Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'poble'

Tag Archives: poble

Tomatina i Erotisme.

                       La tomata o tomaca, com altres verdures i fruites del nostre camp feraç i ubèrrim, en la imaginació popular valenciana, és eròtica. Concretament representa la vulva. Tenia jo sis o set anys i vivia encara al barri de la Creu Coberta, a la vora de l’horta, quan un bon dia vaig sentir un arrier, d’aquells que paraven a l”Hostal de los Tres Caballos” que obria la seua porta al Camí Reial de Madrid, cantant una lírica cançoneta de la qual només recorde el principi. Feia així: “Ella m’obrí la tomata i jo li fiquí el pimentó…” Haig de dir que, malgrat la meua curta edat, vaig entendre i capir perfectament allò que l’homenet volia expressar amb la seua metafòrica tonada mentre li passava el raspall al seu rossí. Les criatures de fa cinquanta anys d’aquell barri teníem l’educació sexual a la porta o al camp de blat del costat de casa. Una de les facècies més normals aleshores era espantar les xiquetes amb una fava, fava de favar, que féiem eixir entre els botons de la bragueta.

                         Poc podíem imaginar aleshores que, amb el pas dels anys, aquelles expressions innocents, perquè eren naturals, creixerien i esdevindrien allò que l’antropòleg  Antoni Arinyo ha denominat “ludomàquies promíscues”.  O siga, celebracions orgiàstiques en què centenars, milers de persones, generalment joves d’amdós sexes, s’ajunten en cerimònies enjogassades en les quals el cos, amb la col.laboració d’algun altre element qualsevol (potser una cordada, una mascletada, el FIM de Benicàssim, etc…) entra en contacte promiscu  amb altres cossos i s’hi estableix el natural i lògic intercanvi d’energies.  I entre totes les ludomàquies, o bregues-joc sortmeses a regles, que es fan i desfan arreu del País Valencià potser és la “Tomatina” de Bunyol la més total i completa. No és extrany, doncs, que els japonesos, que també tenen en la seua tradició aquesta mena de cerimònies lúdico-promíscues, n’estiguen tan interessats.

                         Haig de confessar que mai no he viscut en directe la “Tomatina” bunyolera i només n’he fruït en fotografies o per televisió. Sé que és com un sandvitx format per la banyada, la tomatada i la dutxa final. Però no sé quines sensacions es tenen en cada moment del cerimonial, especialmente a peu de carrer, en plena batalla, amb aquella olor forta, el suc de tomaca fins al genoll i escolant-se roba endins per tots els plecs del cos… Uf! Des de casa té el seu morbo. Sí. Ja ho crec que en té! La meua amiga la periodista Pura Gómez, que hi va tots els anys, em diu que és un dels espectacles eròtics més intensos que ha vist mai I, gran viatgera, n’ha vist molts arreu del món. Dona, dic jo, una cosa on entra tanta tomata, o tomaca, i tant de pimentó… I tanta festa i tant de fregament amunt i avall…que vols que et diga! Erotisme? I tant!

                                                  Toni Mestre.Agost 2002

Toni Mestre. 1942-2006.

Vull contar-vos una història, una història que ve de temps de foscor, de temps d´ombres, de silencis antics i llargs, de temps negre, sotmès per una societat dominant a l´estat De gent que sorgí d´eixe silenci, de cendres encara calentes, que mogudes per eixa gent, pel seu alè, per la seua motivació, feren reviscolar les il·lusions, les esperances, els somnis d´aquesta societat, la nostra, tant de temps morta, adormida. En eixe temps, que vosaltres no coneguéreu, hi hagué lluita, hi hagué gent amb esperança, gent que amb el seu treball diari a poc a poc i dia a dia emprengueren el camí cap a la claror, cap a un món on la nostra llengua, les nostres arrels, les nostres tradicions foren conegudes, respectades i difoses per tota la societat.

