Pàgina d'inici » Posts tagged 'LLibreria Ausias March'
Tag Archives: LLibreria Ausias March
Cartes a la llengua (IV)
Estimada llengua: el servei militar, que vaig fer voluntari ací a València, va unir-nos encara més. Jo tenia de tu una imatge potser una mica ideal, treta dels llibres, que durant els divuit mesos de caserna, en companyia de soldats procedents de tota la geografia valenciana, es va concretar en una imatge realista i no tan pura, però molt més càlida i viva que mai. El nostre amor va esdevenir erotisme. Amb qui desig escoltava parlar aquells amics procedents de Vilavella, Benissanó, Xàtiva, Guadassuar, Xeraco, Sueca… Eres tu regalimant saviesa i mel en boca del nostre poble… Jo era l´únic universitari de la meua quinta, l´únic que sabia que teniem una llengua nacional i que estàvem en perill de pérdre-la. No sé quantes signatures vaig arreplegar sol.licitant la introducció del valencià en la litúrgia. Inútilment, ja saps. També l´Esglèsia reaccionà contra tu. I encara la tenim en contra.
Un dia, parlant ambun company de Sueca, li vaig preguntar si coneixia Joan Fuster. Es va quedar molt sorprés de la pregunta que li feia aquell capitalí, Es va malfiar, però de seguida, en veure que jo havia llegit els seus llibres, em confessà que ell era amic de l´escriptor i que havia assistit a unes xerrades que havia donat als joves a la Muntanyeta dels Sants. Era Vicent Marqués. Ell em presentà Josep Lluís Fos, S´estava preparant el II Aplec de la Joventut del País Valencià a Bocairent i m´hi vaig afegir. L´Aplec va ser frustat per la Guardia Civil, però vora l ántic pont de Gavarda ens reunírem la gent de València i allà vaig conèixer personalment Joan Fuster. I també Manuel Sanchis Guarner, de qui ja havia llegit “La llengua dels valencians”. Va ser un dia inoblidable. Havia conegut molta gent jove que pensava com jo, havia escoltat, embadalit, els parlament dels majors, i havia fet ferma i definitiva la meua amistat amb els dos amics de Sueca. Aquest cap de pont em permeté visitar sovint Fuster. Jo escrivia versos i el Joan, un dia, em va regalar una edició de “La pell de brau” que acabava d´editar Ruedo Ibérico. Així vaig descobrir l´Espriu, amor meu, un home que tant t´estimava. Quanta gent et voliem! Quants enamorats tenies! I quants enemics.
“Les circumstàncies, extraliteràries, que travessem”, escriu Fuster en la “Nota del traductor” de “La pesta” editada per Vergara l´any 1962. Va ser la primera novel.la llegida en català. La vaig llegir durant la convalescència d´una operació d´apèndix a l´Hospital Militar. Per primera vegada era una obra narrativa, de ficció. La prosa de Camús traduïda per Fuster! Sublim! Fuster sempre equilibrat, amb els peus a terra. La seua procedencia valenciana posada de relleu, el seu lúcid interrogant: “si l´anomenada “llengua literària” no és una “terra de tots”. on tots ens podem trobar, de què ens serviria?”, la seua decantació “per una solució de terme mitjà, que d´un cantó ebite una mica l ´encarcarament del purisme ultrancer, i de l´altre eludís qualsevol risc d´anarquia”, foren savis plantejaments que vaig assumir plenament. I sobre tot allò de les “circumstàncies extraliteràries” que travessavem. Els teus enemics de sempre, estimada, ens sotjaven, entrebancaven, cercaven les nostres debilitats per tal de dibvidir-nos, anul.larnos. Esborrar.te.
Al acabar el servei militar, i mentre seguia estudiant, vaig obrir una llibreria amb un company, Frederic Martí, a la qual li diguerem “Ausiàs March”. L´aventura va durar catorze anys. “Can Boïls“, la peonera, ja havia tancat, i amb “Concret” vam ser les úniques llibreries nacionalistes d´aleshores. Ja ho vam pagar, ja. Tres apedregaments d´aparadors i dos incendis fins a l´actualitat impunes són un bell balanç. Però valgué la pena, amor meu. Un bon dia va entrar Vicent Andrés Estellés. Jo només li havia llegit els poemes de l´antologia de Castellet i Molas i “L´amant de tota la vida” que li acabava d´editar Torre. Li ho vaig dir entusiasmat. Modest. m´ho va agraïr. Mai no li podrem agraïr com cal l´allau humaníssim dels seus versos. Per la llibreria desfilava tota la Universitat de Lletres, tan moguda aleshores, la gent de teatre, la Cançó, ferem un grapat d´amics i sabem que fórem decisius en la vida de molts valencians.
I sempre tu, el mapa dels teus dominis territorials, estimadíssima. presidint el local que haviem dedicat a Ausiàs March, un dels teus amants més sublims. Encara guarde aquell paper, editat per Lo Rat Penat d´aleshores, societat que freqüentava sovint, on es llig: “Països de Llengua Catalana”.
Fins l´altra, amor meu. Et deixe, però no t´abandone, ja saps. Amb mi vas de nit i de dia. Teu, perquè sé que ets meua.
Toni Mestre.
Carmelina Sànchez-Cutillas: Una aproximació personal.
Senyores i senyors, amigues i amics: ha estat per a mi un plaer acceptar la invitació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, àmbit territorial del País Valencià, per tal de dir unes paraules en l’acte de lliurament dels Premis de la crítica dels escriptors valencians, enhorabona a tots els premiats d’enguany. Catorzena convocatòria d’una nit de premis en la qual s’homenatja també una personalitat de les nostres lletres, honor que han merescut entre d’altres Vicent Ventura, Enric Valor, Maria Beneyto, Raimon, Joan Climent, Bernat Capó i Alfred Giner Sorolla. Enguany l’homenatge, i l’escultura d’Empar Fossati, són per a l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez de qui us oferiré a continuació una aproximació personal.
Cal dir que Carmelina i jo, cas de ser ciutadans d’un país normal, per exemple, castellans o aragonesos, no ens hauríem conegut o relacionat mai. Per la diferència d’edat i, sobre tot, de classe social. Carmelina i jo ens coneixem perquè som valencians. I allò que ens uneix és d’una banda, la llengua, i d’altra, Altea. Perquè la llengua, vull dir la llengua literària, era, mijançats els seixantes, al País Valencià, un corralet. Un corralet els animalets del qual començaven a saltar la tanca, però un corralet. Dues o tres dotzenes de persones, molts més homes que dones, i para de comptar.
Però aquell era un moment incipient. Els supervivents d’abans de 1939 i els que havien nascut literàriament després de la guerra, cas de Carmelina, començaven a eixir de la catacumba a que els havia abocat la desfeta i enceteven el camí de la “normalitat” entrecometes. L’any 1962 va aparéixer Edicions 62 i el primer llibre de la seua col.lecció més popular, “Llibres a l’abast”, va ser precisament “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. Una data i un llibre que marquen un abans i un després en la història del nostre poble, tant, que donen pas i nom a una generació que crec que podem anomenar amb tota justícia la de “Nosaltres els valencians”, la primera que es plantejava el fet no només d’escriure, sinó de viure i créixer nacionalment, d’una altra manera.
Jo, que vaig fer vint anys el 1962, unes setmanes després del dia que va morir Marilyn, en forme part, d’aquella llavors nova generació. Erem joves, i ingenus, i apassionats, com cal que siga sempre la joventut. I a primeries de 1966, en companyia de Frederic Martí que hi posava l’experiència vàrem obrir la Llibreria “Ausiàs March” al nº 11 del carrer de l’ambaixador Vich de València. Una de les primeres llibreries nacionalistes de la ciutat i que molt prompte es va convertir en lloc d’encontre, tertúlia i debat on la nova generació universitària, encara funcionaven el vell Estudi General del carrer de la Nau les facultats de Dret i de Filosofia i Lletres, es trobava amb les anteriors. Ens visitava cada setmana Fuster, quan acabava la seua tertúlia ciutadana, i hi passaven de tant en tant Sanchis Guarner, Josep Maria de Casacuberta, l’editor de Barcino, quan baixava a València, gent de la Cançó, membres de les joventut d’aquell “Lo Rat Penat” d’aleshores, molts estudiants i gent nacionalista i d’esquerres.
Frederic Martí era nebot de Beatriu Civera, casada amb un oncle seu, i va ser precisament aquesta escriptora, ja desapareguda, qui un dia ens va enviar, perquè n’era amiga, Carmelina Sánchez-Cutillas a la llibreria. Recorde una dona rossa, de mitjana edat, una mica distant, que parlava un valencià aprés més als llibres que al carrer o a casa. Una presentació doncs de circumstàncies, com tantes altres, que no hauria donat més de si si no hagués estat que, parlant parlant va eixir a la conversa la seua vinculació a Altea. Paraula màgica! La fredor es va esvaïr de sobte i va ser substituïda per la cordialitat i l’interés. Perquè malgrat que Carmelina va nàixer a Madrid i jo a la ciutat de València, Altea és, i serà sempre, el nostre poble. Diuen que tothom és d’on fa el batxillerat, és possible, però tant Carmelina com jo som del lloc on hem passat les vacances de la nostra infància: Altea. I concretament de la partida de Cap Negret.
Dels primers intercanvis de noms, llocs i records vaig passar a mostrar-li un llibre sobre Altea que veníem molt bé i que es deia “Folklore valencià. Coses de la meua terra”, edició de 1947. Un llibre que jo havia descobert a la Llibreria Maraguat, on n’hi havia encara una resta d’edició. Hi compràvem els exemplars de deu en deu i després els veníem, al preu de vint anys abans, als nostres clients que se’ls emportaven encantats. L’autor del llibre és . I la sorpresa va vindre quan Carmelina em va dir: “Era el meu avi”. A partir d’aquell moment frequentà habitualment “Ausiàs March” i ens vam fer amics. Amics de llibreria.
Perque Carmelina pertanyìa al món burgés valencià i vivia normalment en esferes diferents i distants de les que vivíem els universitaris i nacionalistes del cercle d’”Ausiàs March”.
De fet feia la impressió, quan venia, que venia d’amagat. Amb un toc quasi de clandestinitat. En teníem la sensació, Frederic i jo, que per a ella venir a la llibreria era com una baixada als inferns. O una pujada als cels, ves a saber. El seu món de relació habitual era castellanitzat, de dretes sinó franquista i elitista. Ben diferent del nostre catalanista, d’esquerres i popular, en el sentit genuí de la paraula, clar.
Era evident que en el seu món social s’ofegava, s’avorria, es marcia i que en el nostre s’informava, s’estimulava, revivia. A poc a poc va anar portant-nos els fills: El major vingué poc, però Carmelina, que havia estat regina dels Jocs Florals uns anys abans, es va fer també clienta; i després ho foren els més menuts Maria Luisa, coneguda locutora de TVE-Aitana, i Luís que anys a venir seria també escriptor.
Perquè Carmelina, al contrari de moltes dones de la seua classe social, llegia… i escrivia. Començà escrivint, en castellà, algun treball d’investigació històrica que “Lo Rat Penat” li va premiar el 1957. Però també escrivia poesia! I en català! Una poesia força interessant que, misèria del país, va haver de publicar-se ella mateixa. Dona, valenciana i rica eren unes cartes de presentació ben poc reconegudes llavors. Així, l’any 1964, va publicar, fixeu-vos bé en el títol, el poemari “Un món rebel”, finalista del Premi “València” que atorgava la Diputació. Ens en portà alguns exemplars que nosaltres veníem a la llibreria. És un llibre prologat per Almela i Vives i que ella va encapçalar amb una cita del trobador Ramon Vidal de Besalú que és tota una declaració de principis lingüístics i nacionals. El 1967 un altre llibre d’investigació d’arxiu: “Lletres closes de Pere el Cerimoniós endreçades al Consell de València”, publicat a Barcelona.
I en 1969 trau un segon llibre de poemes, encara més íntim, més agosarat, que titulà “Conjugació en primera persona”, prologat per Vicent Andrés Estellés, que dedicà “A mon avi, el d’Altea, tan llunyà en el temps… tan presenten la meua memòria”. Avi de qui poc després escriuria una excel.lent biografia: “Francisco Martínez i Martínez i Martínez: un humanista alteano”, publicada a Alacant. L’avi erudit i valencianista de qui durant anys va anar comprant, refent i reconstruint la biblioteca, magnífica biblioteca, dispersada per raons d’herència i de vegades malvenuda per hereus poc delicats.
Els poemes, tan íntims, tan intensos, tan profunds d’aquest llibre li costaren algun disgust familiar, per part de sa mare concretament, que, dona d’un món “de fingiments i teles” que diria l’Estellés, s’escandalitzà de veure com la seua filla escrivia, i publicava, coses com:
“Tinc a la gola, al pols, un formigueig de versos,
i a les cames també; aquestes cames
que pels versos em tremolen tan lleument
com si em llevàs de jeure amb un home, ara mateix”.
I jo em pregunte ara: perquè aquests dos poemaris no s’han reeditat mai? Què esperen les editorials valencianes per a incorporar aquestes dues obres a les seues col.leccions de poesia? Més d’un, i més d’una, s’emportarien un gran i emocionant sorpresa. Repararíen una injustícia històrica. I oferirien un regal valuós a les noves generacions.
Però tot arriba, fins l’èxit, en aquest món si es persevera i Carmelina era una gran treballadora. L’any 1975 guanya el premi “Andròmina” de narrativa dels Octubre amb un dels llibres més intensos i més llegits de la literatura valenciana contemporània en català: “Matèria de Bretanya”, que porta des de llavors un grapat d’edicions, prova fefaent del seu interés i de la seua categoria, on arreplega els seus records d’infantesa, de les vacances d’estiu a Altea, a casa de l’avi, “Maricel” de nom, situada a la partida de Cap Negret i al mateix poble on la família tenia una altra casa al capdamunt de tot de la vila.
Jo, que sóc uns quinze anys més jove que l’autora, encara vaig coneíxer viu i intacte el món que ella retrata i ha salvat per a sempre de l’oblit, ja que no del pas dels anys i la desídia que està a punt d’acabar amb aquell “Maricel” de Cap Negret. Però del valor del llibre donen fe, com he dit, els milers de lectors de totes les condicions, edats i procedències que des de 1975 el tenen per una de les seues lectures de referència.
No puc allargar-me més, però no vull oblidar un altre llibre de prosa poètica, aquest sí ja editat per una editorial, 3 i 4 de València, dins de la seua col.lecció de poesia el 1976: “Els jeroglífics i la pedra de Rosetta”, obra madura, que com diu el pròleg és “producte depùrat i administrat de moltes lectures i de molts pensaments suggerits per elles”. I després d’aquest esclat d’èxits i de reconeixements, un silenci progressiu que es farà pràcticament definitiu després de 1980, any de l’aparició del poemari “Llibre d’amic i amada”. Potser les obligacions familiars la portaren a un actitud envers la literatura que no comprenem però respectem i l’apartaren de la creació. I ens privaren de noves “matèries de Bretanya” on, potser, ens hauria regalat el retrat del seu món burgés, tancat, controlat del qual ella eixia de vegades per la porta falsa per a baixar al món viu, obert i estimulant on hi havia llocs com aquella llibreria “Ausiàs March”.
I acabe ja, sí, de veritat. Però vull fer-ho llegint l’amable dedicatòria que l’escriptora valenciana avui homenatjada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià va escriure en el meu exemplar d”Els geroglífics”. Diu: “Al meu vell-jove, era 1976!, amic Toni, amb qui em dispute l’amor a Altea. Amb l’afecte de… Carmelina”. Amb el mateix afecte, Carmelina, i encara disputant-me amb tu l’amor a Altea, a la llengua i al País, he participat en aquest acte de merescut homenatge. Enhorabona, amiga meua, amiga nostra, i per molts anys!
Toni Mestre. 4 de juny de 2004.
EL FRANQUISME DE CADA DIA
Jo vaig nàixer el 22 de setembre de 1942. Fa cinquanta anys. Pura i negra post-guerra, com veieu. Vaig passar fam i privacions, m’han contat. El meu pare havia fet la guerra, tota, en el cos de transports. Algunes voltes contava anècdotes, evocava llocs, recordava companys. Era un home sense ideologia. Durant la guerra va conèixer la que és ma mare, filla d’un ugetista ferroviari de La Marina. El meu avi, que ha mort fa dos anys quasi centenari, era un home bo. Un socialista dels que ja no en queden. En acabar la guerra ningú li va dir res. Tothom el respectava. Però a casa s’hi respirava l’aire dels vençuts. Jo vivia tot el curs a València, mentre les vacances de Pasqua i les d’estiu les passàvem a Altea, en casa dels avis materns. A aquesta circumstància dec jo la llengua i la consciència de viure una situació injusta: el franquisme.
A València anava al col·legi dels jesuïtes on, a banda de turmentar-nos amb el sisè manament, del setè no ens parlaven mai, l’única informació política que ens donaven era la tristament famosa “Formación del espíritu nacional”. Tots els alumnes odiaven aquesta assignatura i els merda seca de bigotet que ens la donaven. Un estiu ens dugueren a un campament, allà per Iàtova, i els falangistes que el portaven ens obligaren a vestir la camisa blava i a fer de comparses en tot allò de pujar i baixar banderes, homenatges “a los caidos” i tota la bajocada de “Por el Imperio hacia Dios”. El jesuïta de torn resava les oracions pertinents i beneïa aquell desficaci. Així perdérem molts la fe, gràcies a Deu. Allí vaig entendre perquè el meu avi Joaquim, després del “parte”, apagava la ràdio abans dels himnes i dels crits d’exaltació franquista i el sentia sovint mormolar: “Marranos!”
Ja d’adolescent vaig ser conscient de la misèria en què vivia tantíssima gent, de l’opulència en que vivien els privilegiats “del règim”, de la injustícia que regnava per tot arreu, de la hipocresia total d’una Església vergonyosament col·laboracionista. I vaig veure molt clarament, gràcies al “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster, que em va regalar un jesuïta català nacionalista el mateix any 1962, l’opressió nacional del meu poble. Vaig entendre que era un privilegiat, que, tot i ser de classe obrera, havia estudiat amb una beca, i no podia mantenir-me al marge de la situació, que calia triar l’oposició a la Dictadura. A Franco. I vaig conèixer la por, la clandestinitat, les recomanacions de la família (“Tu no t’hi fiques”), la incomprensió dels amics, la soledat, la impotència, la ràbia… i la solidaritat!
Més avant, durant els primers setanta, vaig patir directament els atacs dels franquistes, del feixisme. Tres vegades atemptaren contra la llibreria “Ausiàs March” que des de 1966 havíem fundat Frederic Martí i jo al carrer de l’Ambaixador Vich, nº 11 de València. Dues vegades ens la cremaren del tot. Els qui ho feren, com els qui, segons recorda Joan Fuster en el llibre “Converses inacabades” li posaren les bombes a casa, encara deuen estar rient-se de nosaltres. Un altre dia, un miserable que treballava a Ràdio Nacional, un fill de sa mare “ex cautivo” ex-el que siga, em posà una pistola al coll i insultà greument el meu país i el meu poble. Els governadors civils, tots incivils per suposat, feien i desfeien al seu antull. El franquisme es moria amb el dictador, però moria matant, com havia nascut. Hi havia, això sí, l’esperança, la confiança de que allò no podia durar després de Franco, que moltes coses canviarien.
Ara, disset anys desprès de la mort del dictador, veig el franquisme pujar de bell nou per les parets de les nostres cases. Veig les il·lusions trencades, malmeses, prostituïdes. Veig una democràcia que ha heretat molts vicis de la dictadura. Veig injustícies, privilegis, fidelitats “increbrantables”, demagògia, espanyolisme a dojo, castellanització creixent… Tots els trets del franquisme, fins i tot les fitxes i les llistes negres, tornen a entreveures sota el maquillatge ja vell dels anys de la transició. I no oblidem el franquisme sociocultural, aquell que viu encara al cap de moltes generacions de valencians, on va ser introduït violentament durant anys i anys de pluja àcida feixista en escoles, seminaris i casernes, als jutjats i estadis de futbol, als mercats i als cinemes. Fins i tot el senyor que ocupa el molt honorable setial del president de la Generalitat Valenciana s’assembla cada dia més a un súper governador franquista.
Cal avivar la memòria, educar els fills sense oblidar el passat si no volem que qualsevol dia ens el trobem, de matinada, al replà de l’escala. Cal recordar el malson del franquisme cada dia, a cada moment. No és pas un fantasma. És més aviat un perill que espera amagat el moment de saltar-nos al coll. Un perill que només la pràctica honrada de la democràcia farà impossible. Però per desgracia, disset anys després de la mort del dictador, els “demòcrates” que ens governen, i els que ens volen governar, no estan per la feina. A ells, i als franquistes vergonyants de totes les ideologies, cal plantar-los cara amb la conducta democràtica de cada dia i, com diu la propaganda del llibre de Manuel Vàzquez Montalban, recordant-los que “els seus enemics no els perdónen”
Toni Mestre. Nov. 1992
Toni Mestre 