Des de fa uns anys es parla, i cada dia se’n parlarà més, d’inmigrants. Potser caldrà recordar que tots els “inmigrants”, totes aquelles persones que ens arriben des de països distints al nostre, són a la vegada “emigrants”, n’han abandonat un altre, el seu, abans de venir ací. De migracions, de canvis de territori, n’hi ha hagut sempre. Fams, guerres, persecucions o males conjuntures econòmiques han espentat milions de persones a canviar de país o de continent des que l’home existeix sobre la terra. A Europa caldrà recordar que les “invasions” bàrbares dels últims temps de l’imperi romà no foren sinó gegantescos desplaçaments de pobles sencers, enormes migracions. Més acostadament la “conquista” d’Amèrica en va ser una altra d’abast més gran encara. Arreu del món les migracions, com acabeu de llegir, s’entenen de dues maneres distintes: quan ens arriben gents massivament o per la força es parla d’invasions; quan pel contrari som nosaltres qui ocupem altres territoris “manu militari” en diem conquista i tan amics. Els inmigrants que ens ocupen, que ens preocupen, darrerament pertanyen, segons algunes veus, a la primera classificació. Son invasors no per la seua força militat, sinó pel seu nombre, que també pot arribar a ser una força, diuen.

                            Però el que m’interessa destacar ara i ací és la tristesa de la condició d’emigrant/inmigrant. Una condició desolada. Molt poca gent emigra per plaer o per desfici, que també n’hi ha. La immensa majoria ho fa per necessitat. Per necessitat imperativa, vull dir. O emigrar o morir. O malviure que ve a ser el mateix. S’abandona un país, una societat, una llengua, una família, un lloc coneguts. Infectes de vegades, però coneguts. Vas a parar no se sap on. On no saps res i on sovint ningú no t’espera. O t’espera un calvari que, t’aferres a la idea, pot portar-te al paradís, a l’èxit. Encara que saps, i t’ho amagues, que també pot conduir-te a l’infern, al fracàs.

                            Aquests condicionaments, en el cas de l’emigració proletària que és la que ens ocupa, fan de l’emigrant/inmigrant un ésser singular, esgarrat entre el que ha deixat i el que troba. I troba un ambient que, per diferent, ja considera hostil. Una hostilitat que esdevé ràpidament ressentiment perquè se n’adona que, com és natural, ocupa el punt més baix de la nova societat. I aquesta hostilitat i aquest ressentiment fan que s’aferre a trets i característiques que identifica amb el seu país d’origen. Un país que idealitza fins a extrems delirants amb total oblit de les negres condicions que l’obligaren a deixar-lo. I qui allà no era religiós ací es fa integrista, per exemple. Un drama. Perquè açò no és ni serà mai allò. I la solució no és conservar el vell inútil sinó assimilar el nou útil. I ací la responsabilitat de la societat receptora és total. Però com fer-los-ho comprendre, a uns i a altres, des de la nostra misèria nacional: sense política, sense mitjans, sense res? Seguirem, doncs, parlant-ne, de l’inmigració, com fins ara? Parlant per parlar, sense buscar ni aplicar solucions sensates, justes, urgents?

Toni Mestre. 31.07.03