Entre eixa gent hi hagueren persones que actuaren com a  referents, com a guies cap a la llum; d´entre ells, un periodista, que aconseguí amb el seu compromís ètic, el seu periodisme i el seu amor a aquest poble tant menyspreat al llarg de l’historia, vertebrar un país que encara estava sotmès a les tenebres. Aquest periodista va ser Toni Mestre (València 1942-2005). Toni, amb el seu company de tota la vida, Frederic Martí, dirigien una llibreria emblemàtica per a la societat cultural de l´època anomenada Ausiàs March, patint atacs de feixistes fanàtics que atemptaren contra la llibreria diverses vegades, manifestant d´aquesta manera que, responien amb la violència, a qualsevol corrent d’opinió contrària al seu sistema.

En aquell temps, va rebre la iniciativa per part d´Amadeu Fabregat de col·laborar a un programa de ràdio fent la substitució de Joan Monleón amb Rosa Balaguer. Va tindre tan bona acollida, que amb el temps, es va convertir en un magazín de de quatre hores. Es convertí en tot un referent, fent-se molt popular no sols al País Valencià sinó a tots els Països Catalans on s´escoltava el programa amb tota normalitat (de fet va rebre al final de la seua vida el Premi Nacional de Radiodifusió de mans de la Generalitat Catalana).

Eixe equip, encapçalat per Toni Mestre varen aconseguir fer país, vertebrar tota una societat famolenca de saber, de coneixement, de tradicions, de música, de llibres, de ganes d´aprendre on, amb la seua perfecta dicció d´origen Alteà, corregia el valencià vulgar, col·loquial, dignificant-lo a més a més mantenint eixe compromís de recuperació, defensa i dignificació del poble que el va acompanyar tota la seua vida. Va ser una època on es va tindre la sort de comptar amb entrevistes als grans autors tant de la cançó com els ideològics d´aquest país. Tots varen passar pel seu programa. Molt amic de tots per la seua relació amb la llibreria i després a la ràdio. El seu programa esdevingué tot un èxit donat que amb les seues companyes Rosa Balaguer, Xelo Asensi i Maria Josep Poquet varen portar aires novençans i de frescor a les ones; parlant amb normalitat, de forma oberta, plana, amigable i franca, contagiant el seu amor pel País expressat de totes les maneres possibles i amb molt d´humor en aquest magazín. Varen ser capdavanters sent un programa d´entreteniment i divulgació complint una tasca primordial en aquell moment: difondre la nostra cultura per tot el País.

Amb aquest èxit del seu programa a la ràdio, si el nostre País o millor dit els nostres dirigents foren “normals”, li haguera catapultat a la televisió o a Ràdio Nou al seu temps, donat que a més a més de tindre una bona veu tenia una imatge per a transmetre amb força eixes notícies o entrevistes. Però al nostre país, hi ha gent que no et deixa tindre llibertat d´expressió, ni ideològica, que prefereix rodejar-se de llepaculs, ofenedors, de gent que passa la mà per l´esquena, sense opinió, sense escrúpols per a limitar i posar censura lingüística; gent que pensa que les seues idees són les que han de perdurar, que el poble no ha de pensar, que això potser siga una malaltia dolenta que portaría a la societat a una revolució, i és clar que ells, asseguts a les seues cadires, no ho poden permetre.

Eixos directius de l´emissora posats a dit, i rebent ordres dels amos polítics, a la llarga el varen fer callar, però varen fer callar a tot un país. El censuraven, l´esbroncaven contínuament i el marginaven per la seua condició, segons ells de “catalanista” soles per defendre i tindre compromís per la seua cultura pròpia no ja la valencianista, folklorista i populista en la seua accepció més rància defensada pel règim oficial.

Eixe règim polític que el marginà primer va vindre disfressat d´una pàtina demòcrata i socialista de la mà de Joan Lerma i després amb l´entrada de la pesta blava promoguda per Eduardo Zaplana, però són els mateixos; el mateix llop que mostra els seus ullals quan algú amb idees, amb capacitat de qüestionar l´ordre establert se’ls enfronta.

Toni Mestre, precursor d’un programa modern, obert, defensor de la llengua, de les tradicions, amant del seu país i del seu poble, capdavanter dels drets LGTBi, no va ser premiat ni homenatjat com cal, en aquell moment no, va ser defenestrat a llegir cinc miserables minuts els parts horaris en castellà.

Però a ell això no el va abatre, va continuar escrivint articles en valencià al “Levante”, “El Temps”, “Saó” i sent difusor d´eixa cultura que tant estimava, d´eixa ciutat València, que tant volia; posant la seua xicoteta llavor per a difondre i promoure les nostres arrels.

Per això crec que el millor homenatge que podem fer-li a ell i a gent com ell, es com diu la cançó  “anar endavant sense perdre el pas. Cal regar la terra amb la suor del dur treball i Cal que neixin flors a cada instant.” Sent eixes flors les que ens donaran els fruits per a la construcció de la societat futura que volem.

Article fet per a la falla Arrancapins.2019

Pere Beneyto.

Invisibles.

   Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.

                       He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.

                A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.

                    Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se  a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I  alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!

                                                        Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.

 

 

 

 

Un indret de la ciutat

  El poema “Esbós d’una elegia” de Vicent Andrés estellés, sempre m’ha atret d’una manera especial. Un dia, en un recital amb la presència del poeta vaig gosar llegir-lo i Vicent, sempre amable, em va felicitar efusivament. És un poema cent per cent estellessià, bastant llarg, publicat l’any  1972 per l’editorial Moll de Mallorca dins del llibre “L’ofici de demà”. Un poema que conté molts elements autobiogràfics com la mort  als vint-i-cinc anys del seu únic oncle Estellés, Josep Maria, tísic, pocs dies després del naixement del poeta: “Jo tena dos dies i em volies conéixer. / I em varen dur a tu, al llit on et mories”. Parla també de la mort violenta un any després de l’avi matern, Nadalet, mort d’un tret estúpid a la boca del seu forn, al carrer del Tramvia de Burjassot, un forn que encara la gent coneix com “el de la trabucada”. Va ser el 25 de juliol de 1925: “Jo aniria a arrastrons. / Tota la casa plena de llàgrimes i crits. / Ningú em faria cas. Tots ploràven, cridaven”. Ara, avui, en fa 78 anys… d’allò.

  L’Estellés, ho ha escrit moltíssimes vegades, venia d’una llarga família de forners. En el poema que ens ocupa diu dirigint-se a l’oncle moribund: “Potser tu recordaves aquell forn del carrer / de Borrull, o aquell forn del carrer de Lepanto. / O bé aquell del Trinquet de Cavallers. No ho sé”. Un dia, eixint de la seu de Ràdio Cadena Valenciana, on havia vingut a presentar algun llibre, mentre l’acompanyava pel carrer del Miracle, en arribar a la cantonada de Trinquet de Cavallers  Vicent em va assenyalar el forn que havia estat del seu avi. Aleshores ja estava tancat, però se’n mantenia l’estructura. Ara ja no queda res.

 Si recorde aquests coses, aquests fets, és perque aquell indret ciutadà ha saltat a l’actualitat informativa aquests dies a causa de la restauració del palau del cantó d’enfront del vell forn desaparegut par a seu de la societat “Lo Rat Penat”. A la cantonada, sobre el mur del palau, els oients de “De dalt a baix” col.locàrem, allà pels anys vuitanta, una placa de ceràmica amb el nom del carrer en correcte valencià. On només posava “Calle del Milagro” nosaltres, pagades de la nostra butxaca, encarregàrem al ceramista Figàs de Castelló un parell de plaques on posava “Carrer del Miracle” i les col.locàrem, el regidor Vicent Garcés ens va enviar una brigada de l’ajuntament, a cada cap del carrer. Ara, amb motiu de la rehabilitació, he vist que la placa ha desaparegut. És, va ser, un regal del programa “De dalt a baix” a la ciutat de València. Un regal que, tot cal dir-ho, ens va costar nou mil pessetes de l’època. M’agradaria que tornara al seu lloc. I que al cantó d’enfront els actuals propietaris col.locaren, en una altra placa, els versos de l’Estellés. Un fragment d’aquell “Esbós d’una elegia” que he comentat més amunt.

                                                          Toni Mestre. 25 de juliol de 2003

València rima amb potència

                              Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ha omplit els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d’aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l’hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l’Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. AFeble, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d’escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.

  Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?

 Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’ofereir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir  els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només  és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.

 La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.

  I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per  manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallda, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.

  Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València  començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!

                                                         Toni Mestre Març2001.

FESTES D´ESTIU

El temps d’estiu és temps de festes arreu del País Valencià. Els valencians, que tenim justa fama de festers, en celebrem tot l’any, però és ara, en el temps de les collites tradicionals ben arreplegades, que la festa sembla que envaeix tots el racons del nostre país i de les nostres vides. Festa, com cantà Ausiàs March, va unida a alegria, a goig de viure, a joiosa celebració col.lectiva. Les nostres festes populars estan dedicades a sants o misteris de la religió cristiana, però la majoria d’aquestes celebracions són molt anteriors al cristianisme. Aquesta religió semita vinguda dels deserts de Llevant no va fer sinó adaptar-se a un calendari festiu més antic, el de la vella religió greco-romana, el paganisme, que havia nascut seguint el pas de l’any i de les estacions, dels treballs agrícoles típics de la gran regió mediterrània. Un cicle festiu que responia a les necessitats d’una societat agrícola nascuda al llarg del Neolític i desapareguda durant la segona meitat del segle XX.

Així, la majoria de les nostres festes, han quedat reduïdes a una closca buida de sucs i de sentit. Conservem el continent, però hem perdut el contingut. Ja no ens venen de la terra, de la història, i, ignorants, ens dediquem a repetir mecànicament rites i cerimònies que no entenem. Una ignorància que ens porta a la mistificació, a la falsificació de la festa. Així, n’exagerem uns trets i en negligim uns altres. Mesclem el que no s’adiu i separem el que anava junt. Oblidem el fonament  i ens perdem en adorns totalment innecessaris. Pensem, folls, que amb més diners i més ajuda oficial seran millors. I ens equivoquem completament. Festa popular, entre altres coses, vol dir imaginació, espontaneitat, llibertat. I això difícilment ho trobarem al redòs del poder. El poder només promociona allò que li convé. Allò que no li  agrada o ho prohibeix o ho tergiversa i manipula.

Per això massa festes han aconseguit, com ha escrit Joan Corbella, “que molts no ens hi sentim còmodes i que ens n’alluyem; no per un suposat eleitisme, tan sols per la incapacitat de compartir actes amb els quals resulta impossible sentir-se mínimament identificat”. No caldrà donar exemples ara i ací, però a les grans capitals tenim proves evidents de l’horror que pot arribar a ser una festa popular en mans de juntes o col.lectius antipopulars. També tenim exemples positius de festes tradicionals ben portades. Fetes i viscudes pel poble amb la mínima intervenció institucional. Celebracions que han aconseguit salvar el temps i la història que s’ofereixen avui amb la mateixa virginitat de fa segles. La Nit de Sant Joan a València, el Misteri d’Elx, les Danses de Guadassuar, les de Bocairent, les festes d’Algemesí... Busqueu i en trobareu. Encara hi ha suc i memòria en moltes manifestacions festives del nostre poble. Encara hi ha valencians que celebrem “amb alegria festes”.

Toni Mestre. 2003

%d bloggers like this: