Pàgina d'inici » Posts tagged 'societatvalenciana' (Pàgina 2)
Tag Archives: societatvalenciana
Abril.
Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.
Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!
Toni Mestre 02.04.2006
Vergonya i Desvergonyiment.
“Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.
Però, com són uns desvergonyits, dilluns dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.
Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el qualificatiu de delinqüents?
Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.
La Gràcia.
Segons el diccionari, “gràcia: és allò que plau i atrau en les actituds, en les maneres, en l’enraonar, d’algú; qualitat que fa agradable algú o alguna cosa; allò que, en algú o alguna cosa, satisfà estèticament per la naturalitat, espontaneïtat, facilitat, fluidesa, etc.”. Com veiem, el de “gràcia” és un concepte molt concret, i molt fi, que, per abús, en la llengua actual tendim a fer sinònim del de comicitat, amb greu desviació del seu sentit original. Una reducció que, si som coherents, ens portaria a l’absurd de fer equivalents “seriós” i “desgraciat”.
Durant un quart de segle m’he dedicat professionalment a la ràdio on, amb un minç equip i pocs mitjans, vam portar avant programes que, com l’històric “De dalt a baix”, van assolir un bon grau d’acceptació, van caure en gràcia. Potser perque en tenien, perquè eren honestos, naturals, divertits i intel.ligents, satisfeien estèticament i ideològica aquelles audiències. També nosaltres ens divertíem fent-los. També a nosaltres ens feia gràcia conectar tan íntimament amb el públic. Aquell programa tenia espais informatius, educatius, divulgatius i participatius. També hi havia temps per a l’humor. Però no volíem ser mai, per principi, “graciosets”. No li faltàrem mai el respecte a l’oient. Ben al contrari: sempre el tractarem com a adult. I l’audiència ens ho va agraïr seguint-nos amb fidelitat i devoció. I encara molts enyoren aquells programes.
Què diferent de tantíssims programes de ràdio i televisió actuals! Des de les emissores públiques i les privades ens assalten una multitud de productes que es presenten com desimbolts, joganers i desenfadats. O siga: divertits i graciosos. La veritat és que en general són degradants, rucs, superficials i avorrits. Fastigosos. Perquè de gràcia, qualitat que demana humor, honestedat i intel.ligència, per a mi, no en tenen gens.
Toni Mestre Diumenge 6.02.05
La Unión.
Així anomenàvem els autobusos de línia entre València i Alacant que ens portaven dues vegades l’any a Altea. Eren els viatges il.lusionats de les vacances de Pasqua, quinze dies, i d’estiu, tres mesos. Una escapada cap a la llibertat. La vida urbana, el pis tancat, l’escola i el desgavell del trànsit eren substituits pel món rural, el camp obert, els jocs a l’aire lliure i el silenci sorollós de la Natura. Tot això s’esdevenia en les cinc hores que tardaven aquells autobusos grocs, una mica atrotinats, en traslladar-nos des la ciutat de València al paradís, un indret situat a la partida rural alteana de Cap Negret.
El viatge començava al carrer del Convent de sant Francesc, darrere del cinema Rex. No hi havia cotxera i la vorera feia d’andana. Les maletes anaven a la baca, on es pujava per una escaleta des de darrere. L’interior feia una sentor barrejada de suor, tabac i combustible del motor. Si algú s’hi marejava el conductor aturava el vehicle perquè poguera canviar la pesseta. Alguns moments de l’itinerari despertaven sempre la meua atenció: els arrossars de la Ribera; el castell de Cullera, amb la zigui-zaga blanca del calvari; la visió del Penyal d’Ifac; els túnels i el barranc del Mascarat, sempre impressionants; i el “cinemancope” final, la vista de la badia d’Altea, amb les Barres, l’Illeta, el tossal blanc apilotat del poble i, al fons, la serra de l’Albir amb seu far a la punta.
“La Unión”parava a tot arreu. Continuament pujava i baixava gent amb fardells i maletes. Però la parada llarga, la del descans, era al “Bar Frau” de Benissa, l’empresa es deia “La Unión de Benisa”. En passar l’Olla els pares avisaven el conductor i l’autobús s’aturava a l’entrada del Caminal del Marqués. Per aquell camí polsós arribàven a casa, on els avis ens esperaven amb una alegria plena de crits i besades. Ara, en llegir que “La Unión” ha estat absorbida per una empresa asturiana, he volgut evocar aquell món tan íntimament lligat al record.
Toni Mestre. Publicar Diumenge 25.02.01
Mentiders i creduls.
Hi ha mentiders perquè hi ha crèduls. Una mentida, encara que siga repetida milers de vegades, si no cola és inútil i desanima el mentider a dir-ne de noves. Ara, si pel contrari, i per absurda que siga, és creguda massivament el que fa és engrescar-lo a dir-ne i propagar-ne d’altres. Des que hom té memòria la història de la humanitat ha estat una successió d’astuts, maliciosos, bojos, folls o fanàtics que, en nom d’un déu que s’acabaven d’inventar a la seua mida i albir, han elaborat les doctrines i religions més grotesques per tal de dominarels habitants del món i sotmetre’ls al seu benefici i conveniència. En aquest camp tan ple de excentricitats i extravagàncies hi trobarem de tot, des de les doctrines més danyoses fins les simples capriciositats que no fan mal a ningú.
Però és el cas que cada dia veiem morir o patir molta gent crèdula a causa de la manipulació artera dels mentiders de sempre. Gent que ix al carrer enfollida per les mentides o tergiversacions d’uns pocs i s’estavella greument i miserable contra la pròpia estupidesa. Perquè estem parlant d’estúpids crònics. Voluntaris. El món és massa vell perquè encara quede gent tan ingènua, tan crèdula, per a creure’s unes mentides tan bordes, tan usades, tan evidents, com aquelles que els espavilats de sempre els aboquen al damunt sense parar des de les trones i altres mitjans de comunicació que ocupen desvergonyidament. I tanmateix cada dia veiem augmentar el nombre dels crèduls. Perquè? Perquè els convé. La condició de crèdul és indigna, però còmoda. Que pensen ells, diuen, i així nosaltres no cal que fem cap esforç. Deixem-nos portar, encara que siga a la destrucció i a la mort, però còmodament. Sense reflexionar. Sense haver de triar. Sense responsabilitats. Ja Ausiàs March s’admirava, allà pel segle XIV, que “el mentidor tant com vol és cregut”. Pertany això a la condició humana? Jo crec que no. És, clar i ras, covardia.
Toni Mestre Diumenge 19.02.06.
Fotografíes.
Sempre m’ha interessat la fotografia. El meu pare va tenir des de ben jove càmeres a casa. Càmeres modestes, però gràcies a la seua dèria els àlbums familiars fan un gruix notable i tenim testimonis de molts moments de la nostra vida. A les acaballes de l’adolescència, cap a 1961, vaig tenir la meua primera càmera i vaig començar a fer fotografies d’amics, actes, viatges…. En tinc, p.e., una bona col.lecció d’aquella ciutat, de València, que retratava mentre descobria.
Des d’aleshores que faig fotografies. No sóc cap professional, no us penseu. Però tinc bons amics que són grans fotògrafs i una modesta col.lecció de fotos valencianes de totes les èpoques on hi ha gents, espais urbans o celebracions… I sóc visitant asidu de galeries i exposicions. Per suposat no em perd ni una de les que presenta “Railowsky”, la llibreria i foto-galeria del carrer del Gravador Esteve, nº 34, de la nostra capital. Aquests dies m’hi he emocionat amb les fotografies de Juan Peiró. Un fotògraf valencià que, en un blanc i negre impecable, retrata aspectes de la ciutat i de les fronteres de l’expansió urbana amb ulls clars i nous. Lluny del tòpic, en les fotografies de Peiró hi ha l’elegia de l’encontre, sovint brutal, entre un món que naix i un altre que desapareix.
El meu amic el poeta Eduard Verger em digué en una ocasió: “A mi, de les ciutats, m’interessen els centres vells i les vores”. Puix aquesta exposició és un passeig càlid i desolat per la ciutat i especialment per una d’aquestes vores, la vora marítima de l’urbs, on la mar no s’hi veu però hi ha la seua presència en l’aire. I això és el que l’autor retrata. Edificis. Aires. Atmosferes. Llums. Ho podeu veure fins el 6 de març a “Railowsky”. No us perdeu aquesta exposició de fotografies. I, si podeu, compreu-ne alguna. Jo ho he fet i ja tinc pensat el lloc on la penjaré. A la paret de davant de la meua taula de treball, per veura-la sempre i renovar cada dia l’emoció que l’autor hi ha sabut posar.
Toni Mestre
El Falleram.
En la nostra llengua (la de Ramon Llull, Ausiàs March i Jacint Verdaguer entre d’altres) la terminació -am, en general, designa col.lectius: aviram, bigam, clavegueram, budellam… són conjunts d’aus, bigues, clavegueres, budells… Quan fèiem aquell programa de ràdio anomenat “De dalt a baix”, l’escriptor Miquel Martínez hi entrava cada dia des Ràdio Cadena Alacant i era normal que es referira sovint als turistes, tan presents en aquelles comarques valencianes. I mig en broma s’en referia sovint com “el turistam”. El neologisme em va agradar i quan cal el faig servir perquè no en trobe cap altra millor per a designar el col.lectiu. Ara i ací, seguint-ne l’ exemple, propose un altre neologisme que necessitem amb urgència i que pot tenir una llarga carrera: “el falleram”.
“Falleram” seria aquell col.lectiu de persones que fan i viuen una cosa conjuntament, en aquest cas “les Falles”. Un col.lectiu que, diuen, treballa tot l’any, comença a manifestar-se a les envistes de Nadal i aquests dies, en un “crescendo” que arriba al zenit la nit del dia 19 ho omple tot. Un col.lectiu enorme, algú l’ha comparat a un exèrcit, que envaeix, conquista, ocupa, atabala, coacciona, violenta, coarta, força, pertorba, desbarata, destrossa, trenca, malmet, embarassa, complica, obstaculitza, espatlla, atropella, fatiga, cansa i fa impossible la vida normal de la ciutat de València i d’algunes poblacions valencianes. Algú dirà que, pel contrari, el “falleram” alegra, diverteix, anima, entusiasma, omple de color el transit valencià cap a la primavera.
Són opinions.Vostés mateixos. Però les Falles cada any s’assemblen més a una riuada boja que ho arrassa tot en nom d’una suposada festa que, per a molts no és sinó un martiri. Veure “el falleram” solt per carrer, ells amb aquells uniformes macabres, amb aquelles disfresses grotesques elles, fa, si més no, neguit, basarda, por. Els rius urbans, com tothom sap, cal que tinguen, per prudència i seguretat, baranes.
Toni Mestre. Diumenge 10.03.02
El soroll i el silenci.
Fa soroll de guerra. El tam-tam mediàtic de la dreta fa setmanes que atrona l’espai i les nostres oïdes en van plenes. És un missatge paorós, espantós, terrible. Terrorista. Diu violència, abús, agressivitat, crueltat, ferotgia. Diu por i diu mort. Però no és la mort, un fet natural, allò que ens fa por. El que ens fa por és la injustícia que l’acompanya. No hi ha res pitjor, moralment parlant, que una mort injusta. I les guerres, aquesta guerra també, en causen a grapats. I el que és més greu, més inacceptable: aquestes morts solen quedar, quedaran, impunes.
Fa uns dies els amics de Ca Revolta organitzaren un acte d’un gran valor simbòlic. Repartiren CDs amb la gravació de cinc minuts de soroll arreplegat durant un bombardeig a qualsevol de les guerres dels últims anys. Durant un breu estona al barri del Mercat vàrem viure, a nivell auditiu, què sentien els habitants d’Hanoi, Beirut o Sarajevo mentre uns altres homes des del cel escopien foc i metralla sobre els seus caps. Tancaves els ulls i senties caure al teu voltant cases i edificis. Senties que en qualsevol moment podies ser arrabassat per la mort. I la por et dominava. I no li desitjaves aquell mal a ningú. I de sobte em vaig enrecordar dels meus avis, gent pacífica, a qui una bomba franquista enderrocà la casa on vivien a Russafa. I em van eixir les llàgrimes.
Aquestes línies estan escrites abans de la manifestació d’ahir dissabte. No sé, per tant, si ha estat un èxit o no. Espere que sí. Jo n’hauré pres part. No m’haurà convocat cap partit o organització. M’haurà impel.lit a participar la meua consciència. No voldria per res del món que em contaren entre el bàndol dels terrorífics agressors del jove que a Arganda del Rey va cridar “No a la guerra” ni que, quan el malson s’acabe i es faça el recompte dels morts, m’envolte tètric un silenci espés i ensangonat on ressonen les paraules: “I tu què vas fer per aturar tant d’horror?”
Toni Mestre. Diumenge 16.02.03
El Dimoni.
Fa poc véiem per televisió les conseqüències de la cerimònia d’”apedregar el dimoni” que cada any convoca milers de pelegrins islàmics a La Meca. De bell nou hi ha hagut centenars de morts. No sóc expert en l’islamisme i no analitzaré aquest precepte de la religió inventada per Mahoma, que, a banda de lamentar-ne la desgràcia, m’ha portat a reflexionar sobre el tema del dimoni, tan important en les religions dites “del Llibre” i en la història dels distints pobles que les han acceptades o patides.
Perquè, què és “el dimoni”? Segons l’Enciclopèdia Catalana és la “personificació indeterminada de les forces de la natura o de l’ànima humana”. En temps antics varen ser considerats com éssers intermedis entre els déus i els homes i, en principi, eren éticament neutrals. Molt aviat es va diferenciar entre “dimonis bons” o esperits guardians (com aquell que guiava-aconsellava Sòcrates), que altres religions consideren àngels de la guarda o, en l’espiritisme, mèdiums, i els “esperits dolents”, o agents del mal, la raó dels quals és de justificar l’existència del mal en el món i que, per influència de la mitologia zoroàstrica (amb dos principis o déus: el Bé i el Mal) i del judaisme tardà, perquè al Gènesi només es parla de “la serp”, cristal.litzen d’una manera definitiva en el cristianisme. I d’aquí passen a l’Islam.
El laicisme actual, al mateix temps que ha laminat la figura de Déu, ha desdibuixat la del seu oponent tradicional: el dimoni o diable. En un món ja conscient de ser absurd i cruel, on cal matar obligatòriament, on des del principi de la vida no hi ha hagut ni un moment en què un ésser vivent no siga devorat per un altre, déus i dimonis són considerats invencions humanes que cal entendre com representacions de manifestacions de la nostra conducta. Déu i el dimoni som nosaltres segons ens comportem. La resta, apedregaments inclosos, són romanços.
Toni Mestre. Diumenge 15.02.04.
Decent/Indecent.
“Decent”, segons el vell diccionari Fabra, és aquell/a o allò “que mostra respecte als bons costums, que no ofén el pudor; que obra dignament”. . D’aquests sentits del mot, que els puritans i fariseus usen a bastament i segons els convé, m’interessa especialment això d’”obrar dignament”, perquè allò dels “bons costums” i del “pudor” és, com diria aquell, tan elàstic!. Així, i des que el món és món els individus o col.lectius que obren dignament, honradament, honestament, justament, són decents; els que no, indecents.
Fa pocs dies l’aparició d’una mamella en un programa de la televisió nordamericana ha estat considerada, pels hipòcrites de sempre, com una indecència. Es veu que les dones d’aquell país no en tenen, de mamelles, i els seus habitans no són mamífers. Potser no ho són, perquè pels polítics que sovint voten ningú no deixaria de motejar-los, en general, de mamonassos. O de rèptils, perquè que Henry Kissinger tinga el Premi Nobel de la Pau ho consideren decentíssim. No els escandalitza gens. És com el cas de la Conferencia Episcopal Española, bisbes “valencianos” inclosos, que considera indecent que els/les homosexuals adopten fills i anomenava “autos de fe” la crema pública de sodomites, jueus i lliurepensadors.
Don Antonio Machado, que va morir tal dia com avui de 1939, pobre, derrotat i exiliat, a una pensió de Cotlliure, va escriure en la “Miscelánea apócrifa (apuntes y recuerdos de Juan de Mairena)”: “Propio es de hombres de cabezas medianas el embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza. A todos nos conviene, amigos queridos, que nuestros dirigentes sean siempre los más inteligentes y los más sabios”. I als “Apuntes inéditos” llegim el pensament: “La palabra que más me repugna és: catolicismo, no por lo que significa, sinó por el repugnante empleo que se hace de ella”. Déu ens lliure, doncs, de mediocres i canalles!
Toni Mestre. Diumenge 22.02.04.
Toni Mestre 