Pàgina d'inici » Posts tagged 'politica'
Tag Archives: politica
Cartes a la llengua II
Estimada Llengua: com han passat els dies! Però ací estic de bell nou. No m´oblide de tu ni de la promesa que t´he fet d´escriure´t cada setmana. Com podría oblidar-te o oblidar-me d´escriure´t si açò és un dels més grans plaers que conec! Doble plaer: comunicar-me amb tu i comunicar-me a través teu. Molts pocs amants arriben a tal cim. Els mots embrollen al cervell, passen pel cor i a dues mans els faig vessant sobre el paper en que t´escrit . T´escric!. A cada colp de tecla vas sorgint, vas prenent cos, creixes, t´escampes com un alè tendral que ompli el despatx, el corredor, al casa tota. Ja veus com sóc de boig, quant que t´estime!
Com va ser de bonic i dolç i adelerat el nostre primer temps d´enamorats! Jo jovencell i tu verge de nou que te m´obries. quina ventura anar pujant encés els teus tossals de goig i coneixença! En acabar el col.legi i entrar a la Universitat vingueres amb mi, no et vaig abandonar, ben al contrari. L´any anterior, en fer els disset anys, havia decidit parlar-te a casa, amb la família, amb el meu germà menut. Va ser divertit. Els pares i els avis, com tota la resta de la família paterna i materna, parlaven valencià. Venien de Bocairent , d´Alcoi, de Petrer i de Mutxamel. La família del pare se´n vingueren a València a principis del segle. Per això no tinc parents a Bocairent o Alcoi. Mon pare, alcoià de naixement , es va criar des dels tres anys a Russafa i parla un apitxat monumental. la familia de ma mare, filla de ferroviari nascuda a Benidorm, estava instala.lada a l´Alfàs del Pi, i després a Altea, des d´els anys vint. Els meus pares es van conéixer durant la Guerra d´Espanya, quan mon pare feia de soldat i s´hostatjava a “Maricel” la casa d´estiu, requisada, de Carmelina Sànchez-Cutillas. el meu món infantil és el mateix de “Matèria de Bretanya”, però vint anys després. I des d´una altra perspectiva social, naturalment.
La llengua de ma mare és fresca i plena, popular i sàvia, riquíssima de músiques, accents i expressions. Ets tu en boca del poble valencià, aleshores intacte, de la Marina. Sentir parlar a ma mare és encara un plaer que m´enamora. M´enamora de tu, no sigues gelosa. Però viviem a València, ací vaig nàixer jo, al carrer de Joan de salaia, al barri de la Creu Coberta, en l´última casa del carrer, veïna de l´horta. I ens parlaren en castellà. ami i al meu germà Manel que vingué tres anys després. No sé de qui va ser la idea d´educar-nos en castellà. Jo sospite que i es va plantejar. Tots els cosins de mon pare en parlàven, ja. La Ciutat imposava la llengua. S´havia perdut la guerra. Al carrer els xiquets parlàrem ja castellà. Però al poble no era igual. I les vacances eren tan llargues! No tenia sentit seguir la farsa. Passada la primera sorpresa, les primeres reaccions nervioses dissimulades de rialletes, els majors acceptaren que els joves parlàrem també la llengua que parlàven. La reconversió va ser ràpida perquè era natural. Als quatre mesos, i fins ara, hauriem estat incapaços de comunicar-nos en castellà. Només l´avia alcoiana, que era analfabeta, que encara no poia pronunciar la jota castellana i s´emocionava amb els soldats i les marxes militars, e sva morir amb la pena de veure que els seus esforços per castellanitzar-nos havien estat inútils. Tu i jo estimada meua, haviem guanyat.
Acabe, però no et deixe. amb mi vas sempre, ja ho saps. Com saps i sé que sense tu jo no seria jo. T´adora i ho publica.
Toni Mestre 1988.
Una altra ciutat.
Quan hi vaig nàixer la meua ciutat era com era, producte de la història. De la classe social que n’ha remenat sempre les cireres, vull dir. Quan vaig nàixer, acabava de perdre una guerra i arrossegava una trista postguerra. Hi havia por i misèria. Naturalment jo no en sabia res. Senzillament vaig obrir els ulls i vaig començar a viure, a viure-la. Al cap de seixanta anys l’’he vista créixer i fer-se ampla de barris, però estreta d’ambicions nacionals. L’he vista canibalitzar el seu solar antic i devorar l’horta que l’envoltava sense més desig, en els (i)responsables, que el de fer diners. Sense empatx han balafiat la memòria, l’heretat patrimoni, i només deixaran als futurs habitants els fruits de l’avarícia.
Quan tenia vint anys va començar una etapa de desenrotllament que va ser el principi de la fi. La situació política impedia qualsevol alternativa. La planificació urbana es va fer al gust dels delinqüents que manaven, i dels que s’hi amagaven al darrere. De la dreta franquista. La majoria dels barris alçats d’aquells anys cauen desfets d’aluminosi. Una malaltia que no només afecta les cases sinó també els seus habitants. La manca d’espais verds, de dotacions socials i de serveis públics han marcat generacions de ciutadans. Es va crear una ciutat hostil que hostatja una societat malalta.
I la cosa continua. Amb la darrera etapa de vaques grosses la ciutat ha seguit la seua expansió. “Més alt, més estret, més compacte” es el lema d’aquesta cursa folla que torna a dirigir la dreta de sempre, ara democràtica, elegida amb majoria absoluta. Fa feredat passejar-se pels nous espais. A mitjan fer ja són horribles. Asfixiants. Quan han acabat de matar la història han començat a matar l’aire. Aquests dies de botorn la cosa s’ha fet d’allò més evident. Amb gran dolor de cor, cal reconéixer que “una altra ciutat… ja no és possible”. Ens han furtat el passat i ens han deixat sense futur.
Toni Mestre. 2003
València rima amb potència.
Sempre, i en tots els camps, però especialment ara, quan la festa fallera ompli els carrers de gran quantitat de pobles i ciutats del País Valencià, només cal tenir ben oberts els ulls, i estar una mica informats, per veure que el títol d´aquest escrit es una absoluta obvietat: València rima amb potència. És una cosa evidentíssima per a tots els forasters que ens visiten, però molts valencians, pel que sembla, no ho tenen gens clar. Potser són cecs ( no hi ha pitjor cec que qui no vol veure, diu la dita) o potser estan poc, o gens, informats. Més aviat estan desinformats i pensen que som de segona divisió, dèbils i incapaços de governar-nos i de decidir lliurement. Que necessitem algú de fora que ens mane. I així ens va la fira. Un poble industriós i imaginatiu, molt ben col.locat al mapa, no té ara mateix ni cara ni ulls propis a l´hora de relacionar-se amb la resta de pobles de l´Estat. I, el que és més greu, del món. Tot perquè ignora la seua potència i es creu feble!. “Feble“, segons llegim al Diccionari Fabra, és el deficient en força física, d´escassa capacitat per a exercir força o fer resistència, mancat de força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió; no fort, no ferm, no brillant.
Responem els valencians a aquesta definició? Som un poble feble? Si mirem la nostra realitat política actual caldrà dir que sí. No som, pel que es veu, ni forts, ni ferms, ni brillants perquè tenim molt poca capacitat per a exercir força o fer resistència. Ens manca força, vigor, eficiència, en caràcter, acció, expressió. Som, en la realitat, dèbils.No comptem per a res. I, naturalment, els veïns de ponent se=ns riuen. Vull dir que ens vexen, ens marginen, ens exploten… mentre nosaltres semblem contents. Al menys així ho demostrem cada vegada que hi ha eleccions. I tot això perquè? Som potser pocs, pobres i tercermundistes. Ben al contrari! Resulta que el nostre país és ben poblat; la nostra economia és variada i competitiva; i el nostre poble fa temps que va eixir del subdesenrotllament. Aleshores, què ens passa?.
Ens passa que som el que, des dels centres de poder espanyols (castellans), han fet de nosaltres. Pensem el que ells volen que pensem. Amb l’ajut decidit i fervorós de les classes dominants valencianes, clar. Altres pobles de l’Estat, i altres regions de la nostra nació, han muntant i mantingut plataformes econòmiques, polítiques i socials pròpies que els permeten d’oferir una resistència més o menys eficaç, però evident, a les pretensions uniformadores, devoradores, del centralisme castellà. Ací, històricament, la classe dominant valenciana, que ha perdut totes les guerres i confrontacions amb el seu poble i ha salvat sempre els mobles gràcies als exèrcits castellans, no ha dubtat mai en cedir els drets nacionals, el poder i la sobirania del País Valencià, a canvi d’assegurar-se el plat de llentilles de cada dia. La situació actual, amb un president foraster no assimilat, orientat cap a Madrid, al cim de la Generalitat, només és l’últim capítol d’una història que comença amb les Germanies, segueix el 1707 i es repeteix el 1939.
La potència demogràfica i econòmica dels últims anys arreu del País Valencià no ha fet variar la situació. Seguim essent un país sense política pròpia. El panorama actual ens diu que, majoritàriament, seguim ancorats en el sucursalisme suicida de sempre. I, en aquest empantanament, els mitjans de comunicació tenen una gran part de culpa. Encara no tenim diaris que abasten tot el territori nacional i el fet provincial es manté més ferm que mai. Les emissores de ràdio no són sinó delegacions de les de Madrid. Les televisions igual. Canal 9 i Ràdio 9 fan un paper exactament contrari del que caldria. I en conseqüència, degut a tot això, els valencians no tenim una imatge clara de qui som i de quins són els nostres autèntics interessos. No tenim ni idea de com és de gran la nostra potència i de cóm seríem d’importants si la utilitzàrem correctament.
I no és tan dificil de saber-ho. Només cal mirar quina imatge nostra té poble veí. La admiració, i de vegades l’enveja, que li causem. I els esforços que fa, sovint reeixits, per dividir-nos i per manipular, en benefici propi, les nostres energies. La collonada, i la canallada, del “perill catalanista”, els milers de milions que han despés el poder central, i el poder valencià vicari, en inventar-lo, atiar-lo, alimentar-lo i mantenir-lo en són una bona prova. I mentre creaven, per tal de despistar la gent, aquest fals “monstre”, aquesta apetència imperialista del Principat, es dedicaven, i es dediquen, a saquejar física i moralment el País Valencià amb total impunitat. Seguim orfes, nacionalment parlant, perquè, com sempre, les idees dominants són les d’una classe dominant orientada, abocada, a Ponent.
Un exemple de fa un temps, que podria ser d’avui. Allà pels anys seixantes es presentà a Madrid una companyia italiana amb una versió de “L’Orlando furioso” de Ludovico Ariosto. Era un gran espectacle que es va haver de representar al “Palacio de los Deportes”. Hi va anar el “tot Madrid” cultural. No cal dir que l’èxit va ser total. Allà hi havia carros que deambulaven entre el públic on es representaven escenes, cadafals amb figures que al final llançaven flames i focs d’’artifici, i retaules apegats als murs on també hi havia acció. Els madrilenys van quedar espaterrats. Entre els valencians presents l’entusiasme tenia un altre color. En mans del gran director havien vist, al servei d’una gran història i un gran espectacle, tres elements bàsics de la nostra cultura popular: les Roques, les Falles i els Miracles de sant Vicent. Itàlia ens recordava, i ens retornava, la nostra autèntica cultura: el mediterrani. Quan érem lliures sempre miràrem al Nord i a Llevant. La potència de València començà a rimar amb decadència i dependència quan, per la força de les armes, ens obligaren a mirar cap a Ponent. Heus ací un bon combustible per a Falles!
Toni Mestre. Març de 2001.
Capgirament i Substitució
Fa 297 anys va començar al nostre país, al País Valencià, un procés de capgirament i substitució nacionals que encara no ha acabat, però està a punt de fer-ho. L’eliminació política violenta del Regne de València l’any 1707 i la reducció del vell territori foral a “provincia” de Castella en van ser el començament. S’encetava un llarg camí, de fet un calvari, en el qual el poble valencià, amb el vist i plau de les seues classes dominants, aleshores la noblesa i l’Església, ara les forces polítiques i socials que les han substituit, ha estat humiliat, venut, escarnit, torturat, exhibit en la picota, vexat, ridiculitzat, explotat, alienat, etc. amb la decidida intenció d’eliminar-lo, d’esborrar-lo del mapa. Un crim que s’ha intentat, i s’intenta, ocultar a base de desmemòria. La fi del procés és el genocidi total, amb la impossibilitat d’una futura ressurrecció. Fa quasibé tres segles i encara resistim! Som forts, però fins les roques més dures són vençudes pels embats entercs de l’oratge.
Després de 1707 se’ns va capgirar el món. De ser un poble mediterrani, obert i abocat a la mar que des de sempre passejàvem a través del “pont de la mar blava” (les illes Balears, Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes i les escales de Llevant) ens vàrem veure obligats a mirar cap a Ponent, cap a la Castella usurpadora del vell nom d’Hispania, per a ells “España”. Érem, i som, en mans del vell enemic secular, l’altre ho va ser França, amb qui només havíem tingut relacions hostils. Els nostres aliats de sempre a Europa havien estat Portugal, Anglaterra i l’Imperi dels Habsburg. Aquest capgirament político-cultural, nacional, inicià, com he dit, un obscé procés que aviat portarà a la substitució total del poble valencià històric, el nascut amb Jaume I, per un altre de nou, de nom “levantino” o “comunitario”, format per ex-valencians ja castellanitzats del tot i per castellans no assimilats. A més d’altres forasters que no s’hauran pogut integrar en res que no siga la falsificació actual.
En tenim exemples ben concrets. Oriola, ara Orihuela, catalanoparlant fins al segle XVIII. Alacant, Alicante després de 1939 . Castelló de la Plana, Castellón després dels seixantes. Elx, Elche ja des dels setantes. I la Ciutat de València, ara Valencia sense accent, antic cap i casal del Regne del seu nom, que està culminant el procés. El valencià, el nostre gloriós català medieval original, arribà al segle XX igual que va arribar el nostre poble:orfe, inerm, ruralitzat, cec, subordinat, menyspreat, violat per un poder criminal. Ni nom ni bandera ni política. Com podien salvar-lo unes minories cultes i un mosaic de poblacions petites? En cent anys els habitants de les nostres grans capitals s’han desvalencianitzat definitivament. I aixó vol dir que no hi ha cap futur. O que vivim el lúcid present d’un futur ben cert: la substitució. Perquè en questions de país no actuar és retrocedir. I ja no ens queden ni temps ni espai. Només l’abisme de la desaparició. No? Un exemple: per a la majoria del nostres polítics, i dels habitants de “la Comunidad”, el 2007 és l’any de la copa de l”Amèrica”, no el tercer centenari dels fets d’Almansa. Seguim o no capgirats?
TONI MESTRE. 2004.
Invisibles.
Una de le característiques més visibles dels valencians moderns, entenent per “modernitat” els anys transcorreguts des de 1868, és la seua invisibilitat. Sembla una paradoxa, però no ho és. Perque més enllà d’allò tan suat del caràcter festiu, del tòpic agrícola, de l’amor a la pólvora, del barroquisme indígena i quatre bajanades més la veritat és que com a país i com a poble els valencians no tenim imatge. Ni borrossa ni desenfocada. Cap imatge. I no tenir-ne, ser un negatiu velat, un forat negre en el mapa, no tenir personalitat política reconeguda, ni un respecte guanyat a colps de mantenir la dignitat, és el pitjor que li pot passar a un poble. Perquè el primer veí espavilat que passe s’apressarà a ocupar i repartir-se el territori, el pintarà amb els seus colors, el dirigirà com li convinga i l’explotarà sense pietat. En un mot: el colonitzarà. I les colònies, a banda de pintoresques i patètiques, són invisibles. L’important, qui en dona la imatge, és la metròpoli.
He escrit la data de l’any 1868 perquè és la de la “creació” de l’España una i jacobina actualment en ús, i abús. Sí. És ben sabut que abans no existí res de semblant. En el cas dels valencians hi hagué, mes o menys des del 9 d’actubre de 1238 fins el 25 d’abril de 1707, el Regne de València dins la Corona d’Aragó o Confederació catalano-aragonesa (Catalunya i Aragó són, en distinta proporció, favorable a la primera, “la mare pàtria” dels valencians). Un regne lliure, un estat sobirà amb fronteres, lleis, duanes, moneda, mesures, etc. pròpies, amb el català, que ací anomenaren per tan nostre “valencià”, com única llengua oficial, que amb els Àustries entra a formar part de la bigarrada i dispersa monarquia hispànica, igual que Sicília, Milà o Flandes, tal com es pot veure als escuts reials d’aleshores.
A partir de 1707 perdem la llibertat, la independància, a mans dels exèrcits de Felipe de Borbón, V de Castella, que ens redueixen a la trista condició de “provincia” ( territori vençut) castellana. I comencem a desdibuixar-nos. A esvaïr-nos. Desapareixem de l’escut de la monarquia borbònica, tot ell ja només de castells i lleons i les tres floretes de lis aquelles. Sense institucions polítiques pròpies, sense capacitat de govern, sense lleis (el dret civil encara no l’hem recuperat!), sense possibilitat d’un ensenyament en llengua pròpia, maltractats i castellanitzats per capitans generals, bisbes jutges i mestres, sempre amb l’aplaudiment de la classe dominant local, entrem en el túnel fosc en el que encara romanem. La revolució que foragità per primera vegada els Borbons, dita “la Gloriosa” va canviar poc les coses. Les quatre barres, el nostre senyal nacional, tornaren a l’escut dels Saboia i de la I República, i després al de la Restauració i fins ara, però, alerta!, en un lloc sotmés, subordinat, no pas al costat dels castells i lleons, com quan “el tanto monta” aquell, sinó davall d’ells. Quedava clar que des d’aleshores els castellans “montan mucho más”.
Després ni la Restauració, ni la II República, ni per suposat la terrible i llarguíssima dictadura del Franquisme, ni la pansida Transició no han volgut, de cap manera, replantejar-se a fons el model d’Estat. Uns règims han estret el llaç fins a l’asfíxia, d’altres l’han afluixat una mica, però, com ha cantat molt bé Al Tall, la situació és la de la cobla: “Una mà molt generosa / deixà lliure el rossinyol. / Obrí la porta a la gàbia / i lligà el pardat del coll”. I el pardal, la classe dominant local, refila que refilaràs per tal d’alegrar el seu amo, de qui espera sempre l’ajut en forma d’exèrcit salvador quan els seus camperols i obrers se li revolten i amenacen els seus curts poders de cap de sucursal. D’aquell cant, l’any 1909, va fer un himne absurd i llastimós. El mateix que, prop de cent anys després, encara tenim i alguns canten emocionats. Un himne que és tot un programa polític subaltern, vicari, llepacrestes i genuflexe, a més de ridícul, allò de la guitarra mora! Un programa regional, suicida, que amara dretes, com és natural, i esquerres, que ja no ho és. Una no-política que ens fa difusos des de tots els punts de vista: nacional, social, cultural i sobretot econòmic. No pintem fava. Des de Madrid fan de nosaltres, los levantinos, el que els dóna la gana. I alguns encara va i s’en sorprenen. Perquè? Dos i dos sempre n’han fet quatre. I la suma de les nostres pors i indignitats, llagoteries i traïcions ens fa no sols invisibles, sinó risibles. Som tan festers, tan divertits!
Toni Mestre. 9 d’ctubre de 2004.
Desagraïts.
Com és la vida! Com és la gent! Com són els turistes! Et desvius per ells, et desvirtues per ells, et mates, de fet et suicides, per ells…. i ara resulta que no venen o venen en un la quantitat menor de la que esperàvem! Quina gentola! Tant com hem fet, i desfet, per ells! Perquè ningú no ens pot negar que els valencians, del Sénia al Segura, hem fet, i sobre tot desfet i destrossat, tot el que hem pogut per tal d’acollir-los, afalagar-los, entretenir-los, divertir-los, alimentar-los i hostatjar-los. Mireu si no tinc raó.
El País Valencià, al qui hem canviat fins i tot el nom per tal de no ofendre, especialment els turistes de ponent, era una terra quasibé verge, agrícola majoritàriament tot i que amb alguns centres industralitzats, on vivia un poble viu i treballador que havia perdut la seua llibertat l’any 1707. El clau d’aquesta lamentable pèrdua havia estat reblat el 1814 i el 1939. Però tot i això la nostra gent, que en moltes comarques s’havia vist obligada a emigrar, tenia fama de rica, alegre i feliç (us sonarà allò del “Levante feliz”). Parlàvem una llengua bella i antiga, culta en altres temps, que no s’ensenyava a l’escola, cosa que ens mantenia en l’analfabetisme, però amb un dolent castellà en teníem prou per a “ofrendar” sense parar a aquells que, com diria Jaume Roig, ens escortxen i ens garrotxen des d’antic.
I vingué el turisme. La salvació del país, pensà molta gent. Aquella gent portava divises. Diners! I tothom, qui més qui menys, s’hi abocà al negoci de l’oci. I tiràrem pel vell camí de sempre: el d”ofrendar”. Ens posàrem al tall i els ho sacrificàrem tot. Però tot, tot. Sense excepció. La poca llengua que ens quedava, perquè ens entengueren millor; el nom del país, perquè no es confongueren i cregueren que açò era més que una regió; les velles festes populars, ara d’interés internacional; el territori, de primer les platges i després les serres, fins no deixar-ne ni un pam verge… I naturalment la política. Per tal de destrossar, destruïr, malmenar, malvendre i malbaratar tot el patrimoni valencià en l’altar del turisme ens calien uns polítics preferiblement forasters o sucursalistes, deshonestos, corruptes, podrits, bords, capaços de vendre a son pare i sa mare. I els trobàrem. Als ajuntaments, diputacions, a la Generalitat i a Madrid triàrem el bo i millor del mercat.
I en tan bones mans ens posàrem que arribàrem a ser un país inexistent, però mític. Destrossat, però satisfet. Alienat, però feliç. Amb el sentiment autonòmic sota mínims, però cada any venien més i més milions de turistes i els eurons ens plovien per tot arreu. I de sobte enguany, i sembla que d’ara en avant, els turistes ni han vingut ni vindran com venien i l’ocupació ha baixat. Tants desficacis i rebaixaments, tantes renúncies, tanta ignomínia nacional… i ara no venen. Desagraïts!
Toni Mestre. Agost de 2002 “Qui espines embra, descalç no vaja”
Cagarrutes Polítiques
L’ofici de polític, que no el de les putes com és costum de dir, és el més vell de món. I, en general, molt menys decent i honorable. Sempre hem sabut que mentien a doll, Lerma mirant al sostre i Zaplana directament als ulls, però últimament, gràcies a micròfons traïdorencs, hem conegut l’expressió més sincera de l’opinió que els mereix el seu ofici i el respecte que tenen pels seus representats. Tret d’excepcions molt comptades són un col.lectiu d’allò més desacreditat que, ves a saber perquè, cada quatre anys segueix demanant, i obtenint!, la confiança dels badocs dels electors. És, per entendre’ns, tan gros com si la violada votara el violador, l’estafat els estafadors o els jueus i negres els racistes. La veritat és que la gent vota amb qualsevol òrgan del cos excepte el cervell. Uns fan servir el fetge, d’altres els collons o els ovaris, aquells els peus, els de més enllà el cul, etc…
Això passa a tot arreu, no hi penseu, però el cas valencià, el nostre, és especialment sangonós. Seguim sent un país, un poble, sense política pròpia. Seguim amarrats al ramal del sucursalisme castellà. Dispositem la nostra confiança, majoritàriament, en els nostres millors, i històrics, enemics… I així ens va la fira! No pintem fava en el conjunt de l’Estat i des de Madrid ens porten com cagalló per séquia (o “como puta por rastrojo” que diuen en la seua llengua de secà). I tothom, o gairebé tothom, tan content. Algú ha dit, i escrit, que el País Valencià és tan potent econòmicament, i en altres aspectes, que no necessita ni president ni institucions pròpies. Que tot rutla per si mateix. No n’estic d’acord. Si som potents, i ho som gràcies al nostre esforç secular, encara ho seríem més si ens decidírem a tenir una política nacional, al servei dels interessos generals valencians, no dels de la classe dominant local, la que es conforma amb les engrunes mentre ens lleva de la boca el pa sencer.
Així, de pas, ens estalviaríem papers tan tristos, per ridículs, com els que “nuestras dignísimas autoridades” ens fan fer seguit seguit. Com ara en la magna presentació del “Diplomatari Borja”i el gran homenatge al Pare Batllori de fa uns dies a Barcelona. Com diu Pere Gimferrer en l’últim número d”El Temps” comentant la jugada “la coent absència de la Generalitat Valenciana, a més de ser blasmable, és el típic error que no té solució, sobretot perquè, en canvi, el Govern central li ha de lliurar, aquest any, ( a Batllori) el Premi de les Lletres Espanyoles, cosa que encara posarà més en evidència l’actitud de l’executiu valencià, incongruent amb la del Ministeri de Cultura de Madrid”. Sempre tan devots i cegament fidels a “la voz de su amo” que no arriben ni al paper de gos. Es queden només en cagarruta.
- Toni Mestre. Juny 2000
EL FRANQUISME DE CADA DIA
Jo vaig nàixer el 22 de setembre de 1942. Fa cinquanta anys. Pura i negra post-guerra, com veieu. Vaig passar fam i privacions, m’han contat. El meu pare havia fet la guerra, tota, en el cos de transports. Algunes voltes contava anècdotes, evocava llocs, recordava companys. Era un home sense ideologia. Durant la guerra va conèixer la que és ma mare, filla d’un ugetista ferroviari de La Marina. El meu avi, que ha mort fa dos anys quasi centenari, era un home bo. Un socialista dels que ja no en queden. En acabar la guerra ningú li va dir res. Tothom el respectava. Però a casa s’hi respirava l’aire dels vençuts. Jo vivia tot el curs a València, mentre les vacances de Pasqua i les d’estiu les passàvem a Altea, en casa dels avis materns. A aquesta circumstància dec jo la llengua i la consciència de viure una situació injusta: el franquisme.
A València anava al col·legi dels jesuïtes on, a banda de turmentar-nos amb el sisè manament, del setè no ens parlaven mai, l’única informació política que ens donaven era la tristament famosa “Formación del espíritu nacional”. Tots els alumnes odiaven aquesta assignatura i els merda seca de bigotet que ens la donaven. Un estiu ens dugueren a un campament, allà per Iàtova, i els falangistes que el portaven ens obligaren a vestir la camisa blava i a fer de comparses en tot allò de pujar i baixar banderes, homenatges “a los caidos” i tota la bajocada de “Por el Imperio hacia Dios”. El jesuïta de torn resava les oracions pertinents i beneïa aquell desficaci. Així perdérem molts la fe, gràcies a Deu. Allí vaig entendre perquè el meu avi Joaquim, després del “parte”, apagava la ràdio abans dels himnes i dels crits d’exaltació franquista i el sentia sovint mormolar: “Marranos!”
Ja d’adolescent vaig ser conscient de la misèria en què vivia tantíssima gent, de l’opulència en que vivien els privilegiats “del règim”, de la injustícia que regnava per tot arreu, de la hipocresia total d’una Església vergonyosament col·laboracionista. I vaig veure molt clarament, gràcies al “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster, que em va regalar un jesuïta català nacionalista el mateix any 1962, l’opressió nacional del meu poble. Vaig entendre que era un privilegiat, que, tot i ser de classe obrera, havia estudiat amb una beca, i no podia mantenir-me al marge de la situació, que calia triar l’oposició a la Dictadura. A Franco. I vaig conèixer la por, la clandestinitat, les recomanacions de la família (“Tu no t’hi fiques”), la incomprensió dels amics, la soledat, la impotència, la ràbia… i la solidaritat!
Més avant, durant els primers setanta, vaig patir directament els atacs dels franquistes, del feixisme. Tres vegades atemptaren contra la llibreria “Ausiàs March” que des de 1966 havíem fundat Frederic Martí i jo al carrer de l’Ambaixador Vich, nº 11 de València. Dues vegades ens la cremaren del tot. Els qui ho feren, com els qui, segons recorda Joan Fuster en el llibre “Converses inacabades” li posaren les bombes a casa, encara deuen estar rient-se de nosaltres. Un altre dia, un miserable que treballava a Ràdio Nacional, un fill de sa mare “ex cautivo” ex-el que siga, em posà una pistola al coll i insultà greument el meu país i el meu poble. Els governadors civils, tots incivils per suposat, feien i desfeien al seu antull. El franquisme es moria amb el dictador, però moria matant, com havia nascut. Hi havia, això sí, l’esperança, la confiança de que allò no podia durar després de Franco, que moltes coses canviarien.
Ara, disset anys desprès de la mort del dictador, veig el franquisme pujar de bell nou per les parets de les nostres cases. Veig les il·lusions trencades, malmeses, prostituïdes. Veig una democràcia que ha heretat molts vicis de la dictadura. Veig injustícies, privilegis, fidelitats “increbrantables”, demagògia, espanyolisme a dojo, castellanització creixent… Tots els trets del franquisme, fins i tot les fitxes i les llistes negres, tornen a entreveures sota el maquillatge ja vell dels anys de la transició. I no oblidem el franquisme sociocultural, aquell que viu encara al cap de moltes generacions de valencians, on va ser introduït violentament durant anys i anys de pluja àcida feixista en escoles, seminaris i casernes, als jutjats i estadis de futbol, als mercats i als cinemes. Fins i tot el senyor que ocupa el molt honorable setial del president de la Generalitat Valenciana s’assembla cada dia més a un súper governador franquista.
Cal avivar la memòria, educar els fills sense oblidar el passat si no volem que qualsevol dia ens el trobem, de matinada, al replà de l’escala. Cal recordar el malson del franquisme cada dia, a cada moment. No és pas un fantasma. És més aviat un perill que espera amagat el moment de saltar-nos al coll. Un perill que només la pràctica honrada de la democràcia farà impossible. Però per desgracia, disset anys després de la mort del dictador, els “demòcrates” que ens governen, i els que ens volen governar, no estan per la feina. A ells, i als franquistes vergonyants de totes les ideologies, cal plantar-los cara amb la conducta democràtica de cada dia i, com diu la propaganda del llibre de Manuel Vàzquez Montalban, recordant-los que “els seus enemics no els perdónen”
Toni Mestre. Nov. 1992
Toni Mestre 