Toni Mestre

Pàgina d'inici » Posts tagged 'Toni Mestre'

Tag Archives: Toni Mestre

Fideus i macarrons.

Aquests dies, de fet cada dia, les pasarel.les de la moda, tant femenina com masculina, omplin espais de televisions, revistes i diaris amb la presentació de models que superen la imaginació més boja, com els que criticava ja  Fellini en la irònica desfilada de “Roma”. Recordem que, fa unes dècades, això de la moda es deia “alta costura” i era cosa d’una minça minoria que la majoria copiava tot adaptant les novetats a les necessitats i possibilitats de cadascú. Després, amb allò tan pràctic de l’“a punt per a dur”, inventat pels francesos, la cosa es va democratitzar i gairebé tothom, amb l’ajut dels grans magatzems, pogué anar a la moda sense haver-se de pagar un disseny exclusiu o haver-se’l d’adaptar.

                               Sempre s’ha dit que “allò que és moda, no incomoda” , però els últims anys, amb el triomf del consum i la necessitat de canviar-ho tot, però tot!, cada temporada, hem arribat al que alguns diuen la demència total on l’extravagància, l’absurd i la inconfortabilitat han suplantat el bon gust, la lògica i la més elemental sensatesa. I a més a més a preus caríssims. Cap novetat, per altra banda, com ens recorda el nostre refranyer, tan savi: “Les modes són la perdició de les cases… o fan tornar els rics pobres”.

                                I el que és més terrible: les models tornen a ser d’allò més febles i anorèxiques (fideus) i els models d’allò més esquerps i ambigus (macarrons). Unes i altres una impostura. Però aquesta imatge de dona fràgil (cada dia més falsa) i d’home dur (cada dia més dubtosa) és la que la gent, sobretot la gent jove, copia i imita a ulls clucs i després passa el que passa, que acaben matant-se. Al capdavall els esclaus de la moda són gent de poca personalitat. Potser caldria demanar responsabilitats als creadors/ores, com diuen ara, que, per raons molt conegudes, tenen sovint una idea ben superficial de la dona i de l’home reals. Siguem sensats i no oblidem que “moda, la que m’acomoda”, no la que ens imposen. Tant en roba com en idees!

                                                                 Toni Mestre

                                                             Diumenge 29.09.02

Vespres.

Fa exactament  setanta anys el poble valencià, i la resta dels pobles de l’estat, vivien, sense saber-ho, les vespre d’uns esdeveniments foscos i terribles que marcarien definitivament la seua història durant dècades. De fet encara avui l’estan marcant. Eren uns dies estiuencs, com els d’ara, xafogosos, que feien que qui podia, pocs, abandonara la ciutat i, la majoria, buscara la frescor, si més no nocturna, de les comarques veïnes, on arribava el trenet. La platja no tenia l’atractiu actual i la gent, cas d’acostar-s’hi, ho feia de vesprada, a la caiguda del sol. Un estiu, doncs, com tants altres anteriors, amb la perspectiva de la Fira de Juliol amb les revetles, les corregudes de bous i els certàmens de bandes de música. Però mentre això passava una minoria conspirava. El dia 17 s’alçava l’exèrcit d’Àfrica i el 18 s’escampava arreu el que seria una guerra de vora tres anys a la que seguiria un sinistre període de vàries dècades que coneixem amb el nom de franquisme.

             Els quaranta anys que ens allunyaren d’Europa i feren del nostre país, el País Valencià, una colònia castellana i una dependència o sucursal centralista sotmesa en tot a l’econòmica i la política del poder de Madrid. Adéu als projectes d’estatut d’autonomia, de recuperació lingüística i cultural i de llibertat econòmica. Adéu a una educació lliure i democràtica. Adéu a les forces sindicals i obreres, a les universitats decents, a la normalitat política. Vespres, doncs, d’odi, de censura, de persecució, de presons plenes, d’afusellaments a l’alba… D’allunyament de l’Europa a la qual havíem pertangut fins aleshores. Allunyament quasibé etern. Perquè allà el nazisme i el feixisme perderen la guerra i les dretes locals hagueren de reciclar-se democràticament. Ací, no. Ací guanyaren i es mantinguren antidemocràtiques, anys i panys. Fins ara mateix, com qui diu. Mireu quines tristes vespres aquelles!

                                       Toni Mestre.

Diumenge 16.07.06.

L´Any Verdaguer.

Enguany se celebra l’Any Verdaguer. El gran poeta romàntic, nascut a Folgueroles, Osona, l’any 1845, morí a Vallvidrera, Barcelona, el 1902. Ara en fa cent anys. He escrit “se celebra” i no he gosat dir “celebrem” perquè, fins ara, al País Valencià, no sé que es prepare res per a recordar l’efemèride. I Jacint Verdaguer és un escriptor cabdal en la nostra literatura, l’escrita en aquesta llengua que escric i llegiu, vull dir. Un dels cimals més grossos de l’arbre de la Renaixença. Aquell que, amb una formació llatina clàssica i un gran coneixement de la literatura i la llengua populars, va donar els fruits més importants del segle XIX. Importants i fecunds. D’aquella llavor naix en realitat la gran poesia catalana moderna. I la millor prosa.

                                 Poeta de gran popularitat en el seu temps, tingué una vida plena de daltabaixos, i malgrat els  reconeixements que assoliren moltes de les seues obres, després de patir incomprensions i persecucions va acabar els seus dies com un escriptor sense alé i enmig d’una gran tristesa. Tanmateix el seu soterrar va ser una gran manifestació de dol i d’afecte. Molta gent coneixia de memòria alguns dels seus poemes, tant al País Valencià com a Catalunyai les Illes. I els seus grans poemes èpics “L’Atlàntida” i “Canigó” assoliren fama internacional.

                                La ciutat de València li dedicà un important carrer de l’Eixample  de Ferran el Catòlic, al costat del d’Àngel Guimerà. I el valencià Lluís Guarner el va traduir al castellà el 1936. Una edició frustrada per la guerra que va veure la llum el 1954, amb motiu del cinqüanté aniversari de la sua mort. Enguany, els poetes valencians si més no, “niuada de calàndries, poetes de ma terra…” hauríem de celebrar el centenari d’alguna manera: un placa de ceràmica al seu carrer, un cicle de recitals i conferències, i una “corona poètica” a l’estil de les de la seua època. Seria bonic. I de justícia.

                                                                     Toni Mestre

Estima vosté Raimon?

Dimarts passat el programa “El matí de Catalunya Ràdio”, que escolte cada dia i condueix l’amic Antoni Bassas, feia deu anys. Ho celebraren amb una edició especial al TNC ple de gent amb entrevistes a persones vinculades al programa i actuacions en directe de músics i cantants d’ara i de sempre. Vaig sentir sana enveja davant d’un poble capaç de celebrar plegat un esdeveniment com aquest. Jo, que he dedicat més d’un quart de segle a la ràdio valenciana, només he pogut celebrar ( i sempre amb poques persones, les que féiem “De dalt a baix” o em van acompanyar en altres programes) censures, prohibicions, assetjaments i misèries. Em compreneu? Clar que, si no tenim les ràdiotelevisions públiques  que caldria és perquè col.lectivament no ens les mereixem, no trobeu?

                         Entre d’altres van ser entrevistats Lluís Llach i el valencià Feliu Ventura que cantaren plegats i foren molt aplaudits. Però quan a poca estona l’Antoni va anunciar Raimon el teatre va esclatar en un aplaudiment tan càlid i tan llarg que em va emocionar. Com el volia aquell públic! Com li agraïa tot el que ha fet i fa pel nostre país! Raimon, amb el seu valencià insubornable, cantà: “Jo vinc d’un silenci” i “Parlant-me de tu”. Una cançó cívica, feta a Xàtiva, i una altra d’amor, d’aquelles que tan bé fa i que jo m’imagine feta a Xàbia. Els aplaudiments es tornaren a repetir fervents, inacabables. Al País Valencià també se l’estima. I molt. Però li manca, quina vergonya, l’aplaudiment de les institucions polítiques. El proper mes de desembre Raimon, fèrtil i actiu com mai, farà 65 anys. Una data que les nostres universitats i algunes institucions privades no poden ignorar. Recitals, exposicions, una nova i completa biografia, edicions dels seus poemes, etc. Raimon pot agradar més o menys, però els valencians cal que ens l’estimem amb generositat. Tots. Perquè, ja sabeu: de benparits és ser benagraïts.

                                                            Toni Mestre Diumenge 27.02.05

“De dalt a baix”: La guerra dels quinze anys (i II)

Amb la caiguda de Calviño cau també Jordi Garcia Candau i puja Isabel Clara Francia a la Direcció General de Ràdio Cadena a Madrid. Allò de “la ràdio d´ací” passa a ser “una rádio más de una provincia cualquiera” amb un presupost cada dia més migrat i amb un destí clar i definit: la fusió amb Ràdio Nacional. Una lenta agonia de quasi dos anys, una reducció de personal de quasi el cinquanta per cent, amb places que no es renovaven, i una desmoralització general entre la gent de plantilla, alguns amb moltíssima experiència en la professió, que veia com qualsevol aprenent, fou l´època dels becaris que enviava la Generalitat, li passava davant i ocupava les millors hores de programació.

He oblidat de dir que, durant l´etapa d´Amadéu Fabregat i succesives, la cap de programes va ser Rosa Solbes, qui aquests dies ha reconegut que aleshores no tenía ni idea de ràdio. Era veritat. I a ella cal atribuïr-li el fracàs de “la ràdio d´ací”, a ella i als periodistes que, tan ignorants com ella del mitjà, feien “diaris parlats”, però no ràdio. Un professional que ha rebut premis estatals pel seu treball com és Ramiro Planelles es va veure relegat injústament a causa de la prepotència dels “periodistes de carnet” que davant del micro s´afonaven miseràblement. Però tota aquesta gent era ambiciosa i com Ràdio Cadena se´n a nava a pacte van començar a abandonar el vaixell de manera precipitada. Avui en dia estan tots ben col.locats- No sé si han aprés alguna cosa de la professió. A trepar es evident que sí.

A causa d´aquella emigració cap a altres emissores de la Cadena o cap a “Aitana”, “De dalt a baix” va veure augmentat el seu temps d´emissió fins a les cinc, i arribarem a nou hores setmanals. Era una tasca impossible per a una sola persona. Vaig demanar ajuda i va ser així com es va contractar Maria Josep Poquet amb la qual es reinventà la parella original del programa (Rosa Balaguer i Toni Mestre, ja sabeu). Durant un temps, vora dos anys, treballant com a negres, de tres a cinc de la vesprada semblava que teniem una ràdio normal, on el valencià era la llengua vehicular i els convidats s´expresaven com volien. Tornarem a assolir un alt grau de popularitat. Un dels programes de més èxit de la nova etapa va ser el que s´emetia, primerament fou dissabtes de matí, cada divendres a les tres i s´escoltava des de les escoles. Moltes voltes els xiquets participaven en directe des dels estudis. La col.laboració de Teresa Ruiz, creadora del personatge “Camacuc”, va ser la clau de l´èxit d´aquest programa que batejarem amb el nom de “Guirigall”. Cada dimarts feiem “Llengua en salsa”, una hora amb la llengua, en el que participaven Empar Jiménez i Margo Soler. La resposta de l´audiència demostrà que la majoria del nostre poble encara té necessitat de que li parlen de l´idioma, i que vol saber sobre ell toto allò que no li han ensenyat a l´escola. Les cartes de consulta o de participació en els concursos que feiem, com el famós “Jocs de diccionari”, arribaven per centenars. També, amb la col.laboració del crític i comentarista Vicent Sanchis, dedicàvem una hora setmanal al cinema, amb un repàs de l´actualitat cinematogràfica, crítica d´estrenes i de les programacions de les televisions, videomania, concursos, etc. “Gent del carrer”, iniciativa de Jaume Millàs, va ser també tota una experiència: es tractava d´entrevistar una persona desconeguda, no famosa, del carrer, i repassar amb ella els seus origens, formació i evolució. Feiem igualment programes de llibres, amb el concurs “Quin llibre esteu llegint?”; de viatges, de cultura popular i grastronomia…Treballàvem moltíssim, no teniem presupost (la majoria dels col.laboradors no cobraven), però teniem il.lusió i una gran fe en la ràdio en valencià.

Aquesta il.lusió l´havia mantinguda jo encesa des del primer moment que l´existència legal de les “Ràdio-4″, pensades per a les naconalitats amb llengua pròpia, la feia possible ací. Però sempre hi vaig topetar amb la desidia. l´hostilitat o la indiferència dels directors de la casa. La “Ràdio-4” de l´etapa de Ràdio Cadena, una FM en valencià, no era allò que contemplava la llei. Últimament he sentit excuses dient que era Madrid qui no permeté mai una “Ràdio-4” normal al País Valencià. És possible, però estic segur que amb altres directors i altres polítics Madrid ens hauria tractat amb més respecte. El peix es mossega la cua si pensem que tant uns com altres són funcionaris al servei de Madrid i no del poble al qual pertanyen. La inmensa majoria, si més no, clar.

Amb la fusió amb Ràdio Nacional, a primers de 1989, “De dalt a baix” entra en barrena. Els vells aires d´aquella casa mai no li foren propicis.Quedà reduït a tres hores setmanals, passà a FM i perdé Maria Josep Poquet. I a primers de juny desapareix definitívament del dial per decisió no mai raonada de l´actual director Juan Mascarell. Diuen que la mort del programa ha suposat el naiximent de “Ràdio-4” que emet en valencià vintiquatre hores. Tant de bo que siga així. Ha entrat molta gent nova. Noves veus, nous programes…A mi m´han donat una hora setmanal, dimecres de cinc a sis, i dues hores cada dissabte d´onze a una. Personalment m´és igual, però professionalment em sent perseguit políticament i profondament ferit. Coses de la guerra. De la independència, naturalment.

Toni Mestre. Octubre. 1989.

Nadal Valencià.

Amb aquest crit, perquè “Nadal valencià” més que un títol és un crit, de joia i d’atenció, varen eixir al mercat els anys 1979 i 1980 dos discs fruits de la il.lusió i el treball d’un grup de valencians relacionats amb el món de la Cançó. Eren encara anys de represa i d’il.lusió. De recuperació del passat nacional que ens havien amagat i d’esperances en un futur diferent que ens retornara als valencians el ple domini del nostre destí. Per tot arreu, de Morella a Guardamar, grups i col.lectius treballaven “fent país”. Escriptors, cantants, professionals dels mitjans de comunicació, gent del teatre, balladors, artistes plàstics, etc. recorrien de dalt a baix totes les nostres comarques per tal de recuperar els anys perduts, o furtats, i cohesionar el nostre poble, dividit secularment pel fet provincial i desorientat pel sucursalisme centralista.

El tresor de la cultura popular valenciana, només en part arreplegat, dormia lluny de les noves generacions que creixien orfes i desarrelades. Calia fer un esforç, ajuntar voluntats i posar al seu abast cançons, romanços, tonades, balls i danses que havien acompanyat els nostres avantpassats en cadascun dels moments de la seua vida. I un dels cicles tradicionals més rics i importants era naturalment el de Nadal. Així varen nàixer aquests dos treballs discogràfics que ara es reediten en format CD per tal de posar-los a l’abast de tothom. Algunes de les persones que els feren possible han desaparegut, algunes veus que sentireu ja s’han apagat, però d’altres pel contrari segueixen encara ben actives. Però allò que, ara i ací, segueix més viu que mai és la necessitat que tenim els valencians de cantar Nadal, des de tots els punts de vista, en llengua pròpia i a la nostra manera. Per això, armats de simbombes, carrancs, guitarres i altres instruments us convidem a cantar de bell nou amb nosaltres aquestes nadales i cançons d’estrenes i a cridar ben units, als quatre vents i amb totes les nostres forces: “BON NADAL… VALENCIÀ!”.

                                                                     Toni Mestre. Desembre de 2002.

“De dalt a baix”: La guerra del quinze anys (I)

Enguany fa quinze anys que em vaig incorporar al programa “De dalt a baix” que emetia des d´agost de 1974 Ràdio Peninsular a València. Va ser un dia d´octubre d´aquell any que Amadeu Fabregat vingué a la llibreria “Ausiàs March“, que jo co-dirigia aleshores, per demanar-me, per favor, que m´incorparara “uns dies” al programa per tal de substituïr Joan Monleon que havia caigut malalt. Li vaig dir que sí “si es tractava només d´uns dies”. Ara en fa quinze anys. No sabia on em clavava. No sabia que allò capgiraria la meua vida, la meua vocació (jo estudiava per a arqueòleg) i m´embarcaria en una guerra, de vegades total, de vegades guerrejada, de la qual, ara ho veig, no eixiré mai.

Perquè no es tracta d´una guerra personal, d´ambicions individuals i tot això, sinó d´una guerra col.lectiva, nacional, entre “ells” i nosaltres. La presència de “De dalt a baix” al sí d´aquella emissora caigué com una bomba. La plantilla, tret de comptadíssimes excepcions, s´ens tirà damunt, ens feu la vida impossible, conspirà contra nosaltres, escrigueren cartes de de denúncia als jerarques del moment, fins i tot les telefonistes i conserges moltes vegades nevaven que treballàrem allí. En poques paraules: es portaren com a porcs. Des del mateix Amadéu Fabregat fins a Ferran Belda, passant per Rafael Ventura Melià, Josep Lluís Bonet, Xelo Asensi i Rosa Balaguer poden contar i no acabar del que passàrem en aquella santa casa. Com a mostra els diré que l´única vegada que m´he vist amb una pistola al pit va ser en un dels seus corredors mentre un “company” em preguntava (en valencià!): “Tu no seràs un d´eixos fills de puta que volen l´Autonomia, veritat?”. Atacaven per totes bandes. El programa era un èxit popular? Doncs reduïm-lo de temps i personal, passem-lo a la pitjor hora d´audiència, canviem-li el nom, acabem amb ell. I així va ser: en juny de 1982, amb l´excusa del Mundial de Futbol, manava UCD, no ens renovaren el contracte i Rosa Balaguer i jo, com els últims de Filipines, abandonàrem la ja llavors Ràdio Nacional amb la satisfacció haver fet sempre una ràdio lliure, independent, popular i valenciana. Massa per al cos d´alguns! També ens emportàrem la solidaritat de milers de valencians, l´adhesió d´institucions i partits democràtics… i la flama de la llengua.

Un any llarg vaig estar lluny dels micròfons. Amadeu Fabregat, que aleshores dirigia “València semanal”, em va tornar a cridar i cada setmana escrivia un espai que titolàrem, simbòlicament, “De dalt a baix”. I quan passà a dirigir la nova etapa de Ràdio Cadena, durant el directoratge de Jordi Garcia Candau a Madrid, vingué de bell nou a buscar-me i restauràrem, des de Ràdio Cadena i en un context diferent, el programa. Era una situació “quasi” normal. I crec que em vaig tornar a equivocar. Li havia d´haver dit que no i seguit la meua primera vocació d´arqueòleg. A hores d´ara faria el meu treball al camp o al laboratori lluny, pense, del soroll mundà i les misèries de la política valenciana. Però el cas és que em vaig deixar convéncer per tot allò de “la ràdio d´ací”, els nous companys aparentment més democràtics, la nova etapa “socialista”, etc… Si l´últim programa a Ràdio Nacional el va tancar el Conseller de Cultura Josep Bevià, el primer de Ràdio Cadena el va inaugurar Cebrià Ciscar, De moment la cosa semblava anar bé. No ens va ser possible repescar Rosa Balaguer, però “De dalt a baix” s´emetia a una bona hora del matí, amb corresponsalíes a Alacant, Castelló i Crevillent, i en ditrecte (tota l´etapa anterior s´havia fet gravat perquè passava censura). N´hi havia, això sí, una nota negra: tornava a ser altra volta un programa “ghetto”, aïllat entre l´altra programació quasi absolútament en castellà de la casa, on el valencià era tolerat però no promogut. Allí vaig començar a fer també altres programes d´entrevistes a fons que es passaven dissabte matí. Però sempre sol, sense equip, sense contacte amb la resta de la plantilla, en el “guetto”. I ja se sap: des del “guetto” al camp d´extermini el camí no te revoltes: és directe, Quan Amadéu Fabregat deixà Ràdio Cadena per a dirigir “Aitana” començaren de bell nou els problemes. Des de Madrid s´inventaren un programa matinal, en castellà, on no hi cabia “De dalt a baix”. Com el programa calia que fóra “regional” els directors de les diferents emissores valencianes només trobaren una hora oportuna per a ell: de tres a quatre de la vesprada. La pitjor. La de menys audiència. Una decisió covard que el director d´aleshores a València, Jaime Millàs, una excel.lent persona per altra banda, va intentar justificar-me amb les mateixes paraules que em va dir anys arrere un director feixista en circumstàncies semblants. Coses de la poltrona? Gripaus que obliga a empassar-se el poder?

Toni Mestre. Octubre, 1989.

Cartes a la llengua (i VI)

Estimada llengua: un any vaig estar lluny de la ràdio, dotze mesos sense poder dir cóm t´estimava i cóm t´estimava cada dia més gent. Perque el teu avanç era, és, imparable. En contra dels que t´odien (s´odien per haver-te abandonat), dels invasors, dels col.laboracionistes del poder (encara que el seu regne no siga d´aquest món), en contra d´atacs covards o d´entrebancs culpables, tu avances. Has conquistat la Universitat i t´has guanyat l ´amor del bo i millor de la nostra joventut. Sense tu, amor de la meua vida, ja no és possible entendre el futur del nostre poble. Aquella manifestació multitudinària del 20 de desembre de 1986, en una etapa de desmobilització general, va ser la prova palesa del teu triomf indiscutible. La falsedat dels atacs de certa premsa diu clarament com van astorar-se els seus enemics de sempre.

Però tornem uns anys arrere. La llibreria “Ausiàs March” l´haviem tancada el 1978. A més de fer ràdio m´hi vaig dedicar a escriure. La poesia em temptava des d´adolescent, però no va ser aquell moment que vaig publicar tres poemaris: “Pleniluni d´estiu” (1980), “Fletxes de vent” (1981) i “Retaule” (1981). La meua poesia va i ve de tu a mi, de mi a tu, en un diàleg ple de llums i d´enyorances. Quin goig aquest amor que ens creix i ens fa més nostres cada dia!.

Els anys de la ràdio em va posar en contacte amb la segona generació de la Cançó. Al Tall, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz (qui musicà la meua lletra “Què vos passa valencians”), Lluis Miquel i els 4 Z, Carles Barranco, Araceli Banyuls, Carraixet, Josep Lluís Valldecabres i altres començaren cantant en directe o feren les primeres gravacions als estudis des d´on emetiem “De dalt a baix“. A tots els vaig ajudar desinteressadament. Molts cantaren lletres meues o els vaig acompanyar i presentar en moltíssims recitals. Van ser un anys bonics. Els anys de la il.lusió, diuen ara. Moltes coses han canviat. La il.lusió no l´he perduda mai. S´han vist moltes desercions, abandonaments, alguna traïció, però la majoria s´ha mantingut fidel i el nombre dels teus enemorats segueix creixent cada dia. El nostre poble et respecta, i voldria saber-te, conéixer-te millor, sentir-te més pels mitjans de comunicació, trobar-te millor representada a les biblioteques públiques. Però les idees dominants, les que representen els partits majoritaris vull dir, encara et són contràries.

Perquè l ´adveniment de la Democràcia, tan llargament esperat, no ha resolt els problemes bàsics, nacionals, dels valencians. Des de la dreta de manera clara, i des de l´esquerra tèrbolament…(falta text)

Toni Mestre.

Cartes a la llengua (V).

Estimada Llengua: qui m´havia de dir que acabaria parlant-te professionalment, que em dedicaria a la ràdio i que el meu nom es lligaria a un programa popular i d´accidentada trajectòria! Jo havia participat en recitals poètics des de ben prompte, de del col.legi, però va ser durant l´etapa iniversitària qu el ameua fonètica valenciana correcta em feren quasibé obligatori en lectures i assemblees. Recorde una anècdota curiosa: un vespre de 1962, durant un recital de poemes de Bernat Artola al CEE que portava Cristòfor Sàrrias, vaig conéixer Xavier Casp, qui es va sorprendre de la meua fonètica no apitxada i em va dir, cosa que em sorprengué aleshores, que jo parlava un preciós català de la Marina, (això de “català” ja m´ho havien dit a Madrid uns mesos abans), El mateix dia vaig conéixer Matilde Salvador, qui després em seria gran amiga.

A tot açò jo seguia estudiant i en la llibreria, on molt sovint venia Amadeu Fabregat. Un dia de tardor de 1973 em proposà de substituïr durant uns dies Joan Monleon, malalt, en un programa de Ràdio Peninsular que portava dos mesos en antena. S´iniciava un nou gir en la meua vida i na nova etapa del nostre enamorament, estimada. A partir d´aquell dia, ja ha fet quinze anys d´allò, les nostres relacions fins aleshores privades van esdevenir públiques, cada dia el nostre amor eixia a les ones i tota l´audiència es contagiava de la nostra passió. La coneixença de Rosa Balaguer i de Xelo Asensi va ser també importantíssima en aquells anys. L´Amadeu escrivia i muntava els guions i nosaltres els llegiem. Ens ferem molt populars i ens cridavem de falles, festes de poble, etc, com a presentadors. La gent ens estimava, ens volia, i estimava el programa “De dalt a baix”, entre altres raons, perquè per primera vegada tu, amor meu, eixies pels aparells de ràdio per tractar qulasevol cosa, temes seriosos o riallers, elevada o popular, però sempre correcta, amb la mateixa naturalitat que fins aleshores s´utilitzava amb el castellà. Això fou revolucionari i la bona gent del nostre poble s´hi afegí generosa i ens feu costat en tot moment.

Perquè molt prompte començaren els recels i atacs. Des de dins de Ràdio Peninsular, després Ràdio Nacional d´Espanya, gent mesquina i ultradretana, alguns amb pistola que exhibien amenaçadors, començaren una campanya d´amenaces i difamacions que, ja en plena etapa democràtica, durant el govern d´UCD, acabaria amb el programa a començaments de l´estiu de 1982. Mentres el programa anava creixent gràcies a la protecció que ens dispensava Eduardo Sancho, director de l´emissora i padrí del programa. Augmentàrem el temps d´emissió, es crearen seccions tan famoses com aquella de “no es diu…cal dir…” , la llista d´èxits “Quatre Barres”, radiarem novel.les, etc…

Però eren temps difícils. La Dictadura s´acabava, el carrer anava ple de pors i esperances. A causa de l´afer “Ajoblanco”Amadeu Fabregat es va veure obligat a deixar la direcció de “De dalt a baix”, al menys oficialment. Perquè durant un temps, ja ho saps, ell seguí fent els guions, però era jo qui li cobrava el treball i dirigia públicament el programa. Tinguérem algun enfrontament personal. Arribà a acusar-me de voler.li “furtar” el “seu” programa. Estava equivocat: si continuàrem en el programa després del seu apartament va ser per consens, i sempre vaig estar al seu costat. Però l´ambient dintre l´emissora era cada vegada més asfixiant. Ens reduïren el temps, ens passaren a l´hora de menor audiència, la censura s´accentuà, etc. Calia sovint prendre decisions ràpides i, de manera natura, el programa acabà per acomodar-se a l´ambient i la personalitat dels qui el feiem cada dia. L´Amadeu havia estat acomiadat definitívament i ens veierem immersos en l´ull de l´huracà que després es va conéixer amb el nom de “batalla de València”. Fabregat ha dit després que, en anar-se´n ell, “De dalt a baix” esdevingué un panflet. Potser, però ell no hi era, a l´emissora, al vesprada del 23-F ni hagué d´informar de l´escalada violentíssima de la dreta pels carrers. Ell, aleshores, els panflets els escrivia i emparava de de “València semanal”, on per cert, i a petició seua, jo escrivia una secció titolada precisament “De dalt a baix“.

Perquè, per pressions internes, ens havien tret el nom i durant l´última etapa ens dèiem “Ara i ací”. El programa durava ja només quinze minuts i s´emetia a les 14.45. Era la recta final. A petició de vint-i-tres treballadors de la casa, i amb l´excusa del Mundial de Futbol de 1982, el programa desaparegué de les ones. Hi hagué soroll, una tancada de gent d´esquerres nacionalistes, cartes…però allò era definitiu. Haviem perdut, estimadíssima, una batalla més. Governava UCD, era director general Robles Piquer i dirigia RNE a València Juan Carlos Cèrdena, fill de Dènia. Ja érem autònoms. deien alguns.

Adéu amor. Fins la setmana vinent. T´adora i ho publica una vegada més,

Toni Mestre.

Cartes a la llengua (III).

Estimada llengua: recordes la meua entrada a la Universitat? Va ser com un alliberament. Com passar de la clandestinitat a la vida pública. Era l´any 1961 i en vaig matricular de Dret. Prompte vaig veure que allò no era per a mi i l´any següent vaig passar a Filosofia i Lletres. El vell edifici del carrer de la Nau exigia aleshores la corbata obligatòria i parlava sempre en castellà. En Dret el parlaven fins i tot els alumnes que et parlaven a casa. T´amagaven avergonyits als claustres, als bars, sempre. A mi això em dolia- Negar.-te a tu, amor meu, era una cosa que no comprenia. Jo que sempre anava publicante per tot arreu! Però alguna cosa passava ja. Entre la carcor dominant hi havia alguns professors diferents. Molts d´ells parlaven en privat català i de llibertat, un concepte aleshores subversiu i perseguit. A més a més eren els millors catedràtics. Recorde Murillo Ferriol, Joan Reglà, Jover, Tarradell... Hi havia també l´Ubieto, un home polèmic amb qui discutiem apassionadament sobre Història medieval…i sobre tu. Ell és aragonés, ja saps. Amb tota aquella colla de mestres vaig aprendre a estudiar i a pensar.

També entre els alumnes s´obria pas una nova mentalitat. Al costat dels hereus d´una llarguíssima tradició de dimissions nacionals, una nova minoria creixiem i ens desenvolupàvem. N´erem pocs però molt actius. Editàvem revistetes com “Diàleg”, i després “Concret”, on tu campaves de bell nou amb tota la rotunditat de la teua bellesa. Érem ingenus? Potser però érem joves i estàvem enamorats. De tu, naturalment. Recorde Miquel i Diego, Rafael Minyoles, Ernest Sena, Valèria Miralles

Pel maig de 1962 havia aparegut la primera edició de “Nosaltres els valencians” de Joan Fuster. De bell nou aquest nom entrava en la meua vida. Va ser, crec la millor primavera del món, la que marcaria definitivament el meu pensament. Cóm vaig devorar aquell llibre! Cóm et bevia, adorada meua, en aquelles pàgines que quasi vaig aprendre de memòria! La meua set de sempre hi havia trobat la font clara que l´assassiava definitívament. Els fets, les indecisions, els problemes del nostre poble per primera vegada en carn viva, per primera vegada analitzant lúcidament per un valencià valent. Avançàvem, estimada, i els teus enemics reaccionaren. Bon senyal! Una nova jventut començà a accedir a la Universitat: ja no era rar sentir-te pel claustre, els seminaris i fins i tot a les aules. Els estudiants que venien dels pobles ja no t´abandonaven i molts ciutadans, fills de famílies castellanitzades, assistien a cursets i a poc a poc et recuperàvem.

I la Cançó. L´any 1962 va ser també el del descobriment de Raimon. Jo no vaig assistir mai a les històriques reunions de “Casa Pedro” on va cantar per primera vegada. Però vaig comprar el seu primer disc, i els següents, i tots els dels Setze Jutges. Sentir-te cantada, en disc i per ràdio, amor meu! Quina novetat tan joiosa! El crit de Raimon molt prompte es va fer col.lectiu. Molts començàrem a dir “NO” també a tot allò que ens negava. Aquells primers recitals, les primeres assemblees, les primeres manifestacions, la lluita contra el SEU… Nacionalisme i llibertat van ser el bagatge d´aquella generació en la nostra lluita contra la dictadura.

Si el “Nosaltres” havia estat un revulsiu en la societat valenciana d´aleshores, l´apariciò d´“El País Valenciano” dins les guies que publicava Destino de Barcelona va ser aprofitada per la classe dominant valenciana, franquista genuflexa, i especialment pel diari “Las Provincias”, per tal d´organitzar una campanya anti-fusteriana clàrament feixista. S´encetava, o seguia, una maniobra típica de la provocació de la dreta: acusar de provocador el denunciant de les seves provocacions de sempre. Apel-lar als sentiments “autèntics” dels valencians els qui feia segles s´enfotien del país, del poble i de tu, estimada meua.

I la primera pena grossa de la meua joventut: veure que el poble, una part nombrosa si més no, seguia les idees dominants, seguia les consignes dels seus enemics seculars i reaccionava contra els qui defensaven. Cremaven llibres que no havien llegit i cridaven contra Joan Fuster des de la ignorància manipulada. S´encetava una divisió que havia de marcar el nostre destí durant molts anys. Però tu seguies avançant. Cada día eixien més llibres, es montaren algunes llibreries i la Universitat cada dia era més valenciana.

Fins la propera setmana amor. Recorda que t´estime, t´adore i sóc sempre teu.

Toni Mestre.

%d bloggers like this: