Pàgina d'inici » Posts tagged 'ràdio'
Tag Archives: ràdio
Esplendor en la merda.
Hi ha qui és nacionalment tan petit, políticament tan miserable i empresarialment tan cagarruta que de la ignomínia més completa, de la màfia més barroera i de la merda més pudenta en diu “esplendor”. I no penseu que coses així succeeixen a una de les pobres repúbliques bananeres on van a cagar i a pixar, és un dir, els rics dels USA. No cal anar tan lluny. Aquestes persones circulen. pels nostres carrers i són premiades amb medalles i guardons ací mateix: al increïble País Valencià.
Esplendor! “Feia segles”, ha dit el personatget, “que no es vivia un esplendor com l’actual”. Ací, a la “Comunidad”! Hi ha per rebentar de riure. Passen, senyores i senyors, passen i vegen un valencià, o el que siga, llepant , diria l’Espriu, “l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang”. Jo, que no sóc tan correcte com el poeta, diria simplement, el cul emmerdat d’un dels protagonistes més tristos i vergonyosos de la història valenciana. I no content amb això de l’esplendor, el fulano ha reblat el clau de la llagoteria parlant d’un “nou renaixement” (“valensiano por supuesto”) que li devem al “tio” que ens ha governat entre 1995 i 2002 i que, segons ell, ha posat les bases per tal que “la Comunidad Valenciana sea líder en la Europa de las regiones”.Musica! Tots a una veu: “Nuestra región…. supo votaaaar!
I encara diuen que el diari és car! Notícies com aquesta valen un potosí i te les donen per un euró. Exemples tan llastimosos de “lacayismo” com aquest no abunden, ni en periode electoral. Però vivim al País Valencià, la mítica terra de Xauxa on polítics forasters espavilats, trilers i tafurs de barraca de fira fan tot l’any el seu agost amb l’aplaudiment llepaire i l’afalac caní d’indígenes indignes que es vesteixen de llautó sucursalista i de lluentons vicaris i parlen d’esplendor. No penseu que, davant d’un espectacle tan esplendorós, “Esplendor en la merda”, n’hi ha per a llogar cadires?
Toni Mestre. diumenge. 11.05.2003.
Sorolls, bruticia i criminalitat.
L’estiu de les terres baixes valencianes, on es troba la nostra capital i altres ciutats importants del país, és espantós. Espantós, a més d’allò que causa espant, és “allò exagerat, excesiu fins a produir desgrat o molèstia”. En aquest segon sentit el nostre clima estiuenc ho és, sense paliatius. Ho ha estat sempre a causa de la forta insolació que tenim i de l’alta humitat de l’aire que patim. Calor i humitat, ja se sap, provoquen una cosa tan espantosa que en la nostra llengua té un grapat de sinònims: xafogor, calda, cremor, ardor, bavor, estuba, calentor, sufocació, botorn, calitja, calina, canícula, etc… L’antònim, pel contrari, és només un: frescor.
Amb la xafogor d’aquests dies es fa difícil no sols treballar, si no tens aire condicionat, sinó també desplaçar-se. A més, amb les aglomeracions urbanes actuals, siguen ciutats de treball o de vacances, cada vegada més paregudes, la majoria dels valencians vivim, nàufrags involuntaris, al que els especialistes anomemen “illes de calor”, autèntiques bombolles hivernacle que estan uns quants graus per damunt de les terres encara lliures dels voltants. L’asfalt omnipresent, l’urbanització depredadaora que ignora l’efecte benèfic corrector de grans zones verdes, el trànsit dement, les aglomeracions, etc. fan del nostres paisatges estiuencs, de treball o d’esplai tant li fa, un autèntic infern. I els desgraciats condemnats a viure-hi criden o fan soroll embogits, embruten, de fet s’embruteixen, i acaben sovint matant-se bàrbarament. I el cas no és extraordinari. Qualsevol animal irracional sotmés a les condicions de vida que ens hem imposat acabaria igualment histèric, agressiu, foll.
El tòpic diu que les ciutats en agost són una delícia. Fals, com tots els tòpics. La capital valenciana en agost és, com he dit, espantosa. No es pot fer ni allò tan plàcid i gratificant com passejar, ni de nit!, sense que la xafogor et tape tots els porus i et transforme en una asfixia ambulant amarada de suor. Tampoc les terrasses, sobre l’asfalt calent, són cap solució. Ni els pocs cinemes d’estiu. De fet no hi ha cap altre remei que el refugi dels oasis d’aire condicionat privats o públics que només són una solució provisional d’un problema vell de dècades, fill de l’avarícia d’uns ajuntaments i de la ruquera d’una societat que els tolera i els vota. Ells són els culpables de les ciutats que patim. I que patirem. Mireu sinó l’alta barrera d’edificis que s’està construint entre el port i el centre de València. Si afegim que el riu vell, antic corredor del vent, ha estat taponat per una jardineria inadeqüada, el camí del Llevant que refrescava la ciutat, ha estat eliminat definitivament. I de l’horta, tradicional pulmó verd i termoregulador, què en podríem dir a hores d’ara?
Vivim una societat malalta que, abocada aun consum frenètic, quan arriba l’estiu mostra clarament els síntomes del seu mal: crida i fa soroll, oblida les normes és elementals de convivència, embruta terra, mar i aire, es torna agressiva i si arriba el moment mata. I “ells”, els responsables, tan pagats i satisfets! Frescor, quan vindràs?
Toni Mestre. Agost 2004.
Un public assassinat.
Sí, assassinat amb premeditació i alevosia. I els seus assassins, tot i ser ben coneguts, segueixen lliures i circulen arreu fent cara d’innocents. Parle, naturalment, del públic valencià. D’aquell que va naixer i créixer sota l’últim franquisme, va desenrotllar-se durant la Transició i quan, en plena joventut, pensàvem que l’esperava un futur llarg i fecund l’assassinaren.I vilment. De punyalada traïdora. Perquè no l’assasinà l’enemic declarat, el feixisme, sinó l’encobert, els falsos demòcrates. Falsos i aprofitats. Perquè no se’ls havia vist el pèl durant la Dictadura, eren a l’exili, deien, i quan tornaren només es preocuparen d’eliminar i desfer tot allò que havien construit les úniques forces polítiques que s’havien jugat la pell lluitant contra Franco: els comunistes i els nacionalistes.
Però tornem al públic valencià. A aquelles gentades que omplien locals de tota mena, places, carrers, estadis o places de bous per gaudir i aplaudir cantants, grups musicals, teatrals, de folklore… o que escoltava programes de ràdio, fets i nascuts ací que s’expressaven en la nostra llengua. Un públic que acudia també a espectacles o propostes procedents de tota l’àrea lingüistica, que també podem dir i anomenar amb tot el dret nostres. Si més no des de l’any 1962 teníem una Cançó, aleshores “nova”, que ens havia retornat la veu. Després de segles muts i a la gàbia tornàvem a tenir veu. Una veu pròpia, plural, però nostra. Un fenòmen que després s’escampà a altres manifestacions artístiques que ens retornaven la consciència. Ens resituaven en el mapa europeu, i mundial. I això, per als servidors de l”España” més tronada, no podia ser. Uns països catalans units, si més no culturalment, eren un perill per al secular monopoli castellà.
Així, des dels ajuntament, diputacions o des de la mateixa Generalitat, aquell fals PSPV, de fet el PSOE d’Alfonso Guerra, tan “español” com la UCD i AP, es dedicà a impedir, sovint obertament, que els valencians tinguérem la possibilitat de reflexionar sobre la nostra història i d’aprendre’n les lliçons. Calia destruir l’enemic secular, la nació catalano-valenciana, a qualsevol preu. I es dedicaren a callar veus, eliminar subvencions, vetar actuacions, amagar traballs i propostes, etc. I a promocionar el castellà des de Paquita Rico i Rocío Jurado a la Movida Madrileña. Amb el monopoli dels mitjans de comunicació públics i la connivència dels privats mataren els nostre públic. I en aquelles estem. Perquè sobre aquell llit bordament muntat, quan el PP, la dreta, recuperà el poder, no va haver de fer sinó gitar-se i rebolcar-se obscenament. I pel que sembla quasi ningú n’està commocionat. O preocupat. Ni en té memòria!. Jo, sí.
Toni Mestre. Gener de 2005
La moreta del gambuixet.
El “gambuix o cambuix” és una vella paraula valenciana que designava el cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per a subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret. Sembla que en temps dels meus avis encara es portava. Recorde una nadala tradicional que diu: “Al Jesús que està en la cova / tremolant i mig nuet / jo li porte camiseta / caroteta i gambuixet”. El gambuix és una peça que ha caigut en desús entre nosaltres, però que encara es manté viva, i d’ús obligatori, en altres cultures. Només cal mirar el cas de moltes dones musulmanes no només als seus països d’origen sinó entre nosaltres.
Fa un any anava per questions de treball tres dies cada setmana a Alboraia. Creuava el poble cap a les cinc de la vesprada, l’hora d’eixida dels col.legis, i em creuava sovint amb una adolescent, dotze o tretze anys, que tornava d’arreplegar els seus germanets de l’escola. Era boniqueta, de cara redona i ulls vius.
La resta del cos era un fardell de tela i el cap el portava cobert amb el gambuixet. Els germanets, masclets de set o vuit anys, la tractaven de qualsevol manera… Se li burlaven. De fet la menyspreaven. Era dona, inferior. Ella ho portava amb paciència. Jo m’indignava. Quin horror de civilització encarnaven? Per la meua edat vaig viure la vinguda dels castellans al País Valencià durant els anys seixanta. L’abús de poder dels germans sobre les germanes. L’honor familiar situat entre les seues cuixes. I ara, de sobte, els vells monstres pseudoreligiosos tornaven a passejar-se pels nostres carrers. De bell nou una cultura arcaica i injusta, que a més tenia la pretensió, la barra, de considerar-se l’elegida de Déu, ens envaia. Alerta! Perque un dia ens la imposaran a tots si els deixem agafar força i en tenen l’ oportunitat. Alerta! Perill!
Toni Mestre. Diumenge 15.01-06.
El paisatge lingüístic.
Últimament es parla molt de la destrucció, a causa d’una construcció desordenada i avariciosa, del paisatge físic del País Valencià. Una agressió indubtable on estem perdent una part molt important de la memòria històrica del nostre poble. Moltes parts del país són ja irreconeixibles. Ja no ens diuen res. Amb els paisatges hem perdut referències físiques, culturals, socials i històriques. Passa com amb les tradicions, on hem malmés la majoria de les reals i autèntiques i les hem substituïdes per de noves i absurdes amb la major incúria. Però paral.lelament a aquestes destruccions tan nocives i sovint irreparables per al nostre futur nacional n’hi ha una altra de molt més perillosa que ens aboca a la desaparició com a valencians: la destrucció del paisatge lingüístic.
La veritat és que des de 1707 la qualitat d’aquest paisatge començà a deteriorar-se amb rapidesa, però va ser a partir de l’escola obligatòria i els mitjans de comunicació massius en castellà que el procés s’accelerà letalment. La generació dels trenta, i les succesives, han patit l’atac brutal del cinema sonor, on totes les relacions eren sempre en castellà. Les de qualsevol mena, però sobretot les eròtiques i sentimentals. Això va fer que molts valencians trobaren en la llengua del cinema un paisatge lingüístic que després traslladaven a les seues relacions íntimes. Una dona, o un home, que parlava en castellà s’assemblava més a les estrelles que admiraven i els feien fantasiejar. Després les televisions, especialment Canal 9, han vingut a reblar el clau. Històries negres, roses o de qualsevol color, servides sempre en castellà, no fan sinó devastar fins anul·lar-lo el nostre paisatge lingüístic nacional.
Toni Mestre. 16.10.05.
Notes disperses.
ENS VOLEN, PERÒ NO ENS ESTIMEN.
Ells són els “españoles”, nosaltres som els valencians. Utilitze ”españoles” tal com ells ho utilitzen: com sinònim de castellans. No invente res. Només cal sentir-los parlar quan diuen “nuestra nación”, “nuestra cultura”o “nuestra lengua”, etc. En cap moment estan parlant de la nació, la cultura o la llengua dels valencians. “T’adones, amics”, cantà Raimon, “que fa ja molts anys / que ens amaguen la història / i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells”. Un quart de segle després les coses van com van: no n’hi havia prou, amb el robatori del passat, cal robar-nos també el futur. I ens el roben “a poc a poc, dia a dia, nit a nit”. Ni la democràcia, ni les autonomies, ni la Unió Europea els ha fet variar un milímetre els seus plantejaments nacionalistes. “Grande y libre” no sé, però “una”, més que mai. Ni Arc Mediterrani, ni Corona d’Aragó, ni hòsties. Som de la mateixa “nación” que Astúries o Huelva, però amb Perpinyà o Sicília no tenim res a veure. Res! Nomes ens volen per a pagar i explotar-nos, però estimar-nos ens estimen com el gat a les tomaques. “España-Castilla” és, encara, el nostre vell enemic medieval. De sempre.
L’AMIC PASQUALET.
L’altre dia se’ns va morir Pasqual Soro Ripoll. Per als amics, Pasqualet . El ballador del carrer de sant Josep de Xàtiva. Una figura entranyable per a tots els qui ens preocupem per la nostra cultura popular, per la nostra història i pel nostre passat . Que sí que en tenim! Un home honest i treballador, amant del seu poble, hereu d’una escola de ball que li venia del Garrut i Tereseta la Cadirera. Mestre al seu torn de joves generacions socarrades i no de balladors i balladores. Posseïdor d’un gust natural, d’una elegància inimitable i d’una gràcia antiga, sempre el recordarem, vestit de danseta, fent “la cua” de la dansada del carrer de sant Josep amb Carme Bru. Va passar el seu estil al seu fill Rafael, a Empar Reig, a Sebastià Garrido i a l”Escola de Danses de Xàtiva”. No sé si l’ajuntament de Xàtiva li va atorgar en vida alguna distinció per tal d’agraïr-li el seu mestratge. Si no ha estat així ara seria el moment de fer-ho en un festival-homenatge en el que participaren tots els grups que han heretat part del seu patrimoni cultural.
EINSTEIN.- Algú, per correu electrònic, em fa arribar de tant en tant reculls de pensaments i opinions de personalitats passades i presets. A l’ultima tramesa n’he trobat un del científic Albert Einstein que fa: “Els grans esperits sempre han trobat oposició violenta de part de les mediocritats, les quals no poden entendre quan algú no se sotmet irreflexivament als prejudicis hereditaris ans fa un ús honest i valent de la seua intel.ligència”. Enteneu ara perquè Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés no tenen encara una avinguda, un carrer, una plaça o un parc a València? El que déiem adés: enemics… i mediocres!
Toni Mestre. Setembre de 2003
Miguel Mihura.
Enguany fa cent anys del naixement de Miguel Mihura. Un home de teatre nascut a Madrid a començaments del segle XX que formà part de l’esclat de la gran generació de la II República, aquella que tantes esperances va despertar i que al remat va patir, a conseqüència de la Guerra Civil i el triomf del feixisme, el mal de l’exili: uns l’exterior, però d’altres, més nombrosos, l’interior, amb tot el que va suposar de sospita, estretor d’horitzonts, incomunicació amb el món, censura i autocensura. El cas de Miguel Mihura és d’allò més representatiu dels que, perquè eren de dretes, s’hi quedaren i pogueren seguir escrivint sota el franquisme. Però la seua obra, començada brillantment durant els trentes, s’hi va ressentir i mai no va ser, com la resta, el que en circumstàncies democràtiques normals, hauria estat.
Els anys cinquantes, els dels meus vint anys, un grup de joves fundàrem a la nostra ciutat el grup “Teatro Club” que, al petit local del Club Universitari del carrer de la Universitat, oferí a un públic minoritari local muntatges renovadors de clàssics i alguna mostra de teatre contemporani. La professionalització ens espentà a alguns, casos de Lola Cardona, Pedro del Rio i el meu, a emigrar cap a Madrid on teníem contactes amb gent del medi que havíem conegut a València o a diferents encontres de teatre universitari on participaven també actors i directors que ja eren professionals. L’any 1958, any de la meua arribada a Madrid, el teatre començava a experimentar una evolució, que no una transformació, perquè es tractava d’ajornar-lo, d’acostar-lo am les joves genaracions, sense allunyar de les taquilles un públic tradicional acostumat al repertori més inocu i tòpic d’abans de la guerra.
Miguel Mihura, que va ser director de “La Codorniz” entre 1941 i 1944, va estrenar la seua comèdia “Tres sombreros de copa”, escrita abans de la guerra, l’any 1952. Malgrat que es va representar només una sola nit a càrrec del TEU de Madrid, dirigida per Gustavo Pérez Puig i amb un joveníssim Juanjo Menéndez en el paper de Dionisio, l’obra va ser una canonada. Alguns l’han considerada després com un precedent del teatre de Ionesco. Aquesta estrena quasi d’amagatotis obeïa a dues causes: la censura, que prohibia també allò que no entenia, i la por a la reacció del públic convencional. Però en els ambients universitaris i professionals va ser, com he dit, una canonada que demostrava que més enllà d’un teatre estantís i vell hi havia vida, molta vida.
A partir d’aquell moment no hi hagué TEU o grup universitari que a col.legis majors o altres locals alternatius no intentara amb millor o pijor fortuna fer una lectura, no una representació, de l’obra per tal de donar-la a conéixer a gent jove o interessada pel que semblava nou i resulta que estava escrit feia quasibé vint anys. “Tres sombreros de copa”, doncs, va ser una fita en la carrera de Mihura que a partir d’aleshores començà una etapa d’estrenes comercials de gran éxit popular, però que, com va dir el malaguanyat Haro Tecglen, no feren oblidar el perfum de llibertat i novetat de la primera. El franquisme va matar, antre altres moltes coses i durant molts anys, la creativitat. Ni l’exitosa “Maribel i la extraña familia”, que va estar mesos i mesos al “Teatro Beatriz” de Madrid i després va recòrrer tots els teatres de l’estat, va fer oblidar la insuperable història de Paula i Dionisio, el odioso señor, don Sacramento, don Rosario i l’extraordinària galeria de personatges que els acompanyen. El perfum persisitia, però esvaït.
El mal caràcter de Miguel Mihura era molt conegut entre l’ambient teatral, en part perquè era autèntic i en part perquè el cultivava com una posa. Es contaven milers d’anècdotes. Una d’elles és que va fer examinar centenars d’actors per a buscar un personatge que figurava en el repartiment de “Maribel” com “la visita” només perquè l’autor no els trobava “cara de visita”. Finalment va fer el paper Erasmo Pascual, que tenia una escena antològica amb les tres putes amigues de la protagonista interpretades per Irene Gutierrez Caba, Laly Soldevila i María Luisa Ponte.
Durant l’època de “Teatro Club” vaig patir una gran frustació perquè també nosaltres vulguérem representar “Tres sombreros de copa” a València, al Club Universitari. Jo feia “el odioso señor”. Havíem assajat a bastament, però al remat el projecte no quallà. Com tampoc quallà el muntatge d’una altra obra de Mihura, “El caso del señor vestido de violeta”, no estrenada comercialment encara a València. En amdós casos les exigències econòmiques de Miguel Mihura impediren les representacions. Ara, durant l’etapa meua com a professional a Madrid vaig poder-me traure l’espina. Vaig representar, soltes, dues escenes de “Tres sombreros…” en companyia de l’actriu catalana recieda a València Angelina Gatell que després abandonà l’escena i es dedicà al doblatge. Vaig fer el Dionisio i ella Paula i les representàvem per col.legis majors i centres culturals presentats per Alfonso Sastre que disertava sobre Mihura i el seu teatre. No era una lectura, era una representació totalment memoritzada i amb moviments escènics. Recorde amb gran emoció les últimes paraules que ens déiem. “¿Te casas, Dionísio?”. “Sí, me caso”. “¿Te casas, Dionisio?. “Sí, pero poco”.
Uns anys després em trobava treballant a Barcelona i em vaig acostar a un altre teatre on la valenciana María Fernanda d’Ocon assajava una altra obra de Mihura. L’autor era al pati de butaques i fidel a la seua fama, si bé respactava María Fernanda, protestava de tot i per tot. La D’Ocon em va presentar com un company i jo, sense por, li vaig parlar de les representacions de les dues escenes de “Tres sombreros de copa” amb la Gatell. No recordava la meua cara. “¡Ah!, ¿va ser vosté?”, em va dir obviant, com feia sempre, el tuteig habitual del teatre, “No va estar malament”, afegí. El vaig mirar incrèdul. ””Però vosté ens va veure?” “Vaig veure un dels últims assajos darrere d’una cortina. M’hi va portar Alfonso. Tinga per cert que si no m’haguera agradat no l’hagueren fet”. Allò, de boca de Mihura em va semblar un gran elogi.
Frederic Martí. 2005
F. Manuel Llorens, el mestre de les llometes. Sollana.
Amics i amigues de Sollana: un dia, farà potser vint o vint-i-cinc anys, quan dirigia aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baiux”, el primer fet íntegrament en la nostra llengua des d’un mitjà de comunicació públic, parlat en un valencià fresc i acadèmic i pensat amb voluntat de futur, vaig entrevistar un home, F. Manuel Llorens, mestre i poeta de Sollana. No recorde ni l’entrevista ni la persona. Potser va ser per telèfon.
Però sí recorde que aquell programa, l’esperit de l’equip que l’impulsava, mirava el futur sense oblidar el passat. Veniem d’un silenci, sí, però aquell no era el silenci de la mort, sinó el de la por. I contra la por, els qui aleshores érem joves, vàrem lluitar i fer-nos forts amb l’exemple i l’experiència de les generacions que ens havien precedit. Eren temps terribles, on només els molt valents gosaven no només parlar sino també escriure en una llengua que la dictadura nacionalista castellana del genocida general Franco i els seus seguidors havien condemnat a l’extermini. I gràcies a aquells valents, homes i dones sovint anònims, que mantingueren encesa la flama durant la foscor i la passaren viva a les joves generacions, sovint amb greu risc, els valencians seguim en peu i lluitant pel nostre futur.
Aquell programa de ràdio ja històric, no podia, doncs, oblidar el mestre de Les Llometes. Per amics de F.Manuel Llorens, que escrivia poemes en valencià ja el 1942, l’any que jo vaig nàixer!, sabem que l’entrevista que li férem li va plaure i el va engrescar a seguir al servei del nostre poble. Ara que a Sollana se li fa un homenatge vull adherir-me’n de tot cor i recordar, en la seua persona, la de tants homes i tantes dones que, en temps difícils, conservaren i ens passaren la torxa encesa de la llengua i de la nació contribuïnt així a la seua salvació en el pensament i l’acció de les noves generacions. Les coses encara no estan clares, però hem avançat molt i hi ha molts motius per a l’esperança. Ara, però, en circumstàcies diferents de les que F. Manual Llorens va viure, la responsabilitat d’un futur valencià clar i lliure és de tots. El nostre poble cal que tinga clar qui és i vulga seguir sent-ho. Així, el millor homenatge que podem fer-li al mestre de Les Llometes és que seguim el seu bon exemple i ens mantinguem fidels a la seua memòria, sempre al servei del nostre poble amb decisió, constància … i paciència. Només així guanyarem, vol dir que accedirem, com cantà un altre poeta, Salvador Espriu, “al ple domini de la terra”. De la nostra terra que volem sempre lliure i en pau!
Toni Mestre. Maig de 2002.
L´amant dels mots.
No recorde quan vaig conéixer Francesc Ferrer Pastor. Sempre m’ha fet la impressió que el coneixia de tota la vida. Potser el vaig conéixer quan, a primeries dels seixantes, algú em va portar a la vella seu de “Lo Rat Penat” de la plaça de Manises. Potser me’l vàrem presentar en aquell Saló de Regines mig corcat i ple de records de la Renaixença. Eren els anys de l’Aplec de Bocairent, el primer al què em vaig apuntar, frustrat per la Guàrdia Civil, que no ens va deixar passar del pont de Gavarda. Dels aplecs del Puig, aquell “Aplec de la Joventut del País Valencià” que se celebrava cada any el darrer diumenge d’octubre, fins que també ens el vàren prohibir. Potser el vaig conéixer, com potser vaig conéixer Sanchis Guarner i Enric Valor, entre d’altres, un Divendres de Dolors, quan la vella societat “d’amadors de les glòries valencianes” organitzava un acte poètic per cantar els set dolors de la Marededéu. Tota pedra feia marge en la recuparació de la llengua i un d’aquells anys hi vaig col.laborar amb el què seria un dels meus primers poemes en valencià.
Tant li fa, però! Sí recorde que poc després, el 1966, quan Frederic Martí i jo obrírem la llibreria “Ausiàs March”, al nº 11 del carrer de l’Ambaixador Vich, els “Vocabulari valencià-castellà” i “Vocabulari castellà-valencià”, encara en edicions separades, formaven part fonamental de la curta oferta de llibres en la nostra llengua del moment. Eren anys de fonaments. D’autodidactisme. La primera generació normal, és un dir, després de la postguerra començàvem a despuntar, a obrir els llavis, a demanar. I els qui havien vist ensorrar-se el seu somni l’any 1939, que havien patit silenci, exili i repressió, començaven a intuir que el seu sacrifici no havia estat inútil. Que unes mans joves recollien la torxa vacil.lant i li insuflaven noves energies. Ens calien llibres de tota mena. Víctimes d’una brutal educació castellanitzadora, ens calien sobretot gramàtiques que ens desvelaren l’estructura de la llengua, i, sobretot, vocabularis que ens ajudaren a llegir-la i a gaudir dels mots, de les meravelles i sorpreses que amagava i ignoràvem. I Francesc Ferrer Pastor, l’home bo, el valencià altruista i exemplar, que ho sabia, ens els posava, discretament, a les mans.
La nostra relació, la llibreria es va fer lloc de cita i d’encontre de totes les generacions valencianistes, es va fer més i més forta. I quan l’any 1974 començàrem les emissions del programa radiofònic “De dalt a baix” des de Ràdio Peninsular a València, aquell programa ja mític que va trencar el tabú de parlar en valencià de qualsevol a través de les ones, Francesc Ferrer Pastor va estar al nostre costat cada dia amb els seus consells, correccions i col.laboracions. El famós vocabulari blanc i blau, així com el “Diccionari escolar” i altres publicacions de Ferrer Pastor arribàven a caixes als nostres estudis i nosaltres, des del programa, els repartíem entre l’audiència escampant arreu la bona nova de la llengua. Quan l’any 1981 es va reeditar en dos volums l’importantíssim “Diccionari de la rima”, el seu autor, amb qui ja m’unia una gran amistat, tingué la bondat de regalar-me’l. Com totes les seus obres m’ha sigut de gran profit.
Un dia el vaig convidar a un espai del programa on, durant una hora, l’invitat repassava la seua vida. En algun moment de l’entrevista em vaig emocionar. Aquell home, aquell amic, era un exemple vivent de probitat i treball, era, com va escriure d’ell Manuel Sanchis Guarner, “un patriota exemplar i generós”, però era sobretot una gran persona. Durant molts anys, alguns matins el visitava a la seua imprempta del carrer de sant Josep de la Muntanya. Hi vaig conéixer les seues quatre filles i els seu fill. Amb tots m’uneix una gran amistat. Quan va morir el meu pare van ser ells que imprimiren els recordatoris, on havia triat un poema de Pere March i un altre de Vicent Andrés Estellés.
Francesc Ferrer envellia. La salut començà a fallar-li. Ja no anava per la impremta, però el telèfon ens unia. Llargues converses. Notava com l’alegraven les meues trucades. Ens veierem encara algunes voltes. La darrera va ser el febrer de 2000, quan la Universitat de València li va atorgar la seua “Medalla d’or”. Les cames ja no l’aguantaven i després del solemne acte del paraninf, ja en ell claustre on hi havia un aperitiu, li vaig acostar una cadira perquè descansara i atenguera la gent. Enmig del dolor em va regalar un d’aquells somriures que no s’obliden. El mateix que em regala cada vegada que obric el seu “Diccionari de la rima”. Entre les seus pàgines guarde el recordatori de la seua mort, on els seus fills, entre d’altres, van incloure els versos de l’Estellés que jo havia triat quan la mort del meu pare. Francesc Ferrer Pastor, el meu mestre i amic, va morir l’11 de juliol de 2000. Era estiu i jo em trobava de vacances per Hongria. De tant en tant comprava el “El País, edició internacional. Així em vaig assabentar del seu traspàs. Vaig comprar un ramellet de flors i el vaig llançar al Danubi en record seu. Em van eixir les llàgrimes. L’amant dels mots, un altre dels meus pares se m’havia mort. Visca sempre en la memòria del nostre poble!
Toni Mestre. Desembre de 2001.
La força i l´angoixa.
Escriu Octavio Paz al seu llibre “Posdata”, editat en 1970 per Siglo Veintiuno Editores SA de Mèxic, tot parlant de les relacions entre el seu país, i altres llatinoamericans, i el poderós veí del nord que “l’oposició entre els Estats Units i Amèrica no és una oposició entre civilitzacions sinó que pertany al subgènere de contradiccions dins d’una mateixa civilització” tot i que reconeix que es tracta diferències radicals. I afig a continuació: “esta relació d’oposició podria ser fecunda si la força d’un dels interlocutors i l’angoixa dels altres no entelaren i viciaren el diàleg”.
No crec que es puguen definir millor ni de manera més clara les relacions que arreu del món enfronten estats i països que aquesta oposició força-angoixa. Una definició que retrata ben clarament la situació dels valencians, catalans en general, bascos i gallecs respecte a l’”España con eñe”, l’estricta, l’autèntica, l’entesa només com els Països Castellans (PPCC). Així cada dia veiem ben a les clares que el diàleg entre els PPCC i la seua perifèria no castellana, no “española”, és no ja difícil, sinó de fet pràcticament impossible. Seguim llegint Octavio Paz i fem mentalment l’adaptació al nostre cas: “la conversació entre nordamericans i llatinoamericans esdevé un arriscat viatge entre equívocs i miratges. La veritat és que no són diàlegs, sinó monòlegs: mai no sentim el que diu l’altre o, si ho sentim, pensem sempre que diu una altra cosa. Ni tan sols la literatura i la poesia escapen a aquest embolic de confusions. La majoria dels poetes i escriptors nordamericans ignoren o menystenen la cultura o l’home llatinoamericà”. Paral.lelament, segueix escrivint: “les visions que tenim els llatinoamericans dels Estats Units són descomunals i quimèriques”. I recorda que si per al poeta Rubén Darío el president Theodore Roosevelt era un nou Nabucodonosor el primer que va fer Jorge Luís Borges quan va visitar Texas va ser escriure un poema en honor dels defensors del Àlamo. I acaba dient: “Exageracions de la còlera, l’enveja o la llagoteria”.
Què fàcil és fer la translació al cas nostre, al valencià estricte concretament! Ací com allà la dominació forastera ha estat possible per la dimissió, la submissió, de la classe dominant nacional. La classe dominant de tots els països dominats es corromp, es transforma en cap de sucursal repressora al servei del nou amo a canvi d’arreplegar les molles de la seua taula. Seguim amb Octavio Paz: “Asseguts sobre Mèxic, els nous senyors i els seus cortesans i paràsits es llepen els llavis davant gegantins plats de fem florit. Quan una societat es corromp, el primer que es cangrena és el llenguatge”. Últimament sovintegen a València. com una oratòria de flors de plàstic, declaracions gangrenades que, malgrat la misèria moral i nacional en que vivim, gosen parlar d”esplendor”. De fet confonen, i volen que confonem, els seus bruts negocis particulars amb el progrés del país i de la majoria de les seus gents. I què fa aquesta majoria? Se’n defensa? Seguint, i adaptant Paz a la realitat del País Valencià, els immigrants encara formen un conjunt amorf, una força adormida que cal no menysprear, mentre els obrers han estat mediatitzats i burlats per les corrompudes burocràcies que sovint dirigeixen els sindicats. “El trànsit de la democràcia sindical a la política serà insensible”, escriu el mexicà. I té raó. Però els nostres obrers han renunciat al poder, s’han conformat amb el joc que l’amo reparteix, i com segueix dient Paz: “a aquell que refusa el poder, per un procés fatal de reversió, el poder el destrueix”.
També els valencians com a poble han renunciat al poder, a l’autogovern, a la sobirania, a la independència. Ens estem conformant amb un desenrotllament, seguim Octavio Paz de nou, que ha estat, fins ara, el contrari del que significa aquesta paraula: deobrir el que estava enrotllat, desplegar-se, créixer lliurement i armònica. El nostredesenrotllament ha estat una autèntica camisa de força. Un fals alliberament: perquè “si ha abolit moltes de les antigues i absurdes prohibicions, en canvi ens escanya amb exigències no menys terribles i oneroses”. Un desenrotllament, un progrés, que s’ens imposa amb l’ajut descarat de la majoria dels mitjans de comunicació. I ens recorda encara Paz: “el monopolio político implica no només el control de les organitzacions populars sinó el de l’opinió pública”. I continua: “sense crítica, i sobretot sense autocrítica, no hi ha possibilitat de canvi”. Després de la fi de la Dictadura, amb la Transició i les esperances que va despertar “el canvi”, la debilitat moral dels diversos governs democràtics que hem tingut a Madrid i al País Valencià els ha conduit a la violència, a l’agressió. El cas dels atacs i la marginació de la Universitat és un dels més significatius d’aquesta actitud, però en podríem trobar a dotzenes.
I acabe aquest article, pensat i escrit perquè es publique avui, dia 9 d’octubre, Dia Nacional Valencià (de quina nació?) amb aquestes preguntes que es fa Octavio Paz pensant en els mexicans i que jo trasllade al nostre poble: “Serem finalment capaços de pensar pel nostre compte? Podrem concebre un model de desenrotllament que siga la nostra versió de la modernitat? Projectar una societat que no estiga fonamentada en la dominació dels altres i que no acabe…en les explosions de fàstic i odi que irrompen el festí occidental?”. Ens caldrà recuperar el magnetisme que entre nosaltres ha perdut quasi completament la paraula Democràcia, aprendre a pensar amb autèntica llibertat. Perquè tota dictadura, siga d’un home, d’un partit, d’un pensament únic desemboca, de bell nou és Paz qui parla, “en les dues formes predilectes de l’esquizofrènia: el monòleg i el mausoleu”. És això el que volem? O ens decidirem d’una vegada a exigir un diàleg net i honest entre dos interlocutors que hagen deixat de banda l’un, els PPCC, la força i l’altre, la perifèria, l’angoixa per tal d’arribar a solucions fecundes per a tots?
Toni Mestre. Octubre de 2003.
Toni Mestre 