Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Toni Mestre'

Tag Archives: Toni Mestre

Cartes a la llengua (i VI)

Estimada llengua: un any vaig estar lluny de la ràdio, dotze mesos sense poder dir cóm t´estimava i cóm t´estimava cada dia més gent. Perque el teu avanç era, és, imparable. En contra dels que t´odien (s´odien per haver-te abandonat), dels invasors, dels col.laboracionistes del poder (encara que el seu regne no siga d´aquest món), en contra d´atacs covards o d´entrebancs culpables, tu avances. Has conquistat la Universitat i t´has guanyat l ´amor del bo i millor de la nostra joventut. Sense tu, amor de la meua vida, ja no és possible entendre el futur del nostre poble. Aquella manifestació multitudinària del 20 de desembre de 1986, en una etapa de desmobilització general, va ser la prova palesa del teu triomf indiscutible. La falsedat dels atacs de certa premsa diu clarament com van astorar-se els seus enemics de sempre.

Però tornem uns anys arrere. La llibreria “Ausiàs March” l´haviem tancada el 1978. A més de fer ràdio m´hi vaig dedicar a escriure. La poesia em temptava des d´adolescent, però no va ser aquell moment que vaig publicar tres poemaris: “Pleniluni d´estiu” (1980), “Fletxes de vent” (1981) i “Retaule” (1981). La meua poesia va i ve de tu a mi, de mi a tu, en un diàleg ple de llums i d´enyorances. Quin goig aquest amor que ens creix i ens fa més nostres cada dia!.

Els anys de la ràdio em va posar en contacte amb la segona generació de la Cançó. Al Tall, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz (qui musicà la meua lletra “Què vos passa valencians”), Lluis Miquel i els 4 Z, Carles Barranco, Araceli Banyuls, Carraixet, Josep Lluís Valldecabres i altres començaren cantant en directe o feren les primeres gravacions als estudis des d´on emetiem “De dalt a baix“. A tots els vaig ajudar desinteressadament. Molts cantaren lletres meues o els vaig acompanyar i presentar en moltíssims recitals. Van ser un anys bonics. Els anys de la il.lusió, diuen ara. Moltes coses han canviat. La il.lusió no l´he perduda mai. S´han vist moltes desercions, abandonaments, alguna traïció, però la majoria s´ha mantingut fidel i el nombre dels teus enemorats segueix creixent cada dia. El nostre poble et respecta, i voldria saber-te, conéixer-te millor, sentir-te més pels mitjans de comunicació, trobar-te millor representada a les biblioteques públiques. Però les idees dominants, les que representen els partits majoritaris vull dir, encara et són contràries.

Perquè l ´adveniment de la Democràcia, tan llargament esperat, no ha resolt els problemes bàsics, nacionals, dels valencians. Des de la dreta de manera clara, i des de l´esquerra tèrbolament…(falta text)

Toni Mestre.

Cartes a la llengua (V).

Estimada Llengua: qui m´havia de dir que acabaria parlant-te professionalment, que em dedicaria a la ràdio i que el meu nom es lligaria a un programa popular i d´accidentada trajectòria! Jo havia participat en recitals poètics des de ben prompte, de del col.legi, però va ser durant l´etapa iniversitària qu el ameua fonètica valenciana correcta em feren quasibé obligatori en lectures i assemblees. Recorde una anècdota curiosa: un vespre de 1962, durant un recital de poemes de Bernat Artola al CEE que portava Cristòfor Sàrrias, vaig conéixer Xavier Casp, qui es va sorprendre de la meua fonètica no apitxada i em va dir, cosa que em sorprengué aleshores, que jo parlava un preciós català de la Marina, (això de “català” ja m´ho havien dit a Madrid uns mesos abans), El mateix dia vaig conéixer Matilde Salvador, qui després em seria gran amiga.

A tot açò jo seguia estudiant i en la llibreria, on molt sovint venia Amadeu Fabregat. Un dia de tardor de 1973 em proposà de substituïr durant uns dies Joan Monleon, malalt, en un programa de Ràdio Peninsular que portava dos mesos en antena. S´iniciava un nou gir en la meua vida i na nova etapa del nostre enamorament, estimada. A partir d´aquell dia, ja ha fet quinze anys d´allò, les nostres relacions fins aleshores privades van esdevenir públiques, cada dia el nostre amor eixia a les ones i tota l´audiència es contagiava de la nostra passió. La coneixença de Rosa Balaguer i de Xelo Asensi va ser també importantíssima en aquells anys. L´Amadeu escrivia i muntava els guions i nosaltres els llegiem. Ens ferem molt populars i ens cridavem de falles, festes de poble, etc, com a presentadors. La gent ens estimava, ens volia, i estimava el programa “De dalt a baix”, entre altres raons, perquè per primera vegada tu, amor meu, eixies pels aparells de ràdio per tractar qulasevol cosa, temes seriosos o riallers, elevada o popular, però sempre correcta, amb la mateixa naturalitat que fins aleshores s´utilitzava amb el castellà. Això fou revolucionari i la bona gent del nostre poble s´hi afegí generosa i ens feu costat en tot moment.

Perquè molt prompte començaren els recels i atacs. Des de dins de Ràdio Peninsular, després Ràdio Nacional d´Espanya, gent mesquina i ultradretana, alguns amb pistola que exhibien amenaçadors, començaren una campanya d´amenaces i difamacions que, ja en plena etapa democràtica, durant el govern d´UCD, acabaria amb el programa a començaments de l´estiu de 1982. Mentres el programa anava creixent gràcies a la protecció que ens dispensava Eduardo Sancho, director de l´emissora i padrí del programa. Augmentàrem el temps d´emissió, es crearen seccions tan famoses com aquella de “no es diu…cal dir…” , la llista d´èxits “Quatre Barres”, radiarem novel.les, etc…

Però eren temps difícils. La Dictadura s´acabava, el carrer anava ple de pors i esperances. A causa de l´afer “Ajoblanco”Amadeu Fabregat es va veure obligat a deixar la direcció de “De dalt a baix”, al menys oficialment. Perquè durant un temps, ja ho saps, ell seguí fent els guions, però era jo qui li cobrava el treball i dirigia públicament el programa. Tinguérem algun enfrontament personal. Arribà a acusar-me de voler.li “furtar” el “seu” programa. Estava equivocat: si continuàrem en el programa després del seu apartament va ser per consens, i sempre vaig estar al seu costat. Però l´ambient dintre l´emissora era cada vegada més asfixiant. Ens reduïren el temps, ens passaren a l´hora de menor audiència, la censura s´accentuà, etc. Calia sovint prendre decisions ràpides i, de manera natura, el programa acabà per acomodar-se a l´ambient i la personalitat dels qui el feiem cada dia. L´Amadeu havia estat acomiadat definitívament i ens veierem immersos en l´ull de l´huracà que després es va conéixer amb el nom de “batalla de València”. Fabregat ha dit després que, en anar-se´n ell, “De dalt a baix” esdevingué un panflet. Potser, però ell no hi era, a l´emissora, al vesprada del 23-F ni hagué d´informar de l´escalada violentíssima de la dreta pels carrers. Ell, aleshores, els panflets els escrivia i emparava de de “València semanal”, on per cert, i a petició seua, jo escrivia una secció titolada precisament “De dalt a baix“.

Perquè, per pressions internes, ens havien tret el nom i durant l´última etapa ens dèiem “Ara i ací”. El programa durava ja només quinze minuts i s´emetia a les 14.45. Era la recta final. A petició de vint-i-tres treballadors de la casa, i amb l´excusa del Mundial de Futbol de 1982, el programa desaparegué de les ones. Hi hagué soroll, una tancada de gent d´esquerres nacionalistes, cartes…però allò era definitiu. Haviem perdut, estimadíssima, una batalla més. Governava UCD, era director general Robles Piquer i dirigia RNE a València Juan Carlos Cèrdena, fill de Dènia. Ja érem autònoms. deien alguns.

Adéu amor. Fins la setmana vinent. T´adora i ho publica una vegada més,

Toni Mestre.

Cartes a la llengua (III).

Estimada llengua: recordes la meua entrada a la Universitat? Va ser com un alliberament. Com passar de la clandestinitat a la vida pública. Era l´any 1961 i en vaig matricular de Dret. Prompte vaig veure que allò no era per a mi i l´any següent vaig passar a Filosofia i Lletres. El vell edifici del carrer de la Nau exigia aleshores la corbata obligatòria i parlava sempre en castellà. En Dret el parlaven fins i tot els alumnes que et parlaven a casa. T´amagaven avergonyits als claustres, als bars, sempre. A mi això em dolia- Negar.-te a tu, amor meu, era una cosa que no comprenia. Jo que sempre anava publicante per tot arreu! Però alguna cosa passava ja. Entre la carcor dominant hi havia alguns professors diferents. Molts d´ells parlaven en privat català i de llibertat, un concepte aleshores subversiu i perseguit. A més a més eren els millors catedràtics. Recorde Murillo Ferriol, Joan Reglà, Jover, Tarradell... Hi havia també l´Ubieto, un home polèmic amb qui discutiem apassionadament sobre Història medieval…i sobre tu. Ell és aragonés, ja saps. Amb tota aquella colla de mestres vaig aprendre a estudiar i a pensar.

També entre els alumnes s´obria pas una nova mentalitat. Al costat dels hereus d´una llarguíssima tradició de dimissions nacionals, una nova minoria creixiem i ens desenvolupàvem. N´erem pocs però molt actius. Editàvem revistetes com “Diàleg”, i després “Concret”, on tu campaves de bell nou amb tota la rotunditat de la teua bellesa. Érem ingenus? Potser però érem joves i estàvem enamorats. De tu, naturalment. Recorde Miquel i Diego, Rafael Minyoles, Ernest Sena, Valèria Miralles

Pel maig de 1962 havia aparegut la primera edició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. De bell nou aquest nom entrava en la meua vida. Va ser, crec la millor primavera del món, la que marcaria definitivament el meu pensament. Cóm vaig devorar aquell llibre! Cóm et bevia, adorada meua, en aquelles pàgines que quasi vaig aprendre de memòria! La meua set de sempre hi havia trobat la font clara que l´assassiava definitívament. Els fets, les indecisions, els problemes del nostre poble per primera vegada en carn viva, per primera vegada analitzant lúcidament per un valencià valent. Avançàvem, estimada, i els teus enemics reaccionaren. Bon senyal! Una nova jventut començà a accedir a la Universitat: ja no era rar sentir-te pel claustre, els seminaris i fins i tot a les aules. Els estudiants que venien dels pobles ja no t´abandonaven i molts ciutadans, fills de famílies castellanitzades, assistien a cursets i a poc a poc et recuperàvem.

I la Cançó. L´any 1962 va ser també el del descobriment de Raimon. Jo no vaig assistir mai a les històriques reunions de “Casa Pedro” on va cantar per primera vegada. Però vaig comprar el seu primer disc, i els següents, i tots els dels Setze Jutges. Sentir-te cantada, en disc i per ràdio, amor meu! Quina novetat tan joiosa! El crit de Raimon molt prompte es va fer col.lectiu. Molts començàrem a dir “NO” també a tot allò que ens negava. Aquells primers recitals, les primeres assemblees, les primeres manifestacions, la lluita contra el SEU… Nacionalisme i llibertat van ser el bagatge d´aquella generació en la nostra lluita contra la dictadura.

Si el “Nosaltres” havia estat un revulsiu en la societat valenciana d´aleshores, l´apariciò d´“El País Valenciano” dins les guies que publicava Destino de Barcelona va ser aprofitada per la classe dominant valenciana, franquista genuflexa, i especialment pel diari “Las Provincias”, per tal d´organitzar una campanya anti-fusteriana clàrament feixista. S´encetava, o seguia, una maniobra típica de la provocació de la dreta: acusar de provocador el denunciant de les seves provocacions de sempre. Apel-lar als sentiments “autèntics” dels valencians els qui feia segles s´enfotien del país, del poble i de tu, estimada meua.

I la primera pena grossa de la meua joventut: veure que el poble, una part nombrosa si més no, seguia les idees dominants, seguia les consignes dels seus enemics seculars i reaccionava contra els qui defensaven. Cremaven llibres que no havien llegit i cridaven contra Joan Fuster des de la ignorància manipulada. S´encetava una divisió que havia de marcar el nostre destí durant molts anys. Però tu seguies avançant. Cada día eixien més llibres, es montaren algunes llibreries i la Universitat cada dia era més valenciana.

Fins la propera setmana amor. Recorda que t´estime, t´adore i sóc sempre teu.

Toni Mestre.

Més dolça que la mel (i II)

Fa unes setmanes ha començat la gravació de les “Rondalles Valencianes” de don Enric Valor a uns estudis d´Alboraia. Es tracta d´una producció de RNE-Ràdio4 que constarà de setanta capítols i que oferirà a l´audiència i al públic en general ´obra rondallística completa de un dels escriptors valencians més importants del segle XX. Un home que, quan va literaturitzar aquestes rondalles populars, allà pels anys 50, no veia gens clar el futur ni de la llengüa ni de la cultura dels valencians, i precisament per això va posar en la seua obra tot allò que en sabia, de llengua i de cultura, per tal de, com contà Salvador Espriu, “salvar-nos els mots” als valencians que vindriem. I a ausades que ho va conseguir. Mai no li agraïrem a Enric Valor el que feu, i el que ha fet després, pel nostre poble. La gravació va avançant i és emocionant veure les reaccions dels actors que hi intervenen: “Açò és valencià com cal!”, “Quina preciositat de llengua!”, “Fa gust de dir aquest idioma!”… i tant que en fa de gust! Allí està la llengua rica i plena, popular i culta, antiga i moderna, completa i sucosa. Acostumats a l´eixut “dialecte” de la TVV, les pel.licules i sèries de la qual es veuen obligats a doblar sotmesos a normes irracionals i entarquimades, la llengua neta i fresca de don Enric Valor, la llengua autèntica del poble valencià, els sembla un got d´aigua clara.

Fa poc, en unes declaracions a la revista de lletres “L´ILLA”, editada per Bromera, titolades “Reflexionar sobre la llengua”, es presentat com un home que “estudia el comportament lingüístic dels valencians… un expert d´un tema amarg…”, el socio-lingüísta Toni Mollà, el reponsable de la política lingüística (?) de la TVV-Canal 9. Tota l´entrevista és una trista justificació del trist paper que fa i ha fet la Comissió que presideix. Fa trampa: parla de “nogensmenys” i “tanmateix” i s´oblida, quan diu que ” en la televisió el millor model lingüistic és el que no es nota” que el que la direcció general, arbitràriament, li ha imposat a ell i als altres especialistes, es nota escandalosament. Amargament. Les criatures que van a escola i després veuen la televisió valenciana poden acabar esquizofrènics, però acabaràn castellanitzats. És sorprenent la unitat del castellà, fins i tot del d´Amèrica, front al separatisme criminal de la TVV. El desgavell i la indignitat porten al menyspreu i la substitució idiomàtica.

“Jo no magnificaria el valor positiu de la televisió per a la recuperació lingüística” afegeix més avant Toni Mollà. Ah no? Puix jo tampoc el minimitzaria. No m´estranya que es mostre pessimista davant el futur de l´idioma tot al llarg de l´entrevista. Ell ja l´ha matat al seu cap i està ajudant a matar-lo desde TVV. Tornant a l´Espriu “els hauria estat senzill de fer, del seu silenci un mur impenetrable, altíssim, van triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Per un grapat de duros “més dolços que la mel”, clar. Sabeu que per un quart de quilo de pessetes al mes podeu tenir al vostre servei, perdó, servici un excel.lent poeta i fer-lo ballar al so que vulgueu? Quanta misèria es pot aconseguir amb diners públics!

Parla i no acaba Toni Mollà en aquesta entrevista publicada per “L´illa” del seu pessimisme total davant el futur de l´idioma. És un especialista, en sap, maneja enquestes… Parla de “la substitució lingüística, que és un macroprocés de caracter global que no es pot detenir amb mestres d´escola, una televisió i una ràdio”. Potser està suggerint-nos “la Guardia Civil”? Parla també de milers de parlants perduts anualment, de l´efecte cascada, de posar la realitat damunt la taula, “que la gent s´assabentarà del què passa… i decidira canviar-lo (el panorama) o enviar-ho to a rodar”. Visca l´alegría! I mentrementres ell, ells , a cobrar cada més i ajudar des de TVV a accelerar-nos la mort. Eutanàsia es diu això. Una mort dolça, “mes dolça que la mel”. Cinc mil pessetetes!

Toni Mestre 1990.

Més dolça que la mel.

Sembla que va ser Tomàs Villarroya el primer valencià que motejava així la llengua del país l´any 1841 en el seu poema “Cançó” publicat a la revista “El liceo valenciano”. La influència de la famosa “Oda a la pàtria” de Benaventura Carles Aribau, publicada el 1833 és evident, però l´expressió tingué tanta fortuna entre nosaltres que, mentre els catalans l´abandonaren ràpidament i en lloc de cantar la llengua símplement es dedicaren a emprar-la, encara avui és normal sentir-la en boca de mantenidors, poetes de llibres de festes, fallers o festers i en altres ambients castellanitzats valencians. “Més dolça que la mel” li diuen a la llengua que ni la parlen ni l´estimen; però per els qui la parlem i la vivim dia rere dia esperançadament no és ni dolça ni amarga, simplement és i prou. Tot i que alguns de cara, i altres per l´esquena, s´entesten a amagar-nos-la ben sovint.

Una cosa tan neta com és la llengua, i tan clara (“Xica, deixa´t de romanços”, li vaig sentir dir a una dona de Morella, “la nostra llengua la més clara!”) i la quantitat de tarquim que se li pot atocar al damunt! De primeries amb prohibicions “manu militari”, una “tradició” que ens ve del temps de la repressió contra les Germanies, i a continuació “a cristazos” a través de la jerarquia catòlica. o a palmetades, per mitjà de mestres públics i privats però sempre “nacionales”. Sense oblidar els injustos jutges i tota la resta del funcionariat “colonial” que hem hagut de patir. Fins els últims anys, quan amb la democràcia s´esperava també la llibertat, la normalitat de la llengua. Però també en aquest cas, pel que es veu, “el canvi” ha eixit fallat.

De l´alegría i les il.lusions dels primers anys hem passat al “magre menjar” del moment actual. Ja la Constitució ens discrimina davant els castellans, que només cal que aprenguen la seua llengua mentre nosaltres hem de saber la d´ells per obligació i la nostra per devoció, situació d´injusticia i marginació que, per a major “inri” subratlla i ratifica el nostre pobre Estatut. Alguna cosa volgué esmenar-se amb la “Llei d´us i ensenyament del valencià” però la manca de voluntat política del PSOE, en aplicar-la i potenciar-la es evident. La inexistència d´una Direcció General de Política Lingüística al si del nostre govern n´es una mostra clara. A més a més està el pèsim exemple de desamor a la llengua que donen la majoria dels nostres polítics en la seua activitat diaria als ajuntaments, diputacions i Corts Valencianes. Poquíssim la parlen i encara menys la parlen bé. El conseller de Cultura, Educació i Ciència, el senyor Cebrià (ell s´estimava més signar “Ciprià” i ves a saber si encara li diuen oficialment Cipriano), abans ha abandonat el càrrec que ha aprés, per exemple, a dir correctament “ciutadà” en comptes de l´incorrecte “ciudatà” que ens arreava cada dos per tres.

A tot açò vingué la televisió, la TVV o Canal-9 qu eli diuen, Una ocasió d´or per a fer a l´idioma una passa de gegant i fer-lo arribar, amb un nivell i uns registres correctes, a amples capes de la població que o no l´havien pogut estudiar o símplement l´ignoraven per ser procedents d´altres països més o menys propers. Una oportunitat llàrgament esperada per uns i altres que eren conscients de la necessitat de saber corrèctament la llengua del país i del dret que tenien a que s´els ensenyara, o simplement s´els parlara, exàctament com s´ensenyen als propis i als estranys les altres llengúes oficials del món: com mana la gramàtica i punt. I de bell nou ens fallen. En contra de la tradició literària, en contra de la Universitat, en contra del sentit comú i d´allò que s´està ensenyant a les escoles i instituts, s´adopta un model híbrid, bord, anti-valencià per castellanitzat i antipopular per vulgar. “La dolça llengüa”, com sempre, és una excusa per a tapar el que interessa: seguir castellanitzant, dolçament això sí, elpoble valencià. Ja fa temps que sabem la maniobra, Tot afebliment, divisió, “regionalització” de l´idioma és ajudar la castellanització.

Toni Mestre 1990.

Moros i Cristians.

El 9 d’octubre, fa uns anys “Dia Nacional del País Valencià”, ara “Día de la Comunidad  Valenciana”, va començar a celebrar-se a València l’any 1338, primer centenari de l’entrada de les  tropes conquistadores i repobladores de Jaume I a la capital del nou regne cristià de València, un estat independent més dins de la confederació catalano-aragonesa. La gent vinguda del nord entrà a una ciutat buida perquè tots els anteriors habitants, els moros, l’havien abandonada i estat guiats més enllà del Xúquer, terra no conquistada encara per, segons les cròniques àrabs “Jaume el català”.

  La festa era només una processó a la Roqueta, lloc on es trobava penjat el Penó de la Conquista, aquell que havia onejat en la torre en senyal de rendició. Més avant s’instaurà el costum d’un sermó de caràcter històric a la Seu, el Sermó de la Conquista. Durant el segle XV la festa es commemorà amb l’esclafit de piules i tronadors des del Miquelet que donarien lloc als dolços del dia de sant Dionís, plens d’intenció eròtica. I no va ser fins a finals del segle XIX  que la celebració prengué un caire nacionalista amb la processó amb la senyera de la Ciutat fins el monument del rei Jaume I, erigit  l’any 1891. Durant els Franquisme el dia no era festiu. Recorde les humils processons cíviques dels anys seixantes, a les que assistia amb dos o tres dotzenes de socis d’aquell Lo Rat Penat. Acompanyàvem la Senyera de València entre la indiferència  general dels ciutadans. Arribàvem al Parterre, el president Joan Segura de Lago feia un parlament, s’freva una corona de llorer i precedits per una reproducció de la Senyera de Jaume I tornàvem a la seu de l’entitat.

Després la batalla-porcada de València ho va empastifar tot. El feixisme s’introduí en la festa. Els socialistes, que mai s’han cregut el país, no li plantaren cara. I actualment les institucions l’han segrestada i capgirat de dalt a baix. La processó recorda un viacrucis; l’”himno” de Serrano, que és el que interessa, es canta fins a l’ois; i s’afalaga una església que s’embruta cada dia en la llengua de Jaume I i les seues gents. Un desastre. La cirera del pastís la posa, des de fa uns anys, la “Parada mora” que algun faller despistat, o malintencionat, va inventar-se del no res per tal d’omplir la vesprada d’un dia vacu i desubstanciat que la majoria dels valencians, de la ciutat i el país, ni comprenen ni senten. Un desfici. Moros, i a l’estil de Hollywood, a València un 9 d’octubre! Si Jaume I alçara el cap!

                                              Toni Mestre. Octubre 2004.

Violadors i Assassins. (Carta a Joan Fuster)

Estimat Joan: per la premsa m´assabente de la teua últma involuntària aventura. Quina vida i quina mort les teues! Ja sé que a tu no et sorprendrà res del que passa. Tu sabies molt bé qui eres i qui són els enemics del teu poble. Han intentat violar el teu cadàver, el que tu volies que els amics llançàrem a una séquia, com un altre dia van intentar assassinar-te. Quina gent! Ho he sentit, com ho vaig sentir llavors, en la doble condició d´amic i de lector de les teues obres. L´amic ho sent físicament, el lector intel.lectualment. I no sé quin dolor és major dels dos.

És un dolor que tu has conegut molt bé. És un dolor aparellat a la nostra condició de valencians. És el dolor de voler tornara ser lliures entre els pobles del món i veure com s´alcen contra aquest desig tan generós les forces de la reacció més negra i compten amb l´ajut i el suport d´alguns dels nostres compatriotes. Atiats, això sí, per l´imperialisme més tronat i repugnant. El dolor de veure´s manipulat, distorsionat i perseguit, fins després de la mort!, pels forasters i per alguns ací, destinataris de la teua obra. Una obra, una vida, amb les quals intentares que fórem més dignes i més valencians. Al capdavall aquesta incomprensió, sovint culpable, és la condició arreu del món de l´intel.lectual. De l´home de pensament net i rigorós que vetla en l´alta nit del seu poble. Ho vas ser sempre en la vida. I continuaràs essent-ho pels segles dels segles a travès de la teua obra generosa, plena d´amor al nostre poble i a la llibertat. Dues condicions que els mancaran sempre als teus, nostres, enemics. Enemics dels valencians i dels valors democràtics.

No sé com qualificar els fets d´aquest dies. Violar cementeris és una cosa que només fan els malalts. O els feixistes, víctimes de la major malaltia: volen matar les idees amb l´odi. L´odi. Ja van intentar matar.te amb bombes. Com a Sanchis Guarner, el cor del qual no va resistir la ignomínia de veure´s condemnat per denunciar els qui l´acusaven d´un fet que li hauria pogut costar la vida. Però també intenten matar d´altres maneres. Al gran Vicent Andrés Estellés negant-li el dret a figurar en el nomenclade la seua ciutat i amb el silenci culpable de les autoritats de València. O llançant calumnies verinoses contra Raimon, la nostra veu més vigorosa, perquè canta clar i no té por de dir qui és i d´on ve.

No passem pena, Joan. Tot això ocorre perquè tenen por. Perquè son covards. Perquè no tenen arguments. Igual que els violadors i assassins. Violadors de cadàvers, veges tu, i del poble innocent i desarmat. Assassins de raons, amb el verí del periodisme més groc que es puga imaginar, des de les pàgines del qual, sense cap argument, escampen el vent de ponent que intenta corsecar.nos i que esdevinguem un desert nacional. No passem pena. La teua veu recorre el teu, nostre país. Fonda en els vells, fecunda en els joves, riallera en els infants. Anem anant Joan! Vida amunt i nacions amunt, anem anant! D´això tenen por!

T´estima com sempre,

Toni Mestre. 15 de Setembre 1997.

Un concert a “La Fenice”

16 de març de 1995. De manera miraculosa hem aconseguit dues entrades. El concert comença a les vuit del vespre. Ha plogut fa poc i Venècia llueix com un peix acabat de traure de l´aigua. Des de l´Hotel Belsito, situat ben a la vora, per carreronets deliciosos, travessant pontets i canals solitaris, ens acostem al teatre per la porta de darrere. La “porta d´aqua”, antigament la més important posat que per ella accedia l´aristocràcia, que arribava en góndola des dels seus palaus.

Ara es la porta de càrrega i descarrega de l´escenari. Passem per davant de l´hotel “La Fenice”. amb el patiet d´entrada vestit de verd, i eixim a la plaça del teatre. La façana neo-classica, amb bustos i al.legories, domina la serenitat del “campiello”, que com tots els de la ciutat presideix l´antic brocal d´un pou antic. Els llums estan encesos i s´observa una activitat desusada. Hi ha un vell café a la dreta que vessa de gent i soroll. Però nosaltres frisem per entrar i veure tranquil.lament l´interior del teatre.

La Fenice- Venecia

Només passar el control, a la nostra esquena, sentim una veu que diu amb un punt de sornegueria: “Bona nit!”. Ens girem i ens trobem amb Mara Calabuig, periodista i amiga de València. La saludem sorpresos, Va amb la seua filla i la pintora Antònia Mir. Totes tres porten abrics llargs de colors suaus. Passegem els vestibuls, l´única part del teatre que s´ha salvat dels incendis. Una taula entre dues altes columnes de marbre rosa amb unes dones, membres de la societat que organitza el concert, on venen el programa i material sobre “La Fenice”. És allà on el servei de premsa ens ha deixat un gran sobre amb llibres, diapositives i un vídeo editat amb motiu del bicentenari, celebrat el 1992, Tot magnífic, com l´interior de la sala que contemplen per primera vegada des d´una llotja del primer pis, el bigarrament de l´interior, vist així de sobte, talla l´alé. Em ve al cap el començament de “Senso”, de Visconti, amb Alida Valli ocupant, amb altra gent, una llotja, potser la mateixa qu exafem ara, mentre la platea bull d´uniformes austríacs i als pisos alts esclata una manifestació nacionalista.

La sala actual no és l´óriginal de 1792. Aquella, i la que la va succeïr es cremaren. No és veritat qu eel nom de “La Fenice” vinga de l´au mitològica que renaixia de les cendres. El nom li ve de la societat de musicòlegs que en propicià la construcció quan la Republica vivia els seus últims dies d´estat independent. L´aspecte actual de la sala és si fa no fa el mateix de mitjans del segle XIX, quan l´estil del Segon Imperi francés s´extenia per tota Europa. Si ho mirem bé es troba a un pas del “Pompier”. temperat, això sí, pel bon gust i la gràcia locals. Crida l´atenció el seu tamany. Ni gran ni petita. A escala humana, com tantes coses a Venècia. I suau. Ens trobem al si d´un instrument extraordinari, capaç d´emetre les notes més pures.

Baixem a la platea on tenim les nostres localitat. Els llums estan tots encesos i el teatre lluu embolcallat en una suau combinació de colors on han estat combinades amb saviesa només tres gammes: el verd, el rosa i l´or. El resultat és fantàstic. Un teló de vellut verd fosc amb floretes daurades i una franja brodada en or i rosa oculta el teló de boca pintat. Actua el Quartet Glazunov. Quatre joves russes, de solta cabellera, rossa o d´aquell color roig dit venecià, vestides de negre, interpreten obres de Glinka, Glazunov i Shostakovitx.

La música d´aquest últim, en la penombra d´una sala plena d´un públic atent, amb una elegància que ve de generacions, em porta lluny. No sé on- A poc a poc oblide que, damunt d´aquell escenari, va viure i morir per primera vegada Violeta “la traviatta”; que mentre hi dirigia una simfonia seua Richard Wagner es va sentir tan malament que va morir després a un palau del Canal Grande; que en la llotja central del primer pis, plena d´espills i cornucòpies daurades, van seure, entre altres personatges històrics, els últims forasters senyors de Venècia, Francesc Josep d´Austria i la neuròtica Elisabet de Baviera. Tot s´esvaeix. “La Fenice” es un vaixell que ningú mena, un nou “Bucentaure” ducal que navega perdut per mars antics d´oblit i de noira cap a un destí que desconeix. Per moments em sembla sentir un clapteig d´ones que colpeja insistent, entenrc, els flancs del teatre.

Toni Mestre (Fragment del llibre inèdit “Silencis i penombres”)

De dalt a baix.

Vaig conèixer a Toni Mestre en la seua llibreria Ausiàs March i devinguerem bons amics. Toni compaginava la llibreria amb el programa De Dalt a Baix en Ràdio Peninsular. Tot acò passava en 1977, any del meu retorn definitiu de l´exili i de la primera edició del meu Passeig sentimental d´un exiliat valencià.

En aquells anys de la transició el equip que realitzava De Dalt a Baix els veia com freturosos mantenedors dels valors i tresors del poble valencià, al bresol de la nostra cultura i impulsors de la revivència de la nostra llengua e identitat com a poble major. Va devindre tan popular aquella emissió de ràdio que era un plaer passejar-se abans el dinar pels carrers dels pobles i sentir eixir de les cases les veus de Toni, Ferran i Rosa.

L´obra De Dalt a Baix fou inmensa. Va fer conèixer als millors dels nostres escriptors i poetes clàssics i de la Reinaxença; danses i cants de la terra; les comarques agrícoles i industrials; festes, tradicions, costums i història del nostre país. Gran va ser la seua aportació per a la conquesta de l´Estatut i defensa dels drets del poble valencià.

De Ràdio Peninsular, Toni i el seu De Dalt a Baix passaren a Radio Cadena amb un temps inferior i horari no molt adecuat, fins anar a parar a RNE, reduïnt de més en més l´emissió fins acabar “carregant-se” a Toni i la seua emissió tan valenciana.

Fron a tan gran injustícia, tots els amics valencians d´aquest gran valencià i de Dalt a Baix tenim que fer sentir la nostra veu, fer testimoni de la més enérgica protesta en la premsa i cartes al director de RNE. Demanem el retorn de Toni Mestre i De Dalt a Baix a la RNE.

VICENT ALCOVER CAMPOS (Levante Dimarts 18.07.89)

La represa.

S’acaba l’estiu, enguany tan atípic, i demà encetem una nova tardor amb l’habitual represa laboral, escolar, etc. De mi puc dir-vos que avui mateix, dia 22, a més, comence dècada. La sisena. Ara sí que veig ja les portes d’allò que diuen eufemísticament “la tercera edat” i és la velledat, “que en valencians mal prova” com digué Ausiàs March. Jo, de moment, em trobe igual que ahir i vaig fent la meua via.

Bé. Deixant de banda circumstàncies personals us diré que, amb la represa, la ciutat de València ha tornat al caos circulatori. És allò dels els embussos, els aparcaments abusius, la càrrega i descàrrega salvatge i l’envaïment sistemàtic del carril taxi-bus. Gràcies al nostre ajuntament, tan popular ell, el tema segueix “a la figa mandanga”. La capital del País Valencià mai no ha estat un exemple de gestió urbanistica honrada i responsable. Ben al contrari. La sòrdida avarícia de la classe dominant, tradicional detentadora del poder municipal, n’ha condicionat el traçat de tal manera que vivim sotmesos a la llei de la selva promotora. Després d’una tímida apertura, quan Pérez Casado, vàrem tornar a caure en mans, com ha dit algú, de “polítics sicaris dels grans constructors”.Sicaris que hem triat democràticament!.                                   

Gràcies a ells València és, sense por d’exagerar, “la terra dels embussoss, dels fums i dels carrerons”, on quasi totes les vies públiques, degut a seua estretor i a les dobles o triples fileres, han quedat reduïdes a un sol i lent carril només algunes vegades practicable. I no parle només dels barris anteriors al boom del cotxe privat, parle sobretot dels nous espais: l’horripilant nou barri de vora Beniferri o l’asfixiant que creix a l’avinguda de França, per exemple. Encara no estan acabats i ja fan por. D’ací a uns anys seran la imatge de l’horror urbà. Però alguns ja hauran fet el negoci i se’n fotran de València i dels qui hi vivim i viuran. Com han fet sempre. Al menys, i en sóc testimoni directe, des de fa seixanta anys. Ah, la represa!                                                                      

Toni Mestre (diumenge 22.09.02)

%d bloggers like this: