Els passats dies 14 i 15 he tornat a Elx. He baixat a veure “La Festa” justament els dies que la viu i la sent el poble. Els meus amics il.licitans no m’han deixat anar mai ni als assaigs ni a les representacions tardorals que consideren artificials, mortes. A Elx cal anar, diuen i amb raó, els dies grans, quan tota la ciutat vibra i s’emociona amb la seua gran “Festa”. Així, de bell nou, he gaudit dels actes i de l’ambient. Del programa profà i del religiós. De les dues parts del seu drama assumcionista i dels balls nocturns organitzats per les “barraques”. He passejat els seus carrers i jardins. He conviscut amb la gent als restaurants i les gelateries. He gaudit, durant un concert matinal, de l’acurada i fina repristinació del “Gran Teatre”; he visitat el nou museu arqueològic, situat al Castell d’Altamira; he baixat als banys àrabs de l’ex-convent mercedari. I he vist les greus destrosses urbanístiques que han desfet el casc vell, on han desaparegut sencers barris antics, com el dels filadors; les intervencions que han deformat el noble ajuntament i han deixat sense sentit l’antiga llotja gòtica; i m’he solidaritzat amb aquells que defenen la pervivència dels  horts de palmeres contra la política pseudomoderna, cotxista, de l’actual alcalde.

                                 Elx és una gran ciutat valenciana habitada per una població laboriosa procedent de tot arreu que té les seues arrels clavades en una terra difícil i en una cultura antiga, i viva, que naix de Jaume I i la seua repoblació. Tot l’anterior, més o menys important, és només arqueologia. I la mostra més vistosa, més càlida i fonda, d’aquesta cultura pròpia i bategant és “La Festa”, on la llengua dels il.licitans, aquesta amb què us escric, travessa jove, límpida i pura les portes del cel i és parlada per la Marededéu, els apòstols, els jueus, els àngels … i fins i tot per la mateixíssima Trinitat! Els “consueta” o manuscrits que ens han servat i transmés el text i la música de les dues parts de “La Festa” han conservat paraules valencianíssimes, ben genuïnes ( com aquest-a, veuré, us, jorn, seureu, venir, vosaltres, delir, guarir, doncs, servei, etc.), que uns polítics valencians, lingüisticament uns deshonrats, censuren i exclouen dels llibres de text on es forma i aprén la nostra joventut. Alguns d’ells va cada any a Elx, a les fofes sessions tancades, no a les obertes i vives, i fan el paperot. És igual, “les portes del cel”, les de la Història vull dir, no s’obriran mai per a ells. El seu destí és l’infern. I dins d’ell, el cercle dels genocides. Visca la llengua de la “Festa” d’Elx!

     Toni Mestre. Agost de 2002.