Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'poblevalencia'

Tag Archives: poblevalencia

Fideus i macarrons.

Aquests dies, de fet cada dia, les pasarel.les de la moda, tant femenina com masculina, omplin espais de televisions, revistes i diaris amb la presentació de models que superen la imaginació més boja, com els que criticava ja  Fellini en la irònica desfilada de “Roma”. Recordem que, fa unes dècades, això de la moda es deia “alta costura” i era cosa d’una minça minoria que la majoria copiava tot adaptant les novetats a les necessitats i possibilitats de cadascú. Després, amb allò tan pràctic de l’“a punt per a dur”, inventat pels francesos, la cosa es va democratitzar i gairebé tothom, amb l’ajut dels grans magatzems, pogué anar a la moda sense haver-se de pagar un disseny exclusiu o haver-se’l d’adaptar.

                               Sempre s’ha dit que “allò que és moda, no incomoda” , però els últims anys, amb el triomf del consum i la necessitat de canviar-ho tot, però tot!, cada temporada, hem arribat al que alguns diuen la demència total on l’extravagància, l’absurd i la inconfortabilitat han suplantat el bon gust, la lògica i la més elemental sensatesa. I a més a més a preus caríssims. Cap novetat, per altra banda, com ens recorda el nostre refranyer, tan savi: “Les modes són la perdició de les cases… o fan tornar els rics pobres”.

                                I el que és més terrible: les models tornen a ser d’allò més febles i anorèxiques (fideus) i els models d’allò més esquerps i ambigus (macarrons). Unes i altres una impostura. Però aquesta imatge de dona fràgil (cada dia més falsa) i d’home dur (cada dia més dubtosa) és la que la gent, sobretot la gent jove, copia i imita a ulls clucs i després passa el que passa, que acaben matant-se. Al capdavall els esclaus de la moda són gent de poca personalitat. Potser caldria demanar responsabilitats als creadors/ores, com diuen ara, que, per raons molt conegudes, tenen sovint una idea ben superficial de la dona i de l’home reals. Siguem sensats i no oblidem que “moda, la que m’acomoda”, no la que ens imposen. Tant en roba com en idees!

                                                                 Toni Mestre

                                                             Diumenge 29.09.02

Elogi de la llibertat.

Així es diu el llibre que Lluís Roda ha publicat en Bromera. Un poemari madur d’un poeta, nascut a València, que enguany arriba als quaranta anys, la transició cap a la maduresa. Un poemari en tres parts, dens, amb poemes que s’acosten sovint a l’aforisme, carregat, de reflexions i d’experiència. Una escriptura, doncs, fonda, d’aquella que fa pensar, un exercici cada dia més rar. Un llibre altament recomanable que comença amb un vers: ”Ës cert que fores, però a qui li interessa?”. I tot seguit en endinsem en la voràgine existencial del poeta on veiem, a cada pas, a cada pàgina, que d’ell ens interessa tot. Perquè parla de tots nosaltres. Allò que li passa, i sobre el què reflexiona i escriu, ens ha passat, o ens passarà.

Una veu poètica que ha perdut la inconsciència de la joventut i ha entrat en un escepticisme madur, però que no ha perdut l’afany de comunicar-se íntimament. Símplement ha canviat el to: “La poesia és una forma de matar el temps. Literalment”. I més avant: “No sé si morir deu ser deixar d’escriure, / sé que escriure és deixar de morir”. O aquest petit, i enorme, cant d’esperança: : “Moriré /amb la paraula en la boca”.

                      Vaig conéixer Lluís Roda quan era un adolescent. Va venir un dia per la “Llibreria Ausiàs Marc” Era un jovencell alt i ros, ple de llum i de generositat. Ens férem amics. He seguit de prop la seua intensa carrera poètica, des de “La fi de l’hemicicle”. Em vaig alegrar anunciant que havia guanyat el premi “Vicent Andrés Estellés”, els Octubre de de 1989. L’he llegit sempre amb afecte i admiració. Aquest “Elogi de la llibertat”, però, m’ha agradat especialment. I m’ha colpit a cada pàgina. Un exemple? Heus-lo ací:  “M’he fet vell, ho sent. / La joventut no se sent”. La generació dels vuitanta arriba a la maduresa lúcida i creativa.

Toni Mestre. 27.05.01

El concert dels rossinyols.

El passat cap de setmana baixàrem amb ma mare a la Marina. El seu germà Cristòfol ha enviudat de fa poc i ja no ix de casa. Amb els anys, 83, l’oncle es clavat a son pare, l’avi Joaquim.. Amb la meua cosina Maricarme pujàrem al blanc cementeri d’Altea i vàrem fer el recorregut habitual pels nínxols familiars. Ma mare té allà, a més del marit, sos pares, dos germans i un cunyat. I des del 26 de març una cunyada, ma tia Magdalena Rostoll. I vol que quan toque la hi portem i barregem les seues cendres amb les de mon pare. El cementeri d’Altea és un petit jardí molt ben escombrat i conreat. Des de fa uns anys alberga les restes d’alguna gent estrangera que és recordada en els seus idiomes. I , oh miracle, algunes làpides indígenes estan ja en la llengua secular del país. Feia vergonya que qui es digué Perejoan, Roc, Anna  o Esperança un colp mort esdevinguera  Pedro Juan, Roque, Ana o Esperanza.

     Però jo del que volia escriure és dels rossinyols. Perquè en aquest viatge ens hem hostatjat a casa dels meus nebots Sònia i Antoni-Blai, que viuen a la partida de Marjalet, a Finestrat. Prop del poble i lluny del turistam aquesta partida és un racó quasibé intacte on les cases s’escampen entre tossals i bosquets, lliure encara de l’asfíxia dels adossats que amenacen aquelles magnífiques muntanyes. Vàrem arribar a mitjan vesprada de diumenge. La llum era perfecta. A l’esquena teníem el gegantí i altiu Puigcampana. Al davant, llunyà però nítid, un triangle de mar. El meu nebot, que fa poc que hi viu, em fa notar el cant d’uns ocells que ell créia exòtics i asilvetrats. Parí esment i el vaig desenganyar: “Són rossinyols mascles que acaben d’arribar!”. En sentíem, més o més llunyans, quatre. Es va fer de nit i seguia el ferm i enèrgic concert. Concert? Un naturalista en diria combat a tota ultrança: canten així d’exasperats perquè marquen el territori on acolliran les femelles, d’arribada més tardana. Ah, vella mare Natura, com et tenim d’oblidada!

Toni Mestre Diumenge 08.05.06

Cagar-se en Déu.

De tant en tant sabem de gent que, en nom de Déu,  i per defensar-lo!, agredeix, i fins i tot arriba a matar, aquells que es caguen en Ell. Cagar-se en Déu! Quin cas! “Cagar-se en algú o en alguna cosa” és menysprear-lo/la insolentment. El fet de cagar-se en algú es pren com una greu ofensa o una grolleria i si és una divinitat es considera una blasfèmia. Aquestes “cagades” sovint se suavitzen per eufemismes com “em case” o substituint el nom considerat sagrat per un d’inofensiu com “em cague en la mar”, “em cague en deu i en dotze” o “em cague en Dénia”. Allò tan gros de “em cague en la mare que t’ha parit” jo ho he sentit canviat en un inocu “em cague en la mare que tapa… i destapa la gerra d’olives”.

Un dia, durant els anys dels blaverisme més actiu, vaig assistir a una escena grotesca. Un grup d’harpies insultava i agredia el president Albiñana. Un dels seus guardaespatles, un fornit xicot andalús, els plantà cara dient: “¡Si dan un paso más me cago en er coño de la virgen de los Desamparaos!”. En sentir això una d’aquelles bruixes va patir, o fingir, un cobriment. El xicot, sense immutar-se va sentenciar: “¡Señora, no se ponga usté así… que es un maero!”

Perquè hi ha hagut sempre gent que, malgrat les prohibicions i els càstigs, es caga en Déu? La meua teoria és que no ho fan. No “es caguen en Déu” perquè no és possible. La idea de Déu, dels déus, és la expressió personificada del misteri de l’existència, d’allò que no comprenem des d’una perspectiva immediata. Déu és allò impossible de definir segons un concepte clar i determinat, únic; d’aquí la seua pluralitat segons cada religió o filosofia concretes. Així, de fet, qual algú “es caga en Déu” està cagant-se en aquells que el monopolitzen abusivament, que se n’aprofiten, que l’utilitzen políticament en el seu benefici. Per això s’irriten tant i arriben on arriben. Perquè a ningú, encara que siga un gran porc, li agrada que es caguen en ell!

Toni Mestre. Diumenge. 09/05/2004.

Llibres suculents.

De bell nou la Fira del Llibre de València crida la nostra atenció.  Parades, presentació de novetats, contacte amb els autors… Els vells amics impresos ens esperen, com cada dia de l’any, amb el seu misatge callat i sincer. Volen dir-nos i comunicar-nos els seus continguts per tal d’ajudar-nos a ser millors, més savis, més lliures. Hi trobarem com sempre llibres de tota mena i de tot preu, per a totes les edats i condicions: de poesia, narrativa i assaig.

     També de divulgació. I dins d’aquest apartat col.locaria la magna col.lecció de llibres sobre gastronomia que des de fa pocs anys el cuiner i erudit valencià Vicent Marqués està editant-se per tal d’oferirnos el bo i millor de la seua prolixa tasca d’investigació sobre els que ha menjat tradicionalment el nostre poble. Vivim temps de canvis també a taula, però justament per això cal fixar i arreplegar tot el tresor tradicional de la nostra gastronomia. I Vicent Marqués està fent-ho de manera exemplar. Sense pressa però sense pausa de tant en tant ens ofereix una mostra de la seua elegant erudició, de la seua experiència de cuiner en actiu, d’home de cultura preocupat per la conservació i difusió d’aquesta parcel.la fonamental de la nostra vida. I enguany ens ofereix quatre títols, quatre! que s’ajunten als ja publicats anteriorment. Es tracta de: “El dinar de Nadal”, on trobem tota la història i la lieratura generada pel nostre poble al voltant de l’olla de Nadal, el gall de Nadal i, de postres, els torrons; “Una dotzena de plats valencians” arreplega documentació viva des del figatell fins al tombet passant per l’allipebre i la pericana; “Els millors aperitius” recorre el món de les olives, les saladures, el marisc, les faves, etc.; i “Les millors ensalades” aquest univers d’herbes i verdures. Uns llibres imprescindibles, sucosos,  divertits, útils a la cuina, de bona i amena lectura a la sala. No els ignoreu. Són part de la nostra cultura més viva. Són, en una paraula: suculents!

                                                      Toni Mestre

                                                       Diumenge 30.04.06

L´Any Verdaguer.

Enguany se celebra l’Any Verdaguer. El gran poeta romàntic, nascut a Folgueroles, Osona, l’any 1845, morí a Vallvidrera, Barcelona, el 1902. Ara en fa cent anys. He escrit “se celebra” i no he gosat dir “celebrem” perquè, fins ara, al País Valencià, no sé que es prepare res per a recordar l’efemèride. I Jacint Verdaguer és un escriptor cabdal en la nostra literatura, l’escrita en aquesta llengua que escric i llegiu, vull dir. Un dels cimals més grossos de l’arbre de la Renaixença. Aquell que, amb una formació llatina clàssica i un gran coneixement de la literatura i la llengua populars, va donar els fruits més importants del segle XIX. Importants i fecunds. D’aquella llavor naix en realitat la gran poesia catalana moderna. I la millor prosa.

                                 Poeta de gran popularitat en el seu temps, tingué una vida plena de daltabaixos, i malgrat els  reconeixements que assoliren moltes de les seues obres, després de patir incomprensions i persecucions va acabar els seus dies com un escriptor sense alé i enmig d’una gran tristesa. Tanmateix el seu soterrar va ser una gran manifestació de dol i d’afecte. Molta gent coneixia de memòria alguns dels seus poemes, tant al País Valencià com a Catalunyai les Illes. I els seus grans poemes èpics “L’Atlàntida” i “Canigó” assoliren fama internacional.

                                La ciutat de València li dedicà un important carrer de l’Eixample  de Ferran el Catòlic, al costat del d’Àngel Guimerà. I el valencià Lluís Guarner el va traduir al castellà el 1936. Una edició frustrada per la guerra que va veure la llum el 1954, amb motiu del cinqüanté aniversari de la sua mort. Enguany, els poetes valencians si més no, “niuada de calàndries, poetes de ma terra…” hauríem de celebrar el centenari d’alguna manera: un placa de ceràmica al seu carrer, un cicle de recitals i conferències, i una “corona poètica” a l’estil de les de la seua època. Seria bonic. I de justícia.

                                                                     Toni Mestre

El motor i el combustible.

El món, si parlem del planeta, es mou sobre si mateix i fa el seu camí al voltant del sol en els famosos moviments de rotació i de translació que tots vàrem estudiar a l’escola. Per a explicar perquè i com s’aguanten la Terra, el sistema solar, la galàxia o l’univers, els científics parlen de la llei de la gravitació universal, que no és sinó una aproximació al tema des del nostre pobre i curt punt de vista. A mi, què voleu que us diga, tot això em va gran, em sobrepassa. Ho accepte i punt. Ara, si parlem del món humà, aquell que ha creat la Humanitat, les coses són molt més clares i senzilles. Més entenedores.

                       És evident que el motor que mou l’home i les seues nacions és l’economia. Per les riqueses, pels aliments, les primeres matèries, els metalls o l’energia, pel poder que la seua possessió dóna, els pobles es desplacen, ocupen territoris, guerregen, colonitzen o s’eliminen. Des que en tenim indicis o memòria. En principi les coses eren com eren: jo sóc més poderós que tu, t’esclavitze i prou. Després, en l’àmbit de les religions del Llibre, sobretot  el cristianisme i l’islam, s’ha fet servir la religió com excusa ful per a justificar  tan antigues tropellies i injustícies. Què van ser sinó les Croades? O la conquista de l’Índia pels musulmans? O el descobriment (?) i anorreació d’Amèrica? O la cruel violació d’Africa per uns i altres? Que han estat i són els imperis, des del bizantí fins al nord-americà?

                      En tots els casos coneguts, si el motor ha estat l’afany de riqueses i poder, la religió ha estat el combustible que els ha justificat i alimentat. Fa riure llegir o escoltar, encara!,  que el regne de les religions no és d’aquest món. Quina barra! És indignant que dels dirigents d’aquestes religions es diga que són “líders espirituals”. I un carall! Són líders polítics i ben polítics. I com a tals cal jutjar-los. Khomeini, Joan Pau II, Rouco, García Gasco, el Xeic Iassín de Hamàs… Valenta tropa!

Toni Mestre. 04.05.04

El Ramadà.

M’assabente que els musulmans estan en el ramadà per uns cartells penjats al Metro de València on, en àrab i en francés només, es felicita el col.lectiu islàmic local per la celebració. Segons tinc entés es tracta del nové mes del calendari llunar musulmà durant el qual és prescrit el dejuni, consistent a no prendre aliments ni beguda, a abstenir-se de fumar, de perfumar-se i de relacions sexuals, durant el dia. És un dels preceptes fonamentals de l’islamisme. Quan arriba la nit la cosa canvia i tot el prohibit esdevé de bell nou legal.

                                La gent de tradició islàmica que conec, tan laics com jo, em diuen que, en general, als seus països és una tradició religiosa que, com tantes d’altres religions, es basa en la hipocresia. Allà, com ací en cercles immigrants, durant el ramadà l’esport més practicat és controlar i verificar, de forma abusiva, qui el fa i qui no. No oblidem que l’islam, com fins fa poc el cristianisme, es una religió totalitària, que ofega el pensament lluire i obliga tothom a ser espia d’amics, veïns, companys de treball o familiars. Les preguntes més corrents aquests dies entre musulmans són: Fas el ramadà? I si la resposta és afirmativa: I com ho portes? De fet és més una tècnica de dominació dels altres que una pràctica personal. Així, molts rics l’aprofiten per a eixir a l’estranger.                            

                                Les dones quan tenen la mestruació, impures!, no l’han de fer. Ni els malalts. També els pilots aeris i els militars n’estan exempts (és difícil fer la guerra amb la panxa buida!). En la resta d’oficis baixa moltíssim la productivitat i en canvi augmenten greument les càries degut a l’abús de dolços durant la nit. És com si Nadal durara un mes. A Algèria, em diuen, és l’oprimit poble cabilenc, de llengua berber, qui menys guarda el ramadà, potser perquè la majoria són laics i no se senten àrabs com els seus botxins. És grotesc veure una societat adulta amagar-se al comú per a fumar. No trobeu? I una pregunta: poden els esquimals, que tenen un dia de sis mesos, fer-se musulmans?

Toni Mestre. 17.11.02

El Deu del Vaticà.

Tinc a casa “Recuerdos de Italia”, d’Emilio Castelar, editat a Madrid el 1874.  No és un llibre de viatges, sinó la reunió de les emocions  més vives que Itàlia va despertar en l’autor, qui dedica un capítol, potser el més viu, a “El Dios del Vaticano”, on reflexiona sobre el cristianisme i el papat. El cristianisme, diu, ha transformat el paganisme, no l’ha destruit. Ho veiem en els fonaments filosòfics grecs; en del nom de dies i mesos; en la celebració dels solsticis i del cicle anual on Adonis naix, mor i ressucita quan el blat se sembra, naix i espiga; en els déus esdevinguts àngels; en l’apoteosi dels herois esdevinguda la canonització dels sants; en el luxe oriental de robes, perfums i cerimònies vingut de Síria amb l’emperador Heliogàbal i el seu culte solar… Poca originalitat, doncs.

                    Dedica Castelar  moltes pàgines a la figura de Pius IX, ja sense poder temporal, presoner del Vaticà, però a qui ningú pot llevar-li que “en l’exaltació de la seua fe puga creure’s amb domini eminent sobre la consciència humana, i autoritat suficient per a interpretar sobre la terra el pensament i la voluntat dels cels”. Descriu els tripijocs del conclave que l’elegí després de mort Gregori XVI, el cadaver del qual va ser insultat pels romans; el moteja d’agosarat i dictador per la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció; de mig jesuïta reaccionari, mig liberal, segons convenia, aquell “Syllabus”!; de teatral en les seus aparicions, amb posades en escena i gestos que arravataven el poble. Un artista que, com tots, frueix amb la popularitat i busca els aplaudiments malgrat siguen vacus. Diu que se’l notava feliç entre les multituts servils; entre les legions de bisbes que l’envoltaven i els càntics  corals; enmig dels pelegrins d’arreu que el vitorejaven. El solitari del Vaticà es creu, diu, “més que un mortal privilegiat, un Déu viu sobre la terra”. Però divorciat del seu temps, bojament aferrat a un poder absolut i sectari. Com ara mateix, vaja.

Toni Mestre 10.04.04

Vergonya i Desvergonyiment.

                                “Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.

                                 Però, com són uns desvergonyits, dilluns  dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en  una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud  gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.

                             Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el  qualificatiu de delinqüents?

                                                                              Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.

%d bloggers like this: