Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'poble valencià'

Tag Archives: poble valencià

L´”Strip-tease” de Santa Caterina.

Semblava una serp d´estiu més. A poc a poc, però, ha anat creixent i porta camí d´esdevenir una boa que devorarà un tros important del malmés entrellat urbà de l´antiga ciutat de València. No sé qui va ser el primer en llançar la brillant (?) idea de deixar amb el cul a l´aire l´esglèsia de Santa Caterina. Potser va ser l´inefable Aurelio Martinez del PSOE i de las JONS local? no m´extranyaria gens. Aquest homenet i el seu partit ja ens tenen acostumats a qualsevol barbaritat. Però la gràcia del cas és que una bajanada tan grossa ha comptat amb l´adhesió, per suposat “inquebrantable”, del diari “Las Provincias”. De l´ama del diari, vull dir. I del PPresident de la Diputació. “Tarancón contra el paredón” és el seu crit. Una volta més els valencians tenim en joc, i en mans de tafurs, una part del nostre patrimoni. Una part important perquè cada vegada en tenim menys i perquè, si l´”strip-tease” es consuma, no només l´esglèsia, sinó tots els valencians, ensenyarem de bell nou el cul a tothom.

Aquesta gentussa impresentable argumenta com sempre fa: a la babalà. Qualsevol demència és un argument per a ells. No importa el parer dels especialistes, dels tècnics, dels savis. Al contrari! Si amb un tema tan fonamental com el de la llengua han tingut èxits tan memorables, perquè no insistir i aconseguir deixar santa Caterina amb les vergonyes a l´aire. Ja que ells no tenen, de vergonya, a veure què amaga la santa davall dels faldons! I diuen coses genials. Argumenten i s´escolten. A tots els preocupa, i molt!, l´aspecte i el futur de la ciutat. S´han passat la vida esborrant-ne la història i el passat, però no patiu pel futur que ahí estan ells per a assegurar-nos-el. La pel.licula “Eraser” la podria haver protagonitzat qualsevol d´ells amb tots els drets. I tota la sèrie de “Terminator”!.

Els centres antics de les ciutats com la nostra estan malalts. Els canvis socials, econòmics i culturals els han ferit gairebé de mort. Cal dons un tractament de xoc per tal d´evitar-ne la desaparició definitiva. He dit un tractament, no una amputació o un esquarterament. Els habitatges antics cal restaurar-los i adaptar-los a les necessitats actuals tot dotant-los de les comoditats i higiene modernes. Però sense perdre de vista que formen part de la memòria col.lectiva i cal conservar-los, si més no en el seu aspecte extern, perquè les noves generacions s´hi senten arrelades a un lloc, hereues d´un temps i d´un país. Que açó no es Chicago, boys!.

La trama urbana dels voltants de la catedral de València és una exemple viu del que no havia d´haver-se fet mai. La Plaça de la Reina és una desgràcia total, començant pel nom. La de la Mare de Déu pitjor encara, amb la guinda de la falla de bronze, aquella de l´home gitat assejat per una colla de menors en conill. I ara volen carregar-se el poc que queda de l´antic carrer de Saragossa, corredor iniciàtic que portava a la Porta dels Ferros, i deixar, repetesc, amb el cul a l´aire santa Caterina, destrossant la petita placeta d´aquest nom i a la vista de l´esvelta torre des del carrer de la Pau. I descalç del tot el pobre Miquelet! Esperem que la ciutadania de València s´opose amb totes les forces als amics de l´”strip-tease” urbà. Deixem els monuments el més emparats possible per les cases i carrers que els envolten. Revitalitzem el teixit social de la València antiga. I no oblidem que per tal de redescobrir i mantenir la identitat, devem conéixer i acceptar el passat, no arrasar-lo!

Toni Mestre. Setembre. 1996.

Més dolça que la mel.

Sembla que va ser Tomàs Villarroya el primer valencià que motejava així la llengua del país l´any 1841 en el seu poema “Cançó” publicat a la revista “El liceo valenciano”. La influència de la famosa “Oda a la pàtria” de Benaventura Carles Aribau, publicada el 1833 és evident, però l´expressió tingué tanta fortuna entre nosaltres que, mentre els catalans l´abandonaren ràpidament i en lloc de cantar la llengua símplement es dedicaren a emprar-la, encara avui és normal sentir-la en boca de mantenidors, poetes de llibres de festes, fallers o festers i en altres ambients castellanitzats valencians. “Més dolça que la mel” li diuen a la llengua que ni la parlen ni l´estimen; però per els qui la parlem i la vivim dia rere dia esperançadament no és ni dolça ni amarga, simplement és i prou. Tot i que alguns de cara, i altres per l´esquena, s´entesten a amagar-nos-la ben sovint.

Una cosa tan neta com és la llengua, i tan clara (“Xica, deixa´t de romanços”, li vaig sentir dir a una dona de Morella, “la nostra llengua la més clara!”) i la quantitat de tarquim que se li pot atocar al damunt! De primeries amb prohibicions “manu militari”, una “tradició” que ens ve del temps de la repressió contra les Germanies, i a continuació “a cristazos” a través de la jerarquia catòlica. o a palmetades, per mitjà de mestres públics i privats però sempre “nacionales”. Sense oblidar els injustos jutges i tota la resta del funcionariat “colonial” que hem hagut de patir. Fins els últims anys, quan amb la democràcia s´esperava també la llibertat, la normalitat de la llengua. Però també en aquest cas, pel que es veu, “el canvi” ha eixit fallat.

De l´alegría i les il.lusions dels primers anys hem passat al “magre menjar” del moment actual. Ja la Constitució ens discrimina davant els castellans, que només cal que aprenguen la seua llengua mentre nosaltres hem de saber la d´ells per obligació i la nostra per devoció, situació d´injusticia i marginació que, per a major “inri” subratlla i ratifica el nostre pobre Estatut. Alguna cosa volgué esmenar-se amb la “Llei d´us i ensenyament del valencià” però la manca de voluntat política del PSOE, en aplicar-la i potenciar-la es evident. La inexistència d´una Direcció General de Política Lingüística al si del nostre govern n´es una mostra clara. A més a més està el pèsim exemple de desamor a la llengua que donen la majoria dels nostres polítics en la seua activitat diaria als ajuntaments, diputacions i Corts Valencianes. Poquíssim la parlen i encara menys la parlen bé. El conseller de Cultura, Educació i Ciència, el senyor Cebrià (ell s´estimava més signar “Ciprià” i ves a saber si encara li diuen oficialment Cipriano), abans ha abandonat el càrrec que ha aprés, per exemple, a dir correctament “ciutadà” en comptes de l´incorrecte “ciudatà” que ens arreava cada dos per tres.

A tot açò vingué la televisió, la TVV o Canal-9 qu eli diuen, Una ocasió d´or per a fer a l´idioma una passa de gegant i fer-lo arribar, amb un nivell i uns registres correctes, a amples capes de la població que o no l´havien pogut estudiar o símplement l´ignoraven per ser procedents d´altres països més o menys propers. Una oportunitat llàrgament esperada per uns i altres que eren conscients de la necessitat de saber corrèctament la llengua del país i del dret que tenien a que s´els ensenyara, o simplement s´els parlara, exàctament com s´ensenyen als propis i als estranys les altres llengúes oficials del món: com mana la gramàtica i punt. I de bell nou ens fallen. En contra de la tradició literària, en contra de la Universitat, en contra del sentit comú i d´allò que s´està ensenyant a les escoles i instituts, s´adopta un model híbrid, bord, anti-valencià per castellanitzat i antipopular per vulgar. “La dolça llengüa”, com sempre, és una excusa per a tapar el que interessa: seguir castellanitzant, dolçament això sí, elpoble valencià. Ja fa temps que sabem la maniobra, Tot afebliment, divisió, “regionalització” de l´idioma és ajudar la castellanització.

Toni Mestre 1990.

Violadors i Assassins. (Carta a Joan Fuster)

Estimat Joan: per la premsa m´assabente de la teua últma involuntària aventura. Quina vida i quina mort les teues! Ja sé que a tu no et sorprendrà res del que passa. Tu sabies molt bé qui eres i qui són els enemics del teu poble. Han intentat violar el teu cadàver, el que tu volies que els amics llançàrem a una séquia, com un altre dia van intentar assassinar-te. Quina gent! Ho he sentit, com ho vaig sentir llavors, en la doble condició d´amic i de lector de les teues obres. L´amic ho sent físicament, el lector intel.lectualment. I no sé quin dolor és major dels dos.

És un dolor que tu has conegut molt bé. És un dolor aparellat a la nostra condició de valencians. És el dolor de voler tornara ser lliures entre els pobles del món i veure com s´alcen contra aquest desig tan generós les forces de la reacció més negra i compten amb l´ajut i el suport d´alguns dels nostres compatriotes. Atiats, això sí, per l´imperialisme més tronat i repugnant. El dolor de veure´s manipulat, distorsionat i perseguit, fins després de la mort!, pels forasters i per alguns ací, destinataris de la teua obra. Una obra, una vida, amb les quals intentares que fórem més dignes i més valencians. Al capdavall aquesta incomprensió, sovint culpable, és la condició arreu del món de l´intel.lectual. De l´home de pensament net i rigorós que vetla en l´alta nit del seu poble. Ho vas ser sempre en la vida. I continuaràs essent-ho pels segles dels segles a travès de la teua obra generosa, plena d´amor al nostre poble i a la llibertat. Dues condicions que els mancaran sempre als teus, nostres, enemics. Enemics dels valencians i dels valors democràtics.

No sé com qualificar els fets d´aquest dies. Violar cementeris és una cosa que només fan els malalts. O els feixistes, víctimes de la major malaltia: volen matar les idees amb l´odi. L´odi. Ja van intentar matar.te amb bombes. Com a Sanchis Guarner, el cor del qual no va resistir la ignomínia de veure´s condemnat per denunciar els qui l´acusaven d´un fet que li hauria pogut costar la vida. Però també intenten matar d´altres maneres. Al gran Vicent Andrés Estellés negant-li el dret a figurar en el nomenclade la seua ciutat i amb el silenci culpable de les autoritats de València. O llançant calumnies verinoses contra Raimon, la nostra veu més vigorosa, perquè canta clar i no té por de dir qui és i d´on ve.

No passem pena, Joan. Tot això ocorre perquè tenen por. Perquè son covards. Perquè no tenen arguments. Igual que els violadors i assassins. Violadors de cadàvers, veges tu, i del poble innocent i desarmat. Assassins de raons, amb el verí del periodisme més groc que es puga imaginar, des de les pàgines del qual, sense cap argument, escampen el vent de ponent que intenta corsecar.nos i que esdevinguem un desert nacional. No passem pena. La teua veu recorre el teu, nostre país. Fonda en els vells, fecunda en els joves, riallera en els infants. Anem anant Joan! Vida amunt i nacions amunt, anem anant! D´això tenen por!

T´estima com sempre,

Toni Mestre. 15 de Setembre 1997.

De dalt a baix.

Vaig conèixer a Toni Mestre en la seua llibreria Ausiàs March i devinguerem bons amics. Toni compaginava la llibreria amb el programa De Dalt a Baix en Ràdio Peninsular. Tot acò passava en 1977, any del meu retorn definitiu de l´exili i de la primera edició del meu Passeig sentimental d´un exiliat valencià.

En aquells anys de la transició el equip que realitzava De Dalt a Baix els veia com freturosos mantenedors dels valors i tresors del poble valencià, al bresol de la nostra cultura i impulsors de la revivència de la nostra llengua e identitat com a poble major. Va devindre tan popular aquella emissió de ràdio que era un plaer passejar-se abans el dinar pels carrers dels pobles i sentir eixir de les cases les veus de Toni, Ferran i Rosa.

L´obra De Dalt a Baix fou inmensa. Va fer conèixer als millors dels nostres escriptors i poetes clàssics i de la Reinaxença; danses i cants de la terra; les comarques agrícoles i industrials; festes, tradicions, costums i història del nostre país. Gran va ser la seua aportació per a la conquesta de l´Estatut i defensa dels drets del poble valencià.

De Ràdio Peninsular, Toni i el seu De Dalt a Baix passaren a Radio Cadena amb un temps inferior i horari no molt adecuat, fins anar a parar a RNE, reduïnt de més en més l´emissió fins acabar “carregant-se” a Toni i la seua emissió tan valenciana.

Fron a tan gran injustícia, tots els amics valencians d´aquest gran valencià i de Dalt a Baix tenim que fer sentir la nostra veu, fer testimoni de la més enérgica protesta en la premsa i cartes al director de RNE. Demanem el retorn de Toni Mestre i De Dalt a Baix a la RNE.

VICENT ALCOVER CAMPOS (Levante Dimarts 18.07.89)

%d bloggers like this: