Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'poblevalencia' (Pàgina 2)

Tag Archives: poblevalencia

Vergonya i Desvergonyiment.

                                “Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.

                                 Però, com són uns desvergonyits, dilluns  dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en  una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud  gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.

                             Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el  qualificatiu de delinqüents?

                                                                              Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.

Tots els verbs.

Els verbs són l’esquelet i els nervis de la llengua. Sense ells el cos idiomàtic semblaria tetraplèxic. Els moviments de la frase serien nuls. L’expressió rudimentària. Els verbs li’n donen matís, intenció, emoció… Els verbs són, doncs, fonamentals. I cal dominar-los per tal d’expressar els nostres pensaments amb la precisió necessària. Justa. Quan dominem els verbs d’una llengua podem dir que la posseïm. Durant segles els valencians rebíem la informació lingüística de manera natural, de pares a fills, de generació en generació. Sense interferències. Però a partir de 1707 la castellanització imposada per l’administració, la trona i l’escola ha suposat una agressió brutal a la nostra llengua natural que a hores d’ara, quasi 300 anys després, ha portat a molts conciutadans nostres a un greu estat d’ignorància.

                                Per això celebrem l’aparició de llibres com  “Tots els verbs” de Joan E. Pellicer, editat per 3i4 dins la col.lecció “Papers bàsics”, que ve a completar i actualitzar “La flexió verbal” d’Enric Valor, publicat fa més de trenta anys i que tant de paper ha fet en la recuperació lingüística i nacional dels valencians. Com diu l’autor al pròleg “el verb, considerat com el motor de l’oració, és la categoria gramatical que hi funciona com a nucli. El verb expressa existència, estat, acció, procés o modificació del subjecte”. L’autor ens parla dels verbs regulars i irregulars. De les tres conjugacions. Dels verbs purs i incoactius. I dels verbs amb doble model de conjugació. Tot plegat un món apassionant que us escantarà explorar i descobrir.

                              A més a més en les últimes quaranta pàgines del llibre ens ofereix un “Recull de dubtes i interferències verbals” de gran utilitat per tal d’anar eliminant els castellanismes que ens infecten l’idioma. Parlar i escriure bé la llengua pròpia és un deure, però a més és una satisfacció. Més gran que eliminar aquell soroll enutjós que ens veda fruir a pler d’un bon programa de televisió o traure’ns una pedra de la sabata.

                                                                               Toni Mestre.Diumenge 17.02.2002.

La Gràcia.

Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.

                            Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.

                           Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos.  La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i  avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.

                                                              Toni Mestre Diumenge 6.02.05

Públic / Privat.

Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP,  van veure  de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.

                           L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.

                           Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte  de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”,  perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”.  “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan  fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua.  I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!

                                                               Toni Mestre    Diumenge 9.02.03

Fotografíes.

Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.

                              Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable,  retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.

                               El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us  perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.

                                                                              Toni Mestre

                                                                             

El Falleram.

En la nostra llengua (la de Ramon Llull, Ausiàs March i Jacint Verdaguer entre d’altres) la terminació -am, en general, designa col.lectius: aviram, bigam, clavegueram, budellam… són conjunts d’aus, bigues, clavegueres, budells… Quan fèiem aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baix”, l’escriptor Miquel Martínez hi entrava cada dia des Ràdio Cadena Alacant i era normal que es referira sovint als turistes, tan presents en aquelles comarques valencianes. I mig en broma s’en referia sovint com “el turistam”. El neologisme em va agradar i quan cal el faig servir perquè no en trobe cap altra millor per a designar el col.lectiu. Ara i ací, seguint-ne l’ exemple, propose un altre neologisme que necessitem amb urgència i que pot tenir una llarga carrera: “el falleram”.

                       “Falleram” seria aquell col.lectiu de persones que fan i viuen una cosa conjuntament, en aquest cas “les Falles”. Un col.lectiu que, diuen, treballa tot l’any, comença a manifestar-se a les envistes de Nadal i aquests dies, en un “crescendo” que arriba al zenit la nit del dia 19 ho omple tot. Un col.lectiu enorme, algú l’ha comparat a un exèrcit, que envaeix, conquista, ocupa, atabala, coacciona, violenta, coarta, força, pertorba, desbarata, destrossa, trenca, malmet, embarassa, complica, obstaculitza, espatlla, atropella, fatiga, cansa i fa impossible la vida normal de la ciutat de València i d’algunes poblacions valencianes. Algú dirà que, pel contrari, el “falleram” alegra, diverteix, anima, entusiasma, omple de color el transit valencià cap a la primavera.

                       Són opinions.Vostés mateixos. Però les Falles cada any s’assemblen més a una riuada boja que ho arrassa tot en nom d’una suposada festa que, per a molts no és sinó un martiri. Veure “el falleram” solt per carrer, ells amb aquells uniformes macabres, amb aquelles disfresses grotesques elles, fa, si més no, neguit, basarda, por. Els rius urbans, com tothom sap, cal que tinguen, per prudència i seguretat, baranes. 

                                                                         Toni Mestre. Diumenge 10.03.02

El soroll i el silenci.

                             Fa soroll de guerra. El tam-tam mediàtic de la dreta fa setmanes que atrona l’espai i les nostres oïdes en van plenes. És un missatge paorós, espantós, terrible. Terrorista. Diu violència, abús, agressivitat, crueltat, ferotgia. Diu por i diu mort. Però no és la mort, un fet natural, allò que ens fa por. El que ens fa por és la injustícia que l’acompanya. No hi ha res pitjor, moralment parlant, que una mort injusta. I les guerres, aquesta guerra també, en causen a grapats. I el que és més greu, més inacceptable: aquestes morts solen quedar, quedaran, impunes.

                             Fa uns dies els amics de Ca Revolta organitzaren un acte d’un gran valor simbòlic. Repartiren CDs amb la gravació de cinc minuts de soroll arreplegat durant un bombardeig a qualsevol de les guerres dels últims anys. Durant un breu estona al barri del Mercat vàrem viure, a nivell auditiu, què sentien els habitants d’Hanoi, Beirut o Sarajevo mentre uns altres homes des del cel escopien foc i metralla sobre els seus caps. Tancaves els ulls i  senties caure al teu voltant cases i edificis. Senties que en qualsevol moment podies ser arrabassat per la mort. I la por et dominava. I no li desitjaves aquell mal a ningú.  I de sobte em vaig enrecordar dels meus avis, gent pacífica, a qui una bomba franquista enderrocà la casa on vivien a Russafa. I em van eixir les llàgrimes.

                            Aquestes línies estan escrites abans de la manifestació d’ahir dissabte. No sé, per tant, si ha estat un èxit o no. Espere que sí. Jo n’hauré pres part. No m’haurà convocat cap partit o organització. M’haurà impel.lit a participar la meua consciència. No voldria per res del món que em contaren entre el bàndol dels terrorífics agressors del jove que a Arganda del Rey va cridar “No a la guerra” ni que, quan el malson s’acabe i es faça el recompte dels morts, m’envolte tètric un silenci espés i ensangonat on ressonen les paraules: “I tu què vas fer per aturar tant d’horror?”

                                                                                Toni Mestre. Diumenge 16.02.03

El Dimoni.

Fa poc véiem per televisió les conseqüències de la cerimònia d’”apedregar el dimoni” que cada any convoca milers de pelegrins islàmics a La Meca. De bell nou hi ha hagut centenars de morts. No sóc expert en l’islamisme i no analitzaré aquest precepte de la religió inventada per Mahoma, que, a banda de lamentar-ne la desgràcia, m’ha portat a reflexionar sobre el tema del dimoni, tan important en les religions dites “del Llibre” i en la història dels distints pobles que les han acceptades o patides.

                                  Perquè, què és “el dimoni”? Segons l’Enciclopèdia Catalana és la “personificació indeterminada de les forces de la natura o de l’ànima humana”. En temps antics varen ser considerats com éssers intermedis entre els déus i els homes i, en principi, eren éticament neutrals. Molt aviat es va diferenciar entre “dimonis bons” o esperits guardians (com aquell que guiava-aconsellava Sòcrates), que altres religions consideren àngels de la guarda o, en l’espiritisme, mèdiums, i els “esperits dolents”, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica (amb dos principis o déus: el Bé i el Mal) i del judaisme tardà, perquè al Gènesi només es parla de “la serp”, cristal.litzen d’una manera definitiva en el cristianisme. I d’aquí passen a l’Islam.

                                   El laicisme actual, al mateix temps que ha laminat la figura de Déu, ha desdibuixat la del seu oponent tradicional: el dimoni o diable. En un món ja conscient de ser absurd i cruel, on cal matar obligatòriament, on des del principi de la vida no hi ha hagut ni un moment en què un ésser vivent no siga devorat per un altre, déus i dimonis són considerats invencions humanes que cal entendre com representacions de manifestacions de la nostra conducta. Déu i el dimoni som nosaltres segons ens comportem. La resta, apedregaments inclosos, són romanços.

                                                       Toni Mestre. Diumenge 15.02.04.

Constitucions són fonaments.

Jo vaig ser un dels qui, el 6 de desembre de 1978, no votaren l’actual “Constitución Española”. Perquè no hi estava d’acord, com no ho estic ara, amb molts dels seus principis bàsics. I no me n’he penedit mai. Recorde que llavors es va fer una campanya borda per part d’alguns partits: o votem aquesta constitució o torna el franquisme, deien. D’altres la combateren perquè els semblava massa d’esquerres.  Quins collons! Aquesta trista Constitució que ara tant s’estimen els descendents d’aquells que no la volien, era precisament la llavada de cara dels que havien viscut a cavall de la dictadura. Era el passaport democràtic de “lladres, botxins i tirans”. Era el “ací no ha passat res i avant tots per la senda constitucional”. Esperpèntic. Més d’un quart de segle després aquelles martingales o baixades de pantalons dels anomenats “padres de la Constitución”, una tropa on hi havia de tot i més, la seua “filla” és el fonament d’un sistema que dretes i falses esquerres s’entesten a dir democràtic i que, com l’any 78 vam veure alguns, d’això té molt poc, degut, a més, a la lectura restrictiva que en fan.

Ara ens convoquen a una altra ensarronada, però aquesta vegada de nivell europeu. “Voteu sí”, ens diuen els de sempre. “Aquesta Contitució nostra és la millor possible. Votar no o no votar és tornar al caos”, afirmen. Quan els escolte em sent com fa vint-i-set anys: decebut i irritat. Decebut per la poca susbtància dels “nostres” polítics psoers i irritat amb una dreta que ens torna a tractar de faves i ens vol encolomar un text que el que fa és fonamentar l’Europa dels rics i dels estats centralistes. Una Europa de negocis i mentides, molt lluny de la que molta gent hem somniat i desitjat. Per la que hem lluitat i per la que seguirem lluitant sempre. Avui la meua lluita per Europa, que no vull que es fonamente més d’un quart de segle en aquest brut projecte de Constitució, serà votar NO. No amb el meu vot!

                                                         Toni Mestre. Diumenge 20.02.05.

%d bloggers like this: