalona, Sant Feliu…la gent que els descarrega parla el mateix andalús ininteligible amb els venedors de les botigues. Tots els botiguers, no cal dir.ho, són andalusos o extremenys, i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en català, tenen enganxats adhesius que mostren amb orgull el seu lloc de procedència i naixement. A l´Hospitalet, el català és una ¨llengua mil.lenaria””
“Quan torne al meu barri d´Alacant, al Pla, al meu carrer i venen els camions de Monòver, Crevillent, Santa Pola… la gent que els descarrega parla en valencià del seu poble amb els venedors de les botigues que també el parlen, l´alacantí que diuen. Tots els botiguers, no cal dir-ho, són valencians i a les portes de les seues botigues, les mateixes que mostren els rètols en castellà, tenen apegats adhesius de l´Asociación de Comerciantes Pla-Carolinas. A Alacant el valencià és un “dialecto el pueblo””.
El meu amic Vicent, el d´Alacant, és jove, esportista, adora la bicicleta, lector empedreït, dibuixa i dissenya amb l´ordinador, té idees, compara, observa el seu país, la seua gent, i es fa preguntes. Qui pregunta, ja respon, Vicent. Gràcies per la teua carta que m´he permés de fer pública sense el teu permís. Però és que pense que els teus comentaris hauran estat ben interessants per a més d´un valencià. No trobeu?
Toni Mestre (Dissabte 26 Novembre 1994)
Programa “Singulars” Àpunt
Periodista i escriptor valencià. Va fer ràdio en valencià en els anys setanta quan Franco encara era viu i des de la ràdio pública. És un referent cívic de primer ordre, que va impulsar tot tipus d´esdeveniment relacionats amb la cultura valenciana. Poetes, músics, artistes plàstics…tots van passar pel seu programa. En “Singulars” d´Àpunt escoltem la veu d´Esperança Camps conduint un programa amb la participació de la periodista Maria Josep Poquet, que va fer ràdio amb ell; amb Frederic Martí, company de vida durant més de quaranta anys; i amb altres personatges que el van conèixer.
Matar el llop.
El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.
Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.
I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.
Toni Mestre.
Normalitat.
Els valencians parlem sovint de “normalització”. Per contra els habitants dels països castellans veïns no en parlen mai. És natural. Ells són normals. Ells tenen un Estat perfectament organitzat que vetla pels seus interessos nacionals. Nosaltres només tenim un poder regional vicari, i a més a més votem sobretot partits (diguem-ne foranis, centralistes… sucursalistes al capdavall) que posen els nostres interessos en mans d’uns governs que defensen el que defensen. Ells tenen una llengua i una cultura que compten amb mitjans de comunicació propis; unes escoles on només s’ensenya en castellà; una història i uns mites acceptats per tothom; un punt de vista nacional únic en economia, política exterior o comunicacions.Nosaltres només som normals a l’hora de pagar. Paguem igual o més que ells, però a canvi rebem les engrunes de la seua taula.
És lògic que ens obsessione la normalitat. Però la normalitat, com va escriure Pere Gimferrer a començaments dels vuitanta, “no està només en un punt. O bé totes les coses, a tot arreu són normals, o bé no podem pas, a dreta llei, parlar de normalitat”. Des d’aleshores hem avançat molt, moltíssim. Sempre amb pals a les rodes, tot cal dir-ho, i amb l’esforç heroic de col.lectius admirables. I hi ha parcel.les especialment vistoses on el camí fet es nota més. Però què lluny estem encara de la normalitat que tenen, com he dit, els castellans. O els francesos.
Seguint amb Gimferrer, el principi de normalitat lingüística que observem al carrer o a l’escola, cal que es base sobre tot, en la normalitat “a casa”, on la llengua cal que estiga instal.lada al fons de la consciència individual de cadascú: “ja que la llengua no és sinó expressió d’una determinada manera de trobar-nos en el món, d’orientar-nos”. Parlarem, llegirem i escriurem valencià, doncs, si, d’una manera clara i evident, ens sentim valencians. O preferirem seguir desorientats? Orientats cap a Madrid, vull dir.
Toni Mestre. (Publicar diumenge 4.03.01)
Toni Mestre 