Pàgina d'inici » Posts tagged 'paisvalencia'
Tag Archives: paisvalencia
Desolacions.
“Desolat”, segons els Diccionari Fabra, es diu “d’un indret inhabitat, desert, abandonat”. Com la capital valenciana aquests dies. L’adjectiu es pot interpretar en un sentit físic o moral i té, en principi, un toc negatiu, oposat a “viu, gojós, alegre”. He dit en principi, perquè si analitzem la situació amb una mica de rigor caldrà reconéixer que, en realitat, és ara quan, els pocs que hi quedem, podem gaudir-ne sense embussos, atropells, sorolls ni gentades. Sense els milers de vehicles i vianants que l’ofeguen i embruten la resta de l’any. Els carrers semblen més amples, les voreres més netes, els arbres més verds i acollidors.
Els arbres! Quin be tan escàs i tan poc valorat entre els valencians! Vull dir els arbres urbans, els que animen els carrers o formen parcs i jardins. La seua raresa fa de les ciutats i pobles valencians sense excepció indrets sempre desolats, especialment a l’estiu. Crida l’atenció quan viatgem per altres països, de molt menys sol que el nostre, veure la gran quantitats d’arbres que adornen aquelles poblacions. A molts llocs la gent viu a autèntiques ciutats-jardí. Ja als plànols antics de les nostres ciutats els jardins, cas d’existir, ocupaven sempre una proporció mínima. És veritat que el camp es trobava ben aprop. Però ara vivim voltats de ciment i asfalt per tot arreu. El camp, el verd, malgrat els parcs que s’han creat des de fa uns anys i encara són joves, és molt lluny. I encara n’ignorem els seus benèfics encants i delits. Potser per això la majoria dels habitants de València valoren tan poc l’horta que els envolta i es mostren indiferents a la seua destrucció a mans de l’avarícia. Un país ben estrany els dels valencians. La seua llum, magnífica, a causa de la carència d’espais verds densos i antics, sovint és, com digué Vicent Andrés Estellés, “exasperada”.
Siga com siga, l’amuntegament en què vivim, a les ciutats excepte agost, i a les costes durant l’estiu, tan agressiu, provoca incomoditats de tota mena. I condiciona el caràcter de la gent. El desola. Com demostren, si més no, les últimes declaracions del bisbe d’Oriola-Alacant quan diu que li fan “asco” fets molt punibles, que cal que valore la justícia, però que a ell deurien moure’l a la caritat i al perdó. Una desolació! Ho escric, aquests dies desolats d’agost, desoladament.
Toni Mestre
Sobreviure a la festa.
Els dies de Pasqüa, entre d’altres, eren festes grosses i universals a l’ocident cristià tradicional. Hereues d’altres festivitats paganes més antigues no feien sinó assenyalar els canvis de la natura mediterrània i marcar-ne els cicles agrícoles. Festa grossa volia dir per tant trencament. Canvi en la rutina quotidiana, on els diumenges passaven sovint sense massa relleu. Els homes a la partida de pilota i als cafés. Les dones a jugar a cartes a casa. Però fa unes dècades vingué la festa comercial. Calia assenyalar els dies grans no ja amb menges especials i robes noves sinó també amb desplaçaments i despeses que els feren extraordinaris. Les facilitats que el vehicle pròpi ha aportat a les comunicacions afavoriren l’agrupament en llocs concrets de gent atreta per una veu, una convocatòria, un reclam… que a l’ensems els identificava generacionalment i els aïllava de la resta de la població en ales de modes i maneres identitaris menats per la publicitat i el consumisme.
I hem arribat a la festa per obligació, per imposició. A la via única. Només hi ha una única manera de divertir-se, i és tan dura que és quasibé impossible d’accedir-hi sense l’ajut de les drogues. I allà van! Visquem el moment que demà qui viurà veurà. Gent entrada en la trentena, supervivent d’aquelles primeres generacions, em conta coses i recorda situacions que els posen els pèls de punta. Són supervivents, sí. D’altres congeneracionals s’han quedat per camí. Als cementeris o en la inòpia de la frustració permement, criadors de noves generacions de frustrats que abunden en els mateixos o majors desficis. Hi ha moltes maneres de sobreviure al tòpic de la festa imposada. La lectura serena, per exemple. Avui, Dia del Lllibre, vull recomanar-vos “Havanera”, novel.la publicada per Francesc Bodí a Bromera. Més de cinc-centes pàgines de bona literatura que m’han ajudat a sobreviure al desfici i el dessassossec de la festa.
