Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'societatvalenciana'

Tag Archives: societatvalenciana

Fideus i macarrons.

Aquests dies, de fet cada dia, les pasarel.les de la moda, tant femenina com masculina, omplin espais de televisions, revistes i diaris amb la presentació de models que superen la imaginació més boja, com els que criticava ja  Fellini en la irònica desfilada de “Roma”. Recordem que, fa unes dècades, això de la moda es deia “alta costura” i era cosa d’una minça minoria que la majoria copiava tot adaptant les novetats a les necessitats i possibilitats de cadascú. Després, amb allò tan pràctic de l’“a punt per a dur”, inventat pels francesos, la cosa es va democratitzar i gairebé tothom, amb l’ajut dels grans magatzems, pogué anar a la moda sense haver-se de pagar un disseny exclusiu o haver-se’l d’adaptar.

                               Sempre s’ha dit que “allò que és moda, no incomoda” , però els últims anys, amb el triomf del consum i la necessitat de canviar-ho tot, però tot!, cada temporada, hem arribat al que alguns diuen la demència total on l’extravagància, l’absurd i la inconfortabilitat han suplantat el bon gust, la lògica i la més elemental sensatesa. I a més a més a preus caríssims. Cap novetat, per altra banda, com ens recorda el nostre refranyer, tan savi: “Les modes són la perdició de les cases… o fan tornar els rics pobres”.

                                I el que és més terrible: les models tornen a ser d’allò més febles i anorèxiques (fideus) i els models d’allò més esquerps i ambigus (macarrons). Unes i altres una impostura. Però aquesta imatge de dona fràgil (cada dia més falsa) i d’home dur (cada dia més dubtosa) és la que la gent, sobretot la gent jove, copia i imita a ulls clucs i després passa el que passa, que acaben matant-se. Al capdavall els esclaus de la moda són gent de poca personalitat. Potser caldria demanar responsabilitats als creadors/ores, com diuen ara, que, per raons molt conegudes, tenen sovint una idea ben superficial de la dona i de l’home reals. Siguem sensats i no oblidem que “moda, la que m’acomoda”, no la que ens imposen. Tant en roba com en idees!

                                                                 Toni Mestre

                                                             Diumenge 29.09.02

Els Altres.

Fins fa uns mesos, per raons de treball, anava sempre al cinema a les sessions nocturnes de dies feiners. Això, i l’elecció de les pel.lícules, sovint minonitàries, em permetia gaudir dels l’espectacles en un ambient de respecte. Poca gent i gent que sabia què anava a veure. Si el film que m’interessava el passaven a uns multicinemes i la gent s’agombolava a l’entrada no hi havia perill: la majoria del públic anava a les sales on projectaven grans èxits comercials americans,que mai no m’han interessat, tot i que la meua curiositat és bastant ampla.

                                       Ara vaig de vegades a les sessions de vesprada i he descobert un món nou. L’altre dimecres vaig veure “Los otros”, de l’hàbil Amenábar, on ix la Nicole Kidman, una actriu, una dona, intensa, que m’interessa especialment. La passaven a la sala més gran d’uns multicinemes del centre, amb més de mil places. Jo ignorava que era el dia de l’espectador. Un públic heterogeni, però majoritàriament jove, omplia les fileres de la primera a la última. Tot i l’hora, no eren encara les cinc, molts d’ells semblava que no havien dinat. Entraven fornits d’enormes poals de crispetes i de botelles de refrescos que devoraven i engolien amb frenesí. Tots parlaven a l’hora. Cridaven. Es bellugaven sense parar. Entraven i eixien de les localitats cada dos per tres. Em vaig armar de paciència. I va començar la projecció.

                                      No parlaré de la pel.lícula perquè l’autèntic espectacle va ser el públic. Des del primer fotograma, amb aquell crit de la Kidman víctima d’un malson, va començar el desgavell. La gent sabia que anava a veure “una de por” i tots els esforços del director per crear un clima s’estavellaren implacablement contra la mala educació cinematogràfica general. Bromes, crits, rialles, pets, rots…. de tot. Vaig sentir frases tòpiques que feia dècades que no sentia. Només va faltar allò tan castís de “Aposentador, que me magrean”. Potser perquè ja no hi ha aposentadors ni la gent va al cinema a magrejar-se. Per cert: a què van?

                                                                       Toni Mestre

                                                                       Diumenge 30.09.01

Collonades.

Collonada” és “feta o dita estravagant, enutjosa o poc important”. També és acció pròpia d’un home, dit “colló”, curt d’enteniment o mancat d’energia. Cal dir que “colló” a més és sinònim de covard. D’ací “acollonir-se”. Dit açò tractaré de dues “collonades” antivalencianes que, com a poble, patim, segons sembla, sense remei a la vista.

                El nostre país va ser, des de la seua fundació per Jaume I, un estat independent dins la Corona d’Aragó de la que ja formaven part aleshores tres països: Catalunya, Aragó i les Illes, a més de la senyoria de Montpeller. Aquell regne, independent no ho oblidem, desaparegué conquistat, i reduït a província de Castella, l’any 1707. Perdudes les llibertats va conservar, per inèrcia, el nom, Regne de València, com hem vist en el mapes que ha publicat aquest diari. Però ja des del segle XVII apareix “país” i “país valencià” per a denominar el territori. Nom que prosperà durant el segle XVIII i primers del XIX on és molt abundant en la documentació. Retrocedí durant la Renaixença, enyoradissa de les glòries regnícoles i reviscolà durant el primer terç del s.XX amb el republicanisme majoritari dels nostres intel.lectuals. A més, amb la divisió provincial, l’afegitó de Requena i Villena i l’amputació de Cabdet, allò de “regne” patinava.

                 El neocentralisme castellano-espanyol del segle XIX i del XX imposaren, des de la dreta i des de l’esquerra, cas dels anarquistes, l’enutjosa collonada de “Levante”. I el pseudo-autonomisme de l’Estatut de 1982 rematà el treball amb l’estravagant collonada de “Comunidad Valenciana”, que de seguida quedà en “La Comunidad” (Ave Maria puríssima!). Mireu sinó qualsevol diari. En aquest mateix, l’1 de setembre, Rafael Torres, en l’article “Terrores de agosto”, escrivia “Galicia, Levante, Andalucia…”. Els italians saben que no hi ha res pitjor que ser “cornuto e coglione”. Tanmateix, ací, molts viuen tan feliços.

                                                    Toni Mestre. Diumenge 5.09.04.

Aprendre la lliçó.

Escric açò l’endemà  “de la tragèdia”, segons un comentarista, del València FC davant del Bayern. Per segon any consecutiua hem vist , transformats en espectacle comercial i maniobra política per les televisions, la il.lusió dels seguidors, els sacrificis d’un viatge, l’angoixa del partit fins els penals. I les llàgrimes d’alguns seguidors, víctimes innocents d’un muntatge sentimental gegantí.

     Ja fa anys que, per a mi, el Barça només és un club, el Madrid un cavall de Troia “españolista” i el València una tapadora davall la qual es desvirtuen i manipulen la identitat i les il.lusions de molts valencians. Em va saber greu que l’equip perdera la copa, però encara, potser, m’hauria sabut més greu que la guanyara. No pels seguidors de bona fe, sinó per l’ús bastard que n’haurien fet les classes dominants valencianes. En bona lògica, i donades les espectatives en cas de vistòria, l’endemà de la derrota els aficionats haurien d’haver anat a escridassar l’alcaldessa, el president  i la marededéu. Però això no es fa. Ja se sap.  si se’n salva, miracle, si es mor, voluntat de Déu. Un muntatge perfecte.

        La història ensenya molt, si en volem aprendre. I quina lliçò es desprén dels fets de dimecres? Una molt senzilla: no bastim els fonaments de la nostra identitat damunt de l’arena del futbol o de festes tan manipulades com les falles o similars. La nostra identitat cal que descanse sobre la roca de la llengua i la història, sobre allò que ens fa valencians de debò. La resta són romanços. A l’hora del partit es presentaven dos llibres a la Universitat de València. L’autor d’un d’ells, que tracta de la vida i l’obra del Che, “Chempions”?, va recordar “l’habilitat del sistema és desviar energies i il.lusió cap a temes secundaris com el futbol”. Hi ha milers de joves valencians enganxats en aquesta teranyina. Quants n’aprendran la lliçó?

Toni Mestre, 27.05.01

Sobreviure a la festa.

Els dies de Pasqüa, entre d’altres, eren festes grosses i universals a l’ocident cristià tradicional. Hereues d’altres festivitats paganes més antigues no feien sinó assenyalar els canvis de la natura mediterrània i marcar-ne els cicles agrícoles. Festa grossa volia dir per tant trencament. Canvi en la rutina quotidiana, on els diumenges passaven sovint sense massa relleu. Els homes a la partida de pilota i als cafés. Les dones a jugar a cartes a casa. Però fa unes dècades vingué la festa comercial. Calia assenyalar els dies grans no ja amb menges especials i robes noves sinó també amb desplaçaments i despeses que els feren  extraordinaris. Les facilitats que el vehicle pròpi ha aportat a les comunicacions afavoriren l’agrupament en llocs concrets de gent atreta per una veu, una convocatòria, un reclam… que a l’ensems els identificava generacionalment i els aïllava de la resta de la població en ales de modes i maneres identitaris menats per la publicitat i el consumisme.

      I hem arribat a la festa per obligació, per imposició. A la via única. Només hi ha una única manera de divertir-se, i és tan dura que és quasibé impossible d’accedir-hi sense l’ajut de les drogues. I allà van! Visquem el moment que demà qui viurà veurà. Gent entrada en la trentena, supervivent d’aquelles primeres generacions, em conta coses i recorda situacions que els posen els pèls de punta. Són supervivents, sí. D’altres congeneracionals s’han quedat per camí. Als cementeris o en la inòpia de la frustració permement, criadors de noves generacions de frustrats que abunden en els mateixos o majors desficis. Hi ha moltes maneres de sobreviure al tòpic de la festa imposada. La lectura serena, per exemple. Avui, Dia del Lllibre, vull recomanar-vos “Havanera”, novel.la publicada per Francesc Bodí a Bromera. Més de cinc-centes pàgines de bona literatura que m’han ajudat a sobreviure al desfici i el dessassossec de la festa.

                                                Toni Mestre

                                                Diumenge  23.04.06

Genuïnitat.

“Genuí-ïna”, segons el diccionari, és sinònim d’autèntic, propi o legítim. Fa poc la paraula s’ha tornat a posar en circulació i ha ocupat les pàgines de diaris i espais de televisió degut a la ridícula llista de paraules “genuïnes” valencianes que, segons el govern castellanitzat que patim, cal utilitzar en exclusiva. Amb el castellà, que respecten, no gosarien fer res de semblant, però amb el valencià, que odien, tot s’hi val.

      Quan començàrem el programa “De dalt a baix” haguérem de triar quin nivell d’idioma calia utilitzar en la ràdio. No hi havia precedents i triàrem el mateix nivell que usava l’espanyol: el de la literatura, la premsa i les emissores.. El nivell culte. El públic valencià mereixia el mateix respecte que el castellà. Calia, això sí, bandejar vulgarismes i anar popularitzant expressions genuïnes que la castellanització havia  substituït innecessariament: com “adéu” o “fins demà”, per exemple. La llengua viva era un mosaic, en conjunt es bastant complet, que localment mostrava pèrdues que no eren les mateixes a tot arreu. Calia refer-la amb trossos d’ací i d’allà, tenir l’orella ben oberta i, quan calguera, el mestratge dels clàssics. I, és clar, facilitant la comunicació entre tots els territoris de l’idioma. El resultat d’aquella política va ser, passat més d’un quart de segle, més que correcte. Trobàrem un nivell apte per a tractar qualsevol tema amb naturalitat. I el públic ho va acceptar i agraïr.

       Tinguérem el consell de dos grans: Manual Sanchis Guarner i Enric Valor. Però els millors mestres van ser els valencians més conservadors de la llengua: els camperols. En una entrevista, un llaurador d’Ontinyent ens va dir “quan jo era petit i el poble era menut…”. En una altra, una habitant de les alqueries enderrocades per a engrandir els Jardins dels Vivers, va dir sempre el clàssic “agafar”. I uns obrers de Castellar usaren amb naturalitat “bellugar”. Etc, etc…Voleu més legitimitat? Més genuïnitat?

                                                                               Toni Mestre. Diumenge 21.04.02

                                                                            

                                                                         

En salsa pròpia.

“Salsa” és  la “mescla líquida o pastosa de diferents ingredients comestibles, que s’afegeix a certes menges per a fer-les més saboroses” i “propi/a” és “allò d’un mateix i no d’altri”. Així cada poble, cada cultura, tant en sentit literal com figurat, té les seues salses pròpies, aquelles que el distingeixen dels altres, veïns o llunyans, i li donen un toc característic a la seua cuina i a la seua visió del  món.

   Dic açò perquè tinc entre mans el primer volum del “Thesaurus de la cuina catalana i occitana”. Dedicat a “Les salses”, fa el numero u d’una col.lecció que el valencià Vicent Marqués Carbonell pensa editar-se, cap editor nostre (?) ha gosat fer-ho, per tal de donar a conéixer l’eix antropològic de la nostra cultura que és la nostra cuina. Cuina i cultura “nostres” en el sentit  nacional i cultural més ample. Un llibre d’ameníssima i suculenta lectura que, prologat pel patriarca occità Robert Lafont i el periodista Ignasi Riera, ens passetja pel sucós món de les nostres salses, les que donen sabor a les identitats occitana i catalana, però des d’una perspectiva valenciana. Un do de pit nacional i gastronòmic llançat, cridat, contra tota mena de centralismes, des del País Valencià. Parafrasejant Josep Pla diríem que aquesta obra, quan s’acabe, serà la nació, amb el paisatge de l’àvia pàtria al fons, a la cassola.

    Durant els llargs anys del programa “De dalt a baix” un temps vam fer l’espai anomenat “Llengua en salsa” que tingué un gran èxit. Jugàvem amb la llengua i els seus diferents sabors. Ara Vicent Marqués juga també amb la llengua per tal d’oferir-nos el repertori riquíssim de les nostres salses, entre les quals hi ha autèntiques joies com el sofregit, la picada, l’allioli, la vinagreta, la de tomaca, la taperada o la beixamel. Però l’autèntica joia del llibre són les 160 pàgines que l’autor dedica a la presentació on es capbuça en la cultura popular que ha nascut al voltant de les nostres salses. Per a sucar-hi pa!

                                                          Toni Mestre. Diumenge 17.04.05

L´Any Verdaguer.

Enguany se celebra l’Any Verdaguer. El gran poeta romàntic, nascut a Folgueroles, Osona, l’any 1845, morí a Vallvidrera, Barcelona, el 1902. Ara en fa cent anys. He escrit “se celebra” i no he gosat dir “celebrem” perquè, fins ara, al País Valencià, no sé que es prepare res per a recordar l’efemèride. I Jacint Verdaguer és un escriptor cabdal en la nostra literatura, l’escrita en aquesta llengua que escric i llegiu, vull dir. Un dels cimals més grossos de l’arbre de la Renaixença. Aquell que, amb una formació llatina clàssica i un gran coneixement de la literatura i la llengua populars, va donar els fruits més importants del segle XIX. Importants i fecunds. D’aquella llavor naix en realitat la gran poesia catalana moderna. I la millor prosa.

                                 Poeta de gran popularitat en el seu temps, tingué una vida plena de daltabaixos, i malgrat els  reconeixements que assoliren moltes de les seues obres, després de patir incomprensions i persecucions va acabar els seus dies com un escriptor sense alé i enmig d’una gran tristesa. Tanmateix el seu soterrar va ser una gran manifestació de dol i d’afecte. Molta gent coneixia de memòria alguns dels seus poemes, tant al País Valencià com a Catalunyai les Illes. I els seus grans poemes èpics “L’Atlàntida” i “Canigó” assoliren fama internacional.

                                La ciutat de València li dedicà un important carrer de l’Eixample  de Ferran el Catòlic, al costat del d’Àngel Guimerà. I el valencià Lluís Guarner el va traduir al castellà el 1936. Una edició frustrada per la guerra que va veure la llum el 1954, amb motiu del cinqüanté aniversari de la sua mort. Enguany, els poetes valencians si més no, “niuada de calàndries, poetes de ma terra…” hauríem de celebrar el centenari d’alguna manera: un placa de ceràmica al seu carrer, un cicle de recitals i conferències, i una “corona poètica” a l’estil de les de la seua època. Seria bonic. I de justícia.

                                                                     Toni Mestre

Abril.

Abril és més d’inici. El su nom llatí “aprilis” indicava ja el seu caràcter obridor, de començador, d’inicial. És el més que la vegetació reviu i s’obren les flors. Però els primers dies del mes sovint no semblen d’un més tan gentil que s’escau en plena primavera, sinó que recorden els més durs del més de març. I així ho arreplega J. Amades en el refranyer popular: “L’abril amb la cua sol ferir, a l’entrar o a l’eixir”; “Bon abril i bon cavaller molt escassos solen ser”; “L’abril cada cent anys hauria de venir” o “L’abril, rient, mata de fred la gent”. Ja veiem que malgrat la fama superficial d’alegre i festiu, el més que acaba de començar pot portar sorpreses desagradables com recorda el refrany: “Abril, abrilet, va matar sa mare de fred”.

Clar que tot això feia referència a la vida del camp, a la vida rural tradicional que desaparegué durant la segona meitat del segle XX. Ara la majoria de la nostra població és urbana i viu, i així li va, d’esquena a la natura. Abril és el més de les vacances de Pasqüa, “Per l’abril, ous mil” deien els vells, i l’ou centrava les celebracions i bereners pasqüers amb el seu simbolisme de fecunditat. Ara, com dic, ja no. Ara la gent està esperant la Pasqüa per a clavar-se en un corxe, llançar-se a les carreteres, patir embussos monstruosos, arriscar potser la vida en viatges absurds i llançar-se sobre les platges com si estiguérem en ple més d’agost. Els veus arribar des de les seues terres interiors, o eixir dels barris marginals d’ací, equipats segons marca la propaganda dels grans magatzems. I hi ha anys que el temps és més o menys amable, però n’hi ha d’altres que responen al refrany: “Per l’abril aigües mil, de primer, de mig o de fi” i resulta patètic l’espectacle dels turistes tremolant de fred darrere dels vidres dels bars o de les gàbies que anomenen apartament mirant un temps rúfol i malhumorat. I el més divertit és que fan cara d’estafats. Seran bledes!

Toni Mestre 02.04.2006

Vergonya i Desvergonyiment.

                                “Vergonya”, diu el diccionari, és “torbament de l’ànim per una falta comesa o per una humiliació rebuda”. Això de la “falta comesa” hauria de torbar l’ànim dels irresponsables del PP que estan al front dels mitjans de comunicació públics tant a l’Estat com al País Valencià. Sobretot els televisius. Perquè la cobertura que donaren a la manifestació del dia 15 tant per TVE com per Canal 9 va ser vergonyosa. I cometent una falta tan greu contra el poble, amagant-li una informació a què tenia dret, avergonyiren, humiliaren, tots els que hi vàrem participar.

                                 Però, com són uns desvergonyits, dilluns  dia 17 tinguren la barra, a Canal 9, de dir que eren la cadena més vista durant el cap de setmana. El que callaren és la frustació que provocaren en  una audiència que volia informació i no la va trobar; que esperà en va que li donaren imatges i xifres, que mostraren que la capital i altres ciutats valencianes van saber estar a l’alçada d’altres poblacions mundials. Que també els valencians vam eixir massivament al carrer dient “No a la guerra” i “No al govern d’Aznar”, que aposta obertament per ella. Ho amagaren perquè els va fer por! Perquè feia goig trobar-se de bell nou enmig d’aquella multitud  gent de totes les edats , estaments i procedències; recuperar les enyorades banderes de la lluita antifranquista; escoltar crits i consignes en favor de la pau i en contra de la rapinya; veure la joventut disfressada, parodiant actituds i conductes indignes. Allò renovava l’esperança en un futur valencià lluny de vergonyosos sucursalismes ponentins.

                             Pero, recordarem el dia de les eleccions l’esperit de l’altre vespre? Recordarem que els irresposables dels mitjans de comunicació públics pertanyen a un partit que governa abusivament? Que estem en mans de manipuladors i demagogs que, democràticament parlant, mereixen el  qualificatiu de delinqüents?

                                                                              Toni Mestre. Publicar Diumenge 23.02.03.

%d bloggers like this: