Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'ràdio'

Tag Archives: ràdio

Els homes de la porra.

                                  La meua imatge de l’horror és un home que pega a un altre amb una porra. La tinc gravada des de les manifestacions d’estudiants que, allà pels seixantes, féiem al carrer de Sorolla davant del diari “Levante”, quan era el del “Movimiento”. Volíem la disolució del  SEU, el feixista i únic Sinditato Español Universitario. Acudíem primer els alumnes de Dret i Lletres i després se’ns ajuntàven els de les Facultats del Passeig al Mar. En total cinc o sis centenars. A poc apareixien els sinistres “grisos” amb les seues porres.  I començava el joc: crits, corregudes, colps, ferides, sang, detencions… Un dia, fugint , em vaig enganxar el pantaló al parafang d’un tricicle. Un d’aquells energúmens se’m tirava al damunt. Fent un un moviment escàpol vaig sentit la porra fregant-me l’orella i un creeec al camal. A casa vaig veure que havia perdut un bon tros de tela.

                                 No entenia d’on treien aquells homes, al capdavall treballadors mal pagats, l’odi amb que ens colpejaven. I un dia, uns anys després, ho vaig saber. La temperatura política havia pujat moltíssim. Desaparegut el SEU els estudiants volien ja “el pa sencer”. Hi havia una tancada a l’Estudi General on jo feia llavors classes de valencià. La plaça del Patriarca semblava tranquil.la, però al carrer de Salvà hi havia un autobús ple de policies. Em va sobtar la seua actitud. Tots miraven al front, atents a algú que hi havia dins de l’autobús. Seguint la seua mirada em vaig trobar amb un altre policia, un cap segurament, que els parlava en un estat d’agitació exaltada. Des de fora no podia sentir què els deia, però era evident que estava calfant-los. Els engrescava, ho he sabut després, dient-los coses com que érem uns monstres que volíem violar les seues dones i filles. Així  d’elemental. I s’ho creien. Com s’ho creuen ara, quaranta anys després, quan amb les seues porres tornen a fer córrer la sang pels  carrers. Pobres homes de la porra. Quin ofici tan trist!

Toni Mestre, 30.03.03

Abril.

Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.

Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!

Toni Mestre 02.04.2006

Públic / Privat.

Durant els quaranta anys de dictadura els mitjans públics eren propietat d’una colla de delinqüents que els usava al seu antull. Després, durant un temps, ai,massa curt, la llibertat d’expressió i el dret a la informació foren alguna cosa més que belles paraules. Però prompte la UCD, el PSOE, i després el PP,  van veure  de nou els mitjans públics com un “coto privado” i censura, vetos, repressió, etc. foren i són moneda corrent. El cas de Canal 9 és sangonós.

                           L’últim episodi d’aquesta tragèdia és l’acte de concesió dels “Goya” on molts dels protagonistes, amb tot el dret, s’han manifestat en contra de la guerra. El poder parla de “politització de l’acte”. Quina barra. Politització? I tant! L’home és un animal polític. Les bèsties, no. Però això els poderosos de torn, ara de dreta, adés d’esquerra, ho obliden sovint. I no toleren que pels “seus” mitjans algú discrepe del discurs oficial.

                           Poc abans de prejubilar-me vaig cobrir l’acte  de presentació d’una campanya de difusió del Museu de les Ciències. El Toharia, acompanyat d’una “cort d’honor”,  perorava. Em vaig adonar que als uniformes dels agents divulgadors hi havia faltes d’ortografia, com ”Ciéncies”, per exemple. I ho vaig indicar. Amb cara agra em van dir que això no tenia importància. Vaig insisitir: per a mi sí que en tenia. Ja a la redacció va sonar el telèfon. Una dona preguntava pel director. “No hi és”.  “¿Y el jefe de informativos?”. “Tampoc. Estan  fora. En què puc ajudar-la?”. “És que habeis enviado un impresentable a la rueda de prensa de hoy”. “I això?, vaig fer. “Uno que solo ha hablado para sacar defectos. Y eso es intolerable en RNE”. “Mira, xiqueta,” vaig rematar, “l’impresentable era jo. No he fet sinó fer us de la llibertat d’expressió i preocupar-me per la meua llengua.  I això que estàs fent, denunciar-me, és una feixistada. Salut”. No vaig tenir-ne més notícies. Ai, el poder!

                                                               Toni Mestre    Diumenge 9.02.03

Fotografíes.

Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.

                              Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable,  retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.

                               El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us  perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.

                                                                              Toni Mestre

                                                                             

Falles, dreta, esquerra i nacionalisme.

Les falles són, o haurien de ser, un espill deformant que des del carrer o la plaça arrepleguen la realitat pròxima i llunyana, superficial i oculta, de la societat que les fa i el temps en què es planten. Així, satíriques, sarcàstiques i políticament incorrectes, van nàixer. I així van créixer i pujar en temps de bonança democràtica. I per això van ser perseguides, o manipulades, en temps de malvestats dictatorials. Només cal fullejar els llibrets antics per tal de veure com les falles sempre han estat, per activa o per passiva, polítiques. D’una o d’altra política, però polítiques. Com els homes que les han fetes. La falla apolítica és un impossible. Fins i tot les falles-muntanyes de cartó, monumentals, però sense suc ni muc, són políques. No dir res, una manera com un altra d’afalagar el poder, també és política.

Les falles, perquè naixen del poble, i contra el poder i les seues contradiccions i hipocresies, són, sempre, d’esquerres. Una altra cosa és que en siguen conscients, ja que el poder, la dreta eterna, que de primer fins les prohibeix, se n’adona de seguida que és més eficaç manipular-les, desvirtuar-les, girar-les en contra dels seus creadors, el poble. Ho fa, principalment, amb les armes del “monument artístic”, “l’homenatge a la dona”, els premis , la competició i allò de “l’interés turístic”. No cal dir que guanyà el partit per golejada… i amb el beneplàcid, llagoteria  i l’aplaudiment dels vençuts!

El Franquisme va ser tan llarg, quatre dècades!, que la seua empremta sobre les falles ha estat, i és, abassegadora. La festa, tal com la coneixem, té molt poc a veure amb la del segle XIX o el primer terç del XX. Ha crescut i s’ha fet gran durant la Dictadura i tots els seus elements ho denoten. Uns per haver minvat (cas de la intenció i la sàtira del monument i el llibret), i d’altres perquè han crescut afectats d’elefantiasi (cas de l’ofrena, les mascletades i castells oficials i les desfilades paramilitats que recorden cada dia més les dels protestants d’Irlanda del Nord.

Durant la recuperació de la Democràcia, amb aquella Transició-traïció tan ponderada per alguns, les falles oficials, la Junta Central Fallera, formaren part del “búnker-barraqueta” que les utilitzà, durant la Batalla de València, com forces de xoc en la seua defensa feixista de noms i símbols antihistòrics amb tics, i tocs, clarament feixistes. Encara que semble mentida l’esquerra majoritària, a les ordres, ai!, de Madrid, es baté en retirada i acceptà al complet les tesis de la dreta, que guanyà així totes les batalles, inclosa la de la festa, i finalment la guerra. 

I en això estem, un quart de segle després. Amb una festa buida, desvirtuada, sotmesa, reaccionària, sorda, cega i muda a la modernitat i als interessos del poble. Un espill trencat que només reflecteix misèria política, desficaci social i coentor cultural. Un gat monstruós a qui ningú somnia en posar-li el cascavell. Les (pseudo)esquerres sucursalistes perquè tenen por; i la dreta “regional” perquè no té vergonya. I els nacionalistes? Els nacionalistes, bé, gràcies!

                                                                     Toni Mestre. Març de 2003.

La ciutat de València.

Això d’ostentar la capitalitat d’un país és un honor i una responsablitat que els antics valencians tenien molt clars. “La Ciutat i el Regne de València” era la fòrmula que encapçalava la documentació de quan érem un poble independent. La desfeta de 1707 inicià la decadència nacional del País Valencià que s’agreujà després de 1808 amb allò de les províncies i la pèrdua de la capitalitat territorial. Símbol de la desnacionalització que representà el s. XIX va ser la destrució de la Casa de la Ciutat i la dispersió i mistificació del patrimoni que s’hi guardava: la  manipulació de la Senyera de la Ciutat en seria el millor exemple.

La sucursalització  i el provincianisme s’accentuen durant el segle XX. I el Franquisme serà la cirera del pastís amb tot allò de Valencia del Cid,  Levante, etc. L’aparició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster l’any 1962 serà un revulsiu que afectarà sobretot les capes universitàries, però l’atonia de la ciutat no farà sinó agreujar-se. Així arribem a la Transició… Tímids intents de recuperar un país i una capitalitat, més enllà de la lletra impresa d’un Estatut  pactat i redactat per forasters, són avortats des de Madrid. Amb el PP arribem a la desfeta total. “Fer-se rics i mangonejar” n’és la consigna i l’aceptació d’un  paper de tercera “regional” un fet. Al binomi Madrid-Sevilla els valencians som incapaços d’oposar un València-Barcelona.

I així ens va la fira. Després de la Guerra de Succesió va pareixer pels carrers de València un pasquí amb el dibuix d’un valencià nu, amb una mà davant i una altra darrere, i el verset “Carles Tres /  i Felip Quint / m’han deixat / en lo que tinc”.   Després de vint-i-cinc anys de “Constitución y autonomias” podem ben bé reescriure’l així:  “El PSOE / i el PP/ m’han deixat / com veu vosté”. Ens cal un canvi radical a l’ajuntament capitalí que retorne la dignitat a la ciutat i al poble de València!.

Toni Mestre 26.02.2003.

Decent/Indecent.

“Decent”, segons el vell diccionari Fabra, és aquell/a o allò  “que mostra respecte als bons costums, que no ofén el pudor; que obra dignament”. . D’aquests sentits del mot, que els puritans i fariseus usen a bastament i segons els convé, m’interessa especialment això d’”obrar dignament”, perquè allò dels “bons costums” i del “pudor” és, com diria aquell, tan elàstic!. Així, i des que el món és món els  individus o col.lectius que obren dignament, honradament,  honestament, justament, són decents; els que no, indecents.

Fa pocs dies l’aparició d’una mamella en un programa de la televisió nordamericana ha estat considerada, pels hipòcrites de sempre, com una indecència. Es veu que les dones d’aquell país no en tenen, de mamelles, i els seus habitans no són mamífers. Potser no ho són, perquè pels polítics que sovint voten ningú no deixaria de motejar-los, en general, de mamonassos. O de rèptils, perquè que Henry Kissinger tinga el Premi Nobel de la Pau ho consideren decentíssim. No els escandalitza gens. És com el cas de la Conferencia Episcopal  Española, bisbes “valencianos” inclosos, que considera indecent que els/les homosexuals adopten fills i anomenava “autos de fe” la crema pública de sodomites, jueus  i lliurepensadors.

Don Antonio Machado, que va morir tal dia com avui de 1939, pobre, derrotat i exiliat, a una pensió de Cotlliure, va escriure en la “Miscelánea  apócrifa (apuntes y recuerdos  de Juan de Mairena)”: “Propio es de hombres de cabezas medianas el embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza. A todos nos conviene, amigos queridos, que nuestros dirigentes sean siempre los más inteligentes y los más sabios”. I als “Apuntes inéditos” llegim el pensament: “La palabra que más me repugna és: catolicismo, no por lo que significa, sinó por el repugnante empleo que se hace de ella”. Déu ens lliure, doncs, de mediocres i canalles!

                                                           Toni Mestre. Diumenge 22.02.04.

Constitucions són fonaments.

Jo vaig ser un dels qui, el 6 de desembre de 1978, no votaren l’actual “Constitución Española”. Perquè no hi estava d’acord, com no ho estic ara, amb molts dels seus principis bàsics. I no me n’he penedit mai. Recorde que llavors es va fer una campanya borda per part d’alguns partits: o votem aquesta constitució o torna el franquisme, deien. D’altres la combateren perquè els semblava massa d’esquerres.  Quins collons! Aquesta trista Constitució que ara tant s’estimen els descendents d’aquells que no la volien, era precisament la llavada de cara dels que havien viscut a cavall de la dictadura. Era el passaport democràtic de “lladres, botxins i tirans”. Era el “ací no ha passat res i avant tots per la senda constitucional”. Esperpèntic. Més d’un quart de segle després aquelles martingales o baixades de pantalons dels anomenats “padres de la Constitución”, una tropa on hi havia de tot i més, la seua “filla” és el fonament d’un sistema que dretes i falses esquerres s’entesten a dir democràtic i que, com l’any 78 vam veure alguns, d’això té molt poc, degut, a més, a la lectura restrictiva que en fan.

Ara ens convoquen a una altra ensarronada, però aquesta vegada de nivell europeu. “Voteu sí”, ens diuen els de sempre. “Aquesta Contitució nostra és la millor possible. Votar no o no votar és tornar al caos”, afirmen. Quan els escolte em sent com fa vint-i-set anys: decebut i irritat. Decebut per la poca susbtància dels “nostres” polítics psoers i irritat amb una dreta que ens torna a tractar de faves i ens vol encolomar un text que el que fa és fonamentar l’Europa dels rics i dels estats centralistes. Una Europa de negocis i mentides, molt lluny de la que molta gent hem somniat i desitjat. Per la que hem lluitat i per la que seguirem lluitant sempre. Avui la meua lluita per Europa, que no vull que es fonamente més d’un quart de segle en aquest brut projecte de Constitució, serà votar NO. No amb el meu vot!

                                                         Toni Mestre. Diumenge 20.02.05.

Carassetes.

Avui és diumenge de Carnaval, una festa antiquíssima actualment desvaloritzada. Els més grans hem sentit parlar pares i avis de les festes carnestolenques d’abans de la guerra franquista i del nacional-catolicisme hipòcrita que la va seguir. Eren, segons conten i arreplega la literatura i el cinema d’època, unes festes esperades tot l’any en les quals totes les classes socials es llançaven a una disbauxa descontrolada que els permetia, durant tres dies, fer-se la il.lusió  d’això tan subversiu de canviar d’identitat. El ric es disfressava de pobre, el pobre de ric, l’home de dona, la dona d’home, etc. i tot davall l’empara d’una carasseta, d’una màscara que et garantia un anonimat estricte. La desaparició de la carasseta és el que ha desvaloritzat, com he dit adés, la festa. Ara el Carnaval és arreu un espectacle buit on l’exageració dels vestits, les desfilades sovint avorrides i el control oficial  han destruit de fet el sentit íntim de la festa.

Una pèrdua irreparable que alguns sociòlegs expliquen dient que com actualment, si més no a les societats occidentals, tothom, i tot l’any, va mostrant de manera clara, perquè no l’amaga, la seua autèntica identitat, ningú no espera aquests tres dies carnestolencs per tal de manifestar-se tal com és. Potser. A les societats islàmiques la festa tindria un gran interés, però naturalment al seu si Carnaval no se celebra, seria inconcebible, com passà ací durant el franquisme que l’estament eclesiàstic, intolerant i fanàtic, la va prohibir. Eren dies de  befa, deien. I de pecat carnal!. L’únic que els preocupava, perquè mentrementes es podia matar i robar impunement amb totes les benediccions. Però és el cas que, malgrat la present devaluació de la festa, de tant en tant l’actualitat ens dona encara alguna alegria carnestolenca. Com el cas de la carasseta caiguda del clan de l”Aleluya” de València que ha deixat una part important de l’església local amb el cul a l’aire. Al.leluia!

                                                         Toni Mestre. Diumenge 26.02.06

Alerta amb els insults.

Insults són aquelles expressions o paraules ultratjoses amb què pretenem ofendre algú o alguna cosa, segons diu el Fabra. Insultar només ho fem els humans. De fet és una de les nostres activitats preferides, això d’intentar ultratjar, injuriar, escarnir, ofendre, ferir, infamar, etc. a altri. Totes les llengües tenen un variat repertori de mots esmolats com navalles amb els quals els seus parlants s’omplen la boca quan se’ls calfa el cap. Hi ha insults terribles, enginyosos, vulgars, ocurrents o divertits. Els valencians tenim fama de dir els insults més grossos fins i tot afectuosament. “Quina filla de puta estàs feta!” o “Mira que és cabronàs!” són expressions que el receptor/a, si és de la nostra nació, no prendrà malament o fins i tot considerarà un elogi. Ara, si mai les dieu a Espanya, Requena i Villena incloses, podeu acabar a l’hospital… o al cementeri.

Ultimament, i per influència del castellà que ens plou nit i dia, els valencians, tan rics en aquest camp, comencem a insultar-nos amb castellanismes innecessaris. La palma se l’enduu “gilipollas” que ha entrat fins i tot en els llibres infantils/juvenils sota la capa de fer un llenguatge viu i natural. Natural “gilipollas”? Començant per la “g” inicial castellana i el plural es “as” el mot no té res de nostre i  és d’impossible assimilació. El que sí té és moltes equivalències genuïnes que el fan innecessari: borinot, per exemple. O moniato. O tòtil/a. Un altre intrús recent és “capullo”, també ja freqüent en llibres i doblatges, quan tenim el nostre “fava”, o el seu cap de caps “fava de segona flor”, per a denominar una persona estúpida, ignorant o bleda. També val “carallot” que, com “fava”, fa referència a la mateixa part de l’anatonia masculina que “capullo”. Ah, l’altre dia ma mare va dir, parlant d’unes germanes que l’ensenyaren a cosir de joveneta, que “ ja eren andosques”, mot genuí que fa totalment innnecessari el lleig castellanisme “matxutxo/a”. Alerta!

Toni Mestre. 08/02/2004.

<span>%d</span> bloggers like this: