Pàgina d'inici » Posts tagged 'poble'
Tag Archives: poble
Aprendre la lliçó.
Escric açò l’endemà “de la tragèdia”, segons un comentarista, del València FC davant del Bayern. Per segon any consecutiua hem vist , transformats en espectacle comercial i maniobra política per les televisions, la il.lusió dels seguidors, els sacrificis d’un viatge, l’angoixa del partit fins els penals. I les llàgrimes d’alguns seguidors, víctimes innocents d’un muntatge sentimental gegantí.
Ja fa anys que, per a mi, el Barça només és un club, el Madrid un cavall de Troia “españolista” i el València una tapadora davall la qual es desvirtuen i manipulen la identitat i les il.lusions de molts valencians. Em va saber greu que l’equip perdera la copa, però encara, potser, m’hauria sabut més greu que la guanyara. No pels seguidors de bona fe, sinó per l’ús bastard que n’haurien fet les classes dominants valencianes. En bona lògica, i donades les espectatives en cas de vistòria, l’endemà de la derrota els aficionats haurien d’haver anat a escridassar l’alcaldessa, el president i la marededéu. Però això no es fa. Ja se sap. si se’n salva, miracle, si es mor, voluntat de Déu. Un muntatge perfecte.
La història ensenya molt, si en volem aprendre. I quina lliçò es desprén dels fets de dimecres? Una molt senzilla: no bastim els fonaments de la nostra identitat damunt de l’arena del futbol o de festes tan manipulades com les falles o similars. La nostra identitat cal que descanse sobre la roca de la llengua i la història, sobre allò que ens fa valencians de debò. La resta són romanços. A l’hora del partit es presentaven dos llibres a la Universitat de València. L’autor d’un d’ells, que tracta de la vida i l’obra del Che, “Chempions”?, va recordar “l’habilitat del sistema és desviar energies i il.lusió cap a temes secundaris com el futbol”. Hi ha milers de joves valencians enganxats en aquesta teranyina. Quants n’aprendran la lliçó?
Toni Mestre, 27.05.01
Abril.
Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.
Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!
Toni Mestre 02.04.2006
Alerta amb els insults.
Insults són aquelles expressions o paraules ultratjoses amb què pretenem ofendre algú o alguna cosa, segons diu el Fabra. Insultar només ho fem els humans. De fet és una de les nostres activitats preferides, això d’intentar ultratjar, injuriar, escarnir, ofendre, ferir, infamar, etc. a altri. Totes les llengües tenen un variat repertori de mots esmolats com navalles amb els quals els seus parlants s’omplen la boca quan se’ls calfa el cap. Hi ha insults terribles, enginyosos, vulgars, ocurrents o divertits. Els valencians tenim fama de dir els insults més grossos fins i tot afectuosament. “Quina filla de puta estàs feta!” o “Mira que és cabronàs!” són expressions que el receptor/a, si és de la nostra nació, no prendrà malament o fins i tot considerarà un elogi. Ara, si mai les dieu a Espanya, Requena i Villena incloses, podeu acabar a l’hospital… o al cementeri.
Ultimament, i per influència del castellà que ens plou nit i dia, els valencians, tan rics en aquest camp, comencem a insultar-nos amb castellanismes innecessaris. La palma se l’enduu “gilipollas” que ha entrat fins i tot en els llibres infantils/juvenils sota la capa de fer un llenguatge viu i natural. Natural “gilipollas”? Començant per la “g” inicial castellana i el plural es “as” el mot no té res de nostre i és d’impossible assimilació. El que sí té és moltes equivalències genuïnes que el fan innecessari: borinot, per exemple. O moniato. O tòtil/a. Un altre intrús recent és “capullo”, també ja freqüent en llibres i doblatges, quan tenim el nostre “fava”, o el seu cap de caps “fava de segona flor”, per a denominar una persona estúpida, ignorant o bleda. També val “carallot” que, com “fava”, fa referència a la mateixa part de l’anatonia masculina que “capullo”. Ah, l’altre dia ma mare va dir, parlant d’unes germanes que l’ensenyaren a cosir de joveneta, que “ ja eren andosques”, mot genuí que fa totalment innnecessari el lleig castellanisme “matxutxo/a”. Alerta!
Toni Mestre. 08/02/2004.
Moros i Cristians.
El 9 d’octubre, fa uns anys “Dia Nacional del País Valencià”, ara “Día de la Comunidad Valenciana”, va començar a celebrar-se a València l’any 1338, primer centenari de l’entrada de les tropes conquistadores i repobladores de Jaume I a la capital del nou regne cristià de València, un estat independent més dins de la confederació catalano-aragonesa. La gent vinguda del nord entrà a una ciutat buida perquè tots els anteriors habitants, els moros, l’havien abandonada i estat guiats més enllà del Xúquer, terra no conquistada encara per, segons les cròniques àrabs “Jaume el català”.
La festa era només una processó a la Roqueta, lloc on es trobava penjat el Penó de la Conquista, aquell que havia onejat en la torre en senyal de rendició. Més avant s’instaurà el costum d’un sermó de caràcter històric a la Seu, el Sermó de la Conquista. Durant el segle XV la festa es commemorà amb l’esclafit de piules i tronadors des del Miquelet que donarien lloc als dolços del dia de sant Dionís, plens d’intenció eròtica. I no va ser fins a finals del segle XIX que la celebració prengué un caire nacionalista amb la processó amb la senyera de la Ciutat fins el monument del rei Jaume I, erigit l’any 1891. Durant els Franquisme el dia no era festiu. Recorde les humils processons cíviques dels anys seixantes, a les que assistia amb dos o tres dotzenes de socis d’aquell Lo Rat Penat. Acompanyàvem la Senyera de València entre la indiferència general dels ciutadans. Arribàvem al Parterre, el president Joan Segura de Lago feia un parlament, s’freva una corona de llorer i precedits per una reproducció de la Senyera de Jaume I tornàvem a la seu de l’entitat.
Després la batalla-porcada de València ho va empastifar tot. El feixisme s’introduí en la festa. Els socialistes, que mai s’han cregut el país, no li plantaren cara. I actualment les institucions l’han segrestada i capgirat de dalt a baix. La processó recorda un viacrucis; l’”himno” de Serrano, que és el que interessa, es canta fins a l’ois; i s’afalaga una església que s’embruta cada dia en la llengua de Jaume I i les seues gents. Un desastre. La cirera del pastís la posa, des de fa uns anys, la “Parada mora” que algun faller despistat, o malintencionat, va inventar-se del no res per tal d’omplir la vesprada d’un dia vacu i desubstanciat que la majoria dels valencians, de la ciutat i el país, ni comprenen ni senten. Un desfici. Moros, i a l’estil de Hollywood, a València un 9 d’octubre! Si Jaume I alçara el cap!
Toni Mestre. Octubre 2004.
La represa.
S’acaba l’estiu, enguany tan atípic, i demà encetem una nova tardor amb l’habitual represa laboral, escolar, etc. De mi puc dir-vos que avui mateix, dia 22, a més, comence dècada. La sisena. Ara sí que veig ja les portes d’allò que diuen eufemísticament “la tercera edat” i és la velledat, “que en valencians mal prova” com digué Ausiàs March. Jo, de moment, em trobe igual que ahir i vaig fent la meua via.
Bé. Deixant de banda circumstàncies personals us diré que, amb la represa, la ciutat de València ha tornat al caos circulatori. És allò dels els embussos, els aparcaments abusius, la càrrega i descàrrega salvatge i l’envaïment sistemàtic del carril taxi-bus. Gràcies al nostre ajuntament, tan popular ell, el tema segueix “a la figa mandanga”. La capital del País Valencià mai no ha estat un exemple de gestió urbanistica honrada i responsable. Ben al contrari. La sòrdida avarícia de la classe dominant, tradicional detentadora del poder municipal, n’ha condicionat el traçat de tal manera que vivim sotmesos a la llei de la selva promotora. Després d’una tímida apertura, quan Pérez Casado, vàrem tornar a caure en mans, com ha dit algú, de “polítics sicaris dels grans constructors”.Sicaris que hem triat democràticament!.
Gràcies a ells València és, sense por d’exagerar, “la terra dels embussoss, dels fums i dels carrerons”, on quasi totes les vies públiques, degut a seua estretor i a les dobles o triples fileres, han quedat reduïdes a un sol i lent carril només algunes vegades practicable. I no parle només dels barris anteriors al boom del cotxe privat, parle sobretot dels nous espais: l’horripilant nou barri de vora Beniferri o l’asfixiant que creix a l’avinguda de França, per exemple. Encara no estan acabats i ja fan por. D’ací a uns anys seran la imatge de l’horror urbà. Però alguns ja hauran fet el negoci i se’n fotran de València i dels qui hi vivim i viuran. Com han fet sempre. Al menys, i en sóc testimoni directe, des de fa seixanta anys. Ah, la represa!
Toni Mestre (diumenge 22.09.02)
Les portes del cel.
Els passats dies 14 i 15 he tornat a Elx. He baixat a veure “La Festa” justament els dies que la viu i la sent el poble. Els meus amics il.licitans no m’han deixat anar mai ni als assaigs ni a les representacions tardorals que consideren artificials, mortes. A Elx cal anar, diuen i amb raó, els dies grans, quan tota la ciutat vibra i s’emociona amb la seua gran “Festa”. Així, de bell nou, he gaudit dels actes i de l’ambient. Del programa profà i del religiós. De les dues parts del seu drama assumcionista i dels balls nocturns organitzats per les “barraques”. He passejat els seus carrers i jardins. He conviscut amb la gent als restaurants i les gelateries. He gaudit, durant un concert matinal, de l’acurada i fina repristinació del “Gran Teatre”; he visitat el nou museu arqueològic, situat al Castell d’Altamira; he baixat als banys àrabs de l’ex-convent mercedari. I he vist les greus destrosses urbanístiques que han desfet el casc vell, on han desaparegut sencers barris antics, com el dels filadors; les intervencions que han deformat el noble ajuntament i han deixat sense sentit l’antiga llotja gòtica; i m’he solidaritzat amb aquells que defenen la pervivència dels horts de palmeres contra la política pseudomoderna, cotxista, de l’actual alcalde.
Elx és una gran ciutat valenciana habitada per una població laboriosa procedent de tot arreu que té les seues arrels clavades en una terra difícil i en una cultura antiga, i viva, que naix de Jaume I i la seua repoblació. Tot l’anterior, més o menys important, és només arqueologia. I la mostra més vistosa, més càlida i fonda, d’aquesta cultura pròpia i bategant és “La Festa”, on la llengua dels il.licitans, aquesta amb què us escric, travessa jove, límpida i pura les portes del cel i és parlada per la Marededéu, els apòstols, els jueus, els àngels … i fins i tot per la mateixíssima Trinitat! Els “consueta” o manuscrits que ens han servat i transmés el text i la música de les dues parts de “La Festa” han conservat paraules valencianíssimes, ben genuïnes ( com aquest-a, veuré, us, jorn, seureu, venir, vosaltres, delir, guarir, doncs, servei, etc.), que uns polítics valencians, lingüisticament uns deshonrats, censuren i exclouen dels llibres de text on es forma i aprén la nostra joventut. Alguns d’ells va cada any a Elx, a les fofes sessions tancades, no a les obertes i vives, i fan el paperot. És igual, “les portes del cel”, les de la Història vull dir, no s’obriran mai per a ells. El seu destí és l’infern. I dins d’ell, el cercle dels genocides. Visca la llengua de la “Festa” d’Elx!
Toni Mestre. Agost de 2002.
Matar el llop.
El passat pont festiu he tornat a Barcelona. Cada desembre hi puge per veure teatre i exposicions i repassar les llibreries de vell, on enguany he trobat títols de Joan Fuster que vaig deixar i algú va oblidar de tornar-me, com els dos volumets de “La poesia catalana” publicats per Raixa de Mallorca l´any 1956. També he vist algunes exposicions, entre les quals destaca la dedicada a “Els anys Fauves” que la Caixa exposa a la Pedrera de Gaudí.
Però el que més m´ha interessat és el teatre. Al Romea he vist “Un tramvía anomenat desig”, de Tenessee Williams, on Emma Vilarasau fa una esplèndida Blanche Dubois ben acompanyada per Àurea Màrquez en el paper de Stella, la germana petita; Marc Martínez és un Stanley Kowalski que dóna el físic però no la desolada crueltat del camioner polonés. Al Novedades, el musical “A little night music”, de Stephen Sondheim, magníficament muntat per Mario Gas, amb una Vicky Peña i una MIreia Ros perfectes i una Montserrat Carulla sublim.
I finalment, al Teatre Nacional de Catalunya, “Terra baixa”, del gran clàssic Àngel Guimerà, estrenada el 1896. Un muntatge modern que en respecta els valors originals tot passant el seu missatge a la societat actual. Si en el seu moment el drama de Manelic va representar el pas del món rural a la industrialització, ara cal entendre´l dins de la societat de consum, on el poble segueix sent alienat, pervertit i traït pels amos de sempre, per les classes dominants, àvides com mai de poder i disposades a explotar, com siga, la resta de la societat. Quan Manelic escanya amb el seu abraç desesperat el senyoret Sebastià i repeteix, de primer amb sorpresa i després com un alliberament, el mític “He mort el llop”, tots vam entendre que el poble té un arma poderossíssima que pot asfixiar, matar, aquells que l´enganyen exploten i vexen: la força dels vots. Avui “matar el llop” és no votar els partits polítics darrere dels quals s´hi amaga, sovint cobert amb pell d´ovella. O de bisbe.
Toni Mestre.
Campanes.
Fa uns anys, fent neteja a un armari de casa, vaig trobar tres campanes de fang d´aquelles que es venen a la fira de l´Escuradeta de València, Tenen la truja de fusta roja i el fang blanc no porta encara cap imatge o inscripció. Deuen tenir, pel cap baix, uns cinquanta anys.
Cada maig l´àvia Helena ens hi portava al meu germà i a mi i ens comprava una campaneta. Ens feia tanta il.lusió que sovint l´instrument no arribava sencer a casa. En cas contrari l´àvia se´n feia càrrec i no tornavem a veure mai més les alegres campanetes. Anaven a parar a l´armari on les he trobades.
A casa tenia ja un parell més de campanes de ceràmica. Una, modernista, amb vernís blanc i que imita una flor, me la va regalar Xavier Verdejo, de Manises. L´altra, talaverana, representa una llauradora amb un cabàs de flors, i me la va portar un amic d´Alcàntera de Xúquer. Vaig posar les tres humils campanetes de l´Escuradeta, al costat de les altres dues, més sumptuoses, i de mica en mica, i amb aportacions d´ací i d´allà, la col.lecció ha crescut i ja fa un cert goig. La majoria són valencianes, però en tinc també d´Hongria, de Sicília, de Catalunya…La gent que em coneix i m´estima, com sap la meua aficció, quan volta pel món i se´n recorda, em porta una campaneta de ceràmica.
Tinc dues amigues que són també col.leccionistes, però no de campanes, Matilde Salvador col.leciona bous. I com és tan estimada i porta tants anys col.leccionant-ne, té a casa una autèntica ramaderia. I Marifé Arroyo, a la seua casa de la Drova, té cavalls de tota mena, material i procedència. En té tants que porta un registre minuciós on figura la data i la persona que li´ls ha regalat. És bonic això de col.leccionar objectes. Però és més bonic si al seu darrere hi ha una valuosa col.lecció d´afectes i records.
Toni Mestre. 13/05/2001
Amics.
Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.
I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.
A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.
Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)
La mosqueta.
Aquesta història l’heu viscuda més d’una vegada. Aneu a rentar-vos les mans i de l’aigüera del lavabo ix una mosqueta, petita, petitíssima, que revola amb inseguretat entre les parets blanques de la pica. Només veieu un punt negre que es desplaça. No en distingiu ni cap, ni ulls, ni ales, ni potes. Només sabeu que és un animaló insignificant. Inútil. Qua us fa nosa perquè trenca, amb la seua existència, la netedat d’un lloc que voleu higiènic. I d’una manotada el mateu. O l’estaborniu. El seu cos insignificant queda malmés sobre la lluenta superfície de la ceràmica. I per tal d’arrematar la faena obriu l’aixeta i l’aigua, que surt amb força, s’emporta aquell ésser viu, o les seues minces despulles, forat avall. Cap al no res.
No sabem, no som especialistes, quina durada té la vida d’aquests insectes. De segur que és molt curta. I, comparada amb la nostra, mínima. Miserable. Des de la seua perpectiva la mitjana de la nostra existència els deu semblar l’eternitat. També per tamany devem semblar-los inabastables. I totpoderosos. Als seus ullets som, amb tota seguretat, allò que nosaltres els humans anomenem Déu.
I de segur que, si pensaren, si reflexionaren, aquestes mosquetes que eliminem tant sovint es preguntarien qui són, d’on venen i què collons fan ací. Perquè naixen al forat negre d’una aigüera, fan una curta volada i moren d’un colp brutal que ni endevinen d’on ve. Potser a “l’amo” de la seua absurda existència li dirien “Ser suprem” o “Creador”. I li demanarien favors i li agrairien mercés. Li pregarien i li farien processons. En farien ídols i li edificarien llocs de culte. Potser creurien que han estat creats a la seua imatge. Potser tindrien una forta i dura casta sacerdotal que administraria aquella por, aquell misteri. Per què no? Si heu llegit fins ací es posible que un somriure de conmisseració us haja pujat als llavis. Esborreu-lo. Perquè no estic parlant de mosquetes, estic parlant… Toni Mestre.
(diumenge 24.06.01)
Toni Mestre 