Toni Mestre
Diumenge 23.04.06
Llibres suculents.
De bell nou la Fira del Llibre de València crida la nostra atenció. Parades, presentació de novetats, contacte amb els autors… Els vells amics impresos ens esperen, com cada dia de l’any, amb el seu misatge callat i sincer. Volen dir-nos i comunicar-nos els seus continguts per tal d’ajudar-nos a ser millors, més savis, més lliures. Hi trobarem com sempre llibres de tota mena i de tot preu, per a totes les edats i condicions: de poesia, narrativa i assaig.
També de divulgació. I dins d’aquest apartat col.locaria la magna col.lecció de llibres sobre gastronomia que des de fa pocs anys el cuiner i erudit valencià Vicent Marqués està editant-se per tal d’oferirnos el bo i millor de la seua prolixa tasca d’investigació sobre els que ha menjat tradicionalment el nostre poble. Vivim temps de canvis també a taula, però justament per això cal fixar i arreplegar tot el tresor tradicional de la nostra gastronomia. I Vicent Marqués està fent-ho de manera exemplar. Sense pressa però sense pausa de tant en tant ens ofereix una mostra de la seua elegant erudició, de la seua experiència de cuiner en actiu, d’home de cultura preocupat per la conservació i difusió d’aquesta parcel.la fonamental de la nostra vida. I enguany ens ofereix quatre títols, quatre! que s’ajunten als ja publicats anteriorment. Es tracta de: “El dinar de Nadal”, on trobem tota la història i la lieratura generada pel nostre poble al voltant de l’olla de Nadal, el gall de Nadal i, de postres, els torrons; “Una dotzena de plats valencians” arreplega documentació viva des del figatell fins al tombet passant per l’allipebre i la pericana; “Els millors aperitius” recorre el món de les olives, les saladures, el marisc, les faves, etc.; i “Les millors ensalades” aquest univers d’herbes i verdures. Uns llibres imprescindibles, sucosos, divertits, útils a la cuina, de bona i amena lectura a la sala. No els ignoreu. Són part de la nostra cultura més viva. Són, en una paraula: suculents!
Toni Mestre
Diumenge 30.04.06
Tots els verbs.
Els verbs són l’esquelet i els nervis de la llengua. Sense ells el cos idiomàtic semblaria tetraplèxic. Els moviments de la frase serien nuls. L’expressió rudimentària. Els verbs li’n donen matís, intenció, emoció… Els verbs són, doncs, fonamentals. I cal dominar-los per tal d’expressar els nostres pensaments amb la precisió necessària. Justa. Quan dominem els verbs d’una llengua podem dir que la posseïm. Durant segles els valencians rebíem la informació lingüística de manera natural, de pares a fills, de generació en generació. Sense interferències. Però a partir de 1707 la castellanització imposada per l’administració, la trona i l’escola ha suposat una agressió brutal a la nostra llengua natural que a hores d’ara, quasi 300 anys després, ha portat a molts conciutadans nostres a un greu estat d’ignorància.
Per això celebrem l’aparició de llibres com “Tots els verbs” de Joan E. Pellicer, editat per 3i4 dins la col.lecció “Papers bàsics”, que ve a completar i actualitzar “La flexió verbal” d’Enric Valor, publicat fa més de trenta anys i que tant de paper ha fet en la recuperació lingüística i nacional dels valencians. Com diu l’autor al pròleg “el verb, considerat com el motor de l’oració, és la categoria gramatical que hi funciona com a nucli. El verb expressa existència, estat, acció, procés o modificació del subjecte”. L’autor ens parla dels verbs regulars i irregulars. De les tres conjugacions. Dels verbs purs i incoactius. I dels verbs amb doble model de conjugació. Tot plegat un món apassionant que us escantarà explorar i descobrir.
A més a més en les últimes quaranta pàgines del llibre ens ofereix un “Recull de dubtes i interferències verbals” de gran utilitat per tal d’anar eliminant els castellanismes que ens infecten l’idioma. Parlar i escriure bé la llengua pròpia és un deure, però a més és una satisfacció. Més gran que eliminar aquell soroll enutjós que ens veda fruir a pler d’un bon programa de televisió o traure’ns una pedra de la sabata.
Toni Mestre.Diumenge 17.02.2002.
La Unión.
Així anomenàvem els autobusos de línia entre València i Alacant que ens portaven dues vegades l’any a Altea. Eren els viatges il.lusionats de les vacances de Pasqua, quinze dies, i d’estiu, tres mesos. Una escapada cap a la llibertat. La vida urbana, el pis tancat, l’escola i el desgavell del trànsit eren substituits pel món rural, el camp obert, els jocs a l’aire lliure i el silenci sorollós de la Natura. Tot això s’esdevenia en les cinc hores que tardaven aquells autobusos grocs, una mica atrotinats, en traslladar-nos des la ciutat de València al paradís, un indret situat a la partida rural alteana de Cap Negret.
El viatge començava al carrer del Convent de sant Francesc, darrere del cinema Rex. No hi havia cotxera i la vorera feia d’andana. Les maletes anaven a la baca, on es pujava per una escaleta des de darrere. L’interior feia una sentor barrejada de suor, tabac i combustible del motor. Si algú s’hi marejava el conductor aturava el vehicle perquè poguera canviar la pesseta. Alguns moments de l’itinerari despertaven sempre la meua atenció: els arrossars de la Ribera; el castell de Cullera, amb la zigui-zaga blanca del calvari; la visió del Penyal d’Ifac; els túnels i el barranc del Mascarat, sempre impressionants; i el “cinemancope” final, la vista de la badia d’Altea, amb les Barres, l’Illeta, el tossal blanc apilotat del poble i, al fons, la serra de l’Albir amb seu far a la punta.
“La Unión”parava a tot arreu. Continuament pujava i baixava gent amb fardells i maletes. Però la parada llarga, la del descans, era al “Bar Frau” de Benissa, l’empresa es deia “La Unión de Benisa”. En passar l’Olla els pares avisaven el conductor i l’autobús s’aturava a l’entrada del Caminal del Marqués. Per aquell camí polsós arribàven a casa, on els avis ens esperaven amb una alegria plena de crits i besades. Ara, en llegir que “La Unión” ha estat absorbida per una empresa asturiana, he volgut evocar aquell món tan íntimament lligat al record.
Toni Mestre. Publicar Diumenge 25.02.01
Mentiders i creduls.
Hi ha mentiders perquè hi ha crèduls. Una mentida, encara que siga repetida milers de vegades, si no cola és inútil i desanima el mentider a dir-ne de noves. Ara, si pel contrari, i per absurda que siga, és creguda massivament el que fa és engrescar-lo a dir-ne i propagar-ne d’altres. Des que hom té memòria la història de la humanitat ha estat una successió d’astuts, maliciosos, bojos, folls o fanàtics que, en nom d’un déu que s’acabaven d’inventar a la seua mida i albir, han elaborat les doctrines i religions més grotesques per tal de dominarels habitants del món i sotmetre’ls al seu benefici i conveniència. En aquest camp tan ple de excentricitats i extravagàncies hi trobarem de tot, des de les doctrines més danyoses fins les simples capriciositats que no fan mal a ningú.
Però és el cas que cada dia veiem morir o patir molta gent crèdula a causa de la manipulació artera dels mentiders de sempre. Gent que ix al carrer enfollida per les mentides o tergiversacions d’uns pocs i s’estavella greument i miserable contra la pròpia estupidesa. Perquè estem parlant d’estúpids crònics. Voluntaris. El món és massa vell perquè encara quede gent tan ingènua, tan crèdula, per a creure’s unes mentides tan bordes, tan usades, tan evidents, com aquelles que els espavilats de sempre els aboquen al damunt sense parar des de les trones i altres mitjans de comunicació que ocupen desvergonyidament. I tanmateix cada dia veiem augmentar el nombre dels crèduls. Perquè? Perquè els convé. La condició de crèdul és indigna, però còmoda. Que pensen ells, diuen, i així nosaltres no cal que fem cap esforç. Deixem-nos portar, encara que siga a la destrucció i a la mort, però còmodament. Sense reflexionar. Sense haver de triar. Sense responsabilitats. Ja Ausiàs March s’admirava, allà pel segle XIV, que “el mentidor tant com vol és cregut”. Pertany això a la condició humana? Jo crec que no. És, clar i ras, covardia.
Toni Mestre Diumenge 19.02.06.
Públic / Privat.
Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP, van veure de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.
L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.
Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”, perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”. “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua. I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!
Toni Mestre Diumenge 9.02.03
Falles, dreta, esquerra i nacionalisme.
Les falles són, o haurien de ser, un espill deformant que des del carrer o la plaça arrepleguen la realitat pròxima i llunyana, superficial i oculta, de la societat que les fa i el temps en què es planten. Així, satíriques, sarcàstiques i políticament incorrectes, van nàixer. I així van créixer i pujar en temps de bonança democràtica. I per això van ser perseguides, o manipulades, en temps de malvestats dictatorials. Només cal fullejar els llibrets antics per tal de veure com les falles sempre han estat, per activa o per passiva, polítiques. D’una o d’altra política, però polítiques. Com els homes que les han fetes. La falla apolítica és un impossible. Fins i tot les falles-muntanyes de cartó, monumentals, però sense suc ni muc, són políques. No dir res, una manera com un altra d’afalagar el poder, també és política.
Les falles, perquè naixen del poble, i contra el poder i les seues contradiccions i hipocresies, són, sempre, d’esquerres. Una altra cosa és que en siguen conscients, ja que el poder, la dreta eterna, que de primer fins les prohibeix, se n’adona de seguida que és més eficaç manipular-les, desvirtuar-les, girar-les en contra dels seus creadors, el poble. Ho fa, principalment, amb les armes del “monument artístic”, “l’homenatge a la dona”, els premis , la competició i allò de “l’interés turístic”. No cal dir que guanyà el partit per golejada… i amb el beneplàcid, llagoteria i l’aplaudiment dels vençuts!
El Franquisme va ser tan llarg, quatre dècades!, que la seua empremta sobre les falles ha estat, i és, abassegadora. La festa, tal com la coneixem, té molt poc a veure amb la del segle XIX o el primer terç del XX. Ha crescut i s’ha fet gran durant la Dictadura i tots els seus elements ho denoten. Uns per haver minvat (cas de la intenció i la sàtira del monument i el llibret), i d’altres perquè han crescut afectats d’elefantiasi (cas de l’ofrena, les mascletades i castells oficials i les desfilades paramilitats que recorden cada dia més les dels protestants d’Irlanda del Nord.
Durant la recuperació de la Democràcia, amb aquella Transició-traïció tan ponderada per alguns, les falles oficials, la Junta Central Fallera, formaren part del “búnker-barraqueta” que les utilitzà, durant la Batalla de València, com forces de xoc en la seua defensa feixista de noms i símbols antihistòrics amb tics, i tocs, clarament feixistes. Encara que semble mentida l’esquerra majoritària, a les ordres, ai!, de Madrid, es baté en retirada i acceptà al complet les tesis de la dreta, que guanyà així totes les batalles, inclosa la de la festa, i finalment la guerra.
I en això estem, un quart de segle després. Amb una festa buida, desvirtuada, sotmesa, reaccionària, sorda, cega i muda a la modernitat i als interessos del poble. Un espill trencat que només reflecteix misèria política, desficaci social i coentor cultural. Un gat monstruós a qui ningú somnia en posar-li el cascavell. Les (pseudo)esquerres sucursalistes perquè tenen por; i la dreta “regional” perquè no té vergonya. I els nacionalistes? Els nacionalistes, bé, gràcies!
Toni Mestre. Març de 2003.
El Falleram.
En la nostra llengua (la de Ramon Llull, Ausiàs March i Jacint Verdaguer entre d’altres) la terminació -am, en general, designa col.lectius: aviram, bigam, clavegueram, budellam… són conjunts d’aus, bigues, clavegueres, budells… Quan fèiem aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baix”, l’escriptor Miquel Martínez hi entrava cada dia des Ràdio Cadena Alacant i era normal que es referira sovint als turistes, tan presents en aquelles comarques valencianes. I mig en broma s’en referia sovint com “el turistam”. El neologisme em va agradar i quan cal el faig servir perquè no en trobe cap altra millor per a designar el col.lectiu. Ara i ací, seguint-ne l’ exemple, propose un altre neologisme que necessitem amb urgència i que pot tenir una llarga carrera: “el falleram”.
“Falleram” seria aquell col.lectiu de persones que fan i viuen una cosa conjuntament, en aquest cas “les Falles”. Un col.lectiu que, diuen, treballa tot l’any, comença a manifestar-se a les envistes de Nadal i aquests dies, en un “crescendo” que arriba al zenit la nit del dia 19 ho omple tot. Un col.lectiu enorme, algú l’ha comparat a un exèrcit, que envaeix, conquista, ocupa, atabala, coacciona, violenta, coarta, força, pertorba, desbarata, destrossa, trenca, malmet, embarassa, complica, obstaculitza, espatlla, atropella, fatiga, cansa i fa impossible la vida normal de la ciutat de València i d’algunes poblacions valencianes. Algú dirà que, pel contrari, el “falleram” alegra, diverteix, anima, entusiasma, omple de color el transit valencià cap a la primavera.
Són opinions.Vostés mateixos. Però les Falles cada any s’assemblen més a una riuada boja que ho arrassa tot en nom d’una suposada festa que, per a molts no és sinó un martiri. Veure “el falleram” solt per carrer, ells amb aquells uniformes macabres, amb aquelles disfresses grotesques elles, fa, si més no, neguit, basarda, por. Els rius urbans, com tothom sap, cal que tinguen, per prudència i seguretat, baranes.
Toni Mestre. Diumenge 10.03.02
El soroll i el silenci.
Fa soroll de guerra. El tam-tam mediàtic de la dreta fa setmanes que atrona l’espai i les nostres oïdes en van plenes. És un missatge paorós, espantós, terrible. Terrorista. Diu violència, abús, agressivitat, crueltat, ferotgia. Diu por i diu mort. Però no és la mort, un fet natural, allò que ens fa por. El que ens fa por és la injustícia que l’acompanya. No hi ha res pitjor, moralment parlant, que una mort injusta. I les guerres, aquesta guerra també, en causen a grapats. I el que és més greu, més inacceptable: aquestes morts solen quedar, quedaran, impunes.
Fa uns dies els amics de Ca Revolta organitzaren un acte d’un gran valor simbòlic. Repartiren CDs amb la gravació de cinc minuts de soroll arreplegat durant un bombardeig a qualsevol de les guerres dels últims anys. Durant un breu estona al barri del Mercat vàrem viure, a nivell auditiu, què sentien els habitants d’Hanoi, Beirut o Sarajevo mentre uns altres homes des del cel escopien foc i metralla sobre els seus caps. Tancaves els ulls i senties caure al teu voltant cases i edificis. Senties que en qualsevol moment podies ser arrabassat per la mort. I la por et dominava. I no li desitjaves aquell mal a ningú. I de sobte em vaig enrecordar dels meus avis, gent pacífica, a qui una bomba franquista enderrocà la casa on vivien a Russafa. I em van eixir les llàgrimes.
Aquestes línies estan escrites abans de la manifestació d’ahir dissabte. No sé, per tant, si ha estat un èxit o no. Espere que sí. Jo n’hauré pres part. No m’haurà convocat cap partit o organització. M’haurà impel.lit a participar la meua consciència. No voldria per res del món que em contaren entre el bàndol dels terrorífics agressors del jove que a Arganda del Rey va cridar “No a la guerra” ni que, quan el malson s’acabe i es faça el recompte dels morts, m’envolte tètric un silenci espés i ensangonat on ressonen les paraules: “I tu què vas fer per aturar tant d’horror?”
Toni Mestre. Diumenge 16.02.03
Toni Mestre 