Això d’ostentar la capitalitat d’un país és un honor i una responsablitat que els antics valencians tenien molt clars. “La Ciutat i el Regne de València” era la fòrmula que encapçalava la documentació de quan érem un poble independent. La desfeta de 1707 inicià la decadència nacional del País Valencià que s’agreujà després de 1808 amb allò de les províncies i la pèrdua de la capitalitat territorial. Símbol de la desnacionalització que representà el s. XIX va ser la destrució de la Casa de la Ciutat i la dispersió i mistificació del patrimoni que s’hi guardava: la  manipulació de la Senyera de la Ciutat en seria el millor exemple.

La sucursalització  i el provincianisme s’accentuen durant el segle XX. I el Franquisme serà la cirera del pastís amb tot allò de Valencia del Cid,  Levante, etc. L’aparició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster l’any 1962 serà un revulsiu que afectarà sobretot les capes universitàries, però l’atonia de la ciutat no farà sinó agreujar-se. Així arribem a la Transició… Tímids intents de recuperar un país i una capitalitat, més enllà de la lletra impresa d’un Estatut  pactat i redactat per forasters, són avortats des de Madrid. Amb el PP arribem a la desfeta total. “Fer-se rics i mangonejar” n’és la consigna i l’aceptació d’un  paper de tercera “regional” un fet. Al binomi Madrid-Sevilla els valencians som incapaços d’oposar un València-Barcelona.

I així ens va la fira. Després de la Guerra de Succesió va pareixer pels carrers de València un pasquí amb el dibuix d’un valencià nu, amb una mà davant i una altra darrere, i el verset “Carles Tres /  i Felip Quint / m’han deixat / en lo que tinc”.   Després de vint-i-cinc anys de “Constitución y autonomias” podem ben bé reescriure’l així:  “El PSOE / i el PP/ m’han deixat / com veu vosté”. Ens cal un canvi radical a l’ajuntament capitalí que retorne la dignitat a la ciutat i al poble de València!.

Toni Mestre 26.02.2003.