Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'ràdio' (Pàgina 2)

Tag Archives: ràdio

Circumstàncies extraliteràries.

El primer llibre de narrativa que vaig llegir en català, l’any 1963, va ser “La pesta” d’Albert Camus traduïda per Joan Fuster i editada per l’Editorial Vergara. El vaig comprar a “Can Boïls”, la primera llibreria nacionalment normal de  València, situada a la plaça “del Picadero”, ara dels Pinazo. Em va costar de llegir perquè els meus coneixements de la llengua escrita eren llavors superficials i el meu vocabulari culte bastant precari. Les visites al diccionari es repetien tres i quatre vegades per pàgina. Em va entusiasmar la novel.la, la traducció… i els pròleg i l’epíleg de Fuster, a qui coneixeria el 1964.

                         El pròleg és una brillant introducció a l’autor,  Premi Nobel de Literatura el 1957, i a l’obra. Però allò que em va impressionar va ser l’epíleg, on Fuster justifica la seua traducció tot al.legant la seua “procedència valenciana”. I confia “que ningú no li’n farà retret” perque “si l’anomenada “llengua literària” no és “una terra de TOTS”, on TOTS ens podem trobar, de què ens serviria?” Respecte de la pol.lèmica entre puristes i permisius , ell, “home tímid, cautelós o simplement escèptic per naturalesa”, es decanta per una solució mitjana, lluny de “l’encarcarament purista ultrancer” i de “qualsevol risc d’anarquia”. I entre l’arcaisme i el barbarisme recomana “l’enginy de l’escriptor”.

                          Aquella versió de “La pesta” l’ha reeditat ara Edicions 62, trenta-vuit anys després. La solució del problema Fuster l’ajornava “almenys provisionalment”, degut a les “circumstànies extraliteràries” que travessàvem: la dictadura castellana de Franco semblava eterna. Un quart de segle després de mort el dictador aquelles “circumstàncies” ha variat, però seguim sense resoldre de debò el problema. Barcelona va per un cantó i València per altre. Allà per ignorància, ací per ignomínia. Ambdues culpables. Per a quan  l’arribada a quella terra de TOTS, que propugnava l’escriptor de Sueca? Per al segle XXII?

Toni Mestre. 10.01.01

Tirant lo Blanc.

Avui, 20 de novembre de 2005, fa 515 anys que van eixir de l’impremta valenciana de Nicolau Spindeler els 715 exemplars de l’edició príncep del “Tirant lo blanc” dels valencians Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, de qui encara es discuteix l’autoria. Però allò que ens interessa als valencians actuals és que del nostre país va eixir la que, parla el mestre Martí de Riquer, “és una de les grans novel.les europees -ja ho afirmà Cervantes– tant pel seu contingut com per la seua forma i té la primacia entre la novel.lística catalana”. Un llibre cabdal per a tota la nostra nació que conta les aventures valencianíssimes del cavaller Tirant, la princesa Carmesina, Plaerdemavida, Estefania, Diafebus, l’emperador, l’emperadriu i l’Hipòplit i tots els personatges que viuen aventures èpiques, heròiques, eròtiques i domèstiques. Aventures valencianíssimes, sí. Perquè encara que l’acció té llocsa des d’Anglaterra fins a Constantinoble, passant per Sicília, Anatòlia o Berberia i no xafa mai l’antic Regne de València, tot i que en fa una referència, l’esperit valencià de l’autor/s, la manera catalana local de veure el món, flueix a cada línia.

                                        Un llibre, traduït a moltes llengües, que no pot faltar a cap llar valenciana. Tenim edicions des de les medievals a les d’avui mateix. Ara, d’entre totes, n´hi ha una molt recomanable que us farà gaudir sense els entrebancs de la llengua antiga. És l’edició a càrrec dels professors de la Universitat de València Rosa Giner i Joan Pellicer que edità l’any passat 3i4. Una versió fiel, però modernitzada, que ha merescut de la Generalitat Valencina el premi, atorgar ahir al Saló del Llibre, al millor llibre editat l’any 2004. L’enhorabona cordial als autors de l’actualització del text medieval i a tots els valencians que han obert o obriran les portes de sa casa al cavaller Tirant lo Blanc i companyia.

                                                       Toni Mestre. Diumenge 20.11.05

                                                       

Tradicions i hipocresia.

Els musulmans practicants celebren aquests dies el més del Ramadà. Hem vist famílies immigrants que respecten aquest manament de la seua religió que els veda de menjar, beure, fumar o practicar el sexe mentre el sol és al cel. Una tradició aliena a la nostra cultura que seria allò que, entre nosaltres, era la Quaresma. Un dies d’abstinències i dejunis que, a hores d’ara, només segueix una mínima part de la població. La nostra societat s’ha laïcitzat. Ja no és obligatori seguir una tradició que els més joves ni coneixen però que marcà, i de quina manera!, els qui patírem el franquisme.

                         El que em conten amics d’educació musulmana que viuen a Europa em trasllada als anys de repressió i hipocresia del  nacional-catòlicisme. Són gent lliure  que, sense renegar de la seua cultura, han adoptat pràctiques i maneres laiques. S’han alliberat, em diuen, de la hipocresia peudoreligiosa que domina unes societats on el Ramadà, que sovint només conserva el seu caràcter festiu tradicional, se segueix  de cara al veïnat, però es vulnera  sistemàticament en privat. El director d’un hotel a Algèria em diu que aquests dies troba a tot arreu cuiners i servei fumant o menjant d’amagat. I  molts clients, que mai beuen alcohol al bar, es fan  pujar tota mena de begudes a l’habitació. Hipocresia viva.

                         Un amic turc, que viu a Astúries casat amb una asturiana, em contava el seu cas amb la carn de porc, prohibida per l’Islam i que per tradició no havia tastat mai. La primera favada que li van servir li va causar repugnància, com ens causaria a nosaltres menjar gos, però a la segona s’hi va apuntar i… fins ara. A una altra amiga algeriana li va passar el mateix amb les botifarres. Les trobà excel.lents, però quan va saber que es feien amb sang, prohibida per la religió i aliena a la seua tradició cultural, quasi li van entrar basques. Ara n’és una addicta. Tradicions mortes.

                                                                              Toni Mestre. Diumenge 25.11.01

                                                                              

                                                                             

Assumir o no la llibertat.

                                 Viure en llibertat no és fàcil. De fet la gran majoria de la humanitat s’estima més viure subjecta, sotmesa o manipulada per les seues classes dominanats per tal de no haver de fer-ne ús. Perquè la llibertat és un risc. Suposa haver de triar, possibilitat d’equivocar-se… i responsabilitzar-se’n! I això per a molts és insuportable. I s’hi giren d’esquena. Creuen, cecs, que tenen prou amb allò que escampen i propaguen els amos del poder. No s’ho confesen, però pensen que així defugen dubtes i dilemes que podrien posar en perill el seu món tranquil on no cal sinó deixar-se anar costera avall. Una actitud clarament irresponsable que afecta tant l’individu com la societat  a què pertany.

                                 Aquesta postura covarda corromp i malmet tots els col.lectius socials depenents. Però aquells que no han sabut alliberar-se de la càrrega forana i sucursalista, més aviat colonialista, que els oprimeix encara presenten una major degeneració. Així la societat valenciana, on el motor no és el poder, sinó la submissió. Tret d’una minoria el nostre poble és d’aquells que els agrada més rebre informació, encara que els siga nociva, que generar-la i gestionar-la, perquè això suposa un risc. Hem acceptat majoritàriamnet el jou i el portem alegres, amb cascavells si cal, com els rucs. Deixem que altres ens expliquen i ens facen la història, que naturalment expliquen i fan al seu benefici. Però amb les molles que els cauen de taula, amb aquest sol i tantes urbanitzacions amb golf, per exemple, nosaltres ja anem cara a l’aire, “de poniente”, clar. Perquè la llibertat provoca ansietat, por, angúnia. I si en renunciem ens estalviem allò tan dur i tan pesat de prendre decisions. I de responsabilitzar-nos-en. Per a què? Si ja hi ha qui ens ho dona tot decidit i fet. Si a més ja tenim falleres majors i els “prinsipes” una filla!

Toni Mestre- Diumenge 06.11.2005

Els Altres.

Fins fa uns mesos, per raons de treball, anava sempre al cinema a les sessions nocturnes de dies feiners. Això, i l’elecció de les pel.lícules, sovint minonitàries, em permetia gaudir dels l’espectacles en un ambient de respecte. Poca gent i gent que sabia què anava a veure. Si el film que m’interessava el passaven a uns multicinemes i la gent s’agombolava a l’entrada no hi havia perill: la majoria del públic anava a les sales on projectaven grans èxits comercials americans,que mai no m’han interessat, tot i que la meua curiositat és bastant ampla.

                                       Ara vaig de vegades a les sessions de vesprada i he descobert un món nou. L’altre dimecres vaig veure “Los otros”, de l’hàbil Amenábar, on ix la Nicole Kidman, una actriu, una dona, intensa, que m’interessa especialment. La passaven a la sala més gran d’uns multicinemes del centre, amb més de mil places. Jo ignorava que era el dia de l’espectador. Un públic heterogeni, però majoritàriament jove, omplia les fileres de la primera a la última. Tot i l’hora, no eren encara les cinc, molts d’ells semblava que no havien dinat. Entraven fornits d’enormes poals de crispetes i de botelles de refrescos que devoraven i engolien amb frenesí. Tots parlaven a l’hora. Cridaven. Es bellugaven sense parar. Entraven i eixien de les localitats cada dos per tres. Em vaig armar de paciència. I va començar la projecció.

                                      No parlaré de la pel.lícula perquè l’autèntic espectacle va ser el públic. Des del primer fotograma, amb aquell crit de la Kidman víctima d’un malson, va començar el desgavell. La gent sabia que anava a veure “una de por” i tots els esforços del director per crear un clima s’estavellaren implacablement contra la mala educació cinematogràfica general. Bromes, crits, rialles, pets, rots…. de tot. Vaig sentir frases tòpiques que feia dècades que no sentia. Només va faltar allò tan castís de “Aposentador, que me magrean”. Potser perquè ja no hi ha aposentadors ni la gent va al cinema a magrejar-se. Per cert: a què van?

                                                                       Toni Mestre

                                                                       Diumenge 30.09.01

Desolacions.

“Desolat”, segons els Diccionari Fabra, es diu “d’un indret inhabitat, desert, abandonat”. Com la capital valenciana aquests dies. L’adjectiu es pot interpretar en un sentit físic o moral i té, en principi, un toc negatiu, oposat a “viu, gojós, alegre”. He dit en principi, perquè si analitzem la situació amb una mica de rigor caldrà reconéixer que, en realitat, és ara quan, els pocs que hi quedem, podem gaudir-ne sense embussos, atropells, sorolls ni gentades. Sense els milers de vehicles i vianants que l’ofeguen i embruten la resta de l’any. Els carrers semblen més amples, les voreres més netes, els arbres més verds i acollidors.

                                         Els arbres! Quin be tan escàs i tan poc valorat entre els valencians! Vull dir els arbres urbans, els que animen els carrers o formen parcs i jardins. La seua raresa fa de les ciutats i pobles valencians sense excepció indrets sempre desolats, especialment a l’estiu. Crida l’atenció quan viatgem per altres països, de molt menys sol que el nostre, veure la gran quantitats d’arbres que adornen aquelles poblacions. A molts llocs la gent viu a autèntiques ciutats-jardí.  Ja als plànols antics de les nostres ciutats els jardins, cas d’existir, ocupaven sempre una proporció mínima. És veritat que el camp es trobava ben  aprop. Però ara vivim voltats de ciment i asfalt per tot arreu. El camp, el verd, malgrat els parcs que s’han creat des de fa uns anys i encara són joves, és molt lluny. I encara n’ignorem els seus benèfics encants i delits. Potser per això la majoria dels habitants de València valoren tan poc l’horta que els envolta i es mostren indiferents a la seua destrucció a mans de l’avarícia. Un país ben estrany els dels valencians. La seua llum, magnífica, a causa de la carència d’espais verds densos i antics, sovint és, com digué Vicent Andrés Estellés, “exasperada”.

                                         Siga com siga, l’amuntegament en què vivim, a les ciutats excepte agost, i a les costes durant l’estiu, tan agressiu, provoca incomoditats de tota mena. I condiciona el caràcter de la gent. El desola. Com demostren, si més no, les últimes declaracions del bisbe d’Oriola-Alacant quan diu que li fan “asco” fets molt  punibles, que cal que valore la justícia, però que a ell deurien moure’l a la caritat i al perdó. Una desolació! Ho escric, aquests dies desolats d’agost, desoladament.

                                                                             Toni Mestre

Vespres.

Fa exactament  setanta anys el poble valencià, i la resta dels pobles de l’estat, vivien, sense saber-ho, les vespre d’uns esdeveniments foscos i terribles que marcarien definitivament la seua història durant dècades. De fet encara avui l’estan marcant. Eren uns dies estiuencs, com els d’ara, xafogosos, que feien que qui podia, pocs, abandonara la ciutat i, la majoria, buscara la frescor, si més no nocturna, de les comarques veïnes, on arribava el trenet. La platja no tenia l’atractiu actual i la gent, cas d’acostar-s’hi, ho feia de vesprada, a la caiguda del sol. Un estiu, doncs, com tants altres anteriors, amb la perspectiva de la Fira de Juliol amb les revetles, les corregudes de bous i els certàmens de bandes de música. Però mentre això passava una minoria conspirava. El dia 17 s’alçava l’exèrcit d’Àfrica i el 18 s’escampava arreu el que seria una guerra de vora tres anys a la que seguiria un sinistre període de vàries dècades que coneixem amb el nom de franquisme.

             Els quaranta anys que ens allunyaren d’Europa i feren del nostre país, el País Valencià, una colònia castellana i una dependència o sucursal centralista sotmesa en tot a l’econòmica i la política del poder de Madrid. Adéu als projectes d’estatut d’autonomia, de recuperació lingüística i cultural i de llibertat econòmica. Adéu a una educació lliure i democràtica. Adéu a les forces sindicals i obreres, a les universitats decents, a la normalitat política. Vespres, doncs, d’odi, de censura, de persecució, de presons plenes, d’afusellaments a l’alba… D’allunyament de l’Europa a la qual havíem pertangut fins aleshores. Allunyament quasibé etern. Perquè allà el nazisme i el feixisme perderen la guerra i les dretes locals hagueren de reciclar-se democràticament. Ací, no. Ací guanyaren i es mantinguren antidemocràtiques, anys i panys. Fins ara mateix, com qui diu. Mireu quines tristes vespres aquelles!

                                       Toni Mestre.

Diumenge 16.07.06.

Alien 9.

No es tracta d’una nova aventura de l’alienígena que tan malament li ho fa passar a Sigourney Weawer. Él títol me l’ha suggerit la publicitat que emet ara Canal 9. Aquella que fa: “Canal 9, la televisió que portes dins”. No us ha recordat “Alien. El vuité passatger”? Sí, aquella història on una bestiola entra dins del cos d’un astronauta on creix fins que es transforma en un monstre que acaba amb tota la gent de la nau “Nostromo”. Doncs Canal 9 és “l’alien” que des de fa massa anys està creixent al si de la societat valenciana amb greu perill per a la nostra salut nacional, cultural i social. Un monstre que, des de la seua posada en marxa, representa una amenaça mortal per als valencians com a poble amb llengua, història i personalitat pròpies,  distintes, posem per cas, de les dels castellano-manxecs.

                        Quan va nàixer se’ns vengué, i la pagàrem, com “la nostra televisió”. Ens enganyaven. Era una inoculació que de nostra no tenia res. En cap moment hi hagué la intenció política de crear una televisió i una ràdio nacionals valencianes. El sucursalisme radical del PSOE local, controlat llavors per un Lerma genuflexe davant Madrid i “Las Provincias”, ho va impedir. El nomenament del Director General en marcà la línia. Calia un mercenari, gos fer per als treballadors i alhora submís amb el poder, que impedira d’arrel la creació d’uns mitjans de comunicació que foren, més enllà de les divergències polítiques normals, l’autèntica veu i imatge dels valencians. S’optà pel regionalisme sucursal, per la censura, per la borda discriminació professional, pel sectarisme, pels continguts estúpids (festes i succesos tractats superficialment), pel castellanisme, per tractar televidents i oients com a gent curta de gambals… Un llit ben parat pel PSOE on després el PP s’hi ha rebolcat a pler. Ara l’Alien 9 es ja un gran monstre que no mereix que li concedim ni un minut d’atenció sinó és amb intenció d’eliminar-lo. O ell o nosaltres.

                                                               Toni Mestre

                                                               (Publicar diumenge 31.07.05)                    

El concert dels rossinyols.

El passat cap de setmana baixàrem amb ma mare a la Marina. El seu germà Cristòfol ha enviudat de fa poc i ja no ix de casa. Amb els anys, 83, l’oncle es clavat a son pare, l’avi Joaquim.. Amb la meua cosina Maricarme pujàrem al blanc cementeri d’Altea i vàrem fer el recorregut habitual pels nínxols familiars. Ma mare té allà, a més del marit, sos pares, dos germans i un cunyat. I des del 26 de març una cunyada, ma tia Magdalena Rostoll. I vol que quan toque la hi portem i barregem les seues cendres amb les de mon pare. El cementeri d’Altea és un petit jardí molt ben escombrat i conreat. Des de fa uns anys alberga les restes d’alguna gent estrangera que és recordada en els seus idiomes. I , oh miracle, algunes làpides indígenes estan ja en la llengua secular del país. Feia vergonya que qui es digué Perejoan, Roc, Anna  o Esperança un colp mort esdevinguera  Pedro Juan, Roque, Ana o Esperanza.

     Però jo del que volia escriure és dels rossinyols. Perquè en aquest viatge ens hem hostatjat a casa dels meus nebots Sònia i Antoni-Blai, que viuen a la partida de Marjalet, a Finestrat. Prop del poble i lluny del turistam aquesta partida és un racó quasibé intacte on les cases s’escampen entre tossals i bosquets, lliure encara de l’asfíxia dels adossats que amenacen aquelles magnífiques muntanyes. Vàrem arribar a mitjan vesprada de diumenge. La llum era perfecta. A l’esquena teníem el gegantí i altiu Puigcampana. Al davant, llunyà però nítid, un triangle de mar. El meu nebot, que fa poc que hi viu, em fa notar el cant d’uns ocells que ell créia exòtics i asilvetrats. Parí esment i el vaig desenganyar: “Són rossinyols mascles que acaben d’arribar!”. En sentíem, més o més llunyans, quatre. Es va fer de nit i seguia el ferm i enèrgic concert. Concert? Un naturalista en diria combat a tota ultrança: canten així d’exasperats perquè marquen el territori on acolliran les femelles, d’arribada més tardana. Ah, vella mare Natura, com et tenim d’oblidada!

Toni Mestre Diumenge 08.05.06

Depredadors.

Orió fou un gegant mitològic, fill de Poseidó, que li concedí el do de caminar damunt les aigües de la mar. A més va ser un gran caçador. Estava dotat d’una bellesa tan extraordinària que Eos, l’Aurora, que tenia per missió obrir cada matí les portes del cel al carro del sol, s’enamorà d’ell, però Orió la menyspreà portat per una dèria caçadora tan furiosa que el transformà en un depredador brutal que amenaçà la vida animal del planeta. Per això Gea, la Mare Terra d’ampla sina,  creà un enorme escorpí que el matà, motiu pel qual, després d’ésser convertits tots dos en constel.lacions, Orió, el cinturó del qual es conegut entre nosaltres com les Tres Maries, fuig sempre de l’Escorpió.   

Actualment al País Valèncià patim l’activitat negativa, perillosa per a la supervivència del nostre país i del nostre poble, d’un altre gegant d’obsessió tan desfermada com la que tingué Orió. Amb dues diferències: si aquell fou caçador, l’actual és constructor, i, si aquell fou bellíssim, aquest té cara de porc. Això sí, es tracta d’un tità col.losal de múltiples braços que fa malbé costes, plans i  muntanyes, destrossa  paisatges, anorrea indrets naturals, desvia rius, asseca aiguamolls, es beu  immenses quantitats d’aigua, deixa dejeccions dites urbanitzacions o adosats per tot arreu, etc. En poques paraules: viu en una contínua orgia edificadora. És tan poderós que posa i lleva governs al seu antull i domina i dirigeix la política valenciana, de la Generalitat a l’últim ajuntament. Es fa dictar lleis permissives o es permet de no complir-ne les restrictives. Fa el que li rota l’interés sense que ningú gose parar-li els peus. O les grues. O els camps de golf. I això no pot ser. Ens cal l’escorpí que acabé amb ell. Jo pregue cada dia a Gea. Però els déus, que sempre escolten, actuen sovint  amb lentitud. El pitjor és que el dia que l’escorpí pique el gegant i el faça morir les seus despulles ens cauran damunt. I la seua putrefacció ens matarà a tots. Al temps!

Toni Mestre 29.05.2005.

%d bloggers like this: