Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Toni Mestre'

Tag Archives: Toni Mestre

Campanes.

Fa uns anys, fent neteja a un armari de casa, vaig trobar tres campanes de fang d´aquelles que es venen a la fira de l´Escuradeta de València, Tenen la truja de fusta roja i el fang blanc no porta encara cap imatge o inscripció. Deuen tenir, pel cap baix, uns cinquanta anys.

Cada maig l´àvia Helena ens hi portava al meu germà i a mi i ens comprava una campaneta. Ens feia tanta il.lusió que sovint l´instrument no arribava sencer a casa. En cas contrari l´àvia se´n feia càrrec i no tornavem a veure mai més les alegres campanetes. Anaven a parar a l´armari on les he trobades.

A casa tenia ja un parell més de campanes de ceràmica. Una, modernista, amb vernís blanc i que imita una flor, me la va regalar Xavier Verdejo, de Manises. L´altra, talaverana, representa una llauradora amb un cabàs de flors, i me la va portar un amic d´Alcàntera de Xúquer. Vaig posar les tres humils campanetes de l´Escuradeta, al costat de les altres dues, més sumptuoses, i de mica en mica, i amb aportacions d´ací i d´allà, la col.lecció ha crescut i ja fa un cert goig. La majoria són valencianes, però en tinc també d´Hongria, de Sicília, de Catalunya…La gent que em coneix i m´estima, com sap la meua aficció, quan volta pel món i se´n recorda, em porta una campaneta de ceràmica.

Tinc dues amigues que són també col.leccionistes, però no de campanes, Matilde Salvador col.leciona bous. I com és tan estimada i porta tants anys col.leccionant-ne, té a casa una autèntica ramaderia. I Marifé Arroyo, a la seua casa de la Drova, té cavalls de tota mena, material i procedència. En té tants que porta un registre minuciós on figura la data i la persona que li´ls ha regalat. És bonic això de col.leccionar objectes. Però és més bonic si al seu darrere hi ha una valuosa col.lecció d´afectes i records.

Toni Mestre. 13/05/2001

Amics.

Qui té un amic té un tresor, diu la dita popular. I qui té un grapat? Només un grapat. perquè més enllà ja comenca la colla de coneguts i saludats. Doncs qui en té un grapat, encara que siga un grapadet, és la persona més rica del món. És propietària d´un capital que té, com qui diu, en un compte adormit, que es desperta i es posa en moviment en el moment en què el necessites. I quin goig, quina alegria tan íntima, quin torrent d´emocions quan el veus actiu, al teu servei, sempre al teu costat precisament quan més el necessites.

I la necessitat, sobretot si és de salut, es presenta sense avisar, d´avui per a demà com qui diu. com m´ha passat a mi aquest estiu. Ara estàs bé i d´ací una estona ja no. La malaltia, potser dolenta, es presenta, imposa les seues regles, mana. I comença el pelegrinatge per metges, consultes i hospitals. Si la cosa està clara sol tenir un tractament igualment clar. Un tractament len o ràpid, suau o brutal. però que fa camí. Que et dona esperança. Si no, l´espera s´allarga, es desperta la inquietud i comencen es cabòries. I ahí estan els amics.

A banda de la família inmediata, aquella que tractes continuament i amb la que convius que mai no falla, els amics són el millor suport en els moments dolents i d´aflicció. De vegades son d´aquells que sovinteges per qüestions de veïnat, de proximitat física, però els més emocionants son aquells que fa temps que no veus i de sobte, a la primera alerta, ixen de no saps on i te´ls trobes al costat del llit, fent-te companyia a casa, ajudant-te a distraure´t, donant-te aquella mena de calor única i inqúestionable que és la millor medicina. Homes i dones que, quan acaben la visita i se´n van, et deixen el regust dolç i salat de les llàgrimes. De la vida. Escric açò el día 22, el dia del meu seixanta-tresé aniversari. Vosaltres, amics, heu estat aquestes setmanes el meu millor regal. Gràcies.

Toni Mestre (Diumenge 25.09.05)

L´espai Fuster.

El passat dia 23 Joan Fuster hauria fet huitanta anys. En fa poc més de deu que va morir. I en una data tan assenyalada l’ajuntament de Sueca ha volgut obrir al públic la que va ser, des dels huit anys, la casa del gran escriptor i reflexionador valencià: el número 10 del carrer de sant Josep de la capital de la Ribera Baixa. Una casa de façana neogòtica, amb detalls, exteriors i interiors, del modernisme local. Un casal d’ampla portalada, a dos mans, amb la llar a la dreta, el racó de Fuster, i una porta cristallera al pati de darrere. Un pati no gaire gran, amb la cuina i el menjador a un costat i el bany i una habitació, en la què Fuster va morir, a l’altre. Al fons, una porxada i sobre ella el taller del pare, tallista de guix.

Hi vaig ser, en companyia de més d’un centenar d’amics i veïns, el vespre de la inauguració de la que ja no és, ni serà mai, la casa de Fuster que molts coneguérem i freqüentàrem. Seria absurd haver-la conservat com era, intacta, fosilitzada. Perquè a partir d’ara ja no serà l’habitatge d’un home, d’una família. La intenció és que siga, per a sempre, un espai d’estudi, d’encontre, de debat, de propostes, d’iniciatives i de futur… obert a tots. Un espai, l’Espai Fuster, en primer lloc, per als suecans, i després per a la resta dels valencians i de tota la nostra nació.

L’acte va ser més cordial que solemne, com calia. Dos amics de Joan Fuster, Francesc Pérez Moragon i Josep Iborra, en glossaren la figura i l’obra davant d’un públic heterogeni i de totes les edats que omplia de gom a gom el recinte. Pocs polítics, els justos. Satisfacció per totes les cares. Final d’una etapa, la dels fonaments. Ara s’enceta la d’alçar parets, cobrir aigües, pintar i moblar la casa. Vull dir que caldrà fer-la habitable, omplir-la de vida intel.lectual. La direcció de la nau està en bones mans. Seria criminal moure-li vents contraris. L’Espai Fuster no és de cap partit polític: és l’espai de tots. De tots els demòcrates, naturalment.

Toni Mestre

( Diumenge 1.12.02)

Sobre la llengua.

Aixó de la llengua, els valencians que la parlem, llegim i escrivim, ho tenim clar com un got d´aigua clara. Però, per desgracia ens veiem obligats a viure entre politicastres que no paren d´empudegar el contingut del got perquè, com al capdavall no en beuen mai, tant els fa. Tant els fa també que els tribunals acadèmics, totes les universitats, i els jurídics, des del TSJCV fins el Suprem, hagen sentenciat a favor de la unitat de la llengua que es parla de de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar: la llengua catalana. Encara hi ha partits, col.lectius i bandes que defensen antidemocràticament i sense cap fonament posicions contràries,

L´altre dia vaig comprar el llibre “Las lecciones amigas” de Guillermo Díaz-Plaja editat el 1966 per Edhasa. Té tres seccions d´articles. La tercera, “El diálogo de las lenguas”, tracta sobre el pluralisme lingüístic d´Espanya. A “Los elementos unificadores”, parlant del castellà diu: “La vieja pugna entre Toledo y Salamanca, entre el castellano viejo y nuevo, quedó zanjada por Cervantes cuando afirmó que la norma del buen uso la dan los cortesanos: aún cuando hayan nacido en Majadahonda”. Formulació que rebla Menéndez y Pidal quan afirma que el “modelo lingüístico nos lo da, no el habla privativa de una provincia o región, sino la resultante del bien decir de las gentes cultas de todo el ámbito lingüístico”. Així les parles camperoles, les de la base, estrobarien molt més distants entre sí que l´expressió dels universitaris en tot el sector de què es tracte. I recorda l´autor, a més de la pressió escolar, els cinc instruments de difusió que unifiquen les llengües; la premsa, la ràdio, la televisió, el teatre i el cinema. O siga que arreu del món la llengua no la fa el poble analfabet, sinó el poble culte. Excepte en el cas valencià on, segons la colla de presidents i consellers analfabets que hem patit i patim, és tot el contrari. Serán delinqüents!.

Toni Mestre. 29.01.06

Informació.

Els valencians estem, en general, mal informats. La majoria del nostre poble depén de mitjans de comunicación aliens als interessos reals del país. Vull dir, de diaris, revistes, ràdios i televisions privats nascuts lluny d´ací i al servei d´amos, si més no, forasters. I en el cas dels públics, pagats per tots nosaltres, el sucursalisme majoritari de la nostra política ha fet del tot impossibles uns mitjans que ens oferiren una mirada propia per tal de saber què passa al món i qui som. Aquesta és l agreu realitat del nostre poble. Les poques excepcions no deixen de ser marginals o això: excepcions. Fa feredat escoltar què opinen molts valencians, o gent que viu i vota ací, sobre temes d´actualitat i d´interés. Repeteixen, criminalment ingenus, o no, el que han escrit o dit professionals més que menys reaccionàris sempre al servei d´interessos aliens. Un desastre que fa de la majoria dels nostres veïns gent que pensa igual que un habitant de Zamora o Albacete. I això es estar mal informats. O ben deformats.

Cal estar sempre alerta. Perquè qualsevol cosa que llegim o escoltem pot estar viciada d´origen. Cal ser selectius: destriar el gra de la palla. Cal malfiar-se de tot i de tots. LLegir o sentir entre línies. Preguntar-nos el perquè. Perquè diu això ara aquest/a? Què hi ha darrere de tal o qual campanya? Qui se´n beneficia? Joan Fuster, quan la trista guerra dels símbols, la que guanyaren un andalús i un segovià adoptiu i perdèrem tots els valencians, va escriure, cite de memòria: “No us fixeu en les banderes, mireu bé els abanderats!”. Fem igual amb els informadors. Ampliem al màxim l´espectre. No ens limitem als qui pensem que pensen com nosaltres. Contrastem punts de vista. No seguim qui més crida, sinó qui millor argumenta. Elaborem la nostra propia información i només així podrem anar anant amb una certa seguretat. Però sempre amb peus de plom, clar!

Toni Mestre (Diumenge 05.02.06)

Aquell 14 d´Abril.

Aquell 14 d´Abril ma mare, que tenia 14 anys, havia acompanyat els seus pares a Alacant. El meu avi Joaquim, que era ferroviari del tren de la Marina, patia de còlics nefrítics, estaba de baixa i acudia de tant en tant a la capital a veure el metge. Havien eixit de bon matí de l´Alfàs del Pi, on vivien. Ma mare era la major de cinc germans i si aquell dia acompanyava els pares era perquè el seu germà petit, l´oncle Miquel, tenia només cinc mesos i encara mamava. L´àvia Carme havia d´acompanyar el marit i al mateix temps havia de carrejar amb la criatura. Ma mare li havia de servir de descans. Vàrem fer la visita, l´àvia va aprofitar per fer algunes compres, i se n´anaren a dinar a ca la tia Maria Pepa, la germana de l´avi, que vivía al barri de sant Blai. Ma mare no recorda de què es va parlar a taula, però es normal que la conversa rodara al voltant de les eleccions d´aquells dies i dels seus resultats. La familia de l´avi, els dos germans i les tres germanes, orfes de pare i mare des de ben xiquets, estaba molt unida i era tota ugetista i republicana.

Després de la sobretaula es va fer hora d´anar a buscar el tren que els retornaría a casa. S´acomiadaren i en eixir al carrer van veure que alguna cosa nova s´esdevenia. El ritme normal de la ciutat s´havia alterat. L agent omplia els carrers i baixava agombolada cap a la Rambla. Ràpidament es van assabentar de la novetat: s´havia proclamat la República. L´avi es va emocionar. Va abraçar l´avia i va besar càlidament la seua filla major i el seu fill menut. La gentada, amb banderes, mocadors i cintes amb els colors de la nova bandera, creixia i creixia. En arribar a la Rambla la multitud era tan espessa qu epensaven que no podría crear a l´altra banda i arribar a l´estació de la Marina, situada davant de la platja del Postiguet. Tothom cantava i cridava visques a la República. Els balcons, plens a vessar, s´engalanaven amb banderes i cobrellits. Colles de fadrines, somriures Nous per a una nova etapa, enllaçades per la cintura avançaven entre la gent amb les cabelleres cenyides per cintes tricolors. en arribar a l´estació la multitud havia minvat però no l´entusiasme i l´alegria. El tren portava ja la nova bandera i durant tot el trajecte la màquina feia sonar el seu xiulet contestant els crits i els vítols de pobletans, mariners i camperols que l´aclamaven.

Tots sabem com van acabar aquell esclat d´il.lusió, aquella set de justicia, aquell anhel de progrés que va suposar l´arribada de la II República. Ma mare recorda clarament els tres anys de guerra. Els bombardeigs quotidians sobre Alacant, la matança del que va tocar de ple el Mercat Central. Aleshores ja festejava amb el meu pare, que mobilitzat, feia de xofer de la Comandancia de la zona, instal.lada al xalet “Mar i cel”, a la partida de Cap Negret d´Altea, on Carmelina Sánchez-Cutillas situa gran part del seu llibre “Materia de Bretanya”. Cada matí portava el comandant a Alacant i en tornava a migdia. Ell li va contar com corria la sang Rambla avall, la gran quantitat de morts i ferits causats per les bombes feixistes entre la gent que hi mercadejava aquell matí nefast, Recorda també amb aires de tragedia les situacions que varen viure els refugiats republicans dels últims diez de març de 1939 al port d´Alacant. Recorda tot això, recorda moltes més coses, i no entén com, a hores d´ara, des de fa uns anys sobretot, la població d´Alacant ha oblidat tant i tant de pressa i vota com vota. Jo tampoc no ho entenc. I quant em conta totes aquestes coses amb els ulls humits haig de baixar el cap perquè no veja al fons de les meues nines un toll de vergonya aliena. Però avui volia recordar nomes aquell 14 d´abril…

Toni Mestre.

Les Tórtores.

Em telefona excitada una bona amiga, Empar Ranch. “Mira”, em va dir, “et truque perquè necessite dir-li-ho a algú i he pensat en tu.” “Què et passa?, vaig fer. “No res. Símplement que una parella de tórtores ha fet niu a la meua finestra i avui han nascut dos pollets”. Em va emocionar. Per la confiança i pel fet. Qué bonic això de tenir amics i que la vida continue triomfant tenaç contra guerres i mentides!

                                    Aquests pollets pertanyen a l’espècie “Streptopelia decaocto”, originària de la zona d’Irac, d’on passaren a Turquia, per això es coneix com “tórtora turca”. Durant els anys 50-60 Itàlia i el sud de França i a primeries dels 80 el meu amic el naturalista Francesc Llorens, a qui dec la informació sobre aquestes aus, en va detectar als Jardins del Real de València. Son ocells sedentaris i urbans. Tot el contrari que l’espècie local, boscana i difícil de veure, coneguda com “Streptopelia turtur”, que ve amb el maig i se’n va pel setembre. A hores d’ara aquestes tórtores són comensals de l’home, com els teuladins. El seu parrupeig ploraner és semblant al de les natives, que tant va engrescar els poetes romàntics. Al barri de Botànic, on vivim Empar i jo, són abundantíssimes i molts matins el seu “plor” constant, que és una defensa del territori i un reclam sexual perquè crien tot l’any, em desperta i fa conhort. S’emparellen de per vida. Tant han prosperat que estan desplaçant els coloms urbans i més d’una vegada n’he vist en boca d’algun gat famolenc. Tenen el vol ràpid i enèrgic, encara que per la seua territorialitat, que espenta les noves generacions a colonitzar nous territoris, no es mouen d’un rotgle petit. Les tórtores, que són de la família dels colúmbids, ordre dels columbiformes, fan uns excrements càustics, com els dels coloms. Però la seua forma i el seu cant són més més fins. Recorde Verdaguer: “… el rosinyol que canta, la tórtora que plora…” Ah, ja ha arribat la Primavera!

Toni Mestre. Diumenge 23.03.2003

Desficaci fester.

Els valencians vivim temps de desficaci. Fa anys. Del desficaci els castellans en diuen “chapuza”. Desde la política fins a la festa, desde la llengua fins la cultura, de les tradicions fins l´oci som un dels pobles, si som encara un poble, més desficaciats del món. No érem així, però de mica en mica, oh miserables! els partits que hem votat majoritàriament, el PSOE i el PP, ens han portat a la trista situació actual. Del PSOE escriu Enric Sòria en el seu interessant “La lentitud del mar. Dietari 1989-97”: “en conjunt, aquest partit ha dilapidat miserablement el temps i s´ha guanyat a pols que una societat tradicionalment d´esquerres com la valenciana acabe per girar-li l´esquena.” I s´ha fet de dretes. I s´ha trobat de cara amb el PP. I quin PP! Un PP pesta que ho ha empudegat tot.

Ara i ací, perquè ho porta l´actualitat, parlarem de les tristes festes falleres que patim any rere any. Perquè si els psoelistes ho saberen, o no volgueren, agafar el bou faller per les banyes, els populistes l´han torejat fins que ha esdevingut un gosset d´aquells que diuen llepafigues del poder, ja m´enteneu, No han fet sinó seguir la tauromàquia franquista, però amb la xuleria i la desimboltura que dòna l´exercici del poder eixit de les urnes. Així li han fet a les falles una faena d´antologia. Li han tallat a la festa les orelles, la cua i tot allò que tenia de viu, popular i espontani, de crítica del poder, de participación lliure i activa, de divertida…

Paralel.lament estimulaven la coentor, la censura, la bruticia, una falsa religiositat, l´enfrontament entre fallers i no fallers i al capdavall l´avorriment. Allunyades cada vegada més de monument i del barri les falles són un absolut avorriment, entre el fàstic i el tedi, que provoca l´ ensopinament dels mateixos protagonistas. Són massa diez que cal omplir d´actes sovint grotescos: desfilades amb indumentària absurda, petardeig constant, “paradas moras”, molestos envelats…Un desficaci insolent si.

Toni Mestre (12.03.06)

Quan anàvem a l´estraperlo.

ESTRAPERLO és un mot que apareix en la nostra llengua en la dècada dels trenta arran de l’Escàndol de l’Estraperlo, un afer de corrupció política que provocà la fi de la coalició radicalcedista, de dretes, durant la Segona República española. Pel maig de 1934, els jueus Daniel Straus i Perl provaren d’obtenir de les autoritats republicanes la legalització d’una ruleta trucada que havien inventa (anomenada “estraperlo”, per la combinació dels cognoms dels inventors). Pel setembre d’aquell any Strauss aconseguí d’introduir-la al Casino de Sant Sebastià i després al de l’Horel Formentor de Mallorca, bé que immediatament va ser prohibida per la policia.

     Strauss exigí una compensació econòmica a diversos polítics per aquesta prohibició, sense èxit, motiu pel qual remeté tota la documentació de l’afer a Alcalà Zamora, president de la República. El 20 de setembre de 1935 Alejandro Lerroux dimitia com a cap del govern, perquè molts partidaris seus eren implicats en l’escàndol. Entre altre el valencià Sigfrid Blasco-Ibáñez, fill de l’escriptor.

    L’afer es va fer públic i les corts, després d’investigar els fets declararen culpables molts membres del partit radical que quedà totalment desprestigiat. L’escàndol de l’ ”estraperlo”, juntament amb altres afers, precipità la fi del Bienni Negre el 13 de desembre de 1935 i provocà la convocatòria d’leccions que el febrer de 1936 guanyaria el Front Popular.

     Per extensió des de llavors es denominà estraperlo tota operació fraudulenta o de contraban. I després de la guerra, i fins 1955, el mot fou aplicat al comerç extralegal – o d’adulteració- d’aliments, medicaments, combustible i objectes manufacturats que sorgí com a conseqüència de la penúria econòmica de la  postguerra. Al nostre país va ser especialment important el tràfic de farina, sucre i el d’oli d’oliva. L’excessiva duració del sistema de racionament (1939-1952) afavorí el desenvolupament de l’estraperlo en totes les capes socials i l’acumulació de grans fortunes, reunides en pocs anys. Són els anomenats “nous rics” o estraperlistes del franquisme que formaren un grup social de característiques molt definides que esdevindria un dels pilars del règim dictatorial. Hi trobaríem militars, polítics, empresaris, botiguers, etc… La normalització dels mercats a partir de 1952-55 féu desaparéixer gradualment aquest fenòmen econòmic i social.

    EL LLIBRE que avui presentem és de l’autor de “La mestra”, editat per 3 i4 de València, i “La guerra de quatre”, editat per Bromera d’Alzira, dos llibres que tenen molt de reportatge, de visió de conjunt i en profunditat de dos fets importants en la història valenciana recent.

    El primer parla del “cas de Barx”, poblet de la Safor on, l’any 1981 es van concretar i destapar de manera diàfana les cincumstàncies i interessos d’allò que hem vingut a conéixer com “la batalla de València”, la maniobra de la dreta de tota la vida i de tota la història per tal de passar el pont perillós que suposava la fi del franquisme i la possibilitat de veure’s obligats a responsabilitzar-se de quaranta anys de dictadura, o siga d’injustícia. Aquell libre, editat en 1995 i que ja porta algunes edicions, el que vol dir que continua vigent, és de lectura obligatòria si volem conéixer què va passar  entre 1974 i 1981, durant aquella Transició que molts ja motegen clarament de “Traïció”.

   “La guerra de quatre”, editada el gener de 2002, és una altra novel.la-crònica que ens porta, a partir de l’assassinat de l’alcalde de Llaurí l’any 1946 i de la investigació que es mou per tal d’aclarir els fets, a veure i viure com treballava la “justícia” franquista. Com el comandant-jutge Broco ordena detenir un grup de sospitosos que tenen poc a veure amb un cas que, atribuït oficialment a una conspiració comunista, va portar a la tortura i a la presó unes persones innocents. Innocent del crim de Llaurí, però membres d’un grup urbà de resistència armada que actuava al voltants de València fent atracaments per tal de finançar les cativitats d’una resistència clandestina que la victòria aliada a Europa havia reanimat tant com havia irritat i radicalitzat els aparells de repressió franquista.

   Si en el primer llibre, “La mestra”, Victor G. Labrado és cronista i protagonista, perquè era mestre de l’escola pública de Barx juntament amb Marifé  Arroyo i Josep Piera, els altres protagonistes del llibre, en el segon, “La guerra de quatre”, l’autor, nascut a Sueca en 1956, s’acosta als fets per tal de reconstruir-los amb mirada periodística a partir de la documentació conservada i disponible i del testimoni d’alguns supervivents, no tots, que havien perdut la por a parlar… quasi mig segle després del crim.

   Aquest camí d’investigació, l’entrevista directa, més o menys sincera amb testimonis del que conta en el llibre, és el mètode que ha utilitzat en la redacció de “Quan anàvem a l’estraperlo” que li ha publicat Angle Editorial de Manresa i que avui presentem.

   Cal dir que, com els altres, és un llibre testimoni, un document que il.lumina un periode de la història del nostre poble poc estudiat i per això mal conegut. Si més no des de la perspectiva que ho fa l’autor: la de l’estraperlista de bicicleta, com veieu en una fotografia d’època a la mateixa portada.

És un fragment de la memòria dels vençuts, dels afamegats, dels perseguits, dels muts, dels oblidats.

Víctor Labrado ha treballat, doncs, sobre un material valuós, però en brut, que ell ha sabut polir sense que en la tria i la manipulació haja perdut ni la brillantor i ni l’emoció de la veritat. A través de les 183 pàgines de “Quan anàvem a l’estraperlo” seguim un xiquet de set o vuit anys, l’edat laboral d’aleshores, fins que es fa adult pels camins torts i estrets de la fam i de la supervivència. És un xiquet valencià, de poble, d’un poble de la Safor, La Font d’En Carròs. És un xiquet, doncs, sense infància, “jo, el més fadrí” de cinc i que com els de la seua classe social  des del principi ha d’ajudar a casa com un homenet. Sense educació: “Jo he anat molt poquet a escola”.  El pare tota la setmana al camp, treballant de sol a sol; els diumenges, a la taverna. La mare, carregada de fills,  sempre curta de diners, malhumorada. La casa desmantellada, sense portes, màrfegues a terra per a dormir… i un corral-hortet al fons. Animals de tota mena. Una figuera i una tauleta d’encisams. Fred, foscor, inconfortabilitat.

    I de sobte la guerra. Les matances de capellans. La por de les dretes. La cabra. Les febres malteses de la germaneta. Sense medicaments. Lluny del front, sí, però prop de la necessitat, de la fam. El camió dels oncles era el millor de l’Horta de Gandia. Requises de vehicles. Viatges al Madrid assetjat. Anar a segar a Sueca era una solució: “Vam anar a llogar-nos a la plaça del mercat”, una colla formada per pares i fills. Segavem per aquells als quals la revolució els havia donat vint fanecades: “Xe, mira, un jornaler que ara és amo ell!”. I la mare, que començà a fer eixides per necessitat amb una veïna. A baratar sardines per farina i oli. De Gandia a Alcoi.  I a la Ribera a per arròs. Amb els xiquets, ajuda i companyia.  A peu, en carro, en camions… a la cubana. Sempre amb la por: “perquè l’Estat havia intervingut les collites i els llauradors, la part que podien amagar, la venien per baix mà”.  Així va començar aquella generació a anar pel món… “a defendre’s la vida”, com diu el protagonista. El llibre arreplega un testimoni  vivíssim, impressionant, d’aquella terrible lluita per la vida que té parts de comèdia i parts de tragèdia. El sexe. La desfeta republicana…

  I s’acabà la guerra i començà  qualsevol cosa excepte la pau. Setze o dèsset anys. La nóvia de tretze o catorze anys. El festejar d’amagat. La fam extrema: “Els comunistes encara tenien tolerància amb els pobrets que anaven a defendre’s de la fam, la maldat ha vingut amb els de Franco”, diu la mare en un moment donat.

  “Mon pare, anant a jornal, si se n’anava a cavar, guanyava dèsset o divuit pessetes i un quilo de pa en valia vint-i-cinc. Com havies d’anar a jornal?”. Eixida: anar a l’estraperlo.  La bicicleta era imprescindible. Carregava molt més que un home, fins a vuitanta o més quilos, i et permetia anar més lluny i més ràpid. Son els anys de “Lladre de bicicletes” de Vittorio de Sica.   Quina gran pel.lícula s’haguera pugut fer amb les aventures del protagonista d’aquest llibre!  Neorealisme pur.Afanys, esperances, il.lusions, desenganys, caigudes, traïcions, enveges, rancúnies familiars…

  I la Guàrdia Civil. L’enemic de l’estraperlista. La tèrbola policia rural. Si et pillava es quedava amb el que portaves, que ben sovint revenien els caps de les casernes, i la bicicleta. I et denunciaven. Unes denúncies enormes: mil pessetes, més de cinquanta jornals d’aleshores. “Com havies de pagar les multes?: vivíem al dia”. “T’acovardien”. Galtades i palisses. Mentre el gran estraperlista gaudia de total impunitat: Un dia pugen a la Manxa a per blat. El venedor  era un home que “se’l veia al servici d’un ric… Això es feia sovint: un poble posava la cara i si l’autoritat descobria el negoci, el propietari no devia res!” L’estraperlista visitava sovint la presó, amb el que això comportava aquells anys. Hòsties i més hòsties. La policia secreta, dita també la brigadilla: els de pistola i gavardina eren encara pitjors. Una nova denuncia: trau cara pel seu oncle, fitxat per republicà. Multa que tampoc no paga: ja en duia dos més a l’esquena. El servei militar. Batalló de castic. Mai no li ho va agraïr. Ni el dia que es va casar i el va fer padrí: els purets.

  A la tornada del servei militar de bell nou la seguida: l’estraperlo. Menú del dia: LECTURA. Casos divertits, angoixants i lamentables: “Si deu hores va estar detingut, deu hores va estar la guàrdia civil a vergades volent-le fer declarar que havia fet ell la mort”.  Els maquis. Una realitat que també protagonitza algunes pàgines del llibre. Com la dels vençuts: el cas de la figuera de la tia Dolors. I els treballadors del tren de Gandia a Alcoi, “que tenien el jornal curt, també hi participaven. Pel temps es va fer una confiança o una complicitat entre els ferroviaris i els estraperlistes”.  Ho preníem a joc, però venia que el joc també s’acabava en plors”. El cas del “miracle” del capità de  la guàrdia civil de Gandia: digne de la millor pel.lícula d’aventures. Perquè si bé els guàrdies no tenien una idea bona “hi havia una solidaritat de tot el poble que passava fam”.

  L’autor ha conservat intacta l’oralitat del relat, estem escoltant, més que llegint, una veu valenciana antiga, sencera, popular en el sentit antic de la paraula. La manera de dir, d’enllaçar, de ralacionar d’aquella generació analfabeta en qualsevol llengua que en tenia prou amb parlar la pròpia i ho feia amb una saviesa i una majestat que enlluernava. Els que tenim de cinquanta anys en amunt, i som anteriors a la televisió, encara hem tingut la sort de viure en aquell univers lingüístic valencià que ara Victor Labrado recupera per a les noves generacions.

   El llibre és la crònica personal, vista des d’uns ulls concrets, dels anys de l’estraperlo a les comarques centrals del País Valencià, però és extrapolable a la resta del territori. “Pocs diners, molta fam” en foren el motor d’aquella aventura en la qual els protagonistes, homes i dones, poden fer seues les paraules de Vicent, el de la Font: “En totes les persecucions que jo ha viscut, sempre m’hi he vist davant, jo fugint i algú darrere de mí acaçant-me”. I arriba que tot té fi. A començaments dels cinquanta l’estraperlo va començar a decaure. La farina, i després l’oli i l’arròs van esdevenir un mercat lliure. I el llibre fineix dient: “A última hora es va acabar. I ja vam tindre la vida d’una altra manera”.

                                                Toni Mestre. 2 de juny de 2004.

Cançons de la “Cançó”.

Estimat públic: estem a punt de prendre part en un espectacle que podem comparar amb un ramell. Perquè es tracta d’un espectacle nou fet amb branques i flors d’un arbre antic que, tot i ser natural del país, necessita d’atencions constants per tal que done fruits cada any: l’arbre de la Cançó. Tots els pobles del món canten i expressen a través del seu cant plural la visió que en tenen de la vida. És a dir: de l’amor, el dol, de la festa, de la política… I el nostre poble, la nació dels valencians, no podia ser-ne una excepció. Hem cantat, cantem i cantarem. Naturalment al ritme que ens ha marcat els esdeveniments històrics i, des de 1707, els veïns de ponent.

                                     Els últims tres segles havíem anant perdent veu i entonació. La castellanització de les classes dominants havia deixat la Cançó en mans només del poble que l’ha conservada intacta justament fins ls segona meitat del segle XX, quan comença la proliferació d’aparells de ràdio, fet que coincideix poc més o menys amb la desfeta popular de 1939. Uns ràdio, unes emissores, monolíticament en castellà que propicia i accelera entre nosaltres la substitució idiomàtica i l’abandonament general i progressiu d’una veu pròpia. Fins que a primeries dels seixanta apareix el fenòmen de la “Nova Cançó” que, entre altres moltes coses, suposa el trencament d’aquella inèrcia negativa i l’encetament de nous camins d’expressió en llengua pròpia per al nostre poble. De primer sota la Dictadura, amb la persecució i la censura sempre presents, i després ja en Democràcia, amb els vents de renovació i d’afirmació nacional que l’acompanyaren, la Cançó conquistà públics, envaí mitjans de comunicació, omplí teatres i places i va ser el referent i la guia del nostre poble en la conquista de les llibertats.

                                     I com va passar en temps més antics, la Cançó es manifestà rica, plena, plural. Als components de les primera generació, la dels seixanta, després de 1975 s’afegiren una colla de grups i cantants que, per primera vegada si més no des de 1500, crearen i difongueren un ventall, un ramell, de cançons reivindicatives, festives, d’amor, de lluita… que formen part ja de la història i la represa nacional del nostre poble. I una selecció d’aquest tresor cultural, en part conservat en discos i en part inèdit, és que pretén d’oferir aquest espectacle en el què predrem part d’ací a uns moments. A través d’una trentena llarga de cançons assistirem a quaranta anys d’història de la “Cançó” al País Valencià. Des dels origens fins l’actualitat recorrerem un territori plural i entranyable on uns recordaran amb nostàlgia i altres decobriran amb sorpresa cançons magnífiques que, malgrat els anys passats, segueixen essent actuals per la bellesa de la seua música i l’oportunitat de la seua lletra. No són totes les cançons de la “Cançó”. No podria ser. Però totes són cançons significatives d’aquest moviment, encara viu i fecund, que al capdavall és i serà la nostra veu. Per molts anys!

Toni Mestre. Març 2002.

%d bloggers like